I tornem a ser-hi, el doctor Salvador Claramunt ens torna a obrir la porta del seu despatx i del seu coneixement per il·lustrar-nos sobre l’orígen de les universitats en el món medieval. Al llarg de l’entrevista veiem com d’idealitzada tenim l’orígen de la nostre institució i per on tantes persones passen avui dia. També trobem que els estudiants potser no han canviat gaire al llarg dels segles. El doctor Claramunt ens parla amb precisió i sense tabús de què s’entenia per universitats en el seu moment i com van anar evolucionant al llarg dels segles…
Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de les universitats encara no.
Tornem a ser al despatx del doctor Salvador Claramunt, a la Universitat de Barcelona, i avui parlarem de les universitats, d’on i com sorgeixen i com van evolucionant fins a convertir-se en les que coneixem. Quan apareix la primera universitat?
La universitat és una evolució de la cultura heretada de les les escoles urbanes i que a la vegada van heretar de la cultura monàstica. Quan s’enfonsa l’Imperi Romà, oficialment la cultura quasi desapareix i queda concentrada en mans d’una única institució que és l’Església, i els monestirs són els que conserven el saber clàssic. Quan la vida urbana i el comerç comencen a repuntar, les catedrals assumeixen el paper de la biblioteca o de l’scriptorium dels monestirs. Però no totes les ciutats tenen una catedral amb escola catedralicia; sobretot al nord d’Itàlia, que el que tenen són escoles urbanes que ensenyen dret. Són les que formaven part de l’àntic Imperi Romà d’Orient com Ravenna o Bolonya. Per tant veiem dos vessants: l’escola catedralicia, hereva de l’escola monàstica i després la fusió de l’escola catedralicia amb el saber urbà que donaran lloc, amb el temps, a la universitat.
Podem dir que la primera universitat apareix cap al segle XI, tot i que hi ha molta controvèrsia al respecte. No es comença a consolidar fins al segle XII i comencen a agafar cos i a aparèixer les facultats i els títols universitaris cap al primer terç del segle XIII.
Sobre quina és la primera universitat a aparèixer hi ha molta discussió. Hi ha dos centres fonamentals que són París i Bolonya. Bolonya és hereva d’una escola monàstica (el Monestir de Sant Feliche), una escola catedralicia (la catedral de Sant Pere de Bolonya) i una escola municipal que ensenya dret. La progressiva fusió d’aquestes tres serà la Universitat de Bolonya. La Universitat de París és hereva de l’escola catedralícia on s’ensenyava, sobretot, teologia i filosofia, mentre que a Bolonya els ensenyaments fonamentals són de dret.
Però per entendre el sorgiment de les universitats hem d’entendre que està lligat als gremis, d’aquí la universitas. Una cosa és el que és l’studium que és l’ensenyament controlat pel bisbe o per l’ajuntament i una altra cosa és la universitas, que no és res més que un gremi. Veiem com apareixen les universitats de filòsofs, de metges, universitas magistrorum et scolarium (universitat de professors i alumnes). Quan sorgeix això és quan sorgeix realment la universitat. Per tant podem parlar d’una creació medieval i gremial, per vetllar pels interessos dels professors i els estudiants. A París l’associació és de mestres i estudiants, en canvi a Bolonya l’associació és només d’estudiants, perquè els mestres són funcionaris del municipi. Això és la gran diferència entre el model parisenc i el sistema bolonyès. Per una banda professors i alumnes defensen els seus interessos comuns per diners i privilegis i per l’altra són els estudiants els que defensen els seus interessos enfrontats a l’autoritarisme del municipi.
