Abans d’entrar en matèria concreta sobre la repressió franquista a la Guinea Espanyola, considerem necessari contextualitzar el fenomen de la colonització. Així doncs, què feia Espanya a la Guinea Equatorial? A quins fets et remuntaries per entendre la dominació franquista de Guinea (pèrdua de Cuba, Guerra del Rif, Guerra Civil, molt abans…)?
Per respondre a aquesta pregunta s’han de tenir diverses fases en compte. N’hi ha algunes de més immediates com la que tu acabes d’assenyalar (la Guerra de Cuba 1895-1898, la Guerra del Rif 1911-1917…), però per entendre la presència espanyola al territori de la Guinea ens hem de remuntar una mica més enrere i lligar-la amb altres esdeveniments com la tracta d’esclaus. En primer lloc, l’adquisició dels territoris del Golf de Guinea -concretament l’illa, ja que Guinea està dividia en dos territoris, la part continental i la part insular-, que té lloc l’any 1778 arran del conflicte obert entre Espanya i Portugal sobre els límits territorials en el territori que actualment és el Brasil. D’altra banda, ens trobem amb el fet que s’havien acabat els cinquanta anys de l’asiento de negros[1]Acord comercial a través del qual la corona espanyola va cedir el monopoli del comerç esclavista a Anglaterra l’any 1713. i Espanya tenia interessos comercials a la costa africana. En aquest context, l’any 1796 s’arribà a un tractat, el de Sant Ildefons, segons el qual Espanya reconeixia el límit territorial de la zona del Brasil i adquiria un territori a les costes africanes.
Però un cop Espanya aconseguí aquest territori, no va saber ben bé què fer-ne. D’aquesta manera, va tenir lloc una primera expedició encapçalada pel compte Argelejo y Joaquín Primo de Rivera, aquest darrer avantpassat del dictador Primo de Rivera, però va resultar ser un fracàs. Les malalties que va patir la tripulació i la seva alta mortalitat van fer que abandonessin aquells territoris, els quals seguien sent de possessió espanyola sobre paper. Poc després, l’any 1827, van ocupar aquell territori fins el 1858. Espanya durant la primera meitat del segle XIX realment no tenia un gran interès en els territoris de la Guinea, ja que cada vegada hi havia menys interès comercial i encara no hi havia una voluntat explícita de conquesta africana. En resum, tota una sèrie de factors que van propiciar que els britànics s’hi instauressin.
A mitjan segle XIX això canvia i comença a haver-hi un major interès sobre aquests territoris per part de l’estat espanyol, com a conseqüència de l’inici de la cursa europea per Àfrica. Paral·lelament, també hem de pensar que Espanya estava perdent molts territoris a Amèrica, esdevenint així una potència menor i quedant-se enrere en la conquesta africana. Per tant, Espanya havia de potenciar i impulsar els territoris que tenia en possessió, els quals eren molt petits. Aquí és quan s’inicia realment un interès en la colonització dels territoris de Guinea, però molt feblement i amb nombrosos debats sobre la seva viabilitat i inversió. De fet, a la Conferència de Berlín (1884-1885) Espanya no tindrà una presència gaire explícita ni una gran capacitat de reivindicació de nous territoris.
Tanmateix, hem de tenir present que els conflictes al Nord d’Àfrica -les Guerres del Marroc- suposaran una estratègia africana de carácter marroquinista, quedant l’Àfrica subsahariana en segon pla. Fins a principis del segle XX no se signarà el Tractat de París, un tractat bilateral amb França en què Espanya jugarà un rol de potència neutral. Era un moment de conflictes a l’Àfrica central -entre Camerun i França per disputar-se els territoris que actualment són Guinea Equatorial-, i, sovint, aquest tipus de conflictes es resolien reconeixent la sobirania d’una potència neutral fruit d’aquella pau tensa que s’acabarà amb la Primera Guerra Mundial. Espurnes com aquesta podien esclatar en qualsevol moment. És en aquest context que a Espanya se li reconeixen uns territoris sota el paper de potència neutral a la costa continental africana, de la mateixa manera que al nord d’Àfrica, concretament al Protectorat Espanyol del Marroc, on també hi havia un conflicte entre Alemanya i altres potències. Espanya adquireix aquests territoris de Río Muni el 1902 i procedeix a la seva colonització, a la qual li dedicarà més interès que anteriorment perquè ja s’havia perdut Cuba i només els territoris africans garantien cert prestigi i rol de potència colonial; sota aquesta premisa calia guanyar la Guerra del Marroc i establir una sobirania real a Guinea. De fet, la Guerra del Rif dura fins al 1927 i la conquesta i pacificació dels territoris de Río Muni duraran fins a l’any 1926. En aquest punt podem dir que ja acaba la colonització i comença el colonialisme. El 1926 s’haurà anat establint un lloc de comandament de Guàrdia Civil a cada una de les demarcacions de Guinea i, a partir d’aquest control, s’arribarà a la creació i unificació de la colònia, tot i que d’una manera molt tardana en comparació amb altres potències europees.
