Imatge de portada: Detall de l’obra Le régime du corps, segle XIII (Font: Wikimedia Commons)
Les olors sempre han acompanyat la Història. A l’Edat Mitjana, si bé les pudors predominaven en el dia a dia, també va haver-hi moments per a les bones olors, fossin obtingudes directament de la natura o derivades d’aquesta, com és el cas dels perfums.
L’ús i elaboració de perfums es remunten a Mesopotàmia i Aràbia, i ja se n’utilitzaven a Egipte, Grècia i Roma al llarg de l’Edat Antiga; per tant, un cop arribats a l’Edat Mitjana, la seva trajectòria ja era extensa. A l’Alta Edat Mitjana el cristianisme considerava el perfum com un element de pecat, ja que induïa a la seducció i a l’erotisme. Per tant, el consum i l’elaboració de perfums van disminuir notablement respecte a la precedent època romana. Només algunes plantes o substàncies aromàtiques s’utilitzaven en un context terapèutic i religiós, com l’encens i la mirra durant les litúrgies o el cultiu de plantes com la lavanda, la sàlvia o la farigola per part dels monjos per ús medicinal.
A mitjan segle XII, amb les croades a Terra Santa, l’art dels perfums va patir una revalorització i se’n tornaren a fabricar i a consumir. A Terra Santa, Orient, territori d’on provenien la majoria d’espècies, resines i plantes per elaborar perfums, s’havia mantingut la tradició perfumista, la qual viatjà a Occident a través dels croats (com ho feren altres elements com per exemple el Rosari). Així doncs, tenint en compte el cost del transport des de Terra Santa i de les matèries en si, els perfums provinents d’Orient o elaborats amb substàncies d’allà els consumiren les persones amb més poder adquisitiu de la societat medieval. D’Orient també s’importà la tècnica de la destil·lació, la qual permet extreure perfums de les plantes. Prova d’aquest nou interès en el món dels perfums fou l’aprovació l’any 1190 per part del rei Felip II de França (1165-1223) dels estatuts del gremi de perfumers, permetent-ne així la seva activitat i creant el títol de “mestre perfumer”. Destaca la millora del procés de destil·lació per part d’Arnau de Vilanova (1240-1311) cap a principis del segle XIV, que permeté crear els olis essencials de trementina i romaní i els primers vins terapèutics.
S’han conservat documentats els perfums que la reina Maria de Luna (1358-1406), reina consort de la Corona d’Aragó i esposa de Martí l’Humà (1356-1410), tenia al seu tocador: aigua perfumada de roses i perfum de violetes, així com benjuí, ambre, resina de màstic, molts d’ells importats des d’Alexandria. Un altre famós perfum del qual se’n té constància fou l’Aigua de la Reina d’Hongria, la reina Elisabet d’Hongria (1207-1231), creada l’any 1370 i elaborada amb tarongina, rosa, menta, melissa, llimona i romaní. Tot i contenir el nom d’“aigua”, fou el primer perfum europeu en el qual s’aplicà alcohol, tècnica que suposà una gran revolució en el seu camp. L’aigua de la Reina d’Hongria ha estat comercialitzada durant segles i consumida a les Corts europees al llarg de l’Edat Moderna, ja que es creu que tenia propietats rejovenidores. Tot i això, la recepta ha anat variant i es desconeix si és del cert l’original.
També es produïren innovacions notables en el camp de la perfumeria, com per exemple els pomanders, generalitzats al segle XIV i destinats als nobles. Eren boles amb petits forats i omplertes de productes aromàtics i perfumats que es duien penjades a tall de joieria per aromatitzar la persona que les duia. Els aromes més freqüents per dur eren l’ambre, el mesc i la rosa, d’elevat cost econòmic. Un altre àmbit en què destaquen els perfums eren els banys, en què molts cops s’acompanyaven de l’ús de productes aromàtics per tenir el cos perfumat i treure’n les pudors i la suor. Una fórmula de preparació de bany conservada en diversos receptaris de cosmètica del segle XV és a base de murta, llorer, romaní, espígol, roses, flor de magrana, fulla de llentiscle i menta.
Els perfums no només servien per aromatitzar el cos sinó també per desinfectar i perfumar l’ambient; així és com s’utilitzaren al segle XIII: en forma de fumigació o de vinagre. Més endavant, amb les epidèmies del segle XIV, se seguiran utilitzant vinagres, així com resines aromàtiques. En general, també cal tenir en compte les males condicions higièniques dels diferents espais en què es movia la població, així com la mala higiene personal, situacions que en què les males olors eren presents. Pel que fa a les classes més baixes que no podien adquirir aromes tan sofisticades i exòtiques, havien de pal·liar les pudors amb elements de la natura, com ara les plantes aromàtiques. En moltes cases, per exemple, es cobria el terra de plantes aromàtiques perquè desprenguessin bona olor. A més, l’imaginari medieval, per herència i tradició cristianes, considerava que l’aire, un dels quatre elements que formaven l’Univers, es relacionava amb la sang; per tant, un aire net era garantia d’una sang neta.
La presència dels perfums i de productes aromàtics ha anat persistint al llarg del temps, amb diferent funció, morfologia i elaboració. Entre finals de l’Edat Mitjana i el Renaixement, el món de la perfumeria creixerà exponencialment amb la creació de l’alcohol etílic. D’aquesta manera, al Renaixement, Florència i Venècia esdevindran capitals dels perfums.
