L’enigmàtica serp vermella que va protegir l’imperi persa sassànida

Al nord-oest de l’actual Iran s’erigeixen, al llarg de 200 quilòmetres des de la costa sud-est del mar Caspi fins a les muntanyes de Bilikuh, les restes de la Gran Muralla de Gorgan, la que al primer mil·lenni de la nostra era fou l’estructura defensiva més gran del món. Coneguda popularment com la “Serp Vermella” pel color dels seus maons, o com a “Mur d’Alexandre”, ja que pels musulmans el jove monarca macedoni fou un dels primers europeus, per no dir el primer, que va travessar les portes del Mar Caspi en la seva marxa precipitada a Hircania en persecució de Darios III, la seva longitud és superior a la de qualsevol muralla romana, fins i tot més llarga que els murs d’Adrià i Antoní junts (ambdós construïts al s. II dC al nord de la província romana de la Britània), i cronològicament és anterior a la Gran Muralla Xinesa. Sense cap mena de dubte es tracta d’una sofisticada obra d’enginyeria que encara guarda nombrosos secrets de l’època sassànida (període de govern del segon Imperi Persa, 226-651 dC), i mostra la importància estratègica que devia tenir per als perses defensar aquest flanc obert: Hircania, com a part de l’imperi, estava ben protegida pel mar a l’oest i per les muntanyes al sud, però s’obria de bat a bat a les planes del nord-est (actual Turkmenistán). 

La muralla va protegir la regió de grups nòmades del nord que arrasaven pobles i collites. Tenia diversos metres d’altura i un gruix considerable, la qual cosa proporcionava una frontera imperial segura, i estava reforçada, com veurem a continuació, per quaranta fortaleses guarnides permanentment de soldats. Era tan coneguda que suposadament es va incloure en els plans de militars llegendaris com Gengis Khan; però malgrat la seva importància, avui dia s’ha oblidat gairebé per complet, i de fet molts vilatans que viuen a pocs quilòmetres del mur ni tan sols saben de la seva existència. De fet, gran part de la Muralla de Gorgan està enterrada sota diversos metres de terra i sorra acumulada amb el temps, deixant només un gran monticle elevat que ha servit com a límit entre els camps dels agricultors, una funció absolutament diferent de la de la seva creació. Grans seccions de les restes no es poden discernir des del nivell del sòl, però es tornen sorprenentment clares des de l’aire.

El Dr Kiani, qui va dirigir l’equip arqueològic l’any 1971, creia que la muralla es va construir durant l’Imperi Part (247 aC – 224 dC), i que fou reconstruïda i restaurada durant l’era sassànida, concretament entre els anys 420 i 530 dC. Això no obstant, l’any 2005 un equip va extreure mostres de carbó vegetal de diversos forns de maó al llarg del mur, i la datació per carboni 14 va indicar una data de finals del segle V o VI dC (en la zona hi ha milers de forns, en els quals es van fabricar uns 200 milions de maons per a la seva construcció). Maons de fang, cuits, guix i morter, aquests foren els materials amb els quals es va aixecar la muralla. Normalment, es col·locava un maó en posició vertical, amb dues files horitzontals de maons col·locats a dalt i a baix. Les grandàries de llot o maons cuits difereixen, però en general la mida estàndard era de 40 x 40 x 10 cm. Així doncs, la investigació suggereix, que almenys, el mur actual és sassànida en lloc de part, i que l’estructura no existia durant la conquesta d’Alexandre Magne, qui morí l’any 323 aC (si el macedoni es va trobar una barrera en aquest lloc, per tant, va ser un antecessor del mur actual).

Fa dècades que els arqueòlegs estudien aquesta esplèndida construcció de maó, però de la mateixa manera que amb la cronologia, encara continuen havent-hi moltes preguntes sense resposta: ni tan sols és clara la seva longitud exacta. Les fonts històriques, explica l’arqueòleg iraní Hamid Omraní Rekavandí, indiquen que la muralla de Gorgan, en la seva màxima esplendor, va arribar a assolir els 300 quilòmetres: començava al mar Caspi (segons sembla, amb això no hi ha discussió) i continuava fins a Marv ^[1] En l’actual Turkmenistan, fou una de les ciutats més importants en el recorregut de la Ruta de la Seda en el seu pas per la regió de Khorasan, al costat del desert de Karakum. . Pel que fa a la seva amplada, gaudeix d’una grossor d’entre 6 i 10 m, i compta amb unes 40 fortaleses distribuïdes al llarg del recorregut. Només en el seu apogeu, el mur de Gorgan va ser superat per la Gran Muralla Xinesa com l’edifici d’un sol segment més llarg del planeta. 

