Font de la imatge de portada: Wikimedia Commons
Inicis d’Hug Roger
Hug Roger III de Mataplana (1435-1508), comte del Pallars, és sense cap mena de dubte un dels personatges més excepcionals de la història medieval de Catalunya. Aquest noble visqué uns temps difícils que anaven a cavall entre el món medieval i el món modern, i per tant, estigué present en un període determinant per a la història del Principat: la fi dels comtats independents catalans, d’herència directa de la Catalunya carolíngia.
El comtat de Pallars va ser governat des del segle XIV per la dinastia dels Mataplana, i el darrer comte d’aquesta casa, i de retruc de l’històric comtat de Pallars, fou Hug Roger III, fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona. Hug Roger heretà el comtat de Pallars Sobirà després que la reina Maria de Castella (1401-1458) ratifiqués l’emancipació,[1]En aquest context s’entén com a emancipació l’acció que el comte Arnau Roger IV realitzà en benefici del seu fill, i que consistí a traspassar-li la titularitat del comtat de Pallars. que el comte Arnau Roger efectuà a favor seu el gener del 1451. A més a més, va ser un prohom molt ben relacionat, atès que el seu oncle matern era Joan Ramon Folc III, comte de Prades; mentre que el seu avi matern, Joan Ramon Folc II, era comte de Cardona, el llinatge comtal més poderós de la Catalunya medieval. Així mateix, el seu oncle-avi patern, Arnau Roger, fou bisbe d’Urgell, patriarca d’Alexandria i conseller d’Alfons el Magnànim i del papa valencià Calitx III.
De la primera dècada del senyor en les muntanyes[2]Nom amb el qual es coneixia a Hug Roger III. com a comte no hi ha massa documentació existent. Per tant, a través d’aquesta només es pot afirmar que Hug Roger III va romandre la major part del temps al comtat de Pallars, tot atenent a la governació del seu territori. Fou a partir dels posteriors esdeveniments nacionals, quan el comte de Pallars esdevingué un dels protagonistes més rellevants de Catalunya, condició que no abandonà fins a la seva defunció. L’any 1478 Hug Roger III s’uní matrimonialment amb Caterina Albert, filla de Violant de Cardona i de Felip Albert, un dels personatges més influents de la Catalunya del Nord. Amb aquest matrimoni, Hug Roger III tingué jurisdicció sobre la baronia de Ponts.
Abans de passar a veure el rellevant paper que Hug Roger III tingué al Principat, cal saber que el comte de Pallars era una persona culta i amb unes nocions literàries força avançades, atès que feia mencions clàssiques en la seva correspondència. Entre d’altres, parlava i citava a Juli Cèsar i Carlemany. Així doncs, s’arriba a la conclusió que Hug Roger III era un personatge amb moltes facetes, tant culturals, com polítiques i militars.
Hug Roger III i la Guerra Civil Catalana (1462-1472)
Hug Roger III fou un dels protagonistes més rellevants de la Guerra Civil Catalana,[3]Aquesta guerra civil tingué distints escenaris, bàndols i protagonistes, vist que per una banda existí una problemàtica política entre les institucions catalanes, representades per la Diputació … Continue reading ja que el 28 d’abril del 1462 fou nomenat per la Diputació del General com el comandant del seu exèrcit, i per aquesta qüestió tingué com a objectiu primordial derrotar el monarca Joan II (1398-1479) el Sense Fe, juntament amb el resguard dels interessos jurídics, polítics i de les llibertats de Catalunya. Altrament, va rebre un encàrrec de summa importància: la detenció de la reina Juana Enríquez i el seu fill, el futur Ferran el Catòlic, que estaven refugiats a Girona.