Per tot això Guinea i Marroc al segle XX tindrien un paper estratègic per a Espanya, en tenir aquesta una situació de potència fallida que havia passat de ser un gran imperi a convertir-se en una potència menor, endarrerida, poc industrialitzada i que no podia competir amb el seu entorn. Aquí hi hagué un sentiment de greuge nacional, raó per la qual Espanya intentà entrar a la cursa per Àfrica tot i que no podrà fer-ho d’una manera evident perquè tenia pocs recursos i poca capacitat. Així doncs, l’interès econòmic d’Espanya sobre Guinea no va ser tan important fins ben entrat el segle XX: en aquell moment, concretament a partir de 1926, Guinea serà una colònia rendible i se’n traurà rèdit econòmic malgrat fer-ho d’una forma molt poc planificada. En canvi, els territoris del nord d’Àfrica sempre seran territoris deficitaris per l’estat, així com el Sàhara fins a la dècada dels setanta, poc abans de la descolonització, quan s’hi trobaran fosfats i hi haurà un rèdit tardà. Pel que fa al Protectorat Espanyol del Marroc, tot i no tenir cap mena de productivitat va poder tenir un rol intern com a territori consumidor de l’excedent agrícola e industrial de l’Estat. Tot i això, el paper de les colònies en l’àmbit econòmic fins al franquisme va ser molt secundari.
En què es basava el discurs colonial dels africanistes espanyols, des de principis del segle XX?
En primer lloc s’hauria de definir què entenem amb el concepte africanista, ja que hi ha dos conceptes referits a aquest col·lectiu. El primer fa referència al segle XIX i està vinculat a la intel·lectualitat africanista. El seu auge coincideix amb la independència de molts territoris i són un col·lectiu que podem identificar en Joaquín Costa, Gonzalo de Reparaz… els quals s’unifiquen al voltant d’una Societat Geogràfica. Aquesta aglutina les persones que pensen que Àfrica era el territori natural d’expansió de l’estat espanyol i el territori de contacte del paradigma africanista, que considerava que la península Ibèrica i el nord d’Àfrica eren una unitat històrica, cultural i geogràfica, i que la nació espanyola era també una nació berber amb qui tenia vincles culturals. Per tant, Espanya era una nació africana que, com a tal, havia de ser capdavantera en la conquesta d’aquest continent i els vincles entre territoris havien de ser més estrets que no pas amb Amèrica, on consideraven que s’hi estaven perdent energies en lloc de destinar-les a la prioritat que era Àfrica. La Societat Geogràfica era una iniciativa més privada i també va enviar expedicions al Golf de Guinea com la de Manuel Iradier. És a dir, que els exploradors d’aquestes colònies en el cas espanyol sortien d’aquesta Societat Geogràfica. Tot i això, aquest fou un cercle d’intel·lectuals molt reduït que no tenien cap mena d’impacte real en la política ni en l’estratègia imperial de l’estat espanyol; però hi eren i van crear un seguit d’assajos, de mitjans de comunicació, de línies de pensament, etc., i, tot i no rebre gaire atenció per part de l’estat, van ser abraçats i integrats pels africanistes militaristes, la segona categoria africanista que hem de tenir present.
L’africanisme militarista és un col·lectiu que per la història contemporània espanyola del segle XX té una transcendència molt rellevant. Gran part d’aquesta generació, l’anomenada del 1915 per Gabriel Cardona, o africanistes militaristes, fou un col·lectiu que es formà a les campanyes marroquines i a la Guerra del Rif (1911-1927). Els seus integrants veien que la societat civil de l’estat rebutjava la nova empresa colonial -n’és un exemple la Setmana Tràgica, 1909-, en part perquè Espanya havia passat el segle XIX perdent territoris amb sagnants guerres colonials que no tenien suport popular. Els futurs integrants d’aquest col·lectiu africanista veien que s’estaven deixant la vida per una nació que no els valorava, cosa que els generà un sentiment més reaccionari, tancat i nacionalista. Veien que ningú entenia la missió africana que defensaven i creien que havien de fer que l’estat la defensés. En aquest context es creà un important mitjà de comunicació, la Revista de Tropas Coloniales, una revista que primer va ser dirigida per Queipo de Llano i posteriorment per Franco, fins al 1936, quan deixarà de publicar-se un mes abans del 18 de juliol de 1936. A la revista es pot observar com integren el pensament tradicional del paradigma africanista, d’Espanya com a tradició africana, de l’Hermandad Hispanomarroquí, de l’expansió per Àfrica…. Com ja sabem, aquest col·lectiu encapçalarà el cop d’estat del 18 de juliol i, per tant, la dictadura que posteriorment vindrà tindrà un fort pensament colonialista de caràcter africanista -sobretot marroquinista. En tot cas, per primera vegada en la història de l’estat espanyol del segle XX, la direcció política del país tindrà Àfrica com una prioritat i es crearà l’Instituto de Estudios Africanos, una institució adscrita al CSIC que havia de produir la propaganda i el discurs colonial, a la vegada que hi havia una gran presència d’Àfrica als mitjans de comunicació franquistes. Va ser, per tant, durant el franquisme quan tota aquesta ideologia precedent és integrada dins la política de l’Estat.
Coneixem dos tipus principals de règim colonial: el directe (direct rule) i l’indirecte (indirect rule). En quin sistema creus que encaixa més el règim colonial de Guinea? Quines van ser les principals característiques d’aquest?
