Etnoarqueologia: pastoralisme present i passat en espais de muntanya

Imatge de portada: Ramat de cabres aspromontanes. Font: elaboració pròpia.

Arqueologia, l’estudi de societats del present i l’etnoarqueologia

L’arqueologia estudia les societats humanes del passat mitjançant la seva cultura material. Pretén entendre com s’ha habitat, experimentat i modificat el món més enllà de llocs o esdeveniments històrics específics. Amb aquest objectiu, des dels seus orígens, l’arqueologia ha necessitat, en molts casos, estudiar societats del present per tal d’extreure’n informació i facilitar la comprensió del passat. Tradicionalment, aquests estudis han sigut duts a terme amb una finalitat comuna: generar analogies que permetessin comprendre la cultura material del passat. D’aquesta manera, gràcies a l’etnografia, s’han emprat les comparacions etnogràfiques per tal d’interpretar l’ús de les manufactures i l’organització social dels grups humans. Això ha permès a arqueòlegs i arqueòlogues tenir punts de referència o analogies amb les quals entendre el passat.

Dit d’una altra manera, els arqueòlegs fan memòria de les seves vides i sobre tot el que han llegit, sentit o vist; cercant per possible analogies sobre les restes fragmentàries que intenten interpretar. Per tant, tradicionalment, la interpretació en arqueologia gira al voltant del concepte de l’analogia: una forma d’inferència que mantén que si una cosa és similar a una altra cosa en alguns aspectes, és probable que també ho sigui en uns altres.

Precisament, és en la necessitat de cercar punts de semblança on l’analogia va donar peu a l’ús de les fonts etnogràfiques i també a l’estudi de societats del present. Ambdues permeten abordar uns vestigis materials passats que, de forma fragmentària, mostren variació en l’espai i el temps, mentre que proporcionen les claus per entendre els comportaments socioculturals del passat.

D’aquesta manera, des dels inicis del segle passat, la recerca arqueològica ha emprat fonts etnogràfiques o etnohistòriques com a eines de comparació per tal d’abordar el funcionament d’organitzacions i societats del passat a partir de la seva cultura material.

En aquest punt, és necessari esclarir alguns dels conceptes que apareixeran al llarg del text. En primer lloc, la cultura material. Es tracta d’una qüestió àmpliament debatuda, entre altres, dins de la recerca arqueològica i antropològica, fet que dificulta significativament proporcionar-ne una definició que englobi totes les perspectives. No obstant això, a grans trets, totes solen coincidir que l’estudi de la cultura material gira al voltant dels objectes, les seves propietats, els materials amb què estan fets, així com les maneres en què tots aquests elements materials són centrals per entendre la cultura i les relacions socials. La cultura material passa a ser considerada una dimensió estructuradora de les societats humanes i els seus significats esdevenen una dimensió fonamental de la vida humana.

Paral·lelament, si bé l’etnografia i l’etnologia poden ser disciplines familiars per a la majoria de lectors, convé desenvolupar què tracta l’etnoarqueologia i quina és la seva relació amb la recerca arqueològica. Inicialment, s’empraren fonts etnogràfiques de tota mena i origen per poder trobar certs paral·lelismes, tot i que sense una rigorositat que beneficiés la interpretació arqueològica. Tanmateix, això va propiciar que, a partir dels anys cinquanta, es dugessin a terme les primeres anàlisis comparatives amb major rigor científic, les quals originarien una comparació sistemàtica entre les necessitats de l’arqueologia i determinada informació que podia proporcionar l’etnografia.

De fet, es considera que l’etnoarqueologia va començar a formar part de la recerca arqueològica especialment a partir d’un article publicat l’any 1956, en el qual Maxine R. Kleindienst i Patty jo Watson defensaven que l’anàlisi dels materials arqueològics per si mateixa no era suficient, plantejant que la interpretació només era possible a partir de l’analogia amb cultures vives. Des d’aleshores, l’etnoarqueologia ha transformat la teoria i recerca arqueològiques, esdevenint un terme àmpliament debatut dins de la comunitat científica. Per tant, es fa difícil poder-ne trobar una definició que englobi totes les perspectives, fins i tot per determinar si es tracta d’una subdisciplina, disciplina, o estratègia de recerca.

