«Crec que l’emperador Constantí va veure en Crist una altra de les moltes facetes del culte solar que ell practicava» – Entrevista a Carles Buenacasa

La denominada svolta constantiniana ha constituït un episodi recurrent que ha sigut interpretat i ampliat fins als nostres dies a través de monografies i síntesis escrites per competents i prestigiosos erudits. Les actuacions de Constantí I, emperador de Roma entre els anys 324-227, estan orgànicament vinculades a la seva època i en el desenvolupament dels esdeveniments que tingueren lloc. Als historiadors els ha interessat en especial la part pública, revestint, en canvi, un interès molt menor a la seva evolució personal. Dins del pluralisme confessional vigent a partir de l’Edicte de Tolerància, promulgat, encara en vida de Dioclecià, per Galeri el 30 d’abril del 311, Constantí va buscar el suport dels Christiani, en aquells moments nombrosos tot i haver patit les mesures repressives dels tetrarques. Però l’emperador no va rebre el bateig fins poc abans de morir, desconeixent, nosaltres, si va passar pel catecumenat regular, quelcom poc probable. En qualsevol dels casos, va morir sent Pontífex Maximus, el gran sacerdot pagà i el garant de les veneracions clàssiques. En contra de la versió dels apologetes cristians, també va mantenir sempre el culte imperial, tot i que sembla que gradualment va anar rebutjant els sacrificis. Podria considerar-se, llavors, christianus a un Pontífex Maximus? Ens trobem amb el Dr. Carles Buenacasa per conversar sobre una de les figures més transcendents de l’Antiguitat Tardana.

Després de la “Gran Persecució” de Dioclecià durant el bienni 303-304, quina era la situació política, econòmica i social dels cristians? I de l’Església?

La veritat és que el cristianisme en temps de Dioclecià (284-305) ja havia prosperat força en l’àmbit social. En els primers temps podem assumir com una realitat perfectament plausible (tot i que una mica exagerada per les fonts paganes) que el cristianisme era una religió pensada per atreure els plebeus, una gent que en aquest món no se sentien ben acollits i que, en les idees cristianes de fraternitat i d’igualtat i en la perspectiva d’una vida benaurada al més enllà, trobaven un estímul per a suportar les misèries del seu dia a dia. Si bé, inicialment, el cristianisme s’havia difós amplament entre aquestes capes més humils gràcies al contingut social del seu missatge, al segle III aquesta religió s’havia començat a infiltrar ja entre les elits. I, per tant, si al segle I a l’emperador li podia preocupar que hi hagués cristians ateus i impietosos entre els sectors plebeus, entenia que això no tenia cap transcendència a nivell polític. Ara bé, que al segle III ja hi hagués senadors, és a dir, generals, ministres i alts funcionaris en l’entorn de la cúpula del poder que ja fossin cristians, ateus i impietosos, això sí que el capficava. Fins al segle III, doncs, l’Imperi havia vist amb distància el cristianisme, i s’havia acontentat amb estratègies de conciliació i de repressió puntual; de fet, l’edicte de Trajà (111) deixava molt clar que l’Imperi no havia de perseguir els cristians, només actuar contra aquells que els fossin denunciats. El gran canvi del segle III, doncs, quin és? En temps de Deci (249-251), Valerià (253-260) i Dioclecià (284-305) l’Imperi va prendre la iniciativa i va actuar com a persecutor. I això està en connexió, bàsicament, amb aquesta projecció vers la cúspide de la piràmide social. En el moment en què persones que eren els pilars de l’estat van començar a aproximar-se al cristianisme i s’hi van adherir, en principi, passaven a assumir idees com que l’emperador no era cap déu i que les divinitats ancestrals no eren veritables deïtats… I això sí que minava la base sobre la qual fonamentava el poder imperial, en posar en dubte la fidelitat a l’estat d’un nombre creixent de representants de les classes més encimbellades. Amb les seves persecucions, Deci, Valerià i Dioclecià buscaven, doncs, erradicar la influència del cristianisme al si d’aquestes classes socials tan rellevants per a l’estabilitat del poder imperial.