La qüestió del debat del model colonial és complicada perquè dins dels estudis colonials, tant africanistes com asiàtics, hi ha un debat sobre les diferències reals entre el model directe i l’indirecte. De fet, hi ha cert consens en el fet que la frontera o la línia entre un règim i l’altre és més fina del que en un principi es creia, ja que tenen moltes semblances. Però sí que hi ha una diferència fonamental: la creació d’identitats polítiques. En els sistemes directes -històricament atribuïts a França, Portugal i Bèlgica- hi ha una forta i major acció d’assimilació de la població local perquè l’objectiu és crear ciutadanies. A través del discurs de la civilització del segle XIX es creu que els africans eren éssers primitius i sense civilització. Però també consideraven, amb un visió paterninalista, que amb el colonialisme hi hauria una acció positiva sobre aquestes persones que, progressivament, les elevaria fins a la plena civilització, la qual tenia un caràcter nacional, per exemple francès. Per tant, la idea era crear ciutadans francesos.
En els models on l’objectiu era crear ciutadanies l’acció assimiladora va ser realment molt més violenta. En canvi, als sistemes indirectes, tot i partir també del discurs de la civilització, no van considerar mai l’equipació i, per això, no van tenir la intenció de crear ciutadans britànics ni alemanys, països als quals s’associa aquest model. Per tant, en aquests models hi havia certa autonomia local. Com que no es volia materialitzar en ciutadanies, en certa manera era una mica més pragmàtic mantenir els costums locals i les seves estructures comunitàries. És a dir, que es governava a través dels africans mantenint les fórmules endògenes per aconseguir el menor esforç administratiu per part de les metròpolis. Això no vol dir que es respectés la cultura local però sí que hi havia més permeabilitat d’aquesta. Aquests règims s’anomenen d’autonomia local mentre que els altres models són més integradors.
Pel que fa al cas espanyol, quan es va començar a teoritzar -sobretot al franquisme i mitjançant l’Instituto de Estudios Africanos– sobre en quin model estava situat l’estat espanyol, aquest es volia representar com a diferencial. Consideraven que el sistema francès obviava les diferències racials i biològiques que feien inferiors als africans i que, per tant, generava una falsa equiparació amb els ciutadans espanyols. Creien que hi havia òbvies inferioritats racials que no permetrien mai als africans equiparar-se amb els francesos. Però, en canvi, consideraven que el sistema britànic desconnectava tant de la població local que hi havia una incomunicació racial que no permetia que aquestes persones avancessin cap a la civilització. Per tant, Espanya se situà en una postura intermèdia, equidistant, per intentar materialitzar i visibilitzar un model propi més humanista i diferenciat de la resta.
Aquest era el discurs, però a la pràctica, segons la meva interpretació, era un sistema totalment directe i, a més, en va ser un dels més agressius. De fet, a la meva tesi jo l’anomeno “un sistema d’assimilació excloent” perquè, de quina manera es creaven aquestes identitats polítiques a la colònia? Doncs a partir de categories jurídiques. Al sistema francès s’anomenaven Evolues, al portuguès asimilados, i al sistema espanyol s’anomenaven emancipados: persones que poden demostrar que tenien una civilització suficient -portuguesa, espanyola, francesa… la que fos- parlant l’idioma de la metròpolis, professant el catolicisme, assimilant la monogàmia, defensant el colonialisme, etc., motiu pel qual rebien una carta de ciutadania anomenada emancipació. A aquestes persones se’ls reconeixia l’equiparació en drets i deures amb els ciutadans de la metròpoli -òbviament no en un pla d’igualtat perquè sempre hi hauria discriminació, però se’ls hi reconeixia que eren espanyols. En canvi, les persones que no havien aconseguit aquesta categoria se seguien regint en teoria pels costums propis, en un règim de tutela administrativa que exercia el Patronato de Indígenas i que vigilava la seva progressiva assimilació.
Això no passava als sistemes indirectes perquè no se segregava la població en identitats polítiques. En canvi, en el sistema directe sí que hi havia un clar sistema de segregació a partir de la idea del súbdit i del ciutadà en funció de l’assimilació de cada persona. Per mi aquesta característica és la que defineix que Espanya era un model directe: la creació d’aquestes identitats polítiques excloents. Però per què eren excloents? Perquè mentre que França i Portugal eren més accessibles en la qüestió de l’emancipació, a l’estat espanyol només el 0,02% de la població va poder aconseguir una carta d’emancipació. Per tant, la major part de la població estava sempre tutelada, considerada menor d’edat i molt poques persones aconseguien aquest estatus. És a dir que hi havia una intenció d’assimilació i una estratègia d’integració de la població, però a la pràctica la barrera racial era molt rígida i no es va produir mai una equiparació substancial.
Què implicava per als africans el govern espanyol? Existí una segregació social molt marcada?
Part d’aquesta qüestió ja l’he respost a la pregunta anterior: sí que hi havia una segregació molt marcada. Però hi hauria hagut diferència si Guinea hagués estat ocupada per França o per la Gran Bretanya.
Crec que el principal aspecte que hem de tenir present és que el colonialisme espanyol és un colonialisme, perdoneu l’expressió, “low cost”: té una gran ànsia imperial però molt poca capacitat de recursos per materialitzar-la. A diferència de la resta de colònies, pel cas espanyol no es creen grans agències colonials, com podria ser-ho un cos de funcionaris amb formació específica prèvia de dos anys per ser destinats a la colònia. Espanya això mai ho farà perquè no tindrà la capacitat per fer-ho.