Quina de les dues és més antiga? No està clar, tot i que alguns documents afirmen que és la de Bolonya… però no és segur ja que probablement són documents falsificats, molt comú a l’edat mitjana. De fet tenim un document que afirma que la Universitat de Bolonya és l’hereva legítima de l’Escola d’Atenes però no tenim cap connexió que asseguri que això sigui cert. Igual que no trobem cap connexió amb les Cases de la Cultura del món islàmic de Bagdad o el Caire. En aquestes cases trobem acumulació de textos religiosos que s’expliquen als alumnes però no trobem cap tipus d’associació gremial i, per tant, no podem parlar d’universitats en cap cas. La universitat, com entenem nosaltres, és l’associació dels interessos gremials de professors i alumnes; i en aquesta lluita s’anirà formant la institució universitària. És una lluita continua i una lluita de gent espavilada, ja que no hi ha res que agradi més al professor que tenir gent que l’escolti i així sentir la seva vanitat i supèrbia realitzades.
No trobem, doncs, cap precedent oriental o clàssic amb aquestes institucions?
No. Després es creen, es busquen, unions i legitimacions anteriors però realment no existeixen. És una creació purament medieval i resultant del pensament de l’època i la culminació d’unes circumstàncies únicament medievals europees. Per entendre millor això cal veure els trenta anys entre el 1200 i el 1230 on es produeixen uns enfrontaments entre els alumnes i l’autoritat eclestiàstica. Els alumnes, que eren clericus (que no necessariament pertanyien a l’estament religiós, només que sabien llegir i escriure) vivien com podien, robant o mentint, i l’autoritat hi va voler posar frè. Això provoca una unió dels alumnes contra aquesta autoritat reguladora de la seva vida privada a la qual s’acaben unint els professors en defensa dels seus privilegis. En canvi a Bolonya els alumnes s’uneixen per orígen de procedència. Primer es distingeixen entre “Citamontanos” (del sud dels alps) o “Ultramontanos” (més enllà dels Alps). Quan van ser molts ja es van dividir en germànics, hispans, francs, provençals, borgonyesos, etc i creen les confranternitats.
Aquestes primeres universitats només ensenyaven teologia i dret? Com es van anar introduint les diferents disciplines en el món universitari?
Això és resultat d’un procés llarg i a cada lloc depenia de les seves circumstàncies. El que trobem primer de tot són uns cursos preparatoris bàsics. Aquests cursos es coneixen com a trivium i quatrivium, on ensenyaven des de llegir i escriure fins a astronomia i matemàtiques o retòrica. Quan algú dominava aquests coneixements bàsics podia entrar a la universitat. Aquests cursos aviat es van agrupar amb el nom de Facultat de Lletres, que és el que avui dia coneixem com a Batxillerat, el preparatori per entrar a estudiar les grans carreres que eren Filosofia i Teologia, Dret i, poc després, Medicina, que sorgirà al sud d’Itàlia, a la ciutat de Salern, hereva del saber combinat de les cultures romanes, gregues, islàmiques i jueves. Salern era una ciutat que estava rodejada de monestirs amb grans farmàcies i on es publicaven llibres com l’antidotari per curar les malalties. A més d’aquestes quatre grans carreres s’hi ha de sumar la Facultat de Lletres, que és quasi una carrera per dret propi. Per exemple, quan Martí l’Humà crea la Facultat de Medicina també crea la Facultat de Lletres per assegurar-se que els estudiants estaran preparats abans de començar medicina.
Com és que filosofia era una de les quatre úniques carreres que es podien fer i avui dia es considera una cosa sense futur i de segona classe?