És indubtable que en la majoria d’aspectes els historiadors europeus tenim una visió eurocèntrica, i sovint hem d’esforçar-nos per escapar d’aquesta bombolla. La Gran Muralla de Gorgan ens permet fer aquest exercici de contextualització, atès que trenca els nostres esquemes historiogràfics: la seva construcció es duu a terme quan l’Imperi Romà d’Occident es troba a la vora del col·lapse (primera meitat del s. V dC). En contraposició, en aquella època l’Imperi Sassànida fou capaç de reunir el capital, la mà d’obra i els recursos necessaris per guarnir un mur que aconseguís frenar la potent embranzida dels pobles centreasiàtics, per a ells la seva veritable preocupació. En aquest sentit, segons la UNESCO, la muralla és “un testimoni únic de les habilitats d’enginyeria i de l’organització militar” de la dinastia sassànida, la qual va haver de liderar la defensa del seu territori vers els invasors nòmades del nord: primer els heftalitas o “huns blancs” i després els turcs, els quals buscaven zones fèrtils per tal d’obtenir aliments i, així, poder fer front a la pressió demogràfica. La geografia de la regió és clau per a comprendre la necessitat d’un projecte defensiu tan immens: les costes del sud del Mar Caspi, conegudes com a Hircania, són verdes, fèrtils i tenen un clima temperat durant tot l’any. Així doncs, la Gran Muralla fou una gran iniciativa dels sassànides per a protegir el seu territori, a la seva població i la producció econòmica del país. 

Si donem per bona la informació que ens proporcionen les fonts quant a la distribució de soldats al mur d’Adrià, i assumim que les aproximadament quaranta fortificacions sassànides que conformaven la muralla contenien el mateix gruix d’homes, la guarnició de la Gran Muralla de Gorgan fou d’uns 30.000 homes. Els models, atenint-nos a la mida i al nombre d’habitacions dels blocs de barracons i la probable densitat d’ocupació, produeixen xifres d’entre 15.000 i 36.000 soldats. Però fins i tot l’estimació més baixa suggereix un exèrcit fort i poderós. A més, al llarg de la zona s’aixecaven una vintena de fortificacions de major grandària, els anomenats “castells ciutat”, entre els quals destaca ‘Dashte Ghale’, amb 338 hectàrees i una població d’unes aproximadament 100.000 persones (l’arqueòleg Rekavandí va detallar que era el centre de comandament del rei o del mandatari local de Gorgan). Aquestes ciutats emmurallades s’empraven, bàsicament, per a entrenar els soldats abans d’enviar-los al front. 

Més endavant, i fins a la segona meitat del s. VII, els àrabs van continuar mantenint les muralles que existien a les ciutats de Rashta, Bujará i Sasha, és a dir, en la frontera entre el món camperol agrícola i el dels turcs nòmades. La raó era ben senzilla: les estepes eurasiàtiques han sigut escenari de les rutes comercials que unien Xina amb Europa, i una frontera segura oferia la tranquil·litat dels establiments comercials i, en conseqüència, un augment dels ingressos. 

En el fort que domina l’encreuament de Gokche, on actualment s’estan realitzant excavacions, es pot endevinar la vida simple i dura d’un soldat fronterer: viscuda en barracons de tova estrets i oberts a la calor de les planes i al fred de les nits d’hivern del desert. La relativa falta d’articles personals trobats en l’excavació suggereix que aquests campaments eren purament per a soldats: hi ha molt pocs rastres de famílies o seguidors que visquessin en aquella zona, i els ossos desenterrats són tots d’homes adults. 

El mur de Gorgan i els seus antics monuments militars associats proporcionen un testimoni únic de les habilitats d’enginyeria i l’organització de l’Imperi Sassànida (226-651 dC). Ajuden a explicar la seva extensió geogràfica, des de Mesopotàmia a l’oest del subcontinent indi, i com la defensa fronterera va contribuir a la prosperitat política, econòmica i social. Això no obstant, amb el debilitament dels pobles del centre d’Àsia i la consolidació de les relacions comercials, sobretot amb Ogodei Khan i la pax mongolica ^[2]L’expressió Pax Mongolica, expressió llatina que significa “Pau Mongòlica”, fou encunyada per la historiografia occidental en analogia amb la Pax romana per descriure els efectes … Continue reading del segle XIII, la finalitat militar d’aquest mur va deixar de tenir sentit. Potser es necessitaven les tropes en un altre lloc, o els diners es destinaven en altres assumptes, o l’amenaça d’assalt va disminuir. En qualsevol dels casos, la pols va ser qui finalment va acabar derrotant aquest projecte massiu, el més gran del món en aquells moments, i com l’imperi que el va construir, fou enterrat lentament per la sorra, deixant poc més que una cicatriu en el paisatge.