La majoria d’independències dels pobles, arreu del món, s’han produït a través de dues menes de processos sovint combinats: processos de lluita armada, que han aconseguit desgastar la metròpoli i obligar-la a negociar un referèndum o directament reconèixer la independència; o bé processos de crisi profunda de la metròpoli, de col·lapse o esfondrament, que permeten que un territori es proclami independent amb molta menys resistència de la que pot oferir un imperi o un estat en situació d’estabilitat. En aquesta matriu hi encaixen des de les independències americanes de principis del segle XIX fins a les repúbliques bàltiques de finals del segle XX. El cas irlandès esdevé paradigmàtic de la combinació de tots dos processos, ja que va reeixir gràcies a un procés de lluita armada que alhora aprofitava una situació de crisi de l’Imperi Britànic, com era l’estat de guerra fruit de l’esclat bèl·lic de 1914. D’aquesta manera, el republicanisme irlandès va portar a la pràctica una dita popular a l’illa: “la dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda”. A continuació parlarem de com el republicanisme va aprofitar aquesta oportunitat i com va reeixir parcialment en la seva lluita, i posarem l’èmfasi en els aspectes que lliguen el procés independentista amb el context de la Gran Guerra.
El mapa polític irlandès en temps de la Gran Guerra
Des de finals del segle XIX, el partit més votat a Irlanda era l’Irish Parlamentary Party (IPP) liderat primer per Charles Stewart Parnell i després per John Redmond. Era un partit autonomista que va acabar sintonitzant amb els liberals britànics del Primer Ministre Lord Asquith per a endegar el projecte de la Home Rule[1]Règim autonòmic per a Irlanda. Se’n van plantejar quatre projectes el 1886, 1893, 1912 i 1920, dels quals tan sols va entrar en vigor l’últim..
Entre els contraris a l’autonomia s’hi comptaven els conservadors britànics. Tanmateix, als comtats de l’Ulster, al nord de l’Illa, l’oposició a l’autonomia tenia molt de pes i es va organitzar l’unionisme. Això es podria explicar per motius d’identitat religiosa: al nord hi predominava la població protestant, mentre que a la resta d’Irlanda el catolicisme era hegemònic. Però també econòmics: l’Ulster era la regió més industrialitzada, i la burgesia industrial estava estretament lligada als negocis imperials britànics, mentre que la burgesia de la resta de l’illa pensava més en la necessitat de desenvolupar el mercat interior. Aquesta oposició al Home Rule tindria un punt de no retorn amb la creació el 1912 d’una milícia amb la finalitat d’impedir que els comtats del nord fossin inclosos dins l’autonomia. Van ser els Ulster Volunteers, un cos encapçalat per Sir Edward Carson, un ric advocat que arribaria a membre del Consell Privat de Sa Majestat.
D’altra banda existien altres expressions del nacionalisme irlandès, més enllà de l’IPP que representava els interessos de bona part de la burgesia. El 1905 es va crear el Sinn Féin, que en gaèlic significa “nosaltres mateixos”. Fundat per Arthur Griffith, un impressor dublinès, prendria més la forma d’un front patriòtic que no pas de partit. El Sinn Féin no era partidari de l’autonomia sinó de la separació, i Griffith defensava un model de monarquia dual a l’estil de l’Imperi Austro-Hongarès. Era també un partit abstencionista: no ocupava els escons que obtenia en les eleccions al Parlament britànic.
Entre el camperolat i la petita burgesia, l’expressió del nacionalisme era més radical i clarament republicana. Era d’aquí d’on havia sorgit el moviment fenià,[2]Moviment per la república irlandesa, present a l’illa i a la diàspora, que s’organitzava en societats clandestines. que s’inspirava en les revoltes que les havien precedit, especialment la de Wolfe Tone i els United Irishmen de finals del segle XVIII. La millor expressió d’aquest republicanisme era la Irish Republican Brotherhood (IRB). Amb el temps, el Sinn Féin i la IRB acabarien esdevenint expressions d’un mateix espai polític.
La causa irlandesa tenia el suport del clergat catòlic, si bé amb diferents graus. Els jerarques eren predominantment autonomistes mentre que entre els capellans de parròquia abundaven els afiliats al Sinn Féin.
