Un dels primers casos de l’ús de l’humor contra els poderosos van ser a Roma. Pel que es veu, a les ruïnes de Pompeia i Herculà hi ha, a les parets, escrits obscens o frases amb molta ironia que parlen sobre les famílies més populars de l’època.Com que no hi havia paper ni impremta, s’utilitzaven les parets per a fer públics escrits en els quals s’explicaven escàndols sexuals o algun problema que podien causar deshonra en una família benestant. Un dels casos més sonats va ser el relacionat amb la filla d’August, que la va portar a l’exili i a ser suprimida del testament del seu pare.
Aquests escrits, molt probablement incitats per faccions polítiques contràries, eren una forma d’escarni públic dels poderosos, per rebaixar-los al nivell dels homes i les dones de les classes més baixes, demostrant que eren humans i, a la vegada, per perdre’ls la por. El segon cas, ja clarament una arma política, a l’Edat Mitjana tindrem el sirventès, uns poemes musicats (sí, són els garrotins de l’època) en els quals es ridiculitzava els adversaris polítics del noble que els havia escrit. Un dels més grans escriptors d’aquest gènere fou Guillem de Berguedà; els seus insults cap al Bisbe d’Urgell al qual acusa de sodomita i sarraí són segurament els exemples pels quals ell va acabar morint, a causa de la seva llengua tan esmolada que tenia.
Aquest humor continuarà i evolucionarà, fins a esdevenir una arma de doble fil per ridiculitzar polítics o persones públiques. Un dels grans experts serà Francisco de Quevedo, amb els seus mítics enfrontaments amb Gòngora i amb alguns versos contra Felip III i Felip IV i els seus validos. Frases com: e aquí una nariz pegada a un hombre o algun dels versos “anònims” que corrien per Madrid referint-se al rei i a les seves escapades pels bordells també van ser la causa del seu desterrament a Aragó. Aquest humor també el trobarem durant la Guerra de Successió. A Barcelona, durant el setge borbònic, trobarem escrits petits i curts en els quals posava: “inglesos han faltat, portuguesos han firmat, holandesos firmaran i al final ens penjaran”. Com demostren aquests versos, a tots els períodes de la humanitat i en les situacions més convulses, l’humor ha servit per superar les situacions difícils i ha sobreviscut els seus enterradors. Durant les Guerres Napoleòniques, en alguns països, sobretot els britànics, inicien el que seran les publicacions de premsa diària, és a dir els diaris. Aquest fenomen serà una revolució per a l’humor ja que a partir d’aquí passarem d’un humor escrit a un humor més explícit, és a dir, gràfic; tal com diu el refrany, una imatge val més que mil paraules. I en aquest cas té tota la raó: ben cert que ens trobarem petits gravats humorístics durant períodes anteriors però no tan públics. Aquests dibuixos arribaven a tot arreu, cert –si no, pregunteu-li al Marquès de Sade com feia arribar els seus llibres i els seus dibuixos–, però l’arribada dels diaris va portar també la política i els polítics a l’esfera pública i, per tant, a ser focus d’un escarni més directe.
Per aquesta raó comencem a trobar caricatures de polítics i tothom, des de l’home més humil al més ric, tothom sabia quina cara feia el primer ministre del país. Això passava a principis del XIX, incomodant el poder de forma sistemàtica, ja que les classes més populars podien opinar rient-se de les seves idees polítiques o de la seva política en algun afer o altre. Aquesta incomoditat anirà augmentant fins arribar al s.XX; durant aquest segle trobarem règims que prohibiran la premsa, no solament pel que podien escriure, sinó pel que dibuixaven. Els casos més clars al nostre país foren el Cu-Cut o el Be Negre, que serien atacats de forma directa o indirecta pel poder, ja fos de dretes o d’esquerres. Però tot i això, l’humor persistia, les caricatures, de forma clandestina, es continuaven fent i així també serà durant el III Reich Alemany, a la U.R.S.S i, fins i tot, sobreviuran al període de Margaret Tatcher al Regne Unit. Per tant, l’humor sobreviu a qualsevol tipus de prohibició, tal com ens demostra la història; en els moments més sòrdids de l’existència humana hi ha humor, per tant, per molt que se’ns prohibeixi parlar d’algun tema, l’ésser humà se’n continuarà burlant
