Introducció
Al llarg dels segle XX però especialment durant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust es va produir el posicionament de part dels intel·lectuals europeus sobre allò que es (mal) anomenava la qüestió jueva o el problema jueu a Europa. L’antisemitisme i el consegüent extermini va comportar un debat teòric, moral i reflexiu al voltant d’aquelles atrocitats. Un dels exemple més representatius va ser el del filòsof Jean-Paul Sartre que amb el llibre de l’any 1944 Réflexions sur la question juive pensava sobre els orígens i els fonaments de l’antisemitisme a les societats modernes.
A Catalunya, la translació d’aquest debat va topar amb la dictadura franquista, que impedia fer una reflexió pública i lliure sobre les conseqüències de la guerra mundial i la Xoà. Tanmateix, anys abans, dins l’obertura i la modernitat dels anys vint i trenta, es va dibuixar un escenari de confluència de determinats factors que van posar de moda el tema dels jueus. Va esdevenir un assumpte d’interès per a periodistes, redactors, polítics i intel·lectuals catalans. Un dels factors que va convergir foren els ressorts de la formulació etnicista dels primers teòrics catalanistes que, a finals del XIX, van equiparar els catalans amb pobles germànics i els castellans amb un substrat semític a fi de marcar una separació entre ells. Però al mateix temps també es va generar un interès historiogràfic i explícit per les antigues comunitats judeocatalanes, amb una progressiva tendència a abandonar discursos antijueus i adoptar un positivisme que ressaltava les aportacions dels hebreus.
Per la seva banda, la predisposició europeista del catalanisme polític el va dur a interessar-se per altres processos nacionals d’àmbit europeu, dels quals el nacionalisme jueu no en va quedar al marge. És per aquest motiu que l’impacte mediàtic de la violència arabojueva al mandat britànic de Palestina i les conseqüències del projecte sionista també van convertir-se en un assumpte d’interès important per a la intel·lectualitat catalana. A tot això cal sumar-hi els viatges fets per catalans al Pròxim Orient, alguns en romiatge religiós a Terra Santa, altres o bé per estudis, per interessos econòmics o per motius diplomàtics. Però pràcticament tots deixant anotades les seves impressions.
Cal afegir a aquest conjunt d’elements la importància de Barcelona com a punt de partida de gran part de la literatura antijudeomaçònica amb què l’integrisme catòlic combatia ideològicament la modernitat, la República i la secularització. Van ser catalans els principals teòrics que van actualitzar els discurs ultracatòlic, antimaçonic i antijueu. Sectors integristes que també van mostrar la seva cara més extremista davant la progressiva arribada i instal·lació de jueus a Catalunya. Una arribada que va crear gran expectació en bona part dels periodistes atents al significat d’aquell retorn. Per uns, un fenomen exòtic i simpàtic, per altres l’evidència empírica de la invasió jueva que volia dominar el món. Finalment, la confluència de tots aquests aspectes va tenir un últim factor important per fer de la qüestió jueva un temàtica plenament visible i interessant: l’ascens dels nazis a Alemanya i l’extensió de l’antisemitisme racista per Europa.
D’aquesta forma, i malgrat l’absència de jueus, es va crear als principals mitjans del país un considerable debat al voltant de la temàtica jueva, amb especial incidència en alguns dels principals intel·lectuals, periodistes i polítics del moment.
Antoni Rovira i Virgili i el projecte nacional dels jueus
Un de les figures que més va referir-se a la qüestió dels jueus va ser el periodista i polític republicà Antoni Rovira i Virgili (1882-1949). La relació d’aquest teòric de les nacionalitats europees amb el món jueu, però, va estar marcada per una aproximació discontínua i fruit d’esdeveniments polítics i circumstàncies internacionals. Cal dir que dins de la seva enorme producció periodística –amb milers d’articles i algunes desenes de llibres–, la referència a la qüestió jueva no va ser una temàtica de primer ordre. I, quan hi va al·ludir, la seva posició va ser variable i circumstancial. Podia condemnar fermament l’antisemitisme, però al mateix temps remetre, com va fer en un primer article sobre les conseqüències de la Gran Guerra, arguments de cert perfil antijueu, però que ràpidament abandonaria.