Font: Ab Origine

Què significava “convertir-se” al segle IV? El fet gaudia de definició conceptual i jurídica? És a dir, la conversió era expressada de forma metafòrica? O no hi havia conversió si aquesta no es verificava formalment, amb la professió de fe i, almenys, la recepció del baptisme? 

No hi ha gaire literatura que ens permeti entendre en què consistia un procés de conversió. En principi, aquest desig s’expressaria mitjançant la petició de ser batejat. A partir d’aquí, això comportaria un període de tres anys, com a catecumen, rebent la formació pel bateig, que constituiria el moment culminant de la conversió. Així doncs, qui era pagà, simplement, s’apropava a l’Església i demanava ser batejat, probablement, adreçant-se al bisbe. Aleshores, el postulant era avaluat per un clergue, qui li feia una mena d’enquesta per tal de discernir aspectes de la seva manera de viure que podien resultar incompatibles amb la seva professió de fe cristiana, cas, per exemple, de la seva feina. I és que hi havia oficis com el de gladiador, prostituta, proxeneta, actor o pintor de temes pagans que es consideraven incompatibles amb la condició de cristià. El sacerdot s’assegurava, doncs, que el catecumen dugués un gènere de vida compatible amb la moralitat cristiana. I un cop tot això restava clar, començava el seu procés de formació, que durava tres anys. En acabar, si el candidat realment havia demostrat haver assumit els ideals de vida cristians, i, si era el cas, havia renunciat a la seva professió deshonesta, era batejat. Per tant, Constantí, en aquest sentit, constitueix un cas de conversió magnificada. La seva conversió fou conseqüència d’un esdeveniment que el va induir a fer-se cristià i la historiografia cristiana ho va magnificar perquè es va tractar del primer emperador amb tendències filocristianes. Perquè, realment, va arribar un moment en què eren força nombrosos els pagans que deien: “Vull deixar de ser pagà i vull ser cristià” i que, a continuació, començaven el període de catecumentat. El que passa és que, amb Constantí, ens fa la sensació que un podia deixar de ser pagà i, automàticament, passar a ser batejat com a cristià. I, la veritat, no t’ho posaven tan fàcil. El bateig es dilatava una miqueta en el temps.

Les controvèrsies sobre l’actitud de Constantí envers el cristianisme començaren ja en les obres i autors de l’antiguitat. Segons sembla, el problema no radica precisament en la falta de fonts, sinó en la seva poca dissimulada parcialitat. És el cas, sobretot, d’autors cristians com Lactanci, Porfiri, Juvenc i Eusebi de Cesarea, els quals procuren informació imprescindible per al coneixement de la qüestió malgrat forçar-ne, sovint, la interpretació amb fins apologètics. Amb quines dificultats t’has trobat? I amb quins autors s’ha d’anar amb més cura a l’hora d’analitzar els seus escrits?

L’adhesió de Constantí al cristianisme s’ha divulgat en la historiografia, fonamentalment, a partir del testimoni de les fonts cristianes, sobretot Eusebi de Cesarea (265-339) i Lactanci (245-325), que són les que ens expliquen amb detall tot l’episodi de la conversió, és a dir, com el dia abans de la batalla del Pont Milvi, Constantí va veure el crismó superposat al Sol, però no va entendre aquest signe perquè no el coneixia. A partir d’aquí, a la nit, va tenir un somni en què se li va aparèixer Déu i se li va dir que gravés el crismó als escuts. Així, a l’endemà, en obtenir la victòria, Constantí es va fer cristià.

