Parlar de la situació actual del poble kurd es fa complicat sense diferenciar els quatre estats en els quals està dividit administrativament en l’actualitat. Turquia, Iraq, Iran, Síria i en menys proporció Armènia són els estats que inclouen dins les seves fronteres territoris històricament habitants per població kurda. En tots ells la seva situació és diferent però en cap cas fàcil. Des de la brutal repressió del règim d’Erdogan a Turquia a una situació de guerra a Síria, passant per una certa autonomia a l’Iraq. Tampoc s’ha de menystenir la molt elevada proporció de població kurda que viu la diàspora, principalment en països europeus. Per tot això, el poble kurd és considerat el poble sense estat més gran del món.
Per entendre la situació actual del poble kurd és imprescindible conèixer la seva llarga i rica història així com la seva posició geogràfica estratègica. Davant d’això, el primer que cal assenyalar és que el poble kurd actual és el resultat d’una evolució mil·lenària interna en la qual són assimilades una gran varietat d’ètnies i cultures, donant lloc a un conjunt d’origen molt heterogeni. Podem afirmar que els kurds són els habitants natius de les terres que habiten actualment.
La posició geogràfica on s’assenta la població kurda és coneguda com el “Creixent Fèrtil”. El territori és una de les claus per entendre la seva evolució històrica com a punt de connexió de tres continents. Es tracta d’una zona delimitada principalment per les grans serralades del Tauros i del Zagros. El seu coneixement d’aquest terreny tan abrupte els ha comportat un avantatge definitiva sobre les grans potències que al llarg dels segles han intentat estendre el seu domini sobre aquesta rica regió. Per entendre aquesta connexió res millor que el vell proverbi kurd: “Els kurds no tenen més amics que les muntanyes”.
Es tracta també d’una zona molt rica en recursos, destacant les àmplies reserves de petroli i gas. Aquestes són possiblement les més abundants de la regió i segurament una de les raons principals de la divisió actual del Kurdistan en quatre estats, ja que cada un d’aquests estats, i les potències que hi comercien, no volen renunciar a la seva part del pastís.
Però, sens dubte, un dels recursos més importants d’aquesta regió és l’aigua. Per aquestes terres transcorren rius com el Tigris i l’Eufrates, imprescindibles per a entendre la història de la regió, així com alguns dels seus afluents: El Gran Zab, el Habur, el Diyala… El control de les reserves fluvials ha estat i és un element imprescindible per a la supervivència d’aquest poble. Estats com Turquia han utilitzat històricament el seu control sobre el naixement d’alguns d’aquests rius per a tallar-ne el subministrament quan així els ha interessat, perjudicant de forma molt greu els pobles que viuen riu avall, principalment el kurd.
Poble històric en cerca d’una identitat comuna
Podem considerar a la població kurda com el poble més antic dels que habiten actualment la regió. La seva arribada a aquesta part del món està documentada milers d’anys abans que altres pobles ben assentats a la zona com els àrabs, els perses o els otomans. És en aquesta zona on s’ha verificat les primeres proves del que coneixem com a revolució neolítica, així com les primeres mostres d’urbanisme i civilització. Tot això ho trobem molt ben documentat en jaciments com Göbleki Tepe o Çatal Höyük.
Als kurds se’ls considera com un poble d’origen indoeuropeu que s’assentaren a la regió als voltants del segle X aC i als que es creu hereus d’un dels primers grans imperis de la història: l’Imperi Mede.
Durant l’Edat Mitjana el poble kurd caurà sota dominació islàmica. Fins aquest moment no existia una organització política comuna sinó que era més aviat de caràcter tribal, apareixent en aquesta època els principats autònoms, el caràcter feudal dels quals segueix tenint una gran influència actualment. Es creu que és en aquesta època quan neixen els primers intents conjunts d’independitzar-se del domini estranger. La divisió de les seves terres en dos imperis fortament centralitzats com el persa i l’otomà complica fortament qualsevol intent d’alliberament, patint a partir de llavors una forta repressió cap a tot allò que es considerés kurd.