Qui governarà aquests territoris? Principalment l’Església -en què les missions tindran un gran paper polític i de control social- i militars -la militarització de la colònia fou molt gran. De fet, no és casual que fins l’any 1926 l’estat no tingués una acció colonial definida. És a dir, que el desenvolupament legislatiu i territorial de la colònia es farà sota les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. En aquest sentit hi ha una gran militarització i una poca presència de funcionaris i de civils en comparació amb les grans quotes de poder de l’Església i els militars. Aquest fet, evidentment, té unes determinades conseqüències en la materialització d’un règim de violència física i simbólica (aculturació) estructural. En resum, la particularitat del colonialisme espanyol a Guinea era el gran poder de l’Església i la gran militarització, en comparació amb altres models que tenien un cos funcionarial més format, més desenvolupat i amb més presència en el territori. L’espanyol era, si escau, un règim més despòtic i amb menys filtres de control.
A què et refereixes amb el títol de la teva tesi La ley contra la costumbre? Quins costums tenien els guineans abans de l’arribada dels espanyols? Van ser reprimits durant l’època franquista?
El títol, després d’uns quants canvis com en tots els treballs, tenia la intenció de ser una mica provocador. El relat oficial del franquisme era el d’una espècie de colonialisme ideal que havia aconseguit harmonitzar els errors de totes les potències i formar el que havia de ser un bon sistema colonial. Per tant, intentaven visibilitzar o fer veure que el colonialisme espanyol era, diguem-ne, “light”: poc violent, poc agressiu, que la gent s’incorporava a la civilització d’una manera molt voluntària, que no hi havia hagut pressions ni maltractaments contra la gent sinó que havia estat la bondat de la mateixa acció colonitzadora la que feia que la població se sentís atreta per la religió catòlica, pel castellà, per incorporar-se a un sistema productiu de caràcter més capitalista, amb un règim de treball més reglat, etc. Aquesta realitat, òbviament, és l’objecte que intento desmuntar a la meva tesi. De fet, la ley contra la costumbre no deixa de ser una forma de dir que, realment, a partir de la legislació i de la segregació jurídica de les persones, s’intenta atomitzar i acabar amb les cultures locals per incorporar-les a la civilització espanyola que s’intentava promoure i ensenyar a través de l’Església, de la violència del càstig, el treball, i, sobretot, a través de l’imperi de la llei.
Parla’ns de l’evolució del sistema judicial a la Guinea Espanyola. Es va aplicar una justícia franquista en els mateixos termes que a Espanya? O es va crear tot un aparell jurídic paral·lel per governar Guinea?
Quan es genera el sistema d’emancipació i de segregació jurídica -tot i que aprofundiré en el tema a la següent pregunta- hi ha una conseqüència directa que involucra dos col·lectius: un col·lectiu emancipat al qual se li està reconeixent l’equiparació amb els espanyols en l’àmbit de drets i deures, i un col·lectiu no emancipat al qual se li està dient que està tutelat, que és menor d’edat i que, fins que no pugui demostrar que s’ha incorporat a la civilització, es regirà per un costum propi vigilat. D’aquesta manera es genera un sistema judicial dual. D’una banda hi ha un sistema en què regia la justícia europea, en el qual s’aplicava el codi penal i civil de la metròpoli sobre les persones europees que vivien a la colònia i sobre els emancipats. De l’altra, un sistema basat en el dret consuetudinari que havia d’intervenir en els conflictes dels no emancipats. Però, quin havia de ser aquest dret? En aquest punt és on entren els sistemes d’organització de poder a escala local.
El costum/dret consuetudinari era molt variat perquè les identitats ètniques del territori colonial eren diverses: a l’illa el principal grup ètnic eren els bubis, però també hi havia els fernandinos -que havien arribat al territori al segle XIX-, els Ndowé a la part continental, els fang, els bisio… una gran diversitat ètnica que, segons aquesta premissa, hauria de definir sis tipus de costums diferents. Però això també és incert, ja que cada grup ètnic també tenia diferents costums segons el gènere, el grup d’edat, etc. Per tant, hi havia diversitat de costums, cosa que no podien entendre la major part dels colonitzadors de l’estat espanyol -però també de l’estat francès, portuguès… que van intentar regular aquests codis. Per aquesta raó d’una banda hi va haver una interpretació homogeneïtzadora de la diversitat ètnica, atomitzadora d’aquest costum i de la seva diversitat; i, de l’altra, una negació dels codis de gènere femenins perquè hi havia una visió patriarcal de com havia de ser aquest costum. És a dir, en lloc de respectar la llei del costum, la van transformar i violentar.
D’aquesta manera el Tribunals de Raça es crearan a la Guinea Espanyola l’any 1938. Fins aquell moment operava un doble sistema -informal, diríem- que no estava totalment legislat. A partir de 1938, el franquisme té un gran interès a crear un sistema segregat i, d’acord i en conseqüència de les emancipacions, es crearà un sistema judicial. Com eren aquests tribunals? N’hi havia de diversos tipus. En l’àmbit local, hi havia els tribunals de demarcació -eren 13 perquè hi havia 13 demarcacions-, la composició interna dels quals estava formada per un capità de la Guàrdia Colonial i per autoritats colonials indígenes. Al govern local es reconeixien certs poders africans que generalment no responien a autoritats indígenes o locals sinó que eren persones que seleccionava l’administració. A més, sobretot a partir del franquisme, d’acord amb uns criteris d’assimilació (persones que no practicaven la poligàmia, que eren catòliques, etc.) s’escollien persones de la mejor moral de entre los nativos. Aquestes, que teòricament ja estaven assimilades, havien de formar part d’aquests tribunals i dir davant d’un litigi quin era el costum que s’aplicava a la persona jutjada.