Una altra de les contrarietats en el seu discurs sobre els jueus es planteja a l’hora de reivindicar una història del judaisme medieval que, en gran mesura, mitificava com a historiador per legitimar un relat històric nacional. Però, per altra banda, la presència de jueus durant els anys vint i trenta l’assumia dins del seu discurs sobre la immigració. El seu punt de vista, doncs, variava. Si la relació entre Catalunya i els jueus medievals es presentaven com una comunió idíl·lica, els hebreus arribats en ple segle XX els contemplava amb un cert distanciament i sense un sentit d’empatia tan evident.
En canvi, en la qüestió del nacionalisme jueu Antoni Rovira i Virgili va seguir un procés progressiu d’identificació. Amb la influència de diaris estrangers en un inici i des dels anys de la declaració Balfour (1917), va anar configurant una opinió cada vegada més favorable al dret dels jueus a disposar d’una entitat política a Palestina, sense deixar de banda el desig d’una coexistència pacífica amb els àrabs: «Els jueus tenen dret a refer la pròpia llar nacional, destruïda fa dos mil anys. I si aquesta llar ha d’ésser refeta, ho ha d’ésser a Palestina. Amb bona voluntat i amb esperit generós poden ésser resoltes satisfactòriament per als àrabs i per als jueus les dificultats que s’oposen a la reconstrucció de la Sion caiguda. Hi ha, a despit de totes les matances, un poble hebreu. I és just que hi hagi una nació hebrea amb territori propi».
En el seu posicionament hi intervé, per sobre de tot, un fort convenciment democràtic i progressista, que apareix quan abjurava de l’antijudaisme, ja fos d’encuny europeu o el que es destil·lava des dels sectors integristes del país. La seva identificació amb la democràcia i el nacionalisme no li permetia tolerar la persecució d’una minoria nacional com la jueva. La modernitat cultural i política que encarnava no admetia discursos del passat legitimats per arguments religiosos, per llegendes o prejudicis culturals i va titllar diverses vegades l’antisemitisme de «pútrid i fètid». Tenia la convicció que la defensa dels jueus a Europa era un acte de democràcia i humanisme.
Pel seu cantó, la percepció dels aldarulls de Palestina com un estadi més de la persecució dels jueus el van empènyer a assumir una actitud filosionista. Tot i que no va mostrar un rebuig frontal als àrabs, sí que els considerava els responsables de la violència, sense deixar d’assenyalar la passivitat i el desinterès dels britànics per complir les seves promeses amb els jueus. Per a ell, l’experiència sionista formava part de la solució al problema antisemita d’Europa. Per això el retorn dels jueus s’associava a un dret, no només històric i nacional, sinó com una obra de justícia reparadora davant les persecucions. A més, la teoria de les nacionalitats que ell defensava era d’inspiració democràtica i encaixava perfectament amb la demanda d’un territori segur i reconegut com a reacció a l’antijudaisme creixent.
De fet, totes aquestes referències positives sobre el poble jueu, el sionisme i la condemna sense pal·liatius de l’antijudaisme allà on es manifestes, formaven part del filosemitisme que es respirava en els ambients intel·lectuals del catalanisme d’esquerres. Així que no només el polític catalanista quedava vinculat a l’ambient d’aproximació que es projectava des de determinats cercles catalanistes, sinó que els seus textos van fer accentuar encara més les simpaties projueves d’aquests sectors.