Finalitzada la Primera Guerra Mundial, els països aliats (amb l’excepció de Rússia i els Estats Units) firmen un tractat de pau conegut com el Tractat de Sèrves. En aquest acord queda definit la desmembració de l’Imperi otomà i entre altres acords es firma el reconeixement del Kurdistan com a nou Estat.
L’any 1923, marca un abans i un després per a comprendre la situació actual del poble kurd. Aquest any es firma el Tractat de Lausana que dóna forma a la divisió actual del Kurdistan en quatre estats i enterra definitivament l’anterior Tractat de Sèrves. Aquest tractat és considerat per les kurdes com una gran traïció per part de França i Anglaterra, que cediran al xantatge dels nacionalistes de l’acabada de formada República de Turquia sorgida del descontentament amb l’anterior tractat i governada amb mà de ferro per Mustafa Kemal Atatürk.
Des de llavors les lluites emancipadores per part del poble kurd s’han anat succeint de forma ininterrompuda. Un dels exemples més clars es va donar l’any 1946 amb la creació al Kurdistan iranià de la República de Mahabad. Aquesta comptava amb un clar suport de la Unió Soviètica però el seu èxit va ser molt limitat, ja que la seva durada va ser de menys d’un any.
L’any 1978 es funda a Bakur (Kurdistan del Nord, situat al sud-est de l’actual Turquia) el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), creat per a dotar d’una identitat nacional i uns valors socials a una societat kurda on encara perviuen valors feudals i tribals. Aquesta organització neix amb l’objectiu de lluitar socialment i políticament pels drets dels kurds, però la repressió i la total negativa del govern turc al diàleg porten al començament dels anys vuitanta a l’inici d’un conflicte armat que dura fins a l’actualitat.
El que comença com un moviment d’alliberament nacional identificat amb el corrent marxista-leninista evoluciona durant el tombant de segle cap a un moviment de caràcter llibertari que supera la idea dels estats-nació. Aquest nou paradigma promulgat per Abdullah Ocälän (empresonat des del 1999 a l’illa-presó d’Imrali) quedarà englobat dins el concepte conegut com a Confederalisme Democràtic.
El Confederalisme Democràtic, influenciat pel municipalisme llibertari de Murray Bookchin, té com a finalitat la construcció d’una nova societat basada principalment en la democràcia directa, en l’ecologisme i l’alliberament de la dona.
Situació actual: revolució, guerra i repressió
Des de fa uns anys, la creació de municipis autònoms a tot Bakur, ha portat al govern d’Erdogan, qui sempre ha negat la sola existència del poble kurd, a un augment de la repressió que sembla no tenir límits. Les execucions massives, l’assetjament de pobles i les contínues violacions de drets humans contra la població kurda i l’esquerra turca en general són una constant en el dia a dia de la gent. Milers d’alcaldesses, regidores i diputades, moltes d’elles militants del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), han estat empresonades.
L’any 2011 s’inicia el que es coneix com la “Primavera Àrab” que tindrà un fort impacte a Síria. L’aixecament armat contra el govern de Bashar al-Assad i la posterior guerra civil porta a les kurdes de Rojava (Kurdistan de l’Oest, situat al nord de l’actual Síria), a deslligar-se de la tirania governamental que durant anys els hi ha negat pràcticament l’existència, i a declarar la seva Autonomia Democràtica, basada en els principis del Confederalisme Democràtic. Es crea un sistema d’autogovern popular basat en assemblees comunals dividides en pobles, barris i cantons en les que tothom hi pot participar.