A això s’hi afegeix que la principal autoritat d’aquests jutjats era l’administrador territorial, que des del franquisme era un càrrec únicament militar, és a dir, un Guàrdia Colonial òbviament espanyol. Per tant, si les autoritats locals d’aquest tribunal indígena diguessin que el costum que operava sobre una qüestió fos un però a l’administrador li semblés que aquesta postura contradeia els principis de la civilització i de l’ordre públic, podia dictar una sentència diferent d’acord amb el codi espanyol. Per tant, a la pràctica, sempre s’estava aplicant el codi espanyol d’una manera indirecta; és a dir, hi havia un reconeixement del costum però, a la pràctica, tal com s’organitzava la justícia, s’estava aplicant el codi espanyol. D’aquí també prové la idea del títol de la meva tesi, ja que d’alguna manera es reconeix un costum totalment instrumental que, a partir d’aquest reconeixement, és mutat, alterat i serveix com una eina d’assimilació de la població local.
Però hi havia temes en els quals no s’hi podien posar. Aquí podem entrar en matèria una mica més “sensacionalista”: hi havia delictes de la societat local que no estaven recollits en el codi legislatiu de la metròpoli. Aquest fet també servia a l’Estat per a poder saber què feia la població davant preceptes que no tenia contemplats enlloc. Amb això em refereixo al retorno de la dote. A la Guinea Espanyola, i durant el franquisme, el règim franquista tenia una regulació orgànica a través de la família però no el podia implementar a la colònia. Per tant, obligatòriament havia de permetre el divorci a la població local, cosa que, tot i anar en contra dels seus principis, no tenia capacitat per canviar a causa de la conflictivitat interna que podia generar. Sabien que prohibir aspectes com aquests portarien més conflictes socials que no pas beneficis. Per tant, hi havia un cert reconeixement dels costums davant de qüestions que consideraven estratègiques perquè no hi haguessin sublevacions o agitacions socials. De fet, molts dels conflictes civils que dirimien els tribunals tenien a veure amb el retorn dels dots. Davant d’aquest fet, moltes vegades l’administrador territorial no tenia ni idea de què havia de dictaminar. Com que eren aspectes que no estaven al codi administratiu, finalment es permetien -tot i que mica en mica van acabar sent regulats de forma restrictiva.
Però també hi ha un despotisme de les figures dels caps locals, ja que, sovint, aquestes figures que havien d’interpretar el costum però que no tenien cap mena de legitimitat social als seus nuclis, podien fer i dictaminar el que volguessin. Bona part de la població de la Guinea que estava sotmesa a aquests tribunals ho estava també en una doble arbitrarietat: la del sistema colonial i la de les pròpies jefaturas, les quals tenien un alt sistema de corrupció. Així doncs, sovint, no hi havia empara legal vers les persones perquè ni el seu codi de costums es permetia legalment ni se’ls hi aplicava el codi de la metròpoli perquè no contemplava certs preceptes delictius, com podia ser també la bruixeria.
Les denúncies de bruixeria i d’antropofàgia anaven als tribunals i, sovint, els responsables de la justícia de raça espanyols desconeixien què era realment el bwiti o a què es referien quan parlaven de bruixeria. Davant d’això, s’afavoria que el parer d’aquestes autoritats locals fos el que generalment s’apliqués. Pel que fa al tema de la bruixeria, hi ha diversos estudis sobre les acusacions de bruixeria a l’Àfrica durant l’època colonial. Moltes vegades les acusacions de les comunitats es focalitzaven contra autoritats africanes colonials, contra els caps locals. Hi havia acusacions que no tenien res a veure amb la bruixeria sinó que tenien un caràcter polític a causa de l’enfrontament local: anaven contra les autoritats colonials africanes que estaven oprimint els habitants. Hi ha una acusació de bruixeria per part de la comunitat vers aquestes persones. A les fonts que he consultat he trobat molts casos d’acusació de bruixeria per part de la comunitat vers les autoritats colonials, de la mateixa manera que pels casos d’antropofàgia. Tot i que també, darreres d’aquestes acusación, quan es feien per part del poder colonial, hi havia una intenció d’acabar amb el pluralisme mèdic, una altra de les accepcions de la bruixeria. Moltes de les acusacions que no venien de les comunitats sinó de les autoritats colonials entenien la bruixeria com una extensió de la medicina i creien que hi havia morts i accidents causats per persones medicineras que curaven malalties a partir de la bruixeria, cosa que, creien, provocava la mort i els accidents de les persones que tractaven. Per tant, se les acusava d’una bruixeria que tenia més a veure amb una aplicació del sistema mèdic tradicional. Moltes vegades és curiós que a les sentències apareixen acusacions de bruixeria per donar medicines a persones que posteriorment moren. Però s’atribueix la mort d’aquestes persones a la cura que reben i no a la seva malaltia prèvia. Així doncs, hi havia una criminalització del sistema mèdic local que, amb aquests tribunals, s’intentava eliminar i enfocar vers una medicina reglada i controlada pel sistema colonial.