El fresc La Visió de la Creu, representació de l’Escola de Rafael de la visió de Constantí (1520-1524). Font: Viquipèdia

Però és clar, aquesta és la versió dels autors cristians, interessats a fonamentar un Imperi que, d’aquesta manera, canviava de religió en un context èpic, el de la victòria al Pont Milvi (28 de novembre de 312). Aquest relat, en el seu esquema general, ja el va propiciar Constantí mateix en vida: l’aparició de la divinitat el dia abans de la batalla, la promesa d’una victòria anticipada, la descripció del signe diví, etc., però en aquest relat inicial d’autoria constantiniana el Déu dels cristians no tenia el paper protagonista. L’emperador, potser de manera intencionada, va ser una mica ambigu sobre quina havia estat la divinitat que li havia augurat la victòria. És probable que Constantí no identifiqués nominalment la deïtat, però, sens dubte, va començar a difondre el relat, doncs, Eusebi de Cesarea, a la Vita Constantini, en fa referència; “L’emperador en persona m’ho va explicar”. Per tant, és un relat en el qual Constantí va tenir participació i, probablement, fou de la seva autoria. Ara bé, sobre aquesta versió (i més encara després de la mort de l’emperador) es va fer la reformulació i la reescriptura en clau cristiana. Així doncs, aquell símbol que Constantí va veure, o va intuir veure, o va dir que havia vist, els cristians se’l van fer seu i li van donar una lectura cristiana. Les fonts cristianes van agafar un relat que segurament ja existia, però que tenia una versió molt més neutral, i el van adaptar per a convertir el seu Déu en l’artífex de la victòria.

L’amplificació de la versió cristiana sobre la conversió de Constantí ha mantingut en un segon pla altres fonts que també podríem utilitzar per a esbrinar les veritables conviccions religioses d’aquest monarca i que estan constituïdes per tot un conjunt de pistes que Constantí mateix ofereix a les seves monedes i inscripcions. Allà queda molt clar, per exemple, que la divinitat que ell creia la seva patrona i protectora era el Sol. Tot just després de la batalla del Pont Milvi, ell va encunyar una moneda en la qual apareix en una quadriga entrant a la ciutat de Roma amb una divinitat solar a les seves esquenes i sostenint una corona de llorer sobre el cap. Menystenim, per tant, la veu del protagonista d’aquesta conversió, un cas certament molt singular i difícil de justificar. Com és que estem parlant d’estudiar la conversió d’una persona i no escoltem la seva veu? En canvi, fem cas al testimoni d’un conjunt de bisbes que el van sentir parlar, però que no estaven dins el seu cap. A més, tot el conjunt de monedes encunyades entre el 313 al 324 ens diuen una vegada, i una altra, i una altra, i una altra, i una altra… que ell atribuïa la victòria al déu Sol. Una altra cosa és que no sempre l’anomenés “Sol” i fes servir denominacions més neutres, como la de “Summus Déus” (és a dir, “Divinitat Suprema”). Tot i acceptant aquesta ambigüitat, caldria subratllar que la iconografia d’aquesta deïtat a les monedes és molt evident i es correspon amb la divinitat solar.

A l’anvers, l’emperador Constantí i, al revers, el Sol apadrinant l’entrada de Constantí a la ciutat de Roma després de vèncer a la batalla de Pont Milvi. Font: British Museum

Els errors dels harúspexs, essent el cas més paradigmàtic el moment previ a la batalla del Pont Milvi (312) que enfrontà Constantí amb Maxenci, un soldat proclamat emperador per les seves tropes, provocà una sensació d’escassa fiabilitat i utilitat política circumstancial de la religió tradicional, i per aquest motiu Constantí decidí explorar altres mètodes? I això ens condueix a la següent qüestió: el favor dels Déus (tradicionals) o de Déu (cristià) era tan important per a l’emperador? O més aviat servia com a element legitimador davant les tropes en un context bèl·lic determinat com el de la guerra contra l’usurpador Maxenci?