Rojava es divideix en aquest moment en tres cantons o regions autònomes: Cizirê, Kobanê i Efrîn. Aquests cantons porten a terme un model d’autoorganització social i política basat en la descentralització i la democràcia directa per a facilitar l’empoderament de tota la població. Cada barri o poble petit es divideix en comunes en les quals són escollides dues persones delegades, un home i una dona, que portaran els problemes/aportacions de cada comuna a un òrgan municipal que s’encarregarà d’escollir les seves representants davant de l’assemblea que agrupa els tres cantons, per a decidir sobre qüestions que incumbeixin a tota Rojava, anomenada des del 2016 Federació Democràtica del Nord de Síria.
Tot i l’ambient revolucionari que s’hi respira, no s’ha d’oblidar que el poble kurd de Rojava es troba de ple al mig d’una guerra que dura ja més de set anys. La irrupció del Daesh obliga al poble kurd a organitzar-se en l’autodefensa contra aquest grup salafista, recolzat militar i econòmicament entre altres pel govern turc, que busca l’extermini total dels que ells consideren com a infidels, entre els que evidentment s’inclou el poble kurd. Aquesta autodefensa es porta a terme per part de les Unitats de Protecció Popular (YPG) i les Unitats de Defensa de la Dona (YPJ), aquesta última íntegrament formada per dones.
La revolució de Rojava preocupa greument al govern autoritari turc comandat per Recep Tayip Erdogan. La seva obsessió perquè aquest moviment democràtic no s’expandeixi dins les fronteres estatals turques va trobar el seu punt culminant amb la invasió del cantó d’Efrîn a començaments d’aquest any 2018. Des d’aquest moment, aquest cantó es troba ocupat per tropes turques i milícies rebels afins, expulsant de forma sistemàtica als kurds de les seves terres.
Bashur (Kurdistan del sud, a l’Iraq) és probablement la regió kurda amb una autonomia més palpable, tot i que lluny dels principis democràtics de Bakur i Rojava. El 2005, en plena ocupació nord-americana, es crea el Govern Regional del Kurdistan, dependent del govern de Bagdad i des de la seva creació governat per les famílies oligàrquiques dels Barzani i els Talabani. Abans d’això, la població kurda va sofrir greus intents de genocidi per part del govern de Sadam Hussein.
El 2017 se celebra un referèndum d’independència en aquesta regió on l’opció independentista guanya per àmplia majoria. No obstant això, la incapacitat dels dos partits que es reparteixen el poder i l’abandonament dels països que fins ara recolzaven aquest govern autònom porta, no només a no aconseguir la independència, sinó a la pèrdua dels territoris conquerits a Daesh per part dels peshmergues (braç armat del govern) que seran ocupats pel govern de Bagdad.
Per últim, cal destacar la situació actual a Rojhelat (Kurdistan de l’est, a l’Iran). Aquesta és potser la regió més invisibilitzada i on la repressió diària cap a les kurdes no deixa de créixer. El partit per una Vida Lliure (PJAK), proper a les idees del Confederalisme Democràtic, fa anys que porta a terme accions socials i armades contra el govern dels aiatol·làs, com a resposta al règim repressiu que cada any no dubta en executar un nombre més alt d’activistes kurdes. En els últims mesos s’ha intensificat la violència estatal contra la població kurda, incloent-hi bombardejos a territori de l’actual Iraq.
Com ja hem vist, és difícil endevinar quin serà el futur més pròxim per a la població kurda, però sens dubte el pas d’una lluita únicament per a l’alliberament nacional a una lluita per una revolució global no deixarà indiferent a cap de les potències mundials amb grans interessos a la zona i ens farà estar ben atents al que passa en aquesta regió del món. Amb el final de la guerra a Síria, molt probablement el poble kurd ja no sigui tan útil com a carn de canó per a països com els Estats Units, que no dubtaran en trencar la seva suposada aliança amb Rojava i fer-li el joc a l’estat turc. Tot i això, la pràctica revolucionària que es viu a Rojava i que ja s’ha estès per la resta del Kurdistan, té una gran potencialitat per a no quedar-se en aquesta reduïda zona del món, sinó que les idees que des d’allà promulguen poden ser vàlides per a la resta del planeta.
.jpg){kind=link}
