Per citar aquesta publicació

Zamorano, Montserrat (2022). “La davallada de l'imperi espanyol: factors clau per entendre la crisi de 1640”, Ab Origine Magazine, 72 (abril) [en línia].
Tags

La davallada de l’imperi espanyol: factors clau per entendre la crisi de 1640

Imatge de portada, “Niños jugando a los dados” de Bartolomé Esteban Murillo. Font:Wikimedia Commons, domini públic

L’època imperial de la Monarquia Hispànica és un dels períodes més importants de la nostra història, puix que a partir d’aquest es poden entendre molts dels canvis que es van dur a terme després de la seva davallada. Fa cinc-cents anys, la Monarquia Hispànica gaudia d’una etapa de plena prosperitat, ja que es van dur a terme diversos esdeveniments de gran importància com ara el descobriment d’Amèrica l’any 1492, que van donar pas a una mentalitat totalment optimista i pròspera. Així i tot, amb la concepció d’una arribada de riqueses infinita, també es va obrir el camí cap a la seva pròpia decadència, entrant així en una greu crisi l’any 1640. Ara bé, quins van ser aquests factors clau que donaren pas a aquesta davallada? Com bé esmenta John Elliott dins “Poder y Sociedad en la España de los Austrias”, si todos los grandes imperios, incluido el más grande de todos, habían ascendida solo para caer, ¿podía España solo escapar?

Factors econòmics

Un dels primers factors que va ser causa i a l’hora conseqüència de la crisi de l’Imperi fou l’agricultura, ja que el territori espanyol es trobava amb una sèrie de limitacions per a intensificar-la. Aquestes eren tant de caràcter institucional -es redistribuïen els béns de forma desigual sense tenir criteris de productivitat-, com naturals -vies de comunicació difícils, clima divers i diversitat de relleus- i conjunturals -economia diferenciada entre l’interior i la perifèria-. Geoffrey Parker és un dels pioners en l’estudi de la climatologia de l’època, ja que a través de l’estudi d’arxius de l’època comprova com les alteracions en el clima de la dècada dels anys 1640 al 1650 (hiverns llargs i severs acompanyats d’estius freds i plujosos) van interrompre cicles de sembra i recol·lecció, fet que va donar pas a una greu desnutrició de la població, la qual va desencadenar en diverses malalties, donant com a resultat un desnivell de la natalitat i un augment de la mortalitat. A aquests factors esmentats cal sumar-hi que, a causa de l’augment de les ciutats, es buscava una major productivitat dels camps i una paral·lela agricultura extensiva. Malgrat tot, aquesta tècnica no es podia dur a terme adequadament amb un paral·lel comportament feudal, ja que les innovacions tècniques havien d’arribar al món rural amb l’objectiu que hi hagués una certa equitat entre els “dos mons”, doncs a diferència dels altres països, es van augmentar les terres, però no es van dur a terme millores en les eines. Tal com menciona Vassberg dins “Tierra y Sociedad en Castilla”, s’intentava utilitzar una tècnica capitalista amb una mentalitat feudal, donant pas a una mala cohesió entre els dos elements. En tot moment cal tenir en compte que l’agricultura era la base de l’economia, i si aquesta deixava de funcionar, també caurien els altres sectors.

Niños comiendo melón y uvas (1650), de Bartolomé Esteban Murillo Font: Wikimedia Commons, domini públic

A tot això s’hi suma la posterior ruïna dels camperols, la qual va donar pas a la compra de les terres per part dels terratinents. Així doncs, les explotacions familiars camperoles, que suposaven el suport material de la societat de l’època, es desmantellaven, esdevenint així inviables. Aquest fet donava pas a uns rendiments decreixents inestables, als quals s’hi sumaven les fortes càrregues tributàries i feudals que havien d’assumir els camperols. El resultat fou un canvi en l’estructura agrària de classe per despossessió i acumulació per part de les oligarquies, les quals acaparaven el poder municipal i no impulsaven l’economia rural ni el mercat intern.

A més a més, en tot el vast imperi de Carles V hi havia un impost comú anomenat Dieta Imperial, però no tothom el pagava ni aportava el mateix, perquè molts nobles estaven exempts de càrregues tributàries. Aquest fet probablement provocava que Castella, un dels centres més valuosos de l’Imperi, aportés molta més riquesa que qualsevol altre territori de l’Imperi, donant pas a una considerable desigualtat tributària.

Pel que fa a la proto-indústria,  cal destacar quel’esmentat augment de la població urbana i la davallada de les poblacions rurals van suposar la incapacitat per subministrar tots els aliments necessaris. Així doncs, moltes terres van quedar marginades, donant pas a fluctuacions i a un augment general dels preus paral·lel a l’increment del cost de la mà d’obra. A més a més, segons Ángel Garcia Sanz, com que els preus manufacturers s’elevaren, es va produir una notable davallada en la demanda, produint una mortalitat catastròfica i una notable disminució de la renda.