El perfil antijueu de Francesc Cambó i Manuel Brunet
Ben diferent va ser el discurs de dos dels grans intel·lectuals vinculats al regionalisme conservador. El líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó (1876-1947) i el redactor de La Veu de Catalunya Manuel Brunet (1889-1956) van representar un punt i a part en la recepció de les qüestions jueves per part del catalanisme conservador, allargassant l’espectre d’opinions cap a posicions més properes a la retòrica integrista. Quan alguns representants del regionalisme s’acostaven a actituds més tolerants, Brunet i Cambó s’erigien com a articuladors d’un sentiment de menyspreu cap als jueus i d’agut escepticisme cap al sionisme.
Però la importància dels personatges i la seva influència mediàtica no poden deixar enrere les seves evolucions i particularitats. En el cas del polític de la Lliga, és cert que el gruix de les seves manifestacions de recel evident envers els jueus no van formar part estricte del debat polític, ja que mai van ser publicades. Eren meditacions personals que no serien fetes públiques fins molts anys més tard. Cal diferenciar, per tant, aquesta esfera privada d’opinió negativa de la seva apreciació pública, on es mostrava escèptic sobre el sionisme, plantejava dubtes sobre la possibilitat de constituir una nació jueva estable i comparava les dificultats d’autogovernar-se dels jueus amb la dels catalans. En la seva imatge pública, a més, cal tenir en compte que era identificat –per les seves activitats polítiques, habilitats financeres i semblança física- com a jueu. Tampoc es pot oblidar la seva aposta editorial de la Biblioteca Hebraico-Catalana com a projecte reivindicatiu del llegat jueu medieval, malgrat el seu fracàs.
Tanmateix, en l’esfera privada, les reflexions fetes durant la Segona Guerra Mundial estan carregades de retòrica antijueva i d’un ressentiment claríssim. Culpa els jueus de promoure la guerra i de beneficiar-se’n: «Els jueus tenen dintre la sang la tècnica de l’èxode. Allà on els amenaça un perill, primer fugen els diners jueus; després, quan no hi ha més remei, fugen les persones jueves. […] Els jueus han fet tot el possible perquè la guerra actual esclatés. Han fet i fan els màxims esforços per tal que no pugui venir una pau de compromís. Hitler atacà els israelites i el món enter ha de viure una guerra fins que Israel sigui venjat. I quan finirà aquesta guerra i el món enter estarà arruïnat, els jueus trobaran manera que les seves fortunes augmentin enmig de la misèria general».
Durant la seva joventut, Francesc Cambó havia tingut lligams amb la dreta nacionalista francesa, que tenia un discurs antisemita i s’havia situat al bàndol antidreyfusista durant l’afer Dreyfus. Però la seva rancúnia vers els jueus s’ha de situar sobre una part més reflexiva i personal, representada per la consciència catòlica, el conservadorisme social i l’anticomunisme.
Molt més clara va ser, en canvi, la influència de Charles Maurras i d’Action Française –líder i organització del pensament antisemita francès d’aleshores- en el discurs del periodista Manuel Brunet. Va tenir un posicionament públic que va evolucionar cap una judeofòbia en casos més dissimulada, però explícitament virulenta en d’altres. Les seves reiterades proclames d’estimació al poble jueu contrasten amb una actitud de rebuig i menyspreu que es decantava cap a una retòrica antijueva de tradició catòlica anticomunista.
La immigració de refugiats jueus alemanys durant els anys trenta va ser una preocupació constant per al periodista català. Exclama: «Però, si l’allau augmenta, quan aquests israelites immigrats s’hagin refet del contratemps i s’hagin establert, llavors sentirem les lamentacions dels nostres botiguers. Al carrer on s’estableixi un jueu hi haurà molts botiguers que se n’aniran al cel, si no es confirma definitivament que nosaltres som tan vius com ells. Encara hi ha un altre perill. Tota la jueveria és marxista, com llur patró Karl Marx. Un poble sense pàtria per força ha de tenir ideals dissolvents».