Pastoralisme, paisatge i recerca arqueològica

La ramaderia ocupa una quarta part de la superfície terrestre mundial, amb una extensió de 33 milions de quilòmetres quadrats. Concretament, el pasturatge és considerat per alguns estudiosos com una de les formes més esteses d’ús del sòl a la Terra, i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) estima que més de 200 milions de persones en depenen per viure-hi. Per aquest motiu, el pastoralisme es considera un dels principals desencadenants del canvi del paisatge a molts llocs. Alhora, la mobilitat del bestiar té una funció crítica per a la conservació de molts ecosistemes fràgils, i proporciona un caràcter únic a moltes zones rurals després de segles de pràctiques pastorals.

En aquesta línia, els paisatges mediterranis de muntanya en són un exemple destacat. Tot i els canvis radicals que han patit els sistemes socioeconòmics en els darrers segles, el pasturatge és la principal activitat humana a la majoria de les zones muntanyoses del nord del Mediterrani, tant en el present com en el passat. Malgrat això, l’estudi de les pràctiques pastorals passades i presents solia ser un tema descuidat en la investigació arqueològica a causa de la suposada “invisibilitat arqueològica” dels jaciments en què vivien i treballaven els pastors, especialment els corresponents a pràctiques pastorals transhumants i nòmades. Aquest punt de vista s’ha posat en dubte gràcies a la investigació etnoarqueològica, que ha permès als arqueòlegs detectar, registrar i comprendre les pràctiques i els jaciments vinculats al pasturatge mòbil, superant els problemes metodològics derivats de la naturalesa accidentada de les zones muntanyoses i de l’absència d’una rica cultura material pastoral de tipus artefactual i arquitectònic. En resum, l’etnoarqueologia ha aplanat el camí per obtenir dades més detallades sobre els patrons de mobilitat pastoral, les estratègies de producció i l’ocupació del paisatge que, alhora, permeten una comprensió més matisada dels sistemes mòbils de cria de bestiar i, en definitiva, de l’ús de molts espais de muntanya.

Etnoarqueologia i pastoralisme: present i passat

Tradicionalment, l’etnoarqueologia ha sigut entesa exclusivament com una eina per estudiar societats del present amb l’únic objectiu de generar analogies que ajudessin la comprensió del passat. Per exemple, l’estudi dels pastors transhumants del passat sempre suposava una dificultat, ja que haurien tingut una alta mobilitat i poc material que pogués ser recuperat arqueològicament. Aquest problema va propiciar que etnògrafs desenvolupessin uns marcs de referència, molt generals i englobant elements de diferents punts geogràfics, amb un clar focus funcional que mostrés patrons de producció, moviment estacional i modes d’explotació dels recursos naturals. No obstant això, aquests marcs van propiciar que les interpretacions sempre fossin molt similars a les descripcions etnogràfiques i no incloguessin cap mena de diferenciació amb els patrons descrits.

A partir dels anys setanta, i superat aquest estadi inicial, atès que l’etnografia tradicional no donava tant de pes al vessant material de les societats humanes que estudiava, es varen començar a produir els primers projectes de recerca amb un clar focus sobre l’arquitectura, els artefactes, l’ús del sòl i, en definitiva, el paisatge de les comunitats pastorals del present. Això va donar peu al fet que, a partir de casos d’estudi particulars, es poguessin començar a estudiar elements com els factors que influenciaven la selecció del lloc d’assentament per part de pastors transhumants i nòmades, així com la qüestió de l’abandonament dels campaments de pastors i l’estudi de les restes que en queden. Per tant, es tractaven d’estudis que no estudiaven les societats presents com a tals, sinó que cercaven desenvolupar analogies que informessin l’estudi del passat.

En aquest punt, convé destacar breument l’etnoarqueologia que s’ha dut a terme en les darreres dècades. En primer lloc, la geo-etnoarqueologia, que permet identificar i estudiar jaciments arqueològics vinculats a pràctiques pastorals a partir dels dipòsits de fems. Gràcies a l’observació i les anàlisis fetes amb mostres de campaments de pastors actuals i passats, es van percebre els mecanismes de degradació dels dipòsits de fems i els seus marcadors. Juntament amb l’estudi d’isòtops en dipòsits de fems contemporanis, aquests elements permetrien construir una referència per a la identificació de ramats i la seva dieta en el registre arqueològic, ajudant a la recerca sobre assentaments pastorals passats.

D’altra banda, també cal fer menció de la perspectiva de paisatge en arqueologia i la manera en la qual, gràcies al desenvolupament dels sistemes de la informació geogràfica, l’accessibilitat a les imatges de satèl·lit i l’arqueologia quantitativa i l’estadística, ha permès explorar nous espais, monitorar canvis en l’ús del sol, així com desenvolupar models computacionals que ajudin a entendre l’ús de l’espai en assentaments de pastors, analitzar la relació amb les característiques del medi ambient del seu entorn i, fins i tot, predir la localització d’assentaments pastorals passats.