En l’àmbit del comerç, ens trobem amb un escàs desenvolupament del mercat intern a causa de la importació de materials de les Índies que, juntament amb l’abundant arribada de metalls preciosos, va produir la “revolució dels preus”, la qual segons Jaume Torras i Elías, fou extremadament perjudicial per a l’economia castellana. És necessari remarcar la competència a la qual es va haver de fer front, ja que països com Anglaterra i França posseïen les innovacions tècniques necessàries per a produir a baix cost.

Tota aquesta sèrie de problemes mencionats van anar donant pas a la creació d’institucions a fi de regular-los i establir un cert control en l’Imperi. En paraules d’Antón Pelayo i Antoni Simon, agrupaba formaciones históricas diferenciadas por su lengua, cultura, instituciones y trayectoria histórica, moltes de les quals s’havien de mantenir intactes, doncs era una de les condicions de la unió accessòria. Per tant, era lògic que es necessités una certa vigilància de les riqueses, ja que la diferent capacitat de produir ingressos i la mala distribució d’aquests agreujaria els afers econòmics de l’Imperi. A més a més, tal com confirma Vicens Vives, la colossal mesura de l’imperi va donar pas a un difícil control i, juntament amb la incompetència, falta d’especialització i conservadorisme dels funcionaris de l’Estat, es va agreujar encara més el seu manteniment, ja que mentre les institucions eren més típiques d’un sistema capitalista, encara governava l’esperit feudal.

Las Meninas (1656), de Diego Velázquez Font: Wikimedia Commons, domini públic

Factors polítics

Pel que fa a la política,  es pot dir que la comunicació dels habitants de l’Imperi amb el rei era extremadament difícil, perquè el mecanisme, segons Rosario Villari, era molt lent i ineficaç. A més a més, historiadors com Antoni Simón, sostenen que la Monarquia Hispànica no constava de suficients instruments per a exercir funcions externes (com venen a ser la diplomàcia i l’exèrcit), però sí per a dur a terme les internes, com ara la regulació judicial i econòmica de les relacions dels seus grups socials. Per aquest motiu, Simón esmenta com las relaciones de poder con otros estados, resultaba difícilmente aceptable en una época donde, precisamente, la guerra y la conquista eran casi omnipresentes.

Altrament, cal tenir en compte que en el moment en què Felip IV va pujar al tron, no només va heretar el títol de monarca, sinó també la crisi que va deixar el seu antecessor, Felip III. Per aquest motiu, la recurrència al crèdit, era constant, col·lapsant així la Hisenda Reial l’any 1627. Consegüentment, segons Gregorio Colás, es va dur a terme un sanejament de la moneda, la qual es va devaluar-la fins a un 50%. En altres paraules, que Felip III no innovés les polítiques dels seus antecessors ni tampoc les contextualitzés amb les necessitats del moment, va provocar que augmentés el ritme de la davallada, a la qual es van sumar tots els factors mencionats fins ara. Tot això va afectar greument a l’àmbit bèl·lic, doncs com bé esmenten els historiadors Alfonso Mola i Carlos Martínez, el diner disponible no fou suficient per a continuar mantenint la presència militar espanyola en la mesura dels regnats anteriors.

A més a més, com ve recolza Vicens Vives, el camí cap a l’absolutisme fou diferent de totes les monarquies. A França, per exemple, es va aconseguir a través de la superació de conflictes socials i interns, mentre que a la Monarquia Hispànica es va poder dur a terme gràcies a la “contingència externa”, és a dir, a l’arribada del tresor americà, fet que a la llarga, a diferència de França, va donar pas a una gran dependència exterior i al poc desenvolupament intern en l’àmbit industrial.

Factors socials

Pel que fa al comportament de l’aristocràcia, aquest va afectar notablement a la decadència de la Monarquia, ja que les classes privilegiades depenien tant de la corona que no s’atrevien a emprar nous camins. Ningú volia assumir reformes com les que plantejava Comte Duc d’Olivares, aristòcrata al qual atorgaven part de la culpa de la crisi a causa de les seves propostes de reforma que tant perjudicaven la noblesa en decadència. D’aquesta manera, es vivia en una constant voluntat de refeudalització. Cal destacar que les classes privilegiades van esdevenir l’únic suport del monarca. Així doncs, autors com ara José Javier Ruiz i Bernard Vincent, consideren que el reforzamiento de la posición de las elites locales y regionales ha sido identificado, en ocasiones, como una especie de descomposición del poder de la Monarquía o de la autoridad del rey.

Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, a cavall (1636), de Diego Velázquez Font: Wikimedia Commons, domini públic

Paral·lelament, les classes populars foren les més afectades. En paraules textuals de Gregorio Colás, los poderosos se las agenciaron para desviar su peso sobre los sectores sociales menos pudientes. Aquestes càrregues impositives que els hi requeia constantment, juntament amb els altres factors que van provocar crisis en les zones rurals (epidèmies, rendiments decreixents, mals climes…) van provocar diverses rebel·lions populars, les quals van suposar molt perjudicials per a la Monarquia, doncs ara no només s’havia d’atendre els fronts de l’exterior, sinó també apagar les revoltes de l’interior, i tenint en compte l’economia, era impermissible.

Segons Jordi Nadal, la crisi també es pot reflectir en la demografia de l’època, puix que la població va disminuir per diverses causes, com ara brots epidèmics, necessitat d’aliment, excés de clergat, de conflictes bèl·lics i, en general, la greu crisi de subsistència que s’estava patint. A més a més, la migració no va ajudar, ja que al llarg del segle XVII molts colons van dirigir-se cap a Amèrica i molts militars cap a epicentres d’Europa, gran part dels quals eren barons joves, els quals eren necessaris per a la renovació de la piràmide de natalitat, produint així un greu estancament. També s’ha de tenir en compte la pèrdua que va suposar l’expulsió dels moriscs, ja que suposaven un alt percentatge de la població total de la Península.

La mentalitat també fou un dels desencadenants clau de la decadència. Això s’aprecia en la societat de l’època la qual acostumada a triomfar, va tenir una necessitat obsessiva d’explicar què estava passant, transformant l’expressió artística en melancolia, desengany i amargura, és a dir, predominava un pessimisme existencial manifestat en l’estil barroc. Ricardo García Cárcel també fa referència a institucions com la Inquisició, la qual també va tenir una gran influència en l’augment de la crisi, puix que no va deixar desenvolupar les altres cultures, fos amb intents constants de catequització o evangelització com amb la confiscació de béns, destrossant així l’economia de moltes famílies. Un exemple de l’historiador Bartolomé Bennassar en seria la redacció de l’Índex i la crema de llibres prohibits, els quals van fer que es perdés el contacte amb l’evolució del pensament científic, donant pas a una intervenció del pensament cada cop més limitada.

Al·legoria de la vanitat (1632-1636), d’Antonio de Pereda Font: Wikimedia Commons, domini públic

Finalment, cal fer referència a la sumptuositat, la qual en tot moment havia estat una de les característiques principals de la Monarquia Hispànica, ja que era la seva manera de mostrar el poder. Aquesta pràctica s’aprecia en gran manera tant en l’arquitectura com en les pràctiques litúrgiques de l’Època Moderna, les quals al llarg del temps van suposar un cost que, sumant-hi tots els anteriors factors esmentats, eren difícil d’assumir. No s’ha d’oblidar que el fet d’oposar-se a la reforma protestant no va ajudar a desenvolupar-se de forma paral·lela i temporal amb la resta de països, els quals van aprofitar els recursos eclesiàstics per incrementar la seva autonomia, invertint així en les seves institucions i prosperant en uns àmbits en què la Monarquia hispànica s’hi va arrelar. En altres paraules, es podria dir que gran part dels recursos obtinguts al llarg del segle XV es van decidir invertir en les luxoses adquisicions i no en el desenvolupament intern.

El feudalisme persistent

En paraules del cèlebre historiador Pierre Vilar, hacia 1600, las inmensas deudas de la monarquía española por sus empresas imperiales, los enormes adelantos hechos por todas las clases de la sociedad con la garantía del dinero de las Indias, hicieron de la sociedad española una pirámide parasitaria, donde, por el sistema de censos y de juros, un solo labrador debía alimentar a treinta no productores”. Així doncs, a tall de conclusió final, cal destacar com d’altres països, com venen a ser França i Anglaterra, van aprofitar les oportunitats que les crisis els hi proporcionaven, resolent els problemes a temps, tot el contrari al que va fer la Monarquia Hispànica. Tal com afirma John Elliott, el precio de la revolución bien pudo ser algo, pero quizá el de la no revolución lo fue incluso más.

El territori avui dia anomenat Espanya no comprenia els canvis, i segons Vicens Vives, fue esta incomprensión del mundo capitalista la que dejó a Castilla desarmada ante Europa. D’aquesta manera, mentre tots els altres països prosperaven cap a un sistema pre-capitalista, a l’Imperi aquest pas fracassa per la falta d’adaptació. Foren la manca de desenvolupament de mercat intern, la constant dependència i el desnivell econòmic, polític i social entre les zones rurals i zones urbanes, així com entre les classes socials, juntament amb els altres factors mencionats anteriorment, els elements que van enfonsar un dels majors imperis que s’han documentat en la història.