Sovint va valer-se d’un estil irònic i sarcàstic per vincular aspectes relacionats amb els hebreus amb denúncies a la política catalana i els líders republicans. Per contra, la seva suposada admiració pel projecte sionista es presentava com una forma de solució al «problema jueu» europeu, tot i que xocava amb la defensa dels interessos catòlics i morals de Terra Santa. Una contradicció que queda palesa als seus articles sobre el sionisme.
El discurs de Francesc Cambó, però especialment el de Manuel Brunet, tenen importància pel seu pes específic dins del seu sector ideològic, però van contrastar amb la diversitat d’opinions que el regionalisme conservador va oferir sobre la temàtica hebrea.
L’aproximació al judaisme del caputxí Miquel d’Esplugues
El caputxí Miquel d’Esplugues (1870-1934) va destacar per una mentalitat oberta dins de l’orde dels franciscans i com a mentor i mestre espiritual de personalitats de primer ordre, així com per ser un actiu activista cultural, fet que li va comportar ser ben conegut per la societat civil barcelonina, amb contactes influents. Va dedicar gran part de la seva carrera intel·lectual a una particular concepció de la política, la filosofia i la religió que el van convertir en un dels intel·lectuals catòlics pioners del procés de renovació de l’Església catalana a inicis del segle xx. Una actitud no absent de crítiques que li va valer l’enfrontament amb els sectors conservadors. Erudit de ploma densa i d’estil feixuc, va ser un destacat membre del moviment biblista. Precisament, el seu estudi exegeta i el seu tarannà liberal li van permetre mantenir una actitud particular a l’hora de tractar el judaisme, molt allunyada dels postulats de l’integrisme catòlic.
Aquesta actitud li va suposar certes mostres d’incomprensió per part d’alguns amics i coneguts, com la del mateix Joan Estelrich, que el va acusar haver contret unes enigmàtiques «febroses seduccions semítiques». Sense dubte, les paraules el dirigent es refereixen al posicionament que el pare Miquel d’Esplugues va prodigar al llibre El Missatge d’Israel del 1934. L’obra, centrada en desgranar les aportacions que, a parer seu, havia fet l’hebraisme bíblic a la configuració del cristianisme, també mostra l’admiració i l’atracció que el caputxí sentia pel poble hebreu, tal com ell reconeix: «A més, fill espiritualment d’Israel, declaro, […] que “cap cosa d’ell no em sento aliena”. M’emociona com si fos pròpia la seva tragèdia mil·lenària. M’enorgulleixen, com una glòria de família, els seus triomfs. No em desorienten ni m’escandalitzen, siguin com siguin, les seves anomalies. Penso que un poble expressament cridat i fèrriament afaiçonat per a ésser únic en el món, […] exigeix, si més no, pietat i respecte. Amb admiració infinita dels seus reeiximents, confesso, doncs, que de dia en dia sento més envaïdores les exigències de la meva simpatia envers Israel, enfront de qualssevol sistemàtics menyspreadors i detractors seus».
El seu concepte del judaisme, que va anar forjant-se al llarg del temps a través de diferents articles i després d’alguns viatges a Terra Santa, va acabar essent mitificat i, en cert sentit, pres amb una visió idealitzada. Per a ell, l’herència del llegat de l’Israel bíblic en la configuració i la gènesi del cristianisme significava que no se’l pogués rebutjar ni menystenir, sinó reivindicar-lo plenament. Tot i que sempre defensés que la màxima realització d’Israel era, precisament, l’acceptació del veritable messies, el cristià.
L’integrisme antijueu de Joan Tusquets i Terrats
Dins del catolicisme català, les diferències entre els diversos sectors eren molt grans, també en el tema dels jueus. A Joan Tusquets i Terrats (1891-1998) se l’ha descrit com a filòsof, pedagog comparatista, sacerdot, polemista i articulista. De fet, va tenir una vida extensa i polièdrica. Va ser impulsor dels estudis de psicologia a Espanya però també va ser perseguidor de suposats complots judeomaçònics durant la Segons República i la Guerra Civil.