Un dels episodis més rellevants d’aquesta guerra fou el setge de Girona perquè el futur de la monarquia Trastàmara penjava d’un fil. L’hereu a la corona, Ferran, estava sent fortament assetjat per l’exèrcit que comandà el senyor en les muntanyes. La host d’Hug Roger III arribà a Girona a inicis de juny del 1462, i en pocs dies la ciutat va caure sense grans dificultats, però la reina i Ferran estaven amagats dins la Força Vella, la ciutadella de Girona. El setge s’allargà fins al 23 de juliol del 1462, moment en què Hug Roger abandonà Girona, atès que a conseqüència del Tractat de Baiona[4]Acord entre el monarca de la Corona d’Aragó, Joan II, i el monarca de França, Lluís XI. En aquest, s’acordà que el sobirà francès ajudaria militarment a Joan II, a canvi que el sobirà de … Continue reading s’estava apropant un exèrcit francès, liderat per Gastó IV de Foix. A més, els remences, dirigits per Verntallat,[5]Francesc de Verntallat (1427-1499) va ser un pagès remença que esdevingué el principal cabdill dels pagesos adscrits a la terra durant el Primer Alçament Remença (1462-1472). La finalitat de … Continue reading manifestaren la intenció d’unir-se a aquests. Hug Roger III contemplà aquest advers escenari i decidí retirar els seus soldats a Hostalric.
L’estiu del 1464, Hug Roger s’apartà provisionalment de la primera línia de foc i exercí tasques polítiques a Barcelona. Per això, el 22 de juliol d’aquell any fou elegit diputat de la Generalitat pel trienni 1464-1467. Aquesta situació canvià el febrer del 1465, perquè el sobirà Pere de Portugal (1429-1466)[6]Una vegada les institucions catalanes desposseïren de la Corona al rei Joan II, es procedí a la recerca d’un nou monarca, càrrec que fou ofert successivament a Enric de Castella (1462-1463), al … Continue reading lliurà una important pugna contra Joan II, i demanà l’ajuda del comte pallarès. Malgrat que Pere comptà amb el suport d’Hug Roger, que tenia una prestigiosa experiència bèl·lica, el monarca féu cas omís a les seves tàctiques i això comportà que el 28 de febrer l’exèrcit de la Generalitat sofrís una contundent desfeta en l’escaramussa coneguda com la Batalla de Calaf o de Prats de Rei, en la qual el comte de Pallars fou empresonat.
Hug Roger passà uns cinc anys a la presó (1465/66-1470), i tot haver pactat la seva llibertat a canvi d’un rescat de 100 florins d’or i de treballar secretament per Joan II, no complí la seva paraula i s’alià de nou amb l’oligarquia catalana. Així doncs, el comte Mataplana tornà a orquestrar la host del Principat. Aquesta decisió el va portar a l’exclusió del perdó reial durant la Capitulació de Pedralbes,[7]Acord que posà punt final a la Guerra Civil Catalana. Se signà el 24 d’octubre de 1472 al monestir de Pedralbes. vist que l’antipatia contra Hug Roger es disparà un cop fou alliberat del castell de Móra d’Ebre el 1470, per raó que el comte pirinenc no complí el pacte amb Joan II i es tornà a posar a les ordres del Consell del Principat.[8]El Consell de Cent i la Diputació del General van crear el Consell del Principat, que fou l’òrgan polític de Catalunya que estigué adjunt a la Diputació del General, i que principalment … Continue reading La monarquia Trastàmara no oblidà aquesta decisió d’Hug Roger.
Hug Roger III i el seu bàndol, ferms defensors de les institucions catalanes, perderen la Guerra Civil, i per aquest motiu, el comte pirinenc buscà resguard al Pallars. Amb la finalització de la contesa, la situació no se solucionà per a Hug Roger, perquè fou l’únic aristòcrata que no va ser perdonat en la Capitulació de Pedralbes, cosa que repercutí a què les hostilitats amb els Cardona i la monarquia Trastàmara es tornessin a manifestar uns quants anys després, en la conflagració coneguda com a guerra del Pallars (1484-1487).