Per tant, tant en el tema de la bruixeria com del dret civil hi havia un reconeixement del costum però sempre per enfocar-ho cap a on es volia portar: l’erradicació. Una de les coses que passava amb els divorcis, per exemple, és que cada vegada es concedien menys divorcis als tribunals i s’optava més per la nul·litat del matrimoni, una tendència constatable al llarg de la dècada de 1940. Això no deixava de ser una estratègia de l’administració perquè el divorci els violentava molt. A partir de l’augment de batejos de la població, s’anul·laven els matrimonis perquè la persona en qüestió no es podia casar segons el matrimoni del país.
En resum, ocasionalment hi havia un reconeixement del costum que no tenia un mirall en el codi metropolità, sempre que fos per redirigir aquest costum cap a on es volia que encarar l’acció colonial.
Quina mena de càstigs s’aplicaven a Guinea durant el franquisme? Com diferia el codi penal de l’aplicat a la Península i quina era la seva duresa?
L’últim capítol de la tesi el dedico a fer un balanç punitiu d’aquest període. La sorpresa va ser que vaig poder trobar totes les dades estadístiques dels serveis de la policia governativa i de les presons, aspectes que no estaven tractats, i vaig elaborar una estadística sobre com havia augmentat la violència colonial en aquest període a partir de diversos indicadors: les detencions, la població penitenciària i els treballs forçats.
L’any 1941 hi hagué a Guinea 721 detencions; l’any 1955, catorze anys després, de mitjana n’hi va haver 5.495. Per tant, l’increment de les detencions al franquisme era constant. La població penitenciària entre el 1940 i el 1955 també es va multiplicar per quatre. Si es comparen les xifres de les detencions i de la població penitenciària de Guinea amb les del seu entorn geogràfic, s’observa que la mitjana d’empresonaments a la Guinea Espanyola és deu vegades superior a la mitjana africana i trenta vegades superior a la de l’illa. Com es dóna una resposta a aquesta dimensió punitiva que no té precedents en el seu context geogràfic malgrat partir de l’estesa idea que el colonialisme espanyol a Guinea era un colonialisme “light”? La principal hipòtesi que nosaltres estudiem és la de la relació entre els models de punició amb els models de producció. Què hi ha en aquest període que ens permeti explicar aquesta multiplicació tan elevada de les ràtios penitenciàries i de detencions? El franquisme, com ja se sap, tenia un model econòmic basat en l’autarquia. Fins llavors, com ja he assenyalat abans, no hi havia una centralitat econòmica de les colònies a l’economia espanyola; però des del moment en què el franquisme no tingué mercat exterior i depenia del mercat intern, hi hagué una gran inversió i intenció d’explotar al màxim els territoris colonials. Les exportacions de cacau o cafè de la Guinea Espanyola durant el franquisme es van multiplicar per quatre o per cinc. D’altra banda, la població colona tampoc va deixar de créixer i cada vegada hi havia més empreses. Per tant, hi hagué una gran explotació del territori perquè l’autarquia necessitava els seus territoris colonials, de la mateixa manera que necessitava la població del Marroc per consumir. El protectorat del Marroc absorvirà el 80% de les exportacions com a consumidor i Guinea en serà la principal productora.
Per crear tot aquest sistema extractivista va ser necessari crear un sistema de violència laboral, ja que aquest sistema no es creà d’un dia per l’altre. Aquí és on trobem l’explicació del perquè es passa d’una mitjana de 721 detencions anuals l’any 1941 a 5.495 l’any 1955. La mitjana de detencions i de població penitenciària de la colònia, com ja hem dit, era deu vegades superior a la resta de l’entorn geogràfic, però la de la regió de Río Muni realment era molt similar. És l’illa la que altera el panorama perquè té de mitjana 30 vegades més persones empresonades que no pas les colònies de l’entorn geogràfic. La ràtio diu que 5 de cada 100 habitants de l’illa estaven a la presó, sent aquesta una xifra molt elevada.
Aquests aspectes s’expliquen amb l’anàlisi del que ja havíem detectat en l’estudi de la justícia: gairebé tots els presos penals eren treballadors immigrants estrangers, els anomenats braceros. L’illa concentrava pràcticament totes les produccions i exportacions del territori però tenia poca població. Així doncs, hi havia una demanda constant de població nigeriana, la qual arribà a ser ⅔ parts de la població de l’illa. Per tant, els braceros, que no parlaven el castellà, superaven amb escreix la població local, patien una gran vulnerabilitat i exclusió. Evidentment, en l’emancipació i la punició hi havia un tema de classe; de la mateixa manera que no hi havia cap emancipado que fos bracero, gairebé totes les detencions i empresonaments eren contra els braceros. Aquesta població més subalterna, més exclosa socialment del sistema, formada per migrants estrangers que vivien en guetos, que no tenien cap empara legal (als seus països ni tan sols constaven en registres), etc. va ser sotmesa a una violència vinculada al sistema productiu. Podríem dir que la major part de la repressió centrada en les persones que els colons anomenaven españoles guineanos, de les ètnies locals, era una repressió molt més política i de caràcter cultural. Aquestes persones sí que interessava que es fessin ciutadanes espanyoles, motiu pel qual la seva assimilació violenta va ser molt gran en l’àmbit cultural.