Per tant, en l’actualitat, l’etnoarqueologia és, per alguns acadèmics, una perspectiva per estudiar i comprendre les societats no modernes del present amb metodologia arqueològica, possibilitant vincular la cultura material a les activitats humanes, però amb l’únic objectiu d’investigar aquestes societats. Altres, tanmateix, pensen que aquesta perspectiva es pot complementar amb la tradicional, que només concep la creació d’analogies, i les hipòtesis en arqueologia es podrien adaptar a contextos etnogràfics i la seva evidència material. D’altra banda, com s’ha explicat en els últims dos paràgrafs, en els darrers anys s’ha fet palès el potencial de l’etnoarqueologia com a camp d’estudi que, combinat amb altres ciències arqueològiques, contribueix significativament a l’estudi de les societats pastorals.

No obstant això, també convé destacar que hi ha detractors de la validesa de l’analogia com una eina per interpretar dades arqueològiques incompletes. S’ha criticat que, en alguns casos, la deficiència metodològica de la formació acadèmica dels arqueòlegs, que, com és natural, sovint no han rebut formació per a la recerca etnogràfica, així com la necessitat de dedicar-se amb exclusivitat a cercar respostes sobre aspectes molt concrets en campanyes de treball de camp de durada molt curta.

Casos d’estudi: la Vall d’Alinyà (Alt Urgell)

En aquest punt, convé exemplificar com es desenvolupa un treball de camp etnoarqueològic i quina informació se’n pot obtenir. A partir d’una zona de muntanya, serà possible veure quin tipus d’activitats s’hi ha dut a terme per tal de documentar i estudiar les pràctiques pastorals en aquests espais.

La Vall d’Alinyà és un espai ubicat a 958 metres d’altitud a la comarca de l’Alt Urgell. Engloba sis centres de població, repartits per tota la vall, que estan inclosos dins del terme municipal de Fígols i Alinyà, la població del qual és de 244 habitants. La naturalesa accidentada d’aquest territori i el seu pendent han dificultat la ramaderia extensiva, resultant en una zona caracteritzada per l’alternament de zones de conreu i àrees de pastura, així com moviments estacionals de ramats als trams alts de les muntanyes.

En línia amb les dinàmiques d’altres zones del Prepirineu català, la població de la vall va començar a disminuir arran del creixement de centres industrials com Barcelona o Terrassa durant el final del segle XIX i l’inici del segle XX. Aquesta tendència, a més, es va accelerar durant la segona meitat del segle XX, ja que una bona part dels descendents de les famílies pageses de la zona es van traslladar als centres de població principals de la comarca, que van experimentar un creixement poblacional gràcies a l’arribada de noves indústries i més oportunitats laborals.

A conseqüència d’aquests canvis, les pràctiques agro-pastorals a la Vall d’Alinyà han patit una sèrie de canvis. El tipus de ramaderia que es du a terme en l’actualitat és, en alguns aspectes, diferent de les pràctiques pastorals que predominaven: menys quantitat de bestiar i més especialització. Això fa que nombrosos espais de pastura hagin estat abandonats i moltes de les estructures associades a la gestió dels ramats es trobin en mal estat de conservació. No obstant això, antics pastors, ja en edat avançada, i descendents de pastors han treballat i viscut la ramaderia tradicional a la vall, i poden proporcionar-ne els detalls per estudiar-la.

Per tant, les tasques de treball de camp han girat al voltant de la realització d’una sèrie d’entrevistes a totes aquelles persones que havien estat vinculades amb el pastoralisme a la Vall d’Alinyà. Aquestes entrevistes han tractat la gestió dels ramats i els moviments estacionals corresponents, així com de les característiques de les pràctiques agro-pastorals a la vall, i com aquestes esdevingueren elements estructuradors del paisatge i, el que és més important, cabdals en la vida diària dels seus habitants.

Les entrevistes han estat realitzades, o bé complementades, a través de visites a diverses de les zones de pastura, les estructures que utilitzaven els pastors i pastores (per exemple, cabanes o tancats d’animals) i rutes de mobilitat de ramats (la majoria transterminants^[1]La transterminància és la transhumància dins del terme municipal. en aquest cas) que escollien els entrevistats. D’aquesta manera, s’ha observat que aquestes entrevistes han generat una documentació més específica i, fins i tot, detallada de les pràctiques estudiades, ja que l’espai guanya pes en el transcurs de l’entrevista i funciona de suport per a l’entrevistat. Paral·lelament, amb l’ajut d’un GPS, s’ha gravat la localització de tots els espais i camins tractats en les entrevistes, fet que permet combinar aquestes dades amb la informació cartogràfica i documental existent, possibilitant una documentació més exhaustiva de les pràctiques pastorals que, al final, en permetin una major comprensió.