Jo crec que la primera pregunta és la més fàcil de respondre. Penso que l’error dels harúspexs no va ser tan determinant, perquè estic segur que, al llarg de la història, els harúspexs es van equivocar moltíssim i ningú va sentir la temptació de pensar que els déus pagans erraven. No, en realitat, fou un error d’interpretació comès per humans, i com a error humà hom devia pensar: “Aquest harúspex no ha fet bé la seva feina”, però en cap cas això invalidava l’acte religiós que hi havia al darrere (la consulta dels auguris) ni posava en dubte la confiança dels humans en les divinitats. La culpa, en definitiva, la tenien els intèrprets, que no havien entès bé el missatge diví. I això, al llarg de la història, fins i tot fora de la civilització romana, s’esdevenia de manera recorrent. Recordaràs aquell famós episodi de l’oracle de Delfos, quan se li va profetitzar a Cressos, darrer sobirà del regne de Lídia (560-546 aC): “Travessant el riu Halys un gran exèrcit serà derrotat”. A Cressos no se li va ocórrer mai que l’oracle profetitzés la seva derrota a mans de l’exèrcit de Cir el Gran (559-530 aC). Per tant, la mala interpretació dels oracles divins era considerat un error humà que, com deia abans, no invalidava el fet oracular en si mateix. Que els harúspexs, en els moments previs a la batalla del Pont Milvi, fallessin en els seus auguris no crec que provoqués en Constantí la seva conversió al cristianisme.

Font: Ab Origine

No va ser tan determinant…

No, no ho va ser. En canvi, va ser molt més determinant, independentment de la segona part de la pregunta que ara hi aniré, el fet que Constantí ja conegués el cristianisme de temps enrere, perquè, al cap i a la fi, el seu pare havia tingut tracte amb cristians com, per exemple, Osi de Còrdova (256-357), bisbe hispà que va freqüentar la cort de Constanci Clor (250-306) a Trèveris en els anys finals del seu regnat. Per tant, el cristianisme no era aliè a Constantí i ell havia pogut intuir l’aval que aquest li podia donar a l’hora de legitimar un Imperi que estava sortint de la crisi del s. III i que encara havia d’aturar l’excés de participació política de l’exèrcit en el moment de les nominacions imperials. El cristianisme oferia unes bases de legitimació teològiques, autocràtiques i despòtiques que podien resultar molt útils com a fonaments ideològics del Baix Imperi romà. I és que, tot i els esforços de Dioclecià, la religió pagana no havia aconseguit consolidar la idea que l’emperador fos un delegat de les divinitats. En canvi, el cristianisme ho assentava d’una manera molt precisa. Com? Temps enrere, Déu ja havia enviat un delegat a la Terra: Crist. Per tant, ara podia enviar-ne un altre: l’emperador romà. En conseqüència, el cristianisme semblava potencialment més eficient en aquesta tasca de justificar el sobirà com un delegat diví amb una missió que complir a la Terra i amb un període de temps limitat (doncs, com Jesús, el temps de l’emperador era finit i estava destinat a morir). En definitiva, el cristianisme donava un fonament més convincent a aquestes ínfules divines que mostraven els emperadors baix imperials. Això per una banda. Per l’altra, a nivell pràctic, el bisbe tenia una capacitat d’intromissió en la vida dels seus fidels que el sacerdot pagà no tenia. Aquest no podia dir-li a un súbdit de l’imperi: “Tens dues opcions: o obeeixes l’emperador, o t’excomunico”. Aquell no tenia aquesta capacitat, però un bisbe, sí. I per tant, Constantí va observar aquestes dues realitats i se’n va voler beneficiar. Per això, va introduir el cristianisme com un nou actor polític del seu regnat. Amb independència de si es va convertir o no, això ja és un altre tema, ell va saber treure’n profit de l’aval ideològic que el cristianisme podia aportar a la monarquia baix imperial.

