El genocidi maia a Guatemala (1978-1986)

Pocs anys abans que Francis Fukuyama sentenciés el final de la història, la Guerra Freda continuava afectant territoris d’arreu del món. És ben sabut que, més enllà de la retòrica de la lluita entre dos grans gegants –els EUA i l’URSS–, el conflicte es fragmentà en molts “petits” conflictes que afectaven diversos països, normalment empobrits. Guatemala entrà en aquesta dinàmica, i el resultat fou el que diversos estudiosos consideren com el genocidi indígena més gran practicat a l’Amèrica Llatina després de la conquesta. Si bé aquesta afirmació pot ser matisada, ja que el segle XIX llatinoamericà estigué marcat per pràctiques genocides arreu del continent, ens permet veure la magnitud del que s’explicarà a continuació.

Antecedents

Entrant al segle XX Guatemala estava vivint un procés polític força similar al d’altres països llatinoamericans. L’any 1931 s’havia instal·lat al poder Jorge Ubico, una dictadura militar va regir el país centreamericà fins el 1944, quan tingué lloc la Revolució d’Octubre. A partir d’aquest any s’entrà en una dinàmica de reforma política. Les capes mitjanes urbanes i alguns sectors progressistes de l’exèrcit volien impulsar una certa obertura política i, també, millorar en certa mesura les condicions dels sectors més empobrits del país. En aquest context arriba al poder Jacobo Arbenz el 15 de març de 1951.

A partir de la seva victòria electoral, Arbenz intentà aprofundir en les polítiques anteriors. El reforç de la independència econòmica i política del país –principalment respecte als EUA–, i la millora de la situació de l’ampli sector social pobre de Guatemala foren les línies mestres de les polítiques d’Arbenz. La reforma agrària va ser, sens dubte, un element central del seu mandat. En menys de dos anys més de 100.000 famílies se’n beneficiaren. Les terres ermes que estaven en mans de grans terratinents, nacionals o estrangers, havien de ser expropiades i distribuïdes entre camperols de diferents condicions. Arbenz estava plantejant, a la pràctica, una reestructuració de l’ordre social guatemalenc. En paral·lel a tot aquest procés, l’oposició a les reformes i al govern d’Arbenz s’estava consolidant.

Els grans terratinents del país i companyies estrangeres entre les quals destacava la famosa United Fruit Company (UFCo) començaren a orquestrar una campanya contra Arbenz. Els EUA es sumaren al desprestigi, veient amenaçada la seva hegemonia al país centreamericà, es vinculà a Guatemala amb el comunisme internacional, atacant el seu govern i aplanant el terreny per a una possible intervenció militar al país. Tot i l’organització de diferents sectors progressistes per intentar donar suport a les mesures d’Arbenz, a partir de 1953 l’oposició més reaccionària ja s’estava organitzant per derrocar-lo. El mes de juny de 1954 un cop militar amb el suport explícit dels EUA va qüestionar obertament a Arbenz, i, després d’un breu temps de confusió el mateix president va renunciar. Aquest fet va donar peu a l’establiment d’un govern militar que revertiria les mesures preses des de la Revolució d’Octubre.

Si bé encara ens situem cronològicament lluny del genocidi indígena, que no es dona fins a finals dels anys 70, és important tenir present què va passar durant la dècada que precedí la revolució de 1944, ja que, de l’oposició a aquesta naixerà el model polític (militar) que governarà Guatemala a partir d’aquest moment i que executarà el genocidi.

Durant la dècada posterior Guatemala va mantenir una aparença constitucional, cops militars i eleccions majoritàriament fraudulentes es van anar intercalant, mentre la legitimitat de l’estat guatemalenc era qüestionada per una sèrie de sectors progressistes que no podien acceptar les imposicions que vingueren després de la caiguda d’Arbenz. Entrant als anys 60 una part important de l’esquerra del país va optar obertament per la lluita armada. S’organitzaren diferents guerrilles que volien derrocar l’ordre establert, topant de cara amb un exèrcit que gaudia d’una gran autonomia en el camp de la lluita contra insurgent. En paral·lel a la lluita armada, diferents moviments s’oposaren políticament als successius governs, alguns d’ells ja obertament militars. Cap de les dues estratègies va tenir massa èxit, l’any 1968 les guerrilles pràcticament ja estaven derrotades militarment, i a nivell polític els militars més conservadors continuaven consolidant el seu poder.

