La dinàmica socioeconòmica del Quarter de Mar de Barcelona a la Baixa Edat Mitjana

Durant molts segles la Barcelona medieval va ser la ciutat romana, que transformava el seu traçat tot nodrint-se del seu estatus de capital política i creava una nova organització territorial que la convertia en la gestora dels excedents agrícoles. Fora de la ciutat romana va anar creixent una nova ciutat, sense cap mena d’ordre ni planificació, entorn de mercats, esglésies o nuclis agrícoles. Aquests grups de població fora muralla, anomenats Vilanoves o burgs són un símptoma d’una ciutat plenament medieval i seran la base pel creixement posterior. La relativa estabilitat bèl·lica entorn de l’any 1100 és una de les claus que ajuda a entendre la urbanització ascendent fora les muralles, però el punt clau pel desenvolupament del barri el trobem al segle XIII, on l’auge de les institucions religioses i el comerç marítim aniran omplint els buits que existien entre els diferents burgs. És a finals del segle XIII que s’inicia la construcció de la nova muralla barcelonina, que inclouria, dins de la ciutat, l’entramat que havia crescut de forma independent, i havia dotat la ciutat d’una superfície deu vegades superior. Per conèixer com era aquest barri en època baix medieval s’han de tenir en compte diferents fonts històriques que permeten fer-ne un retrat. Gràcies a una d’aquestes fonts, els fogatges, s’ha pogut crear un mapa de la ciutat a finals de l’edat mitjana. Els fogatges del segle XIV són es més ben conservats, i permeten, a més de veure la estructura urbanística de la ciutat, conèixer qui vivia en cada illa de cases i a què es dedicava. S’ha de tenir en compte però, que els fogatges, com la majoria de les fonts històriques, tenen defectes: en aquest cas, ens trobem amb una font fiscal, la qual té l’objectiu de comptar el nombre de focs per tal de recaptar els impostos. Així doncs, és molt possible que part de la informació sigui ocultada, i, per tant, s’ha de jutjar les dades amb cura. Un altre problema que presenta aquesta font a la ciutat, és que no compta tota la gent que hi viu, sinó només aquells ciutadans oficials; és sabuda, però, gràcies a les evidències històriques, l’existència d’estrangers: per exemple, al carrer Vigatans ha quedat fossilitzat el fet que allà s’hi trobaven els ciutadans de Vic. Un altre defecte d’aquesta font és el fet que no és una font nominal, és a dir, no compta el total de la població, sinó el número de habitatges, i, per tant, no es pot saber quina és la població de la ciutat. Una de les solucions és trobar un coeficient del número d’habitants per casa, que pot variar segons el criteri dels historiadors. Tot i els defectes de aquesta font, és molt útil a l’hora d’analitzar processos i veure-hi una certa evolució. El defecte, però, és que només podem analitzar certs sectors de la ciutat per la desaparició d’alguns fogatges: de les quatre divisions administratives de Barcelona o Quarters, només en queda informació de tres: El Quarter de la Mar (Actualment La Ribera), des de Carrer Bòria direcció mar; Sant Pere, des de Carrer Bòria direcció muntanya; i el Pi, des de Plaça Sant Jaume a muntanya. El quart Quarter, del quual no hi hauria fogatges en època medieval és el dels Framenors o Frares Menors, des de Plaça Sant Jaume cap al mar. El Quarter del Mar és l’únic que ens permet fer una línia cronològica i poder analitzar les dades. Això suposa que en ocasions la importància del Quarter pot quedar sobredimensionada, però també queda palesa la importància que aquesta zona tenia pel conjunt de la ciutat. Si visualitzem en el mapa el Quarter podem veure que té una forma irregular, però segueix uns paràmetres, cosa que ens permet de crear-hi uns sectors diferenciats. En la zona de la plaça del Blat (avui Plaça de l’Àngel) l’entramat de carrers d’origen més antic marca dos direccions, que són l’eix central de l’entramat. La segona zona, de construcció posterior, és la part que toca al mar, la zona que originalment era La Ribera i avui dóna nom al barri, amb unes illes de cases més rectangulars i estretes. Finalment hi ha un darrer sector, avui desaparegut per les remodelacions imposades de 1715 a 1718; es tracta de les últimes edificacions del barri durant el període baixmedieval, i tenen més amplitud i regularitat, seguint uns criteris estètics nous. La diferència dels sectors dins del barri no és només una qüestió estètica, sinó la confluència de diferents factors, per tal que puguem parlar de zones diferenciades. Un primer factor que podem trobar és la distribució de la riquesa al barri. El sector més antic és on es trobaria més riquesa, especialment destacat en algunes vies claus: Carrer del Mar (actualment Argenteria), Carrer dels Canvis, Plaça del Born i Carrer Montcada. La grandiositat econòmica que destaquen les fonts encara és patent avui en el darrer carrer esmentat, on els palaus medievals, ara museus i locals d’esbarjo, posen de manifest la importància econòmica de la zona. El Carrer Montcada, és, de fet, un símbol del poder del barri, on, entre els carrers irregulars i atapeïts, es va obrir al segle XIV, essent el carrer més recte i llarg en aquell moment. Aquest canvi urbanístic va permetre una unió més ràpida entre el Carrer Bòria i la Plaça del