Va estudiar filosofia o pedagogia catequista a Lovaina, Bèlgica, abans d’ordenar-se sacerdot. Des d’un posicionament catòlic ultrartodox va censurar el naturalisme pedagògic i l’educació mixta que s’obria pas, que imputava directament a maquinacions conspiradores. Conscient que la crisi de l’educació era un símptoma de la decadència de la civilització occidental, va defensar una pedagogia cristiana que, al seu entendre, constituïa la base de la identitat europea. Per fer-ho va entaular des dels anys vint i fins a la fi de la Guerra Civil un combat contra els que anaven contra l’Espanya catòlica que identificava, recollint el pensament integrista, amb l’actuació de les “sectes”, és a dir, maçons, teosòfics, socialistes, anarquistes, republicans, “separatistes” i jueus.
Amb diferents articles a la premsa integrista i amb diverses publicacions, va aconseguir ser reconegut com un dels capdavanters de la lluita antijudeomaçònica entres els sectors d’extrema dreta. Al llibre Orígenes de la revolución española del 1932, que va situar el seu autor al centre del discurs en contra d’una República que creia inspirada pel «judaísmo, con su primogénita, la masonería, extendiendo redes perturbadoras por todos los ámbitos del estado» en van seguir d’altres amb la mateixa temàtica antisectària. Com ara una sèrie de quinze volums que, amb el nom prou explícit de Las Sectas, eren dirigits i en part redactats pel propi Tusquets. La calúmnia i la difamació servien per crear dubtes i menystenir els rivals polítics, en especial els grups d’esquerres, liberals i republicans. Amb l’esclat de la guerra, el prestigi de les seves campanyes va tenir gran influència entre els sectors alçats contra la legalitat republicana.
Durant el conflicte bèl·lic, i ja instal·lat a Burgos, Joan Tusquets va exercir una tasca delatora de possibles maçons amb l’ajut del servei de premsa i propaganda franquistes. Va poder tirar endavant una nova col·lecció que portaria el nom d’Ediciones Antisectarias on se seguia amb la denúncia de les activitats anticristianes, amb un discurs de marcat contingut antisemita, com les que ell mateix escriuria a l’últim volum de la col·lecció, l’any 1939: «Dios ha dado a los judíos potestad sobre la fortuna y la vida de todas las demás naciones. Con semejante mentalidad, era imposible que el Judaísmo no aspirase al dominio universal. Siempre luchó por esta idea. Los intelectuales hebreos, en cualquier época de la Historia, anuncian el reino universal de Sión, mientras sus comerciantes tejen, con hilos de oro, la red en que aprisionen los más poderosos Gobiernos».
En general, la seva prèdica antijueva no es pot desvincular de la unitat que formava amb l’antimaçoneria i l’anticomunisme. Fruit de l’obediència catòlica, el seu antijudaisme s’ha de circumscriure dins el mite de la conspiració mundial i com a suposada força per subvertir l’ordre tradicional. En aquest sentit, la influència dels libel Els Protocols dels savis de Sió va ser una font inspiradora indiscutible, però els arguments antisemites actuaven bàsicament com un mitjà retòric per emfatitzar i apuntalar les acusacions sobretot antimaçòniques. Joan Tusquets, doncs, va prestigiar i modernitzar durant els anys trenta la vella teoria del contuberni judeomaçònic que més tard el franquisme adoptaria com a ideologia repressiva de la Dictadura.
La simpatia del claretià Pere Voltas i Montserrat pel jueus i el sionisme
La importància de Pere Voltas i Montserrat (1879-1947) dins de la interpretació catalana del judaisme va raure essencialment en dos elements: en la profunditat i volum de la seva producció i en el seu particular i compromès posicionament. Aquests dos elements el van dur a erigir-se en una de les figures cabdals per entendre el punt de vista català sobre a temàtica jueva, i a ser un dels catòlics que va assumir una actitud més propera i de simpatia als jueus, al contrari dels postulats integristes.