L’any 1970 va arribar al poder després d’unes eleccions el coronel Carlos Arana Osorio, governà el país amb mà de ferro. Arana Osorio farà que la repressió contra l’oposició progressista més activa es faci encara més dura. En paral·lel es desenvoluparan noves accions guerrilleres i, per combatre-les, s’aplicarà l’estat de setge al país que, un cop aixecat, donarà peu a grans mobilitzacions. Després de 4 anys de govern d’Arana Osorio hi haurà dos governs militars més, durant els quals continuarà creixent la tensió i la violència interna al país. A una banda hi trobarem els partits que sustentaven el règim i el mateix exèrcit i, a l’altra, els partits de l’oposició, la guerrilla i el sindicalisme. És en aquest context de creixent tensió política interna en el qual es desencadenarà el genocidi.

L’estat contra la població indígena maia

La majoria d’autors marquen l’any 1978 com un punt d’inflexió, amb la Massacre de Panzós: l’exèrcit assassinava més de cent camperols indígenes. A finals dels anys 70, Guatemala entrà en una nova dinàmica política, extremadament violenta, en la qual els indígenes –majoritàriament maies–, del país van tenir un paper central.

El discurs anticomunista nascut de la Guerra Freda ja havia arribat a Guatemala durant els anys 50, i va influir profundament en la caiguda d’Arbenz. A finals dels 70 la idea que s’havia de defensar Centreamèrica d’una suposada amenaça marxista continuava més que present en els discursos dels governs guatemalencs. Fou precisament aquest concepte, l’amenaça comunista, la que es va emprar per justificar l’acció militar a l’altiplà maia guatemalenc entre 1978 i 1986.

L’estat va desenvolupar una estratègia de terra arrasada sobre els territoris indígenes per, teòricament, acabar amb el suport que aquests donaven a les guerrilles. Els governs de Romeo Lucas García (1978-1982), Efraín Ríos Montt (1982-1983) i Oscar Mejía Víctores (1983-1986), van ser els principals responsables de les accions de contrainsurgència. Marcia Esparza xifra, sense incloure el govern d’Oscar Mejía, en més de 600 les massacres comeses en els anys àlgids del conflicte en territori indígena. L’autora parla d’assassinats extrajudicials col·lectius, que se sumarien a desaparicions forçades, violacions i saquejos de comunitats.

Durant els anys en qüestió es va dur a terme, des de l’exèrcit, una agressió massiva contra la població maia, a la que s’associava amb la guerrilla. No tenia per què existir una vinculació real, i no es pot oblidar que la majoria de les víctimes del genocidi foren població civil no combatent. Per acabar d’entendre la magnitud dels fets, diferents autors coincideixen en xifrar en 200.000 les víctimes –majoritàriament indígenes– de la violència que es va donar entre 1978 i 1983.

Però no podem entendre el que va ocórrer a Guatemala veient-ho només des d’una òptica de Guerra Freda. Marta E. Casáus, considera que des de l’època colonial s’havia establert a Guatemala un sistema de dominació, eminentment racista, que col·locava a la població maia com a un ens contrari a la civilització. Aquesta dinàmica arribaria al seu punt àlgid a finals dels anys 70, l’autora parla d’un “racisme d’estat”, el pensament àmpliament difós entre les elits guatemalenques, que veia els maies com un obstacle insalvable per a la prosperitat del país. En aquest context la violència indiscriminada contra la població indígena, l’etnocidi, es justificava internament més enllà de la retòrica contra insurgent.

Als factors ideològics que justificaven el genocidi s’hi ha d’afegir un darrer element. Si bé existia una conflictivitat armada, que porta a molts autors a parlar de guerra civil, s’ha de tenir clar que la guerrilla a Guatemala mai va tenir opcions d’amenaçar l’ordre establert al país, com passaria en altres estats centreamericans. Salvador Martí planteja que més que d’una guerra civil s’hauria de parlar d’un estat extremadament bel·ligerant davant de qualsevol forma d’oposició política. Les tesis de Martí es veuen confirmades per un fet, i és que hi ha autors que arriben a atribuir a l’exèrcit un 97% de les víctimes del període de violència. Sigui quina sigui la xifra exacta el que és clar és que la capacitat de resposta del bàndol guerriller era pràcticament nul·la.

Indígenes contra indígenes: el paper de les “Patrullas de Autodefensa Civil”

En qualsevol genocidi les pèrdues humanes són un factor clau, però hi ha altres elements que poden ser extremadament nocius per als col·lectius que en són víctimes. Un d’aquests factors és la desestructuració de les societats, i en el cas dels maies de Guatemala aquesta fou molt important, ja que l’estat traslladà la violència a l’interior de les pròpies comunitats indígenes.