Però com en tota història hi ha debat, és necessari fer referència a l’historiador Albert Garcia, el qual trenca amb aquesta línia de la incomprensió de la Monarquia Hispànica vers el món capitalista, al·ludint a com el segle XVII es tractava d’una època de renovació tant econòmica com demogràfica per Catalunya, la qual li va permetre entrar al món de la modernitat. En paraules literals de l’historiador, fue entonces cuando Cataluña adquirió su cohesión territorial sobre las bases de un sistema urbano estrechamente entrelazado, con Barcelona como centro comercial y político, al tiempo que crecía la industria en las ciudades cercanas y la actividad mercantil se reorientaba hacia el Atlántico y el interior peninsular.

El almuerzo (1618-19), de Diego Velázquez Font: Wikimedia Commons, domini públic

Com a conclusió final, queda clar que és difícil arribar a un acord de quins factors d’aquesta crisi foren positius i quins negatius per la monarquia hispànica, ja que en tota la història hi ha diferents aspectes que presenten certa ambigüitat. El que sí que queda clar és que fou un esdeveniment decisiu que va suposar un canvi tant en el context polític com econòmic i social i que algunes regions van saber-ne treure més profit que d’altres. Per entendre millor el context historiogràfic de la crisi del segle XVII, és altament recomanable la lectura d’Àngel Casals, qui entre tots els aspectes analitzats, subratlla la importància de no renunciar als models teòrics en la recerca de les respostes del passat.

Per saber-ne més:

BENNASSAR, Bartolomé. Los españoles. Actitudes y mentalidad desde el siglo XVI al XIX.     Madrid: Torre de la Botica-Swan, 1985.

CASALS MARTÍNEZ, Angel. “La crisis del siglo XVII: ¿de imprescindible a inexistente?”, a Vínculos de Historia, 2013, núm. 2, pàgs. 51-61.

COLÁS LATORRE, Gregorio. “Felipe IV y Olivares. El fracaso del reformismo, 1621-1643”, a FLORISTÁN, Alfredo. (coord): Historia de España en la Edad Moderna. Barcelona: Ariel, 2004.

ELLIOT, John., et alii: 1640, la monarquía hispánica en crisis. Barcelona: Crítica, 1991.

ELLIOTT, John., et alii, Poder y Sociedad en la España de los Austrias. Barcelona: Crítica, 1982.

GARCIA CÁRCEL, R. La Inquisición. Madrid: Anaya, 1990.

GARCIA ESPUCHE, A. Un siglo decisivo: Barcelona y Cataluña, 1550-1640. Madrid: Alianza, 1998.

GARCIA SANZ, Ángel. Desarrollo y crisis del Antiguo Régimen en Castilla la Vieja. Economía           y Sociedad en tierras de Segovia (1500-1814). Toledo: Akal, 1977.

NADAL I OLLER, Jordi. La población española (siglos XVI-XX). Barcelona: Ariel, 1976.

PARKER, Geoffrey. El siglo maldito. Clima, guerras y catástrofes en el siglo XVII. Barcelona: Planeta, 2013.

RUIZ IBÁÑEZ, José Javier., VINCENT, Bernard. Los siglos XVI-XVII: política y Sociedad.     Madrid: Editorial Síntesis, 2007.

SIMON TARRES, Antoni. “La revuelta catalana de 1640. Una interpretación”, a ELLIOTT,     John., et alii: 1640, la monarquía hispánica en crisis. Barcelona: Crítica, 1991.

TORRAS I ELIAS, Jaume. “L’economia castellana al segle XVI. Un esquema” a Recerques,     1984, núm. 16, pàgs. 159-169.

VICENS VIVES, Jaume. Coyuntura económica y reformismo burgués, Barcelona: Ariel, 1974.

VICENS VIVES, Jaume. Coyuntura económica y reformismo burgués. Barcelona: Ariel, 1974.

VILAR, Pierre. Historia de España. Barcelona: Crítica, 1963.

  • (Lleida, 1999). Graduada en Història per la Universitat de Lleida (2017-2021), Beca d'Introducció a la Recerca (UdL, 2021), Internship a l'Escola Espanyola d'Història i Arqueologia - CSIC a Roma (2021), màster en Formació del Professorat (URV, 2021-2022). Interessada en l'Època Moderna, sobretot en l'estudi de la figura femenina en aquest període.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Zamorano, Montserrat (2022). “La davallada de l'imperi espanyol: factors clau per entendre la crisi de 1640”, Ab Origine Magazine, 72 (abril) [en línia].
Popular

Relacionat