En aquest sentit, en els seus articles també es va dedicar a desmuntar totes les calúmnies amb què s’acusava els jueus, ja fos per vincular-los al bolxevisme o a les teories de la conspiració. «La influència hebraica! Ja; Europa i àdhuc el món sencer no és més que una multitud d’imbècils que es deixen embridar i menar per una minoria d’homes que es diuen jueus», deia amb ironia. Poliglota religiós de l’orde dels claretians, que passà llargues estades al Vaticà i va fer de missioner a l’Africa i a la Rússia soviètica, es va mostrar especialment actiu contra l’integrisme catòlic, amb referències indirectes a Joan Tusquets: «No tot és contaminació, podridura, anticatolicisme, ni, sobretot, impietat entre els jueus. Si tenen autoritat per fer-ho, aconsellaríem a molts escriptors de la nostra banda que llegissin algunes obres sobre la vida espiritual, intensa i profunda de l’antic i modern judaisme»
Tanmateix, va ser en les seves anàlisis del nacionalisme jueu allò que va donar una empremta especial a Pere Voltas. Presentada el 1928 i 1929 en dos volums, la seva obra El Sionisme o la qüestió nacional hebraica sintetitza gran part del seu pensament sobre el judaisme. El llibre era la culminació de tota una trajectòria d’incursions a la temàtica desenvolupada al llarg dels anys vint. Amb un ús abundant de bibliografia i fonts estrangeres, el contingut del llibre manté les característiques anunciades en textos anteriors, amb el tractament de la qüestió des d’una òptica bàsicament historicista i sense cap prejudici.
Es mostra partidari del retorn dels jueus a Palestina per a la creació d’una entitat política, posició que també fa evident pel seu to d’afecte cap al poble jueu, inèdit entre el col·lectiu catòlic del moment: «“[¿]L’existència d’aquest poble, el perill cada dia més gros de desaparèixer com a col·lectivitat, la seva voluntat resolta d’oposar-s’hi sense plànyer privacions ni sacrificis, no funda cap dret al retorn a Palestina, únic mitjà, en la consciència de la gairebé majoria dels representants conscients del modern judaisme, per a perpetuar-ne l’existència col·lectiva? […] El mateix que els altres pobles, diuen [els sionistes], té dret a la vida el vell, vellíssim i modern, moderníssim, poble jueu, per al qual el retorn a Palestina és qüestió de vida o mort». Al final, la seva aposta per un estat hebreu a Terra Santa s’havia de culminar, diu, amb la conversió dels jueus al cristianisme.
Aquesta declaració final per la conversió jueva, però, no invalida el rigor en com va tractar el moviment sionista a finals dels anys vint. Va ser precisament la seva condició de catòlic de certa tendència liberal el que va singularitzar una actitud d’acostament i d’admiració als jueus, fet que li va valer no poques crítiques, però també forces aplaudiments per com havia tractat la qüestió. A més, la singularitat de la seva obra sobre el sionisme cal situar-la al mateix nivell que la influència que el llibre va exercir en bona part dels intel·lectuals catalans que es van voler referir al nacionalisme dels jueus.
Conclusions
Malgrat l’absència de jueus, els principals intel·lectuals del país van elaborar un considerable debat al voltant de la temàtica jueva als principals mitjans de l’època, però les polèmiques van ser agres i els posicionaments notablement divergents. El nivell i la modernitat de les publicacions catalanes, l’obertura de mires dels intel·lectuals i un entorn cultural atent a les principals novetats que arribaven de l’exterior eren terreny propici per a la recepció de propostes de gran repercussió a Europa. A més, un context marcat per la confluència de diferents factors relacionats els jueus va provocar l’interès, el posicionament i el debat de periodistes, polítics i teòrics. Així, la construcció d’una qüestió jueva a la catalana pot caracteritzar-se com un exercici principalment ideològic i teòric gràcies a l’excepcionalitat d’aquell moment històric.