Del 1472 a la guerra del Pallars (1484-1487)
Després de marxar de Barcelona, Hug Roger III s’aïllà en el seu comtat, ja que envoltat de muntanyes, confiant en la solidesa dels seus castells i en totes les problemàtiques a les quals el monarca Joan II havia de fer front, el comte pirinenc esperà l’arribada de temps millors. Per a ell no existí l’amnistia; era un proscrit. Els seus enemics, els Foix i els Cardona, principals valedors de la monarquia, sortiren enfortits de la Guerra Civil i les seves terres pallareses sofriren destruccions, cosa que agreujà la condició econòmica del seu comtat. Així mateix, la posició del Comtat de Pallars era molt alarmant, a causa que les baronies d’Erill, Toralla, Eroles, Orcau, Bellera i Abella, que rodejaven aquest comtat, foren retornades a una noblesa partidària de la monarquia. Alhora, altres territoris circumdants com el Vescomtat de Vilamur, el Bisbat d’Urgell o el Vescomtat de Castellbò estaven sota la influència dels Cardona, rivals irreconciliables d’Hug Roger. A conseqüència d’això, el comte pallarès es veié obligat a teixir aliances Pirineus dellà i, per aquesta qüestió, s’agermanà amb el rei francès Lluís XI i amb Joan de Narbona, el vescomte de Narbona.
Les bandositats que ocorregueren en els anys previs a la guerra del Pallars varen ser fruit d’aquesta explosiva situació, i és per això que el Comtat de Pallars va ser sovint víctima d’atacs per part dels homes d’Erill, Foix i els Cardona. Hug Roger III utilitzà mercenaris per a defensar el seu comtat, de manera que els donà carta blanca en els saquejos, atès que el pillatge era pràcticament l’única forma de retribuir-los. Per tant, entre el 1472 i el 1483, malgrat algunes treves i un perdó reial, les hostilitats tingueren un caràcter gairebé permanent. El 8 de gener del 1480, Ferran II era ja el monarca de la Corona d’Aragó i concedí la remissió general al comte pirenaic i als seus principals cavallers, aspecte que semblava que anés a tenir lloc durant el mes d’agost, quan Hug Roger III es mostrà disposat a jurar submissió al sobirà.
Això no va acabar succeint, atès que Ferran II d’Aragó acabà pactant amb els Cardona la sort del Comtat de Pallars, anul·lant així la pau amb Hug Roger, i per aquest motiu el rei aspirà a confiscar el comtat i adjudicar-lo als seus valedors més essencials. Aquesta política reial que afectava directament la integritat del Comtat de Pallars fou la que motivà la reacció d’Hug Roger III, que entre els anys 1482 i 1484 tirà endavant una sèrie de campanyes bèl·liques a la Vall d’Aran, a la baronia d’Erill[9]Aproximadament coincideix amb els límits de l’actual comarca de l’Alta Ribagorça. i al pla d’Urgell. Aquestes portaven per objectiu l’ampliació del seu Comtat de Pallars Sobirà[10]L’any 1011 es partí en dos el Comtat de Pallars, i fruit d’això nasqueren el Comtat de Pallars Jussà i el Comtat de Pallars Sobirà. Tot i que hi hagué dos comtats de Pallars, el supervivent … Continue reading per així establir un cinturó de seguretat.
Hug Roger III i la guerra del Pallars (1484-1487)
Durant l’expedició que Ferran II realitzà al Regne de Granada, va certificar per carta les instruccions que ordenaren acabar amb el Comtat de Pallars. Això es degué al fet que Hug Roger III estava teixint aliances amb Carles VIII[11]Sobirà francès que succeí en el càrrec al seu pare Lluís XI. i Joan de Narbona, i per tant, Ferran II no volgué arriscar-se a veure créixer al sud dels Pirineus un territori simpatitzant als interessos de França, que a conseqüència de la política imperialista d’Hug Roger era cada vegada més extens: de l’Aran a la vall d’Àger, i de la Ribagorça al Segre. Així doncs, l’agost del 1484 començà la guerra del Pallars.