Pel que fa a la segona pregunta, per a Constantí la batalla del Pont Milvi és molt rellevant, perquè buscava una legitimació. Ell, al cap i a la fi, havia estat coronat l’any 306 a la llunyana ciutat de York (província de la Brittannia) en contra del sistema instaurat per Dioclecià: la Tetrarquia. Quan va morir el seu pare Constanci Clor, a Constantí no li tocava governar. No se l’havia integrat dins la tetrarquia com a Caesar. Aquesta designació requeia en Flavi Sever. No hi havia espai per a Constantí, però les tropes van entendre que, com a fill del difunt, se l’havia de coronar. Per tant, Constantí era un monarca que havia arribat de manera il·legítima i necessitava legitimar-se. La batalla del Pont Milvi li va donar aquesta oportunitat. Perquè Maxenci constituïa un altre cas semblant: Maximià, el seu pare, havia estat tetrarca, però Maxenci, el seu fill, no va heredar aquesta dignitat. Per tant, Constantí va pensar que destruint Maxenci es legitimaria perquè es podria presentar com un governador legítim que fa fora un usurpador, quan ell mateix ja era un usurpador! El fet que aparegués un déu als cels que es prestava a ajudar-lo en aquesta gesta fou un segon element de legitimació, perquè les divinitats no tolerarien que un emperador il·legítim arribés al tron. Per acabar, la batalla del Pont Milvi va tenir aquesta doble significació: davant l’estructura tetràrquica, Constantí va legitimar la seva usurpació inicial mostrant-se útil al règim i, a més, amb la participació d’un déu que avalava i apadrinava la seva candidatura, podia assegurar que governava pel voler dels déus.

Si em permets un parèntesi, al mes de desembre vaig publicar un article sobre la “Gran Persecució de Dioclecià” (303), i diverses fonts que vaig consultar situaven, precisament, que els cristians, sobretot els soldats, no reconeixien la divinitat de l’emperador, essent la Legió Tebana l’exemple més paradigmàtic. Llavors, clar, m’ha sobtat que em diguis això.

És una qüestió de matís. Dioclecià proclamava que els emperadors eren divins, i això és quelcom que els soldats cristians no podien acceptar. El revestiment diví de Constantí és diferent: tal com ho expressa Eusebi de Cesarea a la Vita Constantini, l’emperador no era una divinitat, sinó el seu representant en tant que vicarius Christi. I amb això, el sobirà actuava com a intendent de les deïtats a la Terra, però sense contemplar la idea que ell fos diví. El monarca era la persona qui millor entenia la voluntat de Déu i la materialitzava en aquest món. Per tant, els soldats cristians, davant un emperador que només era vicari de Crist, no tenien cap problema. L’aval amb què el cristianisme revestia el paper imperial era precisament aquest: obria al monarca una via directa de comunicació amb els cels. I així, sense l’emperador, no hi havia ajuda procedent del cel. Aquest és el missatge que es desprenia de tot plegat.

Font: Ab Origine

Constantí i Licini, augusts d’Occident i Orient respectivament, es van entrevistar l’any 313 a la ciutat de Milà i, entre d’altres, van establir la libera potestas sequendi religionem (tolerància religiosa i restitució de béns confiscats als cristians anteriorment). En aquells moments existien dins els territoris imperials centenars de seus episcopals i, almenys, dels cinquanta milions d’habitants que el componien, entre cinc i set milions professaven el cristianisme. Després d’aquesta aprovació s’inicia l’etapa coneguda pels historiadors cristians com “La Pau de l’Església”. Que va succeir a partir d’aquest moment?