Tasques molt similars s’han dut a terme a Africo Vecchio, població abandonada l’any 1954 ubicada al massís de l’Aspromonte (Calàbria, Itàlia). Diverses entrevistes i visites als espais en què treballaven els pastors durant la primera meitat del segle XX han permès documentar les característiques de la ramaderia, la localització dels espais i estructures utilitzats i, en definitiva, entendre com el pastoralisme era la principal activitat per a la subsistència d’aquesta comunitat de muntanya. A més, un buidatge exhaustiu de la cartografia i la documentació disponibles a l’arxiu històric han complementat la informació proporcionada pels entrevistats, facilitant l’obtenció d’una imatge més completa del pastoralisme transhumant en aquestes muntanyes.

L’etnoarqueologia com a eina per preservar coneixement i fer propostes per a reptes futurs

L’etnoarqueologia permet treballar de forma estreta amb les comunitats locals, estudiar-les i  preservar-ne el coneixement. En primer lloc, més enllà del paper d’aquest camp dins de la recerca arqueològica general, l’etnoarqueologia pot ser el punt de partida que desperti interès sobre espais perifèrics i pràctiques tradicionals que es troben en procés d’abandonament. Pot esdevenir una de les eines que en preservi el coneixement, molt sovint intangible, sobre moltes zones que actualment pateixen greus problemes de despoblament, o que veuen àmpliament transformat el seu paisatge i formes de vida a conseqüència de la seva integració en xarxes socioeconòmiques més grans. Paral·lelament, en el context de crisi climàtica actual, sedentarització i el fort moviment poblacional cap a àrees urbanes, l’etnoarqueologia i l’estudi de pràctiques preindustrials com el pastoralisme mòbil poden ser una font d’exemples d’usos sostenibles del territori i respectuosos amb el medi ambient, potencialment informant futures polítiques de gestió del territori. En definitiva, l’etnoarqueologia permet explorar la capacitat de les societats presents i passades per adaptar-se a tota mena de canvis, fins i tot en els espais més adversos per a la vida humana.

Per saber-ne més

Biagetti, S. (2020). Ethnoarchaeology of Pastoral Societies. A Encyclopedia of Global Archaeology. Suïssa: Springer. https://doi.org/10.1007/978-3-030-30018-0_3423.

Carrer, F. (2013). An ethnoarchaeological inductive model for predicting archaeological site location: A case-study of pastoral settlement patterns in the Val di Fiemme and Val di Sole (Trentino, Italian Alps). Journal of Anthropological Archaeology, 32: 54–62. https://doi.org/10.1016/j.jaa.2012.10.001.

Cribb, R. (1991). Nomads in Archaeology. Cambridge: Cambridge University Press. https://doi.org/10.1017/CBO9780511552205.

David, N., i C. Kramer (2001). Ethnoarchaeology in action. Cambridge: Cambridge University Press.

Égüez, N., A. Zerboni, i S. Biagetti (2018). Microstratigraphic analysis on a modern central Saharan pastoral campsite. Ovicaprine pellets and stabling floors as ethnographic and archaeological referential data. Quaternary International, 483: 180–193. https://doi.org/10.1016/j.quaint.2017.12.016.

Garcia Casas, D., i Ballbè, E. G. (2022) The Archaeology of Pastoralism in the Central Pyrenees: A Diachronic Analysis of Livestock Structures in Aigüestortes i Estany de Sant Maurici National Park. Journal of Mediterranean Archaeology, 35(1), 5–31. https://doi.org/10.1558/jma.23767.

Lazrus, P.K. (2022). Land Use and Social Dynamics in Early 19th Century Bova, Calabria. Land, 11, 1832. https://doi.org/10.3390/land11101832.

Skibo, J. (2009). Archaeological theory and snake-oil peddling: The role of ethnoarchaeology in archaeology. Ethnoarchaeology, 1: 27–56.

Walsh, K., S. Richer and J.L. de Beaulieu (2006). Attitudes to altitude: changing meanings and perceptions within a ‘marginal’ Alpine landscape. The integration of palaeoecological and archaeological data in a high-altitude landscape in the French Alps. World Archaeology, 38: 436-53.soft