Any 1767. Els jesuïtes són expulsats per primera vegada d’Espanya, sota el regnat de Carles III. Per què?
Durant el segle XVIII, l’ordre dels jesuïtes va ser cada vegada més perseguida a causa de les ‘molèsties’ que causaven als monarques. Hem d’entendre que parlem d’una època en què, si bé les monarquies estaven començant a ser cada vegada més laiques, les opinions religioses encara tenien un pes específic. Aquests monarques, especialment en el cas espanyol, se servien de nobles de la cort per a diversos càrrecs. Comtes com el d’Oropesa o Floridablanca, o ducs com el de Medinaceli, eren figures molt properes al rei i receloses de la competència religiosa. Els jesuïtes suposaven un problema per la seva fidelitat única al papat i no pas a la monarquia, i ja havien estat expulsats de França i Portugal.
L’any 1766 es va produir un fet que va resultar el desencadenant de l’expulsió dels jesuïtes: el Motí d’Esquilache. Esquilache era un d’aquests nobles de la cort, un marquès italià ministre de Carles III, mal vist des del principi per la població per la seva condició estrangera. El poble es va aixecar en una revolta –provocada per diversos factors, sobretot la fam– fins a posar en risc la seguretat del mateix rei. Un cop sufocada la rebel·lió, es van buscar culpables, ja que es considerava que el poble no era ‘prou intel·ligent’ per a provocar un aldarull de tal magnitud. Es va obrir una investigació, un informe anomenat ‘La Pesquisa Secreta’. Si bé oficialment la seva missió era esbrinar quins havien estat els instigadors de la revolta, el que realment es pretenia era trobar proves per incriminar directament als jesuïtes. Només cal descobrir qui va ser l’encarregat de fer-ho: el comte de Campomanes, un reconegut antijesuïta.
Per a elaborar un informe inculpatori a l’ordre religiós, es va intentar lligar qualsevol indici possible, incloent-hi teories antijesuïtes sense cap mena de prova ni relació amb els fets, però populars en aquell context. També es va destacar la participació d’alguns jesuïtes al motí –el que hauria estat estrany seria que no hi hagués cap jesuïta entre els milers de persones que es van rebel·lar per una crisi de subsistències. Tot i els esforços, les teories no se sostenien i mai es va poder demostrar que els jesuïtes estiguessin darrere el motí, ni molt menys que apuntessin directament al rei. Però això no va ser un impediment per seguir amb un teatre que l’únic que pretenia era expulsar l’ordre de qualsevol territori espanyol, com es va acabar aconseguint. Carles III va acabar dictant sentència per mitjà d’un Consell, i més de 5000 jesuïtes van ser expulsats d’Espanya i els seus territoris insulars. Amb això, Carles III va donar un cop sobre la taula amb la mesura més dràstica de la seva política regalista. L’any 1773 el Papa Clement XIV va suprimir l’ordre, que va ser refundat més tard… i expulsat dos cops més d’Espanya.