Ho va canviar tot. Ara bé, realment l’Edicte de Milà (313) no fou el primer text que posava fi a les persecucions. Tant l’Edicte de Galeri (311) com un edicte que suposadament també va fer Maxenci (312) foren els veritables textos legals que donaven per acabada la persecució de la Tetrarquia. Ara bé, la diferència entre aquests dos documents i l’Edicte de Milà raïa en què, primerament, aquest darrer va licitar el cristianisme (un aspecte que no quedava tan clar en els edictes previs) i en què, a més, el posava al mateix nivell que les religions denominades “oficials”. Això significava que, a partir d’aleshores, el cristianisme tenia dret als mateixos privilegis, exempcions i prebendes de què gaudien els cultes tradicionals. I d’aquí que Constantí es veiés obligat a fer coses com ara legislar el testament a favor de l’Església o subvencionar la construcció de basíliques cristianes. Amb independència de si això es pot valorar com un actuació partidista derivada de la seva conversió o no, el cert és que, en virtut de l’esperit de tolerància i licitació que es desprèn de l’Edicte de Milà, el cristianisme passava a tenir els mateixos drets que la resta de religions de l’Imperi, i l’emperador els ho havia de garantir fos o no cristià. Per tant, si el monarca construïa temples, també havia de construir esglésies; si els temples no pagaven impostos, les esglésies tampoc; i, si es podia fer una donació per testament a un temple pagà, també s’havia de poder fer a una església.

Una equiparació…

Exacte, equipara. No és una mostra de favor com es podria interpretar segons el biaix de la mirada que s’hi vulgui aplicar. Per mi, es tracta, simplement, d’una equiparació que l’obliga a intervenir en uns temes sobre els quals els seus predecessors no havien intervingut. Com deies a la pregunta, el punt de partida de l’Edicte de Milà és la tolerància total vers qualsevol religió, inclòs el cristianisme. I en conseqüència d’això, cal equiparar. Ara bé, el cristianisme a partir d’aquí treu un avantatge notable. Primer de tot, surt de la foscor de les seves domus ecclesiae i s’instal·la en la magnificència de les grans basíliques; s’enquista en el poder, i entra a la cort amb una major legalitat; es constitueix en actor polític i s’institueix com a conseller i assessor espiritual i polític dels emperadors; i, quant a la vida urbana, evidentment, el càrrec de bisbe, en una ciutat on els cristians ja estan licitats i són un percentatge important, també adquireix un vessant polític que fins aquell moment no tenia. I tot això en el fons ens prepara per a una edat mitjana en la qual la prosperitat del cristianisme es va consolidar i va culminar. I, amb el pas dels temps, en rebutjar l’Imperi a emparar i donar suport a qualsevol altra credo religiós, es constituirà una mena de teocràcia en què el bisbe fa i desfà. D’alguna manera, doncs, tot això és conseqüència de l’Edicte de Milà. Sense ell, potser la història del cristianisme hauria anat diferent, però amb ell tot això adquiria carta de naturalitat, bàsicament.

Quins beneficis podia aportar com a emperador de Roma apropar-se al Déu dels cristians en contraposició a la religio romana i als cultes mistèrics a la primera meitat del s. VI tal com va fer Constantí? Santiago Castellanos, doctor en Història per la Universitat de Salamanca i especialista en Antiguitat Tardana, considera clau l’organització jeràrquica dels cristians, els quals gaudien d’esglésies liderades per un epískopos (bisbe) al capdavant. Comparteixes la seva opinió?