Però pel que fa a la violència policial, penitenciària i laboral, fou la població estrangera la que patí una violència més extrema. Les migracions de nigerians a la Guinea espanyola suposen la migració africana més gran del període colonial entre dues potències que no estaven sota la mateixa sobirania: vora 60.000 persones van emigrar cap a la Guinea Espanyola. Així doncs, estem parlant d’una colònia que en el moment de màxima demografia tenia 190.000 persones, la major part de les quals vivien al continent. L’illa de Fernando Poo, per tant, tenia poca població i totes les persones migrants es dirigien cap a aquella regió.
Hem de tenir present que la majoria de condemnes de la colonial eren a treballs forçats. El braceros tenien un contracte laboral que, un cop finalitzat, els obligava a tornar al seu país. Aquests contractes, però, podien allargar-se una mica més, motiu pel qual la gent entrava en un circuit de reciclatge de mà d’obra a través del punitivisme: hi havia una estratègia basada en el fet que les persones, un cop acabaven el contracte, entressin a la presó per qualsevol delicte per, d’aquesta manera, optimitzar aquesta mà d’obra a partir dels treballs forçats. El col·lectiu migrant era, per tant, un col·lectiu molt castigat. També patia exclusió social i estigmes per part de la població local, que no els volia allà; la seva situació era molt delicada.
Cal destacar el camp de concentració d’Annobón, una illa de Guinea situada entre Sao Tomé i Príncipe. Era un territori apartat i sense infraestructures: el 1940 hi vivien 6 europeus en una població de menys de 1.000 persones, només hi arriba un vaixell cada tres mesos i no hi havia carreteres. En resum, era un lloc deixat de la mà de Déu. La relació dels europeus amb la població local també era diferent perquè hi tenien poc poder i poca capacitat d’intervenció. Durant la República es va intentar crear-hi un camp de concentració pensat per a europeus jutjats per la Ley de vagos y maleantes. Aquest projecte no s’arribà a desenvolupar mai però durant franquisme va reprendre’s, ja no per empresonar europeus sinó per allunyar del territori persones que eren reincidents al sistema penitenciari i que es consideraven perilloses, podent ser així agents d’aldarulls o d’agitacions socials. D’aquesta manera es va crear un camp de concentració amb brigades disciplinàries, treballs forçats… He recollit dades al respecte, com per exemple el tipus de tasques que s’hi realitzaven, els horaris, l’accés a missa, els freqüents serveis mèdics a causa dels elevats càstigs, testimonis sobre les tortures que s’hi aplicaven, etc. Aquestes eren realment dures; per exemple, feien dormir els presos lligats als cocoters després d’haver estat fuetejats, càstig que els provocava ferides que s’infectaven al passar la nit tocant l’arbre i amb els insectes que hi havia. Les taxes de mort per infecció eren molt altes. Pel que fa a les dones empresonades, les violacions eren sistemàtiques i, de fet, es registren diverses cartes de caps locals de la Guinea Espanyola que reclamaven que les dones que entraven a la presó deixessin de ser violades perquè sovint acabaven morint.
El camp d’Annobón és el que ha deixat més documentació d’aquestes tortures i violacions. L’ús polític d’aquest camp és important, ja que de la lluita antifranquista se n’ha exclòs els nacionalistes equatoguineans, que lluitaven contra el règim colonial, motiu pel qual no se’ls associa a la lluita antifranquista. Però aquestes persones van ser represaliades per les seves idees polítiques durant el franquisme i també hi van lluitar en contra encara que no se’l plantegessin com a tal sinó com el règim colonial en tot el seu conjunt. Van anar a la comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides a denunciar el règim. Per exemple, un dels líders nacionalistes, Acacio Mañé, assassinat per la Guàrdia Civil tirant-lo al mar, no entra als còmputs de la repressió franquista tot i va patir repressió política del règim. Com ell, moltes persones foren assassinades i represaliades per les seves idees polítiques i són excloses de les víctimes del franquisme. S’ha de fer un exercici de memòria històrica. El camp d’Annobón servia per aprofundir en aquesta dimensió perquè moltes persones que van lluitar contra el règim colonial van ser deportades en aquest camp. Així doncs, aquest serví, parcialment, per a la reclusió de la dissidència política.
En el teu TFM afirmaves que “Els afers de l’antiga colònia es van decretar matèria reservada fins al 1976, i es va condemnar així Guinea a l’oblit institucional”. Consideres que hi ha un desconeixement general sobre la colonització espanyola a Guinea? Quin paper juguen els estudis africans a Catalunya? És un tema oblidat?
La Llei de Secrets Oficials de l’Estat és de l’any 1969, quan es decreta Guinea Equatorial com una matèria reservada. Els treballadors de l’arxiu general de l’administració, on es troba el gruix més gros de la documentació colonial de l’estat, vinculen directament la Llei de Secrets Oficials amb la classificació de Guinea.