En el republicanisme, les dones van tenir un paper molt més central que en qualsevol altre dels sectors polítics irlandesos. El Sinn Féin va ser des dels seus inicis una organització mixta i va estar a favor del sufragi de les dones, integrava dones en la seva executiva (com la Comtessa Constance Markiewicz) i va ser pioner en presentar dones a les eleccions i tenir diputades.
Els principals líders de la classe obrera irlandesa també eren republicans. És el cas de James Larkin i James Connolly, dirigents del sindicat ITGWU, que en les seves diferents seccions unia obrers catòlics i protestants. En les vigílies de la Gran Guerra, la lluita obrera a Irlanda va assolir el seu clímax. Durant el mes de setembre de 1913 un gran lock-out patronal i una vaga obrera van sacsejar Dublín. En aquest clima de confrontació va néixer l’Irish Citizen Army (ICA), una milícia obrera instruïda militarment pel capità Jack White i liderada per Connolly.
Connolly era fill d’irlandesos però s’havia criat a Escòcia. Quan va retornar a l’illa, va fundar l’Irish Republican Socialist Party. En els seus escrits sempre va defensar que les lluites obrera i nacional eren indestriables: «No podem concebre una Irlanda lliure amb una classe obrera sotmesa; no podem concebre una Irlanda sotmesa amb una classe obrera lliure». I també: «La causa del moviment obrer és la causa d’Irlanda. La causa d’Irlanda és la causa del moviment obrer. No són dissociables».
Com veiem, el republicanisme irlandès abastava un ampli espectre polític i de classe. No tot el Sinn Féin era aliat de l’obrerisme. Griffith, per exemple, s’oposava a les lluites obreres que dirigien Connolly i Larkin. Però altres fenians com ara el poeta Pádraig Pearse o Éamonn Ceannt sí que n’eren aliats. D’altra banda, eminents líders de la patronal eren també polítics autonomistes, com per exemple l’empresari i editor William Murphy.
Ens cal parlar finalment dels Irish Volunteers (Óglaigh na hÉireann). Van ser creats el 1913 com a resposta als Voluntaris de l’Ulster, per l’historiador Eoin Mac Néill. En poc temps van créixer fins als 180.000 membres. Els partidaris de Redmond i l’autonomisme van aconseguir fer-se amb llocs importants a la direcció i van proposar que el cos participés en la Gran Guerra fent costat a l’exèrcit britànic. Això va provocar l’escissió dels qui volien mantenir la neutralitat o directament l’oposició a la guerra, començant per Mac Néill. Aquest seria el posicionament minoritari ja que el van seguir tan sols 15.000 voluntaris, que passarien a identificar-se totalment amb les posicions de la IRB i el Sinn Féin.
Els partidaris de l’opció de Redmond s’anomenarien National Volunteers. La seva idea era que participant de la guerra, podrien ser recompensats. Coincidia amb el discurs dels Aliats, que havien esgrimit la defensa de petites nacions com Bèlgica o Sèrbia com un dels motius per combatre els imperis de l’Eix. A Catalunya mateix, aquesta filosofia va portar a la creació dels Voluntaris Catalans.
Irlanda i el moviment fenià en particular ja tenien una tradició de revoltes armades contra el poder. Però la creació dels Volunteers la podem considerar com l’inici d’una dinàmica armada que quedaria definitivament empeltada a l’illa durant tot el segle XX, almenys fins el procés de pau de 1998. Cal dir aquí que les dones republicanes també van crear la seva pròpia milícia uns mesos després, Cumann na mBan.
De la Gran Guerra a l’Alçament de Pasqua i la Guerra d’Independència
A les portes de la Gran Guerra, el conflicte polític irlandès s’aguditzava. Els unionistes pressionaven cada vegada més el govern britànic per evitar l’autonomia. El 1913 Carson s’havia trobat amb el Kaiser alemany i li havia demanat suport en un hipotètic enfrontament amb Londres. L’abril de 1914 els unionistes van adquirir desenes de milers de rifles i munició, de contraban, a través dels ports de Larne, Bangor i Donaghadee.
Al setembre de 1914, la Home Rule Bill va ser presentada per a ser aprovada al Parlament britànic, però a causa de la guerra es va emetre la Suspensory Act, que establia que l’autonomia no es posaria en pràctica fins a un any després d’acabada la contesa.
Per la banda republicana i nacionalista l’agitació també continuava. Es va crear un comitè antireclutament pensant en mobilitzacions que evitessin l’allistament forçós per a la guerra. Aquí cal fer un parèntesi per recordar que l’Exèrcit britànic es nodria de voluntaris, no de quintes, fins que el 1916 la Llei del Servei Militar establia l’obligatorietat per a tots els homes residents a la Gran Bretanya, i no al Regne Unit. Deixava fora, per tant, els varons irlandesos, per bé que el 1918, com veurem, un nou projecte de llei voldria incloure’ls i novament comptaria amb una gran resistència. La mobilització contra l’allistament tenia, com arreu del món i en tot temps, un component de classe. Eren joves de classe treballadora els enviats a morir al front, i els seus patrons els pressionaven per a que s’allistessin.
Els republicans també van buscar els suport dels principals enemics de l’Imperi britànic. Amb aquesta finalitat la IRB va enviar a Alemanya Roger Casement, un republicà que havia estat diplomàtic britànic i que havia denunciat les polítiques imperialistes.
Un cop va esclatar la guerra, James Connolly era dels que veia, com Lenin, la necessitat de convertir-la en una revolució. Així ho expressava en un article titulat “El nostre deure en aquesta crisi”: «encendre la torxa d’una conflagració europea que no s’apagaria fins que l’últim tron i les últimes cadenes capitalistes fossin reduïdes a cendres (…)». Però com aclareix l’historiador Peter Berresford Ellis: «Connolly no era tan doctrinari en les seves creences com per visualitzar un alçament portat a terme tan sols per la classe obrera. Sabia que l’única esperança d’èxit era aliar-se amb la burgesia nacionalista, o si més no amb la seva fracció més progressista» (Berresford Ellis, 1996, p.309).
Connolly i l’ICA van ser determinants per a organitzar un alçament amb els Volunteers, liderats per un sector que sí que tenia clara la necessitat de la revolta: Pearse, Tom Clarke i Sean MacDiarmada. Aquesta va ser la base de l’Alçament de Pasqua que va tenir lloc a Dublín el 24 d’abril de 1916. L’exèrcit britànic va poder esclafar els rebels i una important repressió va caure sobre els organitzadors, amb l’execució de tots els líders, incloent Connolly, Pearse i Clarke, i només commutant la pena a Éamonn De Valera, per tenir ciutadania dels EUA, i la Comtessa Markiewicz, per la seva condició de dona.
L’acció de Pasqua va ser una derrota militar però un triomf polític, perquè va desvetllar la consciència. Va ser fonamentalment una acció de propaganda (deu anys després, el separatisme català en faria una de similar amb l’acció de Prats de Molló) si bé podríem discutir els elevats costos que va tenir. Entre altres qüestions, va suposar la desaparició dels quadres més esquerrans dins el moviment republicà, fet que marcaria el mapa polític irlandès de llavors en endavant.
L’abril de 1918 el Govern de Lloyd George va presentar un projecte de llei que convertiria en obligatori el servei militar i la resposta va ser la vaga general. La repressió es va desencadenar contra el Sinn Féin, acusat de conspirar amb Alemanya, i el partit va decidir donar un altre cop d’efecte mediàtic: els membres del Sinn Féin es van deixar detenir junts i alhora. Entre el 17 i 18 de maig de 1918, 115 membres del Sinn Féin van ser empresonats i deportats a Anglaterra, mentre que a Irlanda els empresonats s’elevaven a 1.319 (Feeney, 2005, p.130).
Acabada la Gran Guerra, la idea dels republicans era participar en la conferència de pau i, d’acord amb els 14 punts de Wilson, accedir a l’autodeterminació. Però no se’ls va admetre. Tan sols van poder participar com a delegació al marge de la britànica en el Congrés de la Internacional Socialista de Berna. Així que la guerra d’independència irlandesa va continuar.
El 14 de desembre de 1918 el Govern britànic va convocar eleccions al Parlament d’Irlanda i la campanya va estar marcada per la repressió contra el Sinn Féin (que no pas contra els autonomistes de l’IPP). L’Estat britànic va il·legalitzar el partit i també els Voluntaris, la Cumann na mBan i la Lliga Gaèlica. Els republicans, tanmateix, van obtenir 68 diputats (63 dels quals eren presó). L’IPP en va treure 6 i els unionistes, 26 (23 dels quals, a l’Ulster).
El 21 de gener els diputats republicans es van reunir i es van constituir en Dáil, el Parlament de la República. Es va declarar la independència, que tindria el reconeixement de la Unió Soviètica, i es va formar un Govern Provisional encapçalat per De Valera. Aquell mateix dia un escamot de Voluntaris va matar dos agents de la Royal Irish Constabulary (RIC) en una acció per aconseguir explosius, a Soloheadbeg, Comtat de Tipperary. Aquest fet es considera l’inici de la Guerra d’Independència. Els voluntaris republicans adoptarien el nom de Irish Republican Army (IRA) i practicarien la guerra de guerrilles. Els enfrontaments amb l’exèrcit i la RIC tenien per objectiu aconseguir més armes, però també el control del territori. En aquells anys, la dualitat de poders va ser una realitat a l’illa.
El component popular, obrer i pagès, del republicanisme irlandès, va provocar que la lluita per la independència anés acompanyada de processos socials revolucionaris. Els treballadors van prendre el control d’algunes fàbriques, mines o ports, i es van crear consells obrers a l’estil dels soviets. En la dualitat de poders vigent a l’illa, el Dáil va establir un sistema de justícia propi, en el qual destacaria el Tribunal d’Arbitratge de la Terra, que dirimia disputes entre pagesos i terratinents. Tanmateix, i tot i que els sectors més esquerrans del Sinn Féin, com Pearse, havien escrit també sobre la necessitat d’alternatives al sistema econòmic, es va acabar imposant el criteri de prioritzar la guerra per damunt la revolució, uns debats que recorden als que viuria l’esquerra catalana en la contesa de 1936-1939. Aquesta disputa queda molt ben reflectida en l’escena del Tribunal de Justícia de la pel·lícula The wind that shakes the barley (Ken Loach, 2006). En opinió de l’historiador Berresford Ellis: «en les zones en les quals l’IRA va actuar com a força contrarevolucionària, fent complir aqueta aparent mostra de col·laboració del Dáil amb les classes privilegiades, el poble es va mostrar menys actiu en la lluita nacional; mentre que en aquelles zones en les quals l’IRA va col·laborar amb el poble per a confiscar i repartir les finques i les grans propietats, gairebé tot el poble es va involucrar en la lluita» (Berresford Ellis, 2013, p. 361).
L’IRA també va comptar amb una eficient xarxa d’espionatge encapçalada per Michael Collins, un dels participants a l’Alçament de Pasqua que s’havia salvat de la pena de mort, i que aniria adquirint cada vegada més pes com a líder gràcies als seus èxits. Per exemple, l’eliminació de dotze homes el matí del 21 de novembre de 1920 a través d’una sèrie d’accions simultànies minuciosament planificades, i que van desballestar l’anomenat “Cairo Gang”, un grup de policies d’elit enviats des de Londres per acabar amb l’IRA. Aquest episodi i el lideratge republicà de Collins queden molt ben reflectits en un altre film emblemàtic, Michael Collins (Neil Jordan, 1996).
El Sinn Féin anava creixent d’una manera espectacular i va arribar a comptar amb 1.700 seccions locals (Feeney, 2005, p.121). Tot i la presència de dones en el moviment, la majoria eren joves solters que en una altra circumstància haguessin emigrat, però que l’estat de guerra els ho impedia. La mateixa força que tenia el Sinn Féin la tenien en els Voluntaris/IRA, perquè l’afiliació doble era una tònica generalitzada. Així es va poder sostenir una guerra contra l’Estat britànic que acabaria amb una treva el dia 11 de juliol de 1921.
L’Estat Lliure d’Irlanda i la Guerra Civil
Les negociacions de pau van culminar amb la signatura del Tractat Anglo-irlandès el 6 de desembre de 1921, pel qual es crearia, just un any després, l’Estat Lliure d’Irlanda. Irlanda prenia la forma de Domini dins la Commonwealth, que és la que en aquells moments tenien Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, New Foundland (un territori avui integrat a Canadà) i Sudàfrica. Això volia dir que es mantenia dins l’Imperi, i que a el Rei mantindria un Governador General que seria l’autoritat al nou Estat, juntament amb el Consell Executiu i el seu President. Això obligava als diputats i senadors a fer el jurament de lleialtat: “Juro veritable fe i lleialtat a la Constitució de l’Estat Lliure irlandès establerta per llei, i que seré fidel a Sa Majestat el Rei Jordi V en virtut de la ciutadania comuna d’Irlanda amb Gran Bretanya i la seva adhesió i pertinença al grup de nacions que formen la Commonwealth Britànica de nacions”.
Aquest jurament va ser un dels desacords que van portar els independentistes irlandesos al trencament. L’altra qüestió va ser la partició de l’illa, que els britànics havien començat a fer efectiva amb la Government of Ireland Act de 1920. L’Estat Lliure el composaven 26 dels 32 Comtats d’Irlanda. Sis comtats del nord, entre els quals hi havia aquells on predominava la població protestant, formarien l’Ulster, que continuaria sota domini britànic fins els nostres dies.
Per aquestes raons una part del republicanisme no va acceptar el Tractat i el 28 de juliol de 1922 va començar una Guerra Civil entre les forces del nou Estat, que comptarien amb la col·laboració britànica pel que fa material bèl·lic, i el sector republicà de l’IRA. Entre els partidaris d’acceptar el Tractat hi el fundador del Sinn Féin, Griffith, i també Michael Collins, que havia encapçalat les negociacions. Coneixedor de l’estat real de les forces insurgents perquè n’havia estat el líder, Collins va deixar clar que no hi havia alternativa a l’acceptació del Tractat, ja que no tindrien força per a sostenir la guerra gaire temps més. Per contra, algunes de les figures històriques i emblemàtiques del republicanisme, com De Valera o Markievicz, així com els sectors esquerrans del moviment (per exemple l’ICA), passarien a la resistència.
Els enfrontaments acabarien amb una treva declarada el 30 d’abril de 1923 per part dels republicans. El 1931 Westminster va decidir que ja no legislaria en els Dominis i Irlanda va passar a tenir un President electe a partir d’aquell moment. Abandonaria també el nom d’Estat Lliure, i finalment el 1949 es declararia formalment com a República. La partició, però, es mantindria, així com l’acció de l’IRA i de les milícies unionistes, però això ja són figues d’un altre paner.
Aprofitar la dificultat d’Anglaterra
El procés d’independència irlandès va indissolublement lligat a les circumstàncies de la Gran Guerra. El context bèl·lic va obligar l’Estat britànic a aparcar l’opció reformista, i això va fer créixer l’opció republicana. A més, l’oposició al servei militar obligatori va ser un dels factors més potents de mobilització republicana. Altres circumstàncies, com el fet que en temps de guerra es va prohibir l’emigració, també van ser factors indirectes que van afavorir el creixement de la militància republicana. La repressió britànica, que veia conspiracions alemanyes en la majoria d’accions dels republicans, també va contribuir decisivament a fer créixer les simpaties per la independència de l’illa.
Un fet en concret, l’Alçament de Pasqua de 1916, va marcar l’acceleració del procés cap a la República. Perquè va consolidar la lluita armada com a via, perquè va donar a conèixer la lluita a tota la població, i perquè va desencadenar una repressió que s’acabaria tornant en contra de l’Estat britànic. I cal dir que l’Alçament no s’entén sense el context de la Gran Guerra: és l’equivalent a les revolucions russes de febrer i octubre de 1917 i Connolly, principal promotor d’aquella revolta, en tenia una idea molt similar a la de Lenin. Tanmateix, fruit d’un lideratge diferent, el Sinn Féin respecte el Partit Bolxevic, les transformacions socials que desencadenaria la lluita independentista irlandesa no acabarien sent tan profundes com les de la revolució d’Octubre de 1917.