Si, si, clarament. La idea és aquesta. L’emperador, a un nivell més personal, aconseguia un gran benefici, que era, entre d’altres coses, la seva salvació espiritual. Abans, els emperadors, com qualsevol altre, aspiraven a una divinització que els portava a l’Olimp. Però, sincerament, crec que és millor la vida eterna. Per tant, com a fidel, se’ls garantia un futur resplendent en el més enllà, al costat de Déu, amb pocs problemes i molts beneficis. Ara bé, a part d’això, des de la perspectiva de lo polític, que és vers on crec que realment va orientada la pregunta, gràcies a l’estructura jerarquitzada del cristianisme, a l’emperador se li permetia una presència a la ciutat com mai abans havia tingut l’estat romà. Fins a Constantí, la relació de la cort amb les ciutats depenia dels consells municipals i del grau de fidelitat que aquests volguessin mantenir amb l’Imperi. Per tant, aquesta estructura resultava relativament feble. Si aquesta connexió es trencava, l’Imperi no tenia cap mecanisme alternatiu per arribar a la plebs; en canvi, amb el cristianisme sí que se li ofereix una via alternativa. Si la comunicació municipi-cort es perdés, a través dels bisbes s’hi podia arribar igualment, doncs el bisbe s’havia convertit en l’altra gran institució municipal amb capacitat de vehicular l’obediència de la plebs. El bisbe tenia capacitat per a incidir en les comunitats. Si un d’ells, des de la seva trona, clamava: “No obeïu a aquest emperador perquè és un heretge”, en principi, aquella comunitat es tornava hostil a l’estat. Però si, en canvi, demanava: “Heu de resar per l’emperador, perquè és el nostre pare i protector”, l’Imperi trobava en el bisbe un aliat ideològic que podia ajudar a prevenir usurpacions, que era el principal problema del qual estava sortint Roma a inicis del segle IV. En definitiva, crec que no és tant per l’estructura jeràrquica en si, sinó per la capacitat d’incidència que el bisbe tenia sobre els fidels a través d’aquesta estructura jerarquitzada, allò que Constantí va trobar interessant i li va atreure del cristianisme.

I després, deixant de banda l’emperador, cal tenir en compte que el cristianisme ofereix una perspectiva de futur il·lusionant. Així doncs, per a una societat pagana que no té massa clar què és el que hi ha després de la mort, topa amb una religió que li garanteix un “més enllà feliç” si ha dut una vida diríem “adient”, i que, en el cas que no l’hagi duta, perdona els pecats per tal que la puguis aconseguir. Es tracta d’una campanya de màrqueting espectacular que desenvolupa estratègies extremament atractives per a molta gent. Què importa la misèria d’una vida curta quan t’espera una eternitat que serà absolutament perfecte?

Font: Ab Origine

Malgrat l’afinitat i les recurrents mostres de favor envers l’església i els cristians, Constantí va abandonar per complet la religio romana i els seus rituals?

No, i ens ho diu ell mateix. De nou, trobem la resposta a la Vita Constantini, en un fragment al qual no fem massa cas. Allà s’explica com, abans de morir l’any 337, ell va decidir la seva consagració com a divinitat, és a dir, la consecratio in forma deorum. Per a commemorar-ho, va dissenyar una moneda en què se’l mostrava ascendint vers els cels com un déu en una quadriga solar i essent rebut per una mà que surt d’una mena de núvol. Tradicionalment, aquesta iconografia s’ha interpretat com a cristiana, quan realment en el moment en què es va encunyar aquesta moneda, encara no s’havia fet servir en cap pintura o relleu cristians. De tot això es desprèn que Constantí, fins a l’últim moment, conservava un important substrat pagà en les seves concepcions religioses totalment incompatible amb la seva adhesió al cristianisme. En conseqüència, com caldria interpretar la seva protecció del cristianisme, sobretot en els seus darrers anys de regnat? Constantí es va apropar al cristianisme tot al llarg de la seva vida (en això no hi ha cap mena de dubte) i cada vegada es va implicar més en el seu patronatge (sobretot des del concili de Nicea l’any 325), però convertir-se i dur una vida de devot cristià, això no ho va demostrar en cap moment, doncs els referents pagans sempre l’acompanyen en tot allò que fa. La divinització post mortem és un clar exemple que, si Constantí era realment cristià, no havia entès clarament que comportava ser-ho, perquè de déus, al cristianisme, només n’hi ha un. Crec sincerament que l’emperador va veure en Crist una altra de les moltes facetes del culte solar que ell practicava, i això és allò que realment encaixava amb la seva religiositat: l’henoteisme solar. Constantí creu en una religió solar en la que, realment, el nom d’aquesta divinitat no és allò més important, doncs es manifesta a Egipte com a Horus; a Palestina, com a Baal; a Grècia, com a Apol·lo; a Roma, com a Sol; a l’Iran, com a Mitra; i, segons el seu parer, entre els cristians, es correspondria amb Jesús. Per a Constantí, Jesús seria una divinitat molt paral·lela al Sol, en el sentit que neix, mor, ressuscita com també ho fa el Sol. I, per tant, jo crec sincerament que Constantí no va ser mai cristià al 100%, però que sí que es va interessar per aquesta religió en tant que veia en el seu déu una altra de les moltes facetes que tenia aquesta divinitat solar a qui venerava. I, en aquest sentit, se sentia a gust i còmode entre els cristians. De fet, ell va fundar Constantinoble amb uns rituals totalment pagans i va permetre a la població d’Hispellum (Spello, Itàlia) que, un cop mort, li dediqués un temple en tant que déu i organitzés jocs en el seu honor.