Hug Roger III fou una peça importantíssima en aquest conflicte, per raó que s’encarregà dels principals aspectes de la conflagració, com ara l’organització diplomàtica, política i militar. Hug Roger, a escala diplomàtica, estava en un context poc propici pels seus interessos, ja que el comte pallarès no gaudia d’aliats en el Principat atès que els seus antics valedors, les institucions catalanes, no ambicionaven tornar a les armes a conseqüència del debilitament estructural de Catalunya, causat per la recent Guerra Civil. Per tant, la Generalitat i el Consell de Cent renunciaren a socórrer el comte de Pallars. No obstant això, el senyor en les muntanyes acabà teixint aliances amb nobles de l’altre costat dels Pirineus. Per bé que l’ajuda exterior va ser molt minsa, vist que Ferran II influí per a impossibilitar aquestes coalicions, el comte pallarès efectuà una enorme tasca en l’àmbit polític durant el transcurs de la guerra. Altrament, Hug Roger disposà d’un paper cabdal en els termes militars, atès que elaborà l’estratègia bèl·lica que els seus partidaris seguiren cegament.
Hug Roger III era conscient que no podia reunir unes forces militars tan poderoses com la dels Cardona i, per això, des d’un primer moment optà per una guerra defensiva, en la qual el seu comtat hauria de ser conquerit poble per poble i castell per castell, tot tenint l’ajuda de la dificultosa orografia pallaresa, mentre esperava el socors del seu aliat Joan de Narbona i, potser, fins i tot, de Carles VIII. L’estratègia d’Hug Roger III funcionà, vist que eternitzà la guerra del Pallars per tal de guanyar temps perquè fructifiquessin les seves gestions diplomàtiques. El Comtat de Pallars, sobretot l’Alt Pallars, tenia un elevat grau de fidelitat vers el seu comte i, a causa d’aquest fet, malgrat que moltes poblacions reberen suculentes ofertes de capitulació, es negaren a abandonar Hug Roger III. Per tant, la gran majoria decidí resistir els setges, tot esperant l’ajuda exterior. Les resistències heroiques de pobles com Salàs, Peramea, Sort i Olp, evidencien la tàctica emprada pel comte de Pallars.
Malgrat l’escabrosa geografia pirenaica i les resistències de les viles pallareses, des d’un primer moment la guerra del Pallars somrigué al bàndol reialista. En els pràcticament quatre anys que durà la guerra, els Cardona anaren apoderant-se de manera gradual del Comtat de Pallars, per raó que la cooperació exterior de Carles VIII, Joan de Narbona i Jacques de Lomanha[12]Vescomte de Coserans. Els dos nobles (el de Pallars i el de Coserans) juraren la seva coalició sobre la creu i el missal de la capella del castell de València d’Àneu el 28 de maig de 1486. juraren la seva coalició sobre la creu i el missal de la capella del castell de València d’Àneu el 28 de maig de 1486} no va fructificar. Així doncs, en el moment en què un Hug Roger III absolutament desesperat es trobava a Perpinyà per tal de reconduir l’ajuda francesa, Caterina Albert entregava el castell de València d’Àneu als Cardona i posava fi a aquesta conflagració el 10 de juliol de 1487.
El final d’Hug Roger III
A conseqüència de la seva derrota, Hug Roger s’exilià a França i es posà al servei del seu sobirà, Carles VIII, que era el principal adversari de Ferran II. Amb aquesta acció, Hug Roger III mantingué viva la il·lusió de recuperar les seves contrades pirinenques, que una vegada perdudes en la guerra del Pallars, passaren a ser propietat dels Cardona. Sota les ordres de Carles VIII, Hug Roger participà en la campanya a la Mediterrània contra les possessions de la Corona d’Aragó. Aquesta fou una operació exitosa per a la monarquia francesa, ja que es pogué extorquir Nàpols a Ferran II, aspecte que fou assaborit com una venjança personal pel comte pallarès. Gràcies a la participació d’Hug Roger III en aquesta expedició, el comte de Pallars va ser recompensat pel rei francès, i el 1495 fou nomenat conestable del Castell Nou de Nàpols, fortificació edificada per Alfons el Magnànim, el germà de Joan II. L’aventura napolitana no durà massa, per raó que l’any 1503 les tropes de Gonzalo Fernández de Córdoba conquistaren el regne de Nàpols en nom dels Reis Catòlics.