El 12 d’octubre de 1968 té lloc la descolonització de Guinea a través d’un procés molt convuls i extens. Cal dir que les eleccions presidencials de Guinea van ser un procés net, paradigmaticament democràtic, per la intervenció de les Nacions Unides. Tot i això, el govern espanyol tindrà dos candidats, els bàndols dels quals estaven en pugna: d’una banda, Carrero Blanco finançà una campanya i, de l’altra, el ministre Fernando María Castiella en finançà una altra, cadascun amb diferents estratègies de descolonització. Finalment guanyà les eleccions un tercer candidat, el qual tenia un discurs antiespanyolista, anticolonialista, amb més autonomia i amb independència real. Aquest candidat era Francisco Macías Nguema, que acabà sent un dictador que matà moltíssimes persones i que aplicà una alta política repressiva. En qualsevol cas, el que produeix la Dictadura de Macias Nguema va ser l’intent de cop d’estat l’any 1969, liderat per Atanasio Ndongo -antic candidat a les eleccions i ara membre del govern de Macías. En aquest cop d’estat Espanya hi tenia interessos; és evident que preferia al capdavant de Guinea una persona més afí a Espanya. Aquesta estratègia els hi va sortir malament i Macías va suspendre la Constitució i aprofità el cop d’estat per a donar un contra-cop d’estat. D’aquesta manera s’erigí al poder i eliminà la Constitució que s’havia pactat. És en aquest moment quan es trenquen les relacions amb Espanya i el règim franquista decreta Guinea Equatorial matèria reservada.
Això significa que, d’un any per l’altre, els llibres de text es refan i treuen Guinea del seu contingut, i als mitjans de comunicació tampoc es pot esmentar aquest territori. Aquesta situació és una política d’oblit forçat institucional que dura deu anys, després dels quals es talla i s’elimina la memòria col·lectiva sobre aquest colonialisme.
Crec que això explica en bona part per què actualment hi ha molta gent que no sap que Guinea fou una colònia espanyola; si ja se’n sap poc sobre la història d’aquest país, encara menys sobre l’antiga vinculació amb Espanya, de la qual fa només cinquanta-dos anys que n’era una província d’estat. La Llei de Secrets Oficials va afavorir que hi hagués aquest oblit col·lectiu que encara avui es perpetua, però, òbviament, han nascut iniciatives per a poder recuperar el coneixement general sobre Guinea, el Marroc i l’Àfrica de manera més general. Malgrat que els estudis africans a l’estat espanyol i a Catalunya estiguessin vinculats a l’Instituto de Estudios Africanos amb metodologia i discurs poc moderns i amb un ús polític molt evident durant el franquisme, a partir de la dècada dels 70-80 hi ha una renovació disciplinària amb noves metodologies que permeten parlar d’Àfrica en altres termes que ja no són els de l’africanisme tradicional. Aquí a Catalunya el doctor Ferrán Iniesta va tenir un paper molt important en el desenvolupament i el canvi de perspectiva i metodologia en els estudis africans, i diversos investigadors i investigadores, posteriorment, han contribuït a la recuperació la memòria de Guinea i la socialització d’un continent tan divers com ho és l’africà.
De totes maneres, crec que la crítica és pertinent encara avui en dia perquè, malgrat aquests intents i l’oferta d’activitats i estudis sobre Àfrica que es troben actualment, és cert que, generalment, a l’acadèmia i als graus d’història universitaris les matèries sobre Àfrica són inexistents o molt mínimes. A Catalunya només hi ha una assignatura d’història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Lleida i alguna noció d’estudis africans a la Universitat Pompeu Fabra -i ja no parlem que hi hagi optatives dedicades en aquest àmbit. Àfrica avui dia continua tenint molt poca presència en els estudis històrics i antropològics de manera explícita malgrat que fem frontera amb aquest continent i hi tenim unes relacions d’història, de colonialisme, de memòria, de reparació, de migracions, etc., molt fortes. De la mateixa manera, el desconeixement sobre la diversitat cultural i la història del territori també provoca certa incomunicació. Per tant, crec que és important que també a secundària i a batxillerat, així com a les universitats, s’ensenyi la història d’Àfrica d’una manera més diversa i amb més profunditat, perquè és una història que rep poca dedicació i està menystinguda malgrat tots els esforços.
La Llei de Secrets Oficials de Guinea avui en dia ja no s’aplica però segueix sent un tema al qual se li dedica molt poca informació en els mitjans de comunicació, fins i tot quan hi ha conflictes a Guinea. Però aquí ja entrem en un tema més aviat d’interès polític que no pas d’interès historiogràfic.
Per últim, creus que es pot entendre el franquisme sense conèixer què va passar a la Guinea Equatorial?
No; de fet, crec que no es pot entendre la història contemporània d’Espanya sense explicar les seves relacions històriques amb el continent africà durant els segles XIX i el XX: la creació de les entitats geogràfiques, el paper que tenia l’africanisme en el regeneracionisme del segle XIX, els discursos de renovació després de la Guerra de Cuba (1895-1898), la Guerra del Rif (1911-1927), la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) -vinculada a la discussió de l’expedient Picasso després del desastre d’Annual l’any 1921-, la Guerra Civil (1036-1939) i els militars africanistes, el paper que Àfrica va tenir en el manteniment de l’autarquia durant la dictadura de Franco (1939-1975), la propaganda… No crec que es pugui explicar la història contemporània d’Espanya sense obviar totes aquestes vinculacions històriques i el passat colonial d’Espanya amb el territori guineà. Per tant, aquesta és una matèria pendent tant per la història d’Àfrica com per la història d’Espanya; hem de tenir més perspectiva colonial i africanista.
Notes a peu de pàgina
| 1↑ | Acord comercial a través del qual la corona espanyola va cedir el monopoli del comerç esclavista a Anglaterra l’any 1713. |
|---|