Moneda de la consagració de l’emperador Constantí com a déu. Font: British Museum

I també trobem una prova de tot això en el Triakonteterikós d’Eusebi de Cesarea, que es va pronunciar en complir-se els trenta anys del seu regnat (336). En el discurs d’aquest bisbe cristià no surt ni una sola vegada el nom de Jesús o de Crist. I quan es fa al·lusió a la batalla del Pont Milvi i al signe salvador que va permetre la victòria, es diu de l’emperador condueix la quadriga de l’Imperi i que té uns fills que són com raigs del Sol que il·luminen el món. Al meu parer, aquestes referències d’Eusebi estan molt calculades per a entroncar amb les concepcions solars de l’emperador. En definitiva, l’henoteisme solar respon molt millor a les creences personals de Constantí, i, a més, permetria compatibilitzar-les amb les seves tendències filocristianes.

Per què Constantí no va rebre el baptisme fins poc abans de la seva mort l’any 337 aC? Quines foren les raons?

El fet que s’esperi tant per a ser batejat és sorprenent, entre d’altres coses perquè, si no estava batejat, no podia assistir a la missa en la seva integritat doncs, en quant es feia l’oferiment de les ofrenes previ a la consagració, els catecúmens havien de marxar. Per tant, si hagués estat un cristià tan convençut, resulta estrany que mai no hagués tingut la voluntat d’assistir al sopar eucarístic que seguia a la consagració. De tot això crec raonable poder deduir que sí que es veritat que Constantí es va aproximar i es va mostrar afí al cristianisme, però que no va mostrar cap intenció de fer-se cristià. I prova d’això és que no va sentir mai una necessitat urgent de batejar-se. Ara bé, quan ell es bateja al 337 s’està morint, i jo crec que això s’ha de tenir en compte. Jo no puc dir perquè es va batejar Constantí, perquè no ho sé, però sí puc pensar que ell agonitzava i que el cristianisme era una religió que li prometia el perdó de totes les faltes si es penedia amb convicció. Per tant, si està en joc la salvació, el currículum te l’has de netejar. Mentre era jove, a Constantí la vida ultraterrena li preocupava més aviat poc, perquè lo important per a ell, aleshores, eren l’ambició, el poder i el govern absolut. Però ara que tot això ja s’acabava, i se li aguditzava la incertesa sobre la vida futura que li esperava, es degué preguntar: “I ara, què?”. Ell havia decidit ja divinitzar-se, però, i si això fallava? Per què el món dels déus pot ser perfectament una il·lusió humana sense cap fonament real. En conseqüència, si es batejava ampliava el seu ventall d’opcions. Però, per a això, calia obtenir el perdó de totes les seves faltes, i ell en tenia moltes i molt grosses: la usurpació a York, la mort de Maxenci, l’execució de la seva esposa Fausta i del seu primogènit Crispus, l