En aquell moment la revenja es tornà amarga per a Hug Roger, vist que fou capturat i portat de nou a la península Ibèrica, atès que sobre ell pesaven càrrecs de traïció i de crim de lesa majestat. El comte pirinenc fou jutjat a Barcelona i allà se li commutà la pena de mort per la reclusió perpètua, condemna que sofrí al castell de Xàtiva. Hug Roger passà la resta dels seus dies en aquesta presó, on ancià i consumit per l’enyor a les seves terres pallareses, traspassà el 1508, després de cinc anys empresonat entre lúgubres parets. El castell de Xàtiva tenia un fort simbolisme pels Trastàmares, ja que setanta anys enrere hi morí pres Jaume d’Urgell, un dels pretendents per ocupar el tron de la Corona d’Aragó en el Compromís de Casp (1412). Per tant, l’últim comte de Catalunya amb territori efectiu i enemic públic número u de la dinastia Trastàmara, expirà en el mateix indret que anys abans també ho feu un altre contrincant dels Trastàmares: el comte d’Urgell.
Conclusió
A tall de conclusió, Hug Roger III va ser una figura molt rellevant per a la història de Catalunya de finals de segle XV, perquè, com s’ha vist, el noble pallarès tingué la finalitat cabdal de salvaguardar les institucions i les lleis del Principat davant la política de Joan II. Així doncs, l’últim comte de Pallars es caracteritzà per la seva hiperactivitat política i militar, vist que posteriorment traslladà a les seves contrades els darrers espeternecs de la Guerra Civil Catalana, i una vegada completament derrotat, es posà sota els interessos de la Corona Francesa. Així mateix, el seu tràgic final a la presó de Xàtiva demostra la importància que Hug Roger III tingué entre els seus contemporanis, vist que els Trastàmares escolliren aquest indret del País Valencià, que simbolitzava la seva victòria vers els dissidents.
Per saber-ne més:
Bringué, Josep. “La qüestió de la fi del comtat de Pallars, cimal de la crisi baix-medieval” a Collegats, 1990, Núm. 4, pàgs 145-187.
Rella, Ferran. Muntanyes en rebel·lia: Hug Roger III i la fi de la Catalunya comtal. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 2005.
Rella, Ferran. Muntanyes en rebel·lia: Hug Roger III, senyor en les muntanyes. Procés al darrer comte de Pallars. 1491. Lleida: Pagès Editors, 2002.
Rella, Ferran. Hug Roger III, darrer comte de Pallars: de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu Edicions. 2003.
Sànchez, Llorenç. Hug Roger III, últim comte del Pallars. La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars. 1986.
Sarobe, Ramon., Sobrequés, Jaume. Hug Roger III: epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Editorial Base. 2008.
-
(Barcelona, 1996). Graduat en Història per la Universitat de Barcelona. Interessat per la història medieval, moderna i contemporània de Catalunya, posant èmfasi en la microhistòria. Creador de contingut divulgatiu històric i cultural del Parc Natural de la Serra de Collserola, i actualment treballant com a guia turístic a la Central Hidroelèctrica de Tavascan.