Born/Santa Maria del Mar, és a dir, entre la zona de creació i la zona de mercadeig. La segona zona en riquesa és la que es troba al perímetre de les zones anteriors i a la línia costera, i finalment una zona més pobre en el perímetre de l’anterior, situada a l’altra banda del Rec, en la zona de construcció més recent. Gràcies a una font d’origen militar, que tenia l’objectiu de taxar el nombre de arnesos o conjunt d’armes permesos a partir del nivell econòmic, i que ha estat conservada per al total de la ciutat, podem constatar que, tot hi que el Quarter del Mar és el segon en riquesa total, per darrera del Quarter dels Framenors, el nombre de rics –és a dir, els que tenen el privilegi de dur 3 arnesos–, és més alt. En analitzar el nombre de la riquesa total entre el nombre de focs, podem establir que el Quarter del Mar ja no és en segona posició, sinó que es troba en la tercera. Aquesta dada ens posa sobre la taula una altra qüestió, que és el fet que al Quarter no només hi ha la gent més rica de Barcelona, sinó també la gent més pobra. Aquests són possiblement gent immigrada del camp català, ja que la situació a Catalunya en aquest moment és difícil, especialment a causa de les epidèmies, la fam i les guerres. Hi ha una tercera zona, a la línia de la costa, on el nivell de riquesa es mitjà, i hi podem observar com la distribució de la riquesa varia segons ens trobem més a prop o més lluny del centre de la ciutat. A nivell català, la majoria dels estudis parlen d’una caiguda de la població important, però es un fet que no podem constatar per a Barcelona. A diferència de la població catalana, a Barcelona es registra un creixement de la població de forma sostinguda al llarg del segle XIV, gràcies a una política que afavoria aquesta entrada de nouvinguts: la facilitat per a les concessions de ciutadania, que els desvinculava del seu lloc d’origen. Una situació, però, que canviarà a finals del segle XIV, per un problema d’escassetat de cereal, que posarà de manifest el màxim demogràfic que podia mantenir la ciutat en aquell context. Al conèixer la distribució de la riquesa, aquesta es pot comparar amb altres dades de caràcter econòmic, cosa que ens permetrà fer una imatge més complexa de l’activitat del barri. Gràcies als fogatges podem situar en l’espai l’ofici registrat als diferents focs. Els resultats extrets d’aquestes dades ens mostren que la separació econòmica també es dóna en la distribució dels oficis. En el sector més ric podem destacar oficis artesanals, és a dir, de creació de productes: es tracta d’una zona que evoluciona amb el segle XIV, on passa de carrers amb noms de les persones que hi viuen, a rebre una denominació relacionada amb l’ofici que s’hi realitza, fruit de la agrupació dels artesanats en una mateixa zona; d’aquesta manera podem destacar una zona de treball tèxtil de la llana on destaquen carrers com la Plaça de la Llana, Carders, Corders, Filateres (desaparegut). Una altra zona artesanal, amb oficis més variats, és la que es troba al voltant de Santa Maria del Mar i el Carrer del Mar, que amb el temps esdevindrà el Carrer Argenteria, es a dir, on es reunirien els argenters – que treballen la plata. En aquesta zona ara encara podem trobar noms d’oficis que es van fossilitzar en aquests moments: dagueria, espaseria o mirallers, per exemple. Dins de la zona artesanal trobaríem un sector on hi ha illes de riquesa alta i mitjana, on es donen treballs molt concrets. Es tractaria de la zona del Rec, on es troben els artesanats de la pell. Aquesta zona faria de pas entre la zona més rica i la més pobra del barri, coincidint amb diferents oficis. Seria interessant comentar que als carrers on es registren més rics no es comptabilitzen gaires oficis: això es deu al fet que els nobles no paguen impostos ni treballen, per tant no apareixen als fogatges. Tot hi així, la mostra que hi eren la podem trobar en els palaus dels Carrer Montcada i en el registre militar dels arnesos. Pel que fa als oficis, podem identificar dues àrees més, relacionades també amb el nivell econòmic. Les illes de La Ribera, amb el seu traç allargat, eren la llar dels mariners, pescadors i altres oficis relacionats amb el mar com els mestres d’aixa i els aixaveguers, els qui fan les xarxes i els qui pesquen amb aixa. També hi viuran aquells que treballen transportant les mercaderies des dels centres de distribució cap al mar i els mariners. Això posa de manifest la importància de Barcelona en quan a comerç marítim. A l’última àrea, on creiem que es trobaria la immigració del camp, trobem una zona de caràcter agrícola, ja que seria una zona amb camps. Hi destacaria un sector al quadrant inferior, en un dels punts més allunyats del centre, on es trobarien els conductors de Tartanes, un vehicle de tir. Al fer aquesta imatge del barri, podem veure que, malgrat la diferència entre els diversos sectors, tot esdevé un conjunt en un sistema de intercanvi de productes cap al mar, des d’on arriba part del aliment que sustenta la població barcelonina i l’ajuda a créixer. La relació entre les informacions socials i econòmiques ens permet fer una imatge més completa d’aquests sectors clau de la ciutat, i entendre més l’estructura urbana del barri i com els elements econòmics i socials l’han modificat.