Marcia Esparza estudia en profunditat el paper de les PAC (Patrullas de Autodefensa Civil), grups paramilitars que sorgien a l’interior de les mateixes comunitats indígenes, i esdevenien un recolzament imprescindible per a l’exèrcit. En la majoria de casos aquestes sorgien a través de la coacció o de l’amenaça, però també a base de regals i beneficis per a certes comunitats. Molts homes indígenes es van integrar a les PAC i a la seva estructura paramilitar. Cal destacar que aquestes no només donaren suport logístic a l’exèrcit dins del territori indígena, sinó que van arribar a participar en nombroses ocasions en les massacres perpetrades per soldats professionals. De fet, en alguns casos, les mateixes PAC van dur a terme incursions extremadament violentes de forma autònoma.

Més enllà de la violència explícita el paper de les PAC també va contribuir a desestabilitzar les estructures socials i polítiques indígenes, debilitant els lideratges tradicionals a través del seu poder armat, o captant líders de les comunitats i integrant-los en l’estructura paramilitar. En la mateixa línia d’esberlar la cohesió interna de les comunitats indígenes, sorgiren polítiques estatals de concentració de la població, les anomenades “aldeas modelo”. No podem ometre que des del segle XVI a Amèrica s’ha reproduït la pràctica de concentrar els natius en poblacions més assimilables al model europeu.

Ens trobem davant d’un fenomen extremadament complex. Entrant als anys 80 Guatemala es trobava en un carreró sense sortida, la reforma agrària que el camperolat necessitava estava prohibida, una crisi econòmica brutal afectava el país, i els moviments polítics dissidents eren reprimits. En aquest context es va desencadenar una violència extrema. Dins del món indígena, majoritàriament rural, es va escampar el fantasma de l’”enemic intern”, que seguia la Doctrina de Seguretat Nacional dels EUA, i justificava fàcilment la violència. L’enemic intern era, a l’altiplà maia, el suposat “indígena-guerriller” que permetia justificar la violència contra reivindicacions polítiques, econòmiques i ètniques-culturals. L’alta conflictivitat política, una suposada amenaça comunista, i un racisme estatal galopant van obrir la porta al genocidi contra les poblacions indígenes.

Tot el conjunt de fets que s’acaben d’exposar van suposar, durant aquests anys, un trencament de la cohesió interna de les comunitats indígenes, evitant d’aquesta manera que tinguessin capacitat d’acció col·lectiva, i per tant d’articular una resposta. En poc menys d’una dècada els maies guatemalencs van viure una agitació sense precedents, es van trobar –en cap cas de forma casual–, a l’ull de l’huracà del conflicte armat guatemalenc. El genocidi que tingué lloc durant aquests anys condicionà profundament la possible acció política dels indígenes del país, en un moment en què s’estava posant les bases per a un procés global a tota l’Amèrica Llatina: l’empoderament de les poblacions indígenes.

Acords de pau: reconeixement dels drets indígenes?

Després dels anys més durs del conflicte, i del genocidi, s’anaren forjant els anomenats “Acords de Pau”, que havien de posar punt final a la guerra. En aquest context s’aprovà l’”Acuerdo sobre la Identidad y Derechos de los Pueblos Indígenas”, l’any 1996. Els propis acords foren un espai de participació política per al moviment maia després del genocidi, l’any 1994 havia nascut la “Coordinadora de Organizaciones del Pueblo Maya”. La Coordinadora va aconseguir una sèrie de conquestes, entre les quals s’incloïa la definició de Guatemala com un estat multiètnic, entre moltes altres demandes del moviment indígena, que coincidien amb reivindicacions similars dels moviments indígenes d’altres països. El reconeixement, la posada en valor, d’una diversitat que havia d’aportar drets als indígenes a nivell cultural, lingüístic, etc.

Però la dinàmica de reconeixement dels drets indígenes quedà truncada pocs anys després de l’aprovació dels acords de pau. L’any 1999 la proposta de reconèixer Guatemala com a estat multiètnic va ser revocada per un referèndum. A això s’hi ha de sumar que el mateix any seria escollit president Efraín Ríos Montt, un dels principals, si no el més important, responsable del genocidi dels anys 80. L’estat guatemalenc estava molt lluny d’acceptar un procés d’empoderament real de les seves poblacions indígenes, malgrat que aquestes fossin pràcticament la meitat dels habitants del país.

En aquest sentit, i si considerem que en aquests moments diversos països llatinoamericans es trobaven en un moment de reconeixement –com a mínim aparent– dels drets de les poblacions indígenes, Guatemala es mostra com un cas on els natius tindrien molt poc èxit en l’assoliment de les seves reivindicacions. Cal tenir clar, però, que la peculiaritat del cas guatemalenc va portar al fet que moltes de les energies dels moviments polítics indígenes es dirigissin a un altre àmbit: la cerca de justícia pel genocidi.

I no només calia buscar justícia, sinó que a més a més calia un procés de recuperació de la memòria, sobre uns fets que eren bastant propers en el temps. Calia visualitzar el patiment de les poblacions indígenes massacrades, que arribaria a través dels relats dels supervivents. Hi ha múltiples relats, i molts d’aquests arribaren posteriorment a través d’indígenes que fugiren a Mèxic, a la zona de Chiapas, on pocs anys després es donaria l’alçament de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN). També trobem que la “Sentencia por Genocidio y Delitos contra los Deberes de Humanidad contra el Pueblo Maya Ixil” recull un gran nombre de testimonis, que es pronunciaren en el judici contra Efraín Ríos Montt, tristament il·lustratius:

“Nos trataban como animales, como pollitos en el corral. A esas cuatro mujeres, fueron golpeadas y el Ejército las dejaron tiradas. La señora Juana Solís, a ella le cortaron la cabeza. Margarita Velásquez, ella estaba pastoreando un animal en el potrero, la alcanzaron, ahí mismo la tiraron, ahí se quedó. (…) Genaria García quedó en pedazos como si fuera una animal, un pedazo por allá, otro por acá (…) los otros tres que se murieron en el 83, eso fue con bala, María Chaj, con bala. El patojito [muchachito] de 14 años se quedó perdido, su papá lo estaba buscando, no lo encontraron, no sabe cómo lo mataron.”

Tot i la cruesa dels fets i les evidències, el procés de recuperació de la memòria i la cerca de justícia toparien de cara amb un estat que mantenia moltes dinàmiques del període anterior, malgrat que s’aprovessin uns acords de pau. Una part important de la societat “ladina”, que és com s’anomena als no-indígenes al país, el govern i les elits van negar el genocidi i les denúncies de tortura i violació. Fins a moments molt recents aquesta problemàtica s’ha mantingut, l’any 2013 Efraín Ríos Montt va ser condemnat per genocidi, però pocs dies després la sentència va ser anul·lada després que la justícia rebés grans pressions de l’stablishment guatemalenc.

A tall de conclusió

La població indígena de Guatemala va patir un genocidi sense precedents. Per poder entendre la magnitud dels fets, els morts durant la Guerra de Bòsnia, només una dècada després, es xifren en unes 100.000 persones, entre civils i militars, sumant musulmans i serbis. En el cas de Guatemala estem parlant de 200.000 persones, amb una violència unidireccional, contra les poblacions indígenes, sense que aquestes tinguessin pràcticament capacitat de resposta. El fet que la justícia d’un país com Guatemala arribés a condemnar per genocidi a un dels responsables polítics dels fets també ens ajuda a veure la gravetat del que s’està presentant.

Quan a Europa, als Balcans, es van donar fets similars –salvant les distàncies–, es va articular tot un sistema de justícia que havia d’evitar que certs crims contra la humanitat no quedessin impunes. El cas guatemalenc dista d’haver-se resolt d’aquesta manera. De fet és força desconegut a Europa.

Evidentment hi ha múltiples explicacions, per a la impunitat, i també per la indiferència europea davant del que pugui passar a un país del “tercer món”. Però com a historiadors hem de poder detectar que el cas de Guatemala només es pot entendre en una realitat com la Llatinoamericana. Des de la conquesta castellana i portuguesa es van establir a Amèrica una sèrie de poders que situaven als indígenes en el graó més baix de l’escala social. La situació no va millorar després de les independències, els estats que van sorgir durant el segle XIX no veien amb més bons ulls als indígenes, de fet aquests havien perdut la “protecció jurídica” que els hi oferia l’antic règim, i quedaven, com passarà ben avançat el segle XX a Guatemala, com un obstacle a la “civilització”. I és que el sistema de valors, profundament racista, que ha imperat en el gruix d’estats de l’Amèrica Llatina respecte als seus habitants natius, no s’ha qüestionat fins a finals del segle XX, quan en diversos països les poblacions indígenes s’han organitzat amb un cert èxit per revertir la situació.