Notes a peu de pàgina[+]
1↑ | En aquest context s’entén com a emancipació l’acció que el comte Arnau Roger IV realitzà en benefici del seu fill, i que consistí a traspassar-li la titularitat del comtat de Pallars. |
---|---|
2↑ | Nom amb el qual es coneixia a Hug Roger III. |
3↑ | Aquesta guerra civil tingué distints escenaris, bàndols i protagonistes, vist que per una banda existí una problemàtica política entre les institucions catalanes, representades per la Diputació del General i el Consell de Cent, i la monarquia, ja que aquests organismes no acceptaven la deriva autoritària que volgué prendre el nou rei de la Corona d’Aragó: Joan II. Altrament, també fou una contesa urbana i agrària, urbana per raó que a Barcelona es produí un enfrontament entre la Biga i la Busca, els dos grups que formaven part del Consell de Cent de Barcelona, i que tenien diferents concepcions sobre la política econòmica que havia de seguir la ciutat; i agrària perquè al camp català, ja des del 1388, els pagesos remences volien desfer-se dels mals usos senyorials i de la seva condició d’estar adscrits a la terra, reivindicació que a la llarga desembocà en les guerres remences, que coincidiren amb la Guerra Civil Catalana. Finalment, la Guerra Civil també es desenvolupà per una important pugna dinàstica entre el príncep Carles de Viana, el legítim hereu de la Corona d’Aragó, i Ferran, el fill petit del rei Joan II. Així doncs, aquesta contesa va ser en el fons un conjunt de diverses guerres civils a la vegada, ja que com s’ha observat, hi hagué el conflicte urbà a Barcelona, la punya agrària entre remences i senyors, la topada del monarca amb les institucions catalanes i la qüestió dinàstica dins del si de la família reial. Aquestes lluites confluïren el 1462, i esclataren amb molta força. |
4↑ | Acord entre el monarca de la Corona d’Aragó, Joan II, i el monarca de França, Lluís XI. En aquest, s’acordà que el sobirà francès ajudaria militarment a Joan II, a canvi que el sobirà de la Corona d’Aragó li traspassés els dominis del Comtat de Rosselló i la Cerdanya. |
5↑ | Francesc de Verntallat (1427-1499) va ser un pagès remença que esdevingué el principal cabdill dels pagesos adscrits a la terra durant el Primer Alçament Remença (1462-1472). La finalitat de Verntallat i dels remences durant aquest alçament fou l’anul·lació dels mals usos senyorials. Després de la I Guerra Remença i del paper de Verntallat en la Guerra Civil Catalana (1462-1472), el cabdill remença va ser ennoblit pel rei Joan II el Sense Fe, i Francesc de Verntallat es convertí en el vescomte d’Hostoles. A conseqüència d’aquest ennobliment, l’antic cabdill remença es va mantenir al marge durant la Segona Guerra Remença (1483-1486). |
6↑ | Una vegada les institucions catalanes desposseïren de la Corona al rei Joan II, es procedí a la recerca d’un nou monarca, càrrec que fou ofert successivament a Enric de Castella (1462-1463), al conestable Pere de Portugal (1463-1466) i a Renat d’Anjou (1466-1472). Així doncs, Pere de Portugal era la màxima autoritat militar de Portugal, i per tant, mà dreta del monarca portuguès. |
7↑ | Acord que posà punt final a la Guerra Civil Catalana. Se signà el 24 d’octubre de 1472 al monestir de Pedralbes. |
8↑ | El Consell de Cent i la Diputació del General van crear el Consell del Principat, que fou l’òrgan polític de Catalunya que estigué adjunt a la Diputació del General, i que principalment dirigí els aspectes militars de la Guerra Civil. Estigué formant per una seixantena de membres, i fou dissolt un cop entrà en vigor la Capitulació de Pedralbes. |
9↑ | Aproximadament coincideix amb els límits de l’actual comarca de l’Alta Ribagorça. |
10↑ | L’any 1011 es partí en dos el Comtat de Pallars, i fruit d’això nasqueren el Comtat de Pallars Jussà i el Comtat de Pallars Sobirà. Tot i que hi hagué dos comtats de Pallars, el supervivent Comtat de Pallars Sobirà apareix a les fonts històriques com a Comtat de Pallars. Els seus territoris no concorden plenament amb les comarques que actualment porten els seus noms. |
11↑ | Sobirà francès que succeí en el càrrec al seu pare Lluís XI. |
12↑ | Vescomte de Coserans. Els dos nobles (el de Pallars i el de Coserans) juraren la seva coalició sobre la creu i el missal de la capella del castell de València d’Àneu el 28 de maig de 1486. |