Perquè en aquell moment “filosofia” era el saber de tot i les matemàtiques i la ciència entraven dins d’aquesta carrera. Els grans científics de l’edat mitjana eren filòsofs. No es fins al segle XVIII que es separen les matemàtiques o la química. De fet, no fa tants anys aquí només existia la Facultad de Ciencias i ara tenim diferents facultats de biologia, química, etc. Per tant, segons la mentalitat medieval, la filosofia era inseparable de les matemàtiques. En canvi la carrera de Dret podia prescindir de tot això, es basava, sobretot, en la recuperació del Dret Romà que s’havia perdut. Durant el feudalisme s’havia intentat abandonar del tot el Dret Romà però amb el ressorgiment dels emperadors o els grans reis interessa recuperar els drets de l’Estat. Per això Frederic I Barba-roja, emperador d’Alemanya, concedeix un gran privilegi a la Universitat de Bolonya en què tots els que es dirigeixin a estudiar allà gaudeixen d’uns privilegis de viatge i allotjament, perquè interessa que surtin juristes que defensin la reinstauració del Dret Romà i les regalies com el dret de costes o el dret de la sal o de les coses abandonades que segons el Dret Romà són propietat de l’Estat.
El problema serà sempre com es paga tot això. A Bolonya la universitat era del Municipi, i els funcionaris i els glosatori (grans juristes) seran considerats com a tals. A París, però, els professors són sacerdots sovint molt interessats per la cultura i que es guanyen la vida fent vida religiosa. Aquests darrers ensenyen al claustre de Notre Dame. Per això encara diem “claustre de professors”, perquè els diferents professors es situaven cada un en una cantonada del claustre i donaven classe a catorze o quinze alumnes. A Bolonya passa quelcom molt semblant: s’ensenyava sota la torre de Cursio, a la plaça major. Poc després els alumnes voldran un títol, que els autoritzava a ensenyar el que havien après a un altre i només els expedien aquelles escoles que estaven sota la protecció d’una autoritat superior reconeguda a tota la cristianitat. Aquestes autoritats només són dues: el Papat i l’Imperi. Si una escola té un privilegi de fundació autoritzat pel Papa, el títol que lliura és una llicència de docencia ubenti (llibertat per ensenyar a tot arreu). En canvi les que només tenen el reconeixement d’un bisbe o un municipi la llicència només és vàlida per aquella ciutat o bisbat. Per això les dues grans universitats tenen un privilegi imperial i després Papal, en el cas de Bolonya, i directament Papal en el cas de París.
Com passa el poder cultural de mans dels monestirs, després a les catedrals i finalment a les universitats?
És resultant de la pròpia evolució de la societat. En un moment donat les ciutats s’havien enfonsat i la vida econòmica era agrícola. En aquell context els monestirs tenen el paper de garants i acumuladors del saber. Però ja Carlemany fa que totes les catedrals tinguin una petita escola on ensenyar als nens llegir i escriure o cantar per formar als futurs sacerdots. Quan la vida urbana es va reanimant a partir dels segles X i XI ja existeixen, doncs, diferents escoles urbanes. A més a les ciutats, com és el cas de París, ja es pot viure o sobreviure d’alguna manera i tenen animació permetent que surtin personatges i comunitats curioses com, per exemple el cas d’Abelardo. Abelardo és un senyor que comença a explicar coses rares que són les famoses “Cartes a Eloisa” i els alumnes l’escolten amb la boca oberta. Aleshores el bisbe intervé alegant que és un mal exemple. Abelardo creua el riu i se’n va a l’altre banda i allà l’Abad de Sant Víctor el permet establir-se ja que no podia veure al bisbe de París. Molts alumnes volen seguir escoltant a Abelardo i també s’estableixen a l’altre banda del riu Sena i creen el Quartier Latin (el barri llatí). El que sempre funciona en aquesta època és l’enveja i l’enfrontament. A Bolonya, el 1222, quan els alumnes s’enfronten a l’Ajuntament fugen de Bolonya i se’n van a Pàdua i funden la Universitat de Pàdua, fora de la jurisdicció de bolonyesa.
Veiem, doncs, que són migracions provocades per les circumstàncies de cada moment. Per exemple a París l’any 1230 es dóna un conflicte entre els estudiants i el rector. Els estudiants i professors se’n van Anglaterra on el rei els rep fantàsticament, no perquè tingués cap interès per la cultura si no perquè així feia la guitza al rei de França. Aquests, però, no s’estableixen a Londres on hi havia unes fortes autoritats eclesiàstiques i civils, si no a una ciutat amb monestirs on poder fer la seva amb més llibertat com és Oxford. I quan més tard sorgeix un altre conflicte uns quants marxen i migren a Cambridge. Són fugues en busca de llibertat i poder fer el que els doni la gana, doncs els que menys agrada a la universitat és el control. Hi ha una dita castellana que “el obispo y el gobernador contra más lejos, mejor”. Això ho sap molt bé el món universitari. Fins i tot avui dia dins de la universitat encara existeix la mentalitat d’organitzar-se segons els desitjos dels membres de la universitat, de manera gremial.
Com es va anar relacionat el poder civil i l’Església per fer-se amb el control de les universitats?
Aquest control arriba quan han de firmar al títol de llibertat de docència. Si es volen aquests títols s’han de sotmetre a la vigilància d’un canceller que reglamenta les hores i tipus de coneixements que s’han d’impartir o com s’havien d’avaluar els doctorats. Normalment, de doctors en sortien molt pocs. El més normal és que els alumnes es conformessin amb el títol, vagant d’una universitat a l’altre on fos més fàcil aprovar cada assignatura. Sovint tornaven a les seves terres natals on clamaven sobre els llocs que havien estudiat, però normalment no tenien el títol. Però si avui dia ja hi ha poc control sobre els títols imagina a l’època on ben poc se sabia qui firmava quins títols. Doncs és el canceller el que firma els títols en qualitat de nomenat per l’emperador o el Papa, mentre el que rector era un alumne, representat del gremi dels alumnes.
A part de la Universitat de Bolonya i de la París quines van ser les universitats més prestigioses de l’Edat Medieval?
Depen molt de les circumstàncies i de qui ensenya en cada moment. Més enllà de París i Bolonya apareixen aviat Oxford i Cambridge. Al 1224, sota l’ordre de l’Emperador Frederic II apareix una molt important que és la Universitat de Nàpols. És la primera universitat que no és fruit de l’evolució natural de la societat i les institucions si no que es crea per ordre d’un rei. Crea les càtedres amb diners i crida als millors professors de Bolonya oferint-los una bona paga. A partir d’aquí tots els reis voldran crear la seva pròpia universitat perquè van veure que era un bon negoci com per exemple quan el rei Alfons X el Savi crea la Universitat de Salamanca l’anomena universitalis aput regni miei (del meu regne), però després aconsegueix el títol del Papa donant validesa als títols expedits a tot el món cristià.
Aquí, a la Corona d’Aragó, la primera universitat que és crea és la Lleida, sota el govern del rei Jaume II l’any 1300, que té jurdisdicció per tota la Corona d’Aragó Peninsular. Més tard aniran apareixen les altres universitats com la d’Hosca, Barcelona o Perpinyà que trenquen el monopoli de la Universitat de Lleida en època de Pere II el Cerimoniós.
Com es que es trenca el monopoli de la Universitat de Lleida i es crea una altre universitat a la Corona d’Aragó?
Bé, és un procés llarg, però abans que la de Barcelona a la Corona d’Aragó ja existia la Universitat de Montpellier, on s’impartia medicina. Diversos estudiants i metges de Salern van emigrar a Montpellier perquè hi havien molts hospitals i van crear els estudis de medicina. Quan Mallorca és ocupada per el Regne d’Aragó, Mallorca ven Montepellier a la Corona de França i la Corona queda orfe d’aquesta important universitat. És aleshores quan Pere II decideix crear la Universtat de Perpinyà per fer competència a la Montpellier i és quan realment es trenca el monopoli de Lleida. No és fins al 1450 quan es crea la de Barcelona i abans ja s’havia creat la de Girona. De fet, Barcelona no volia Universitat perquè consideraven que els alumnes creaven problemes (cosa que era certa). Martí l’Humà l’any 1401 ofereix a la ciutat de Barcelona la creació d’una universitat però el municipi ho rebutja per por als aldarulls dels alumnes. No es crea fins que hi ha problemes econòmics i un regidor de l’Ajuntament diu: “S’ha de crear una universitat perquè portarà tants diners com un mercat de remat”. El que ve a dir és que la gent que hi vingui aportarà tants diners que compensarà els problemes causats tal com un mercat vulgar. Però no és un fenomen estrany, moltes grans ciutats no volen una universitat. Milà no té universitat, la té a Pavia, Venècia la té a Pàdua, Londres té Oxford, però cap a la ciutat mateixa. Les volen sempre una mica lluny.
Els reis, però, busquen la creació de moltes universitats com la de Praga o Crackòvia, doncs de els aporta burocràcia. Dels quadres de les universitats sortiran els buròcrates i una manera de fer institucional que els dóna i reforça el poder. Els Reis Catòlics, per exemple, tenien molt suport de la gent que sortia de les universitats, en contra de la gent de la noblesa. A més donen molt prestigi, com avui dia que pel simple fet d’haver estat en algunes universitats atorguen credibilitat i prestigi, encara que potser només hi han estat tres mesos però ja a molta gent els serveix per afirmar que en saben moltíssim del que sigui.
Quins eren els elements més característics d’aquestes primeres universitats i com s’organitzaven?
La principal característica és sobreviure. Els professors tenen una renda, una prebenda que els donen. No els donen un sou, tenen una canongia de la qual en treuen per viure. Per això molts donen classes particulars, a vegades a llocs insospitats com és el cas de Bolonya on els alumnes podien rebre classes particulars a sobre del bordell de Bolonya, causant molts escàndols. També hi ha la idea que els professors donaven classes en una gran aula amb mobles de fusta però la realitat és que els alumnes seien al terra i si volien una cadira havien de pagar un suplement conegut com a bancagio. Quan el fenomen de les universitats creix es crea el personatge del videlus que s’encarrega de l’espai i que les classes tinguin una organització. Però al principi no hi havia res d’això, de fet no acostumava a haver-hi ni edifici. A Oxford no hi havia cap edifici, per ser universitat només calien els professors. Els primers llocs on es localitza en un sol edifici la universitat és al sud i a l’est d’Europa. Però el més important era que estigués reconeguda per alguna autoritat, com a avui dia que hi ha carreres homologades i carreres que tenen el títol propi. Les carreres de títol propi mai saps si les acceptaran a fora, en canvi les homologades tenen validesa a tota Espanya.
A nivell organitzatiu com s’estructuraven?
Al principi de cap manera, era un descontrol i un desgavell. La primera figura organitzativa i jeràrquica que es crea és la del canceller que atorga els títols. És aleshores quan es creen les diferents facultats que donen la facultat d’ensenyar les coses que un aprèn en elles. Els professors s’elegeixen per coptació i en general són tots d’ordre religiós. Cada mestre ensenyava amb el seu propi llibre i eren enterrats amb ells. A través d’aquests llibres comentaven els diferents textos i autors com Sant Agustí o altres i d’aquí en treuen les “glosses” perquè van desglossant i parlant de cada fragment perquè els alumnes ho entenguin. En el cas de les facultats de medicina era una mica diferent perquè llibres n’hi havia pocs, com l’antidotari, i tot es feia a través de la pràctica i el problema estava en aconseguir cossos per l’experimentació. Aleshores els reis o l’autoritat municipal els donava permís per rebre els cossos dels captaries o gent que s’havia mort i no era de la ciutat per poder treballar amb ells. Aquesta pràctica era molt habitual, doncs a Barcelona abans de la creació de la universitat els monjos franciscans ja feien aquestes pràctiques. De fet moltes ordres religioses a cada ciutat procuraven tenir una petita escola ni que fós, i moltes d’aquests, per motius polítics es convertien en universitats, per exemple per combatre l’heretgia dels albigesos o els càtars a França. Veiem que la millor època de les universitats és el segle XIII, al segle XIV hi ha universitats a cada cantonada i fins al segle XVI es segueixen fent universitats a tot arreu. En aquest segle XVI a Espanya hi ha quaranta universitats, provocant la sàtira de Cervantes que es mofa que ciutats com Oñate tinguin universitat. Després, en una època de crisis, això no es pot mantenir i moltes acaben tancant les portes.
Com era l’alumnat d’aquestes universitats?
Força variat. Sabem que hi havien molts vividors que anaven d’universitat en universitat, viuen com poden i els coneixem amb el nom de “goliards”. Dels alumnes que entraven a la universitat només un 5% es doctorava, el 40% només feien el curs de Lletres, el batxillerat i un 20% no acaben mai la carrera i s’ho manegaven amb títols falsos o com podien. Bastants pocs tenien la llicència ubique docentis i molts la tenien falsificada.
Hi ha algun paral·lisme que es podria fer entre les universitats medievals i les d’avui dia?
La universitat té tres potes que sempre han sostingut la institució o, com a mínim, han estat presents. El primer és “amor sciendi”, l’amor al saber i a ensenyar. El segon “envidia pecunia”, l’enveja al que guanya més. I el tercer és “l’ambitio denitatis”, molt lligat al segon. Fa referència a sobreviure, i la necessitat d’acumular diners, però sobretot a la gent que fa servir la universitat només com a pont per dedicar-se després a la política o als negocis, que senten enveja per qualsevol que tingui més diners que ells. Aquests realment no són universitaris, són equilibristes.L’enveja és una important lubricant en la universitat i un motor important per al professorat. A vegades l’alma mater sembla una associació de gent superba que justifica la cultura per fer negoci.
Alguna anècdota curiosa d’aquestes universitats medievals o d’aquest alumnat tant variat?
És curiós, per exemple, com es creen els col·legis majors. Aquests es creen perquè molts dels estudiants es guanyen la vida fent de copistes.L’any 1354 el cardenal Gil de Albornoz (1310-1367) crea un col·legi per als estudiants pobres dels regnes hispànics cristians en veure les condicions en les aquests vivien. Feia poc un home anomentat Robert Sorbon (1201-1274) havia creat un col·legi per a estudiants pobres a París perquè els estudiants poguessin tenir menjar i allotjament i es poguessin dedicar a estudiar i no preocupar-se per sobreviure. Per exemple Raimon de Penyafort (1180-1275) va a estudiar a Bolonya i per sobreviure va a classe a prendre apunts i passar-los a net per als estudiants que no hi van que són els rics que els compren els apunts. Aquest tipus d’alumne era conegut com a “golilla” perquè a la Universitat de Salamanca portaven aquesta gorra característica o també coneguts com a “gorrón”. El “gorrón” portava una gorra grossa que feien feina per als altres més rics i d’aquí neix aquesta paraula que utilitzem avui dia. Aquests personatges menjaven dels altres més rics. També molts d’aquests estudiants pobres havien estat rics però s’havien gastat els diners en malviure o simplement els havien robat els diners que era molt freqüent. A la Universitat de Bolonya s’havien arribat a posar guàrdies fins a 30 quilòmetres de la ciutat per evitar els furts a la gent rica que es dirigia a estudiar a la universitat. Tot i així molts deien que els havien robat però en realitat ho havien malgastat en dones, vi i altres vicis. Hi ha un famós lema dels goliards que diu “he començat el curs i no he estudiat gens, acabo el curs i segueixo sense estudiar. La vida és bella, només l’amor, la taverna la dona valen la pena”.
Amb aquest lema tant inspirador acabem i esperem que aquest esperit no s’apoderi de gaires alumnes.
Em sembla que per això ja és tard!
