Breu perspectiva del conflicte sirià: de les pintades als murs de Daraa fins a la invasió turca

El socialisme àrab a Síria

El 1963, un cop militar va dur al partit Baaz sirià a la presidència del país. Aquesta organització política, el nom del qual és Partit del Renaixement Àrab Socialista, tenia originàriament un fort component antiimperialista, secular, panarabista i socialista àrab.

El 1970, un dels militars més destacats de Sirià i membre del Baaz, Hafez al–Àssad, culmina un cop d’Estat que el porta a la presidència del país. Hafez al–Àssad era el pare del actual màxim dirigent de Siria, Bashar-al Àssad. Sota la direcció de Hafez al–Àssad, el país va consolidar els seus llaços amb la Unió Soviètica, però amb acords importants i puntuals amb Israel i els Estats Units d’Amèrica (EUA) com en la intervenció a la guerra del Líban el 1976 per donar suport a les milícies maronites en la seva lluita contra els nacionalistes libanesos i les milícies palestines.

Les polítiques de tall progressista i secular es van implementar i desenvolupar sota el govern de Hafez, membre del grup religiós alauita, derivat del xiisme, que representen aproximadament un 15% del total de població siriana i que tenen ampli suport a la zona costanera del nord del país, a la zona de Tartús i Latakia. L’aspecte religiós és molt important per entendre una part essencial del conflicte armat iniciat el 2011 i que encara existeix. Síria és un país multiconfessional, amb una majoria de sunnites, que representen més del 60% de població. També hi ha una comunitat cristiana molt important que abans del conflicte de 2011 representava prop del 13% i moltes altres confessions con maronites, drusos etc.   A més, hi ha una presència kurda molt important al nord del país, sota l’hegemonia del PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, amb branques pròpies al país.

Malgrat l’existència formal de múltiples partits, el domini i direcció del país del Baaz era pràcticament total i la repressió contra la dissidència era brutal en moltes ocasions. El principal grup d’oposició eren els Germans Musulmans ^[1] Societat creada l’any 1928 per Hasan al-Bannā i que assumeix l’Alcorà i la Sunna com els principis rectors que han d’organitzar la societat. , moviment islamista sunnita, conservador. L’any 1982 aquesta organització  va protagonitzar un aixecament a la ciutat d’Homs, amb centenars d’oficials sunnites al capdavant i amb la intenció d’enderrocar al Assad. La resposta del govern va ser una ofensiva militar que va ocasionar milers de morts.

Amb el final de la Guerra Freda, Síria va mantenir relacions d’amistat i cooperació amb Rússia, però no amb la mateixa intensitat que a l’etapa soviètica. El govern sirià va reconfigurar la seva política exterior i va arribar a acords rellevants amb els EUA i Israel, com per exemple amb la Guerra del Golf contra Iraq i amb la presència militar al Líban.  L’any 2000 , Hafez al–Àssad mor i va ser succeït per Bashar al–Àssad, que va iniciar el seu mandat enarborant la bandera de la reforma del país i d’ampliació de llibertats. Molts sectors, especialment del món de la cultura van rebre amb cordialitat aquestes promeses i van impulsar la “Primavera de Damasc” a l’escalf dels gestos aperturistes del govern. Es van alliberar presoners polítics i van crear-se diversos fòrums de debat, especialment a internet. L’autoritarisme va tornar a ser la nota dominant del règim així com la repressió. A més, l’any 2005 es van començar a implementar polítiques econòmiques, que sota el nom d’“Economia de Mercat Social” van implicar una liberalització de l’economia, la retirada de subsidis estatals i mesures de protecció social per part de l’Estat. El 2007, més d’un terç de la població siriana vivia per sota del llindar de la pobresa. A aquestes polítiques que colpejaven amplis sectors socials sirians, es va sumar els efectes de la crisi econòmica del 2008 i una sèrie de males collites en els anys successius que van empitjorar greument el nivell de vida dels sirians, especialment del món rural, majoritàriament sunnita.

Assad va tenir una política internacional que cercava bones relacions amb els EUA, amb qui va col·laborar en la coneguda com “guerra contra el terror”, impulsada per la Casa Blanca després de l’11-S, així com reforçar els llaços amb Iran i Hezbollah i la resistència iraquiana que lluitava contra els ocupants nordamericans. Sens dubte els moviments de Bashar havien obtingut èxits abans de l’esclat del conflicte el 2011. La UE es va aproximar al govern sirià, el 2008, Assad va visitar França on es van acordar normalitzar les relacions, molt abans, el 2003, José María Aznar va afirmar públicament que Síria era amiga d’Espanya i el 2010 tant Zapatero com el rei Joan Carles es van trobar amb el president sirià. El punt culminant el trobem el 2010. Síria va ser candidata per signar amb Brussel·les un conveni d’associació i col·laboració i Washington va enviar, per primera vegada després de cinc anys, un ambaixador a Damasc. 

La primavera àrab

A finals del 2010 a Tunísia i a principis de gener del 2011 a Egipte, les mobilitzacions social i protestes van fer caure els dictadors d’aquests països, el moviment que després es va conèixer com a “Primavera Àrab” va sacsejar el món àrab encara que amb diferents intensitats, des de protestes socials, l’assoliment d’algunes reformes per part dels governs fins a l’enderrocament de dictadors.

El 13 de març de 2011, a la ciutat de Daraa, al sud del país, uns adolescents van pintar als murs de la seva escola, crides contra el règim de Bashar al Àssad, “El poble vol la caiguda del règim”, que era un dels lemes més corejats a les manifestacions. La policia va arrestar els nois, i molts veïns de la ciutat van començar immediatament les protestes que van ser atacades amb foc real per la policia, amb morts i ferits. Aquest fet va impulsar més protestes per gran part de la geografia siriana.  Diversos relats es confronten en aquest context del març de 2011, sembla que tant la policia com alguns manifestants opositors van utilitzar armes de foc i van assassinar persones de l’altre bàndol.

En un primer moment, a les protestes podríem trobar des de grups seculars i progressistes que volien ampliació de drets i llibertats i grups de l’islamisme polític que volien la caiguda d’Àssad i la instauració d’un règim sota els seus principis religiosos. Àssad havia promès certs canvis com la derogació de la Llei d’Emergència, activa des de 1963, però les protestes apostaven majoritàriament per un canvi de règim. 

La Guerra civil i el gihadisme internacional

L’abril de 2011, van iniciar-se les primeres desercions de l’exèrcit i al juliol, sota la direcció del coronel Riyad al-Assad, es va formalitzar la creació de l’Exèrcit Lliure Sirià, que es va especialitzar en la guerrilla urbana i els atemptats contra les forces estatals i governamentals. L’octubre del 2011 es va crear el Consell Nacional Sirià a Turquia, on s’agrupaven molts sectors opositors, amb una presència cada cop més important de les potències occidentals però especialment Turquia, Aràbia Saudita i Qatar i l’organització islamista internacional dels Germans Musulmans. A mesura que aquests règims islamistes intervenien en el conflicte, a través de la seva immensa capacitat econòmica, la caracterització de la situació variava dramàticament. Multitud de grups armats islamistes sunnites van començar a aparèixer a Síria amb el suport de les potències islamistes de la zona. Aquests grups van començar des de l’inici a practicar una neteja ètnica contra la població no sunnita i que donava suport al govern sirià. Els sectors d’intel·lectuals, universitaris i dels sectors populars que havien estat els primers a mobilitzar-se contra el règim, van quedar totalment apartats i reduïts per la pressió dels nous grups armats gihadistes que volien la implantació d’un règim radical islamista sota els preceptes de la llei islàmica. Es contraposava cada cop més amb el govern secular sirià, format per membres de diverses religions i tant per homes com dones, de la mateixa manera que al país hi havia un respecte a la multiconfesionalitat real de la població i on les dones accedien de manera normal a la formació universitària i al món laboral.

El gener del 2012 es va oficialitzar el naixement del Front Al-Nusra, la branca d’Al Qaeda a Síria i que serà un dels principals grups gihadistes. L’any següent, un dels grups gihadistes actius a Iraq i Síria es declara com Estat Islàmic d Iraq i el Llevant, al capdavant del qual es trobava Abu Bakr al-Baghdadi, antic aliat dels serveis secrets nord-americans i que havia protagonitzat una escissió d’Al Qaeda.

A més, molts més grups gihadistes, actuaven per tota Síria, com Ahram Al Sham, Yeish al Islam, que es van destacar per les massacres a civils i l’ús del terrorisme com a forma de lluita contra la població favorable al govern i les seves forces policials i militars, com per exemple l’onze de desembre del 2013, on van massacrar civils alauites, cristians drusos i ismaelites a Adra.

A més, una altra peça important del taulell sirià eren els kurds, especialment concentrats al nord del país, a la zona que ells anomenen Rojava i que van organitzar no només estructures militars de defensa sinó que van ser capaços de controlar àmplies zones i desenvolupar un projecte de nou estat, seguint els principis del confederalisme democràtic. Com a tot el conflicte, les aliances i els pactes o les agressions depenien de la zona i el moment concret. Les principals organitzacions kurdes van col·laborar amb l’Exèrcit Lliure Sirià i amb els EUA, però també de manera estable han arribat a acords amb el govern sirià. El paper de Turquia en aquest punt és essencial. Des de 2018 va protagonitzar incursions militars a Síria i s’ha erigit com una potència regional a la zona.

Pel que respecta al govern de Síria, aquest va tenir sempre una aliança estreta amb el grup xiïta de Hezbollah i amb el règim xiïta de Iran. Ambdós van intervenir des del primer moment amb assessors i tropes per defensar el seu aliat. Síria es va trobar durant els primers anys molt aïllada internacionalment i sofrint les sancions de la comunitat internacional.

Els EUA, sota la presidència d’Obama, va començar els bombardejos contra l’Estat Islàmic el 2014, especialment importants per debilitar aquest grup terrorista i ajudar els kurds en la seva lluita contra el gihadisme. Tant els EUA com Israel estaven interessats a enderrocar Bashar i situar un govern favorable als seus interessos o com a mínim, debilitar Assad i els seus aliats en una guerra de desgast.

En l’àmbit militar, com podem veure en els mapes, semblava que a l’estiu de 2015, la caiguda del govern sirià era qüestió de setmanes. L’Estat Islàmic i altres grups gihadistes -molts d’ells formats per radicals estrangers- ocupaven gran part del país. En aquest punt, Rússia, aliat històric de Síria i que havia donat cert suport al règim, decideix fer una escalada en la seva intervenció militar -setembre de 2015-  i capgirar totalment la correlació de forces de la guerra.

A més de la històrica aliança entre els dos països des dels temps de la Guerra Freda, podríem destacar la base naval russa de Tartús, l’única base naval que tenen els russos al Mediterrani i que és un important punt logístic per la marina russa. A més d’una comunitat ortodoxa important a Síria, aquest país ha estat un client fidel a Moscou i la seva posició a l’Orient Mitjà és estratègica pel govern de Putin, tant per qüestions polítiques com militars i econòmiques, en un context on el líder rus vol recuperar posicions dins de l’escenari internacional, després de la davallada que va patir el país després de la caiguda del socialisme i amb la direcció de Boris Yeltsin a la dècada dels 90.

La intervenció militar, protagonitzada especialment per la força aèria, va colpejar tots els grups gihadistes, des de l’anomenat Estat Islàmic fins a la secció d’Al Qaeda. La força aèria desplegada només estava formada per unes poques desenes d’avions i helicòpters. Però les missions van ser permanents durant anys, fins a debilitar notablement els grups terroristes i facilitar les victòries de les tropes sirianes sobre el terreny.

Turquia ha tingut un paper essencial en aquestes darreres fases, donant suport als grups gihadistes i fins i tot utilitzant l’Exèrcit per envair zones de Síria on es trobaven les forces armades kurdes. Així mateix, la presència de l’Iran ha confirmat l’avenç estratègic del règim de Teheran, que té amplis suports a l’eix format pels seus aliats al Líban, Síria i l’Iraq.

Actualment, ja ningú dubta de la capacitat de resistència del govern de Bashar al-Àssad. Gran part del país es troba sota el domini del govern i en el nord aquesta presència és compartida amb els kurds. Els turcs van ocupar militarment zones del nord i són el darrer suport dels gihadistes a Idlib. Malgrat els esforços de les potències occidentals i els països del Golf, la majoria de la població es va mantenir al costat de la coalició governant del Front Nacional Progressista -sota l’hegemonia del Baaz- i amb l’escut militar creat per Rússia, el règim ha estat capaç de sobreviure. Queden lluny els anys noranta i l’unilateralisme victoriós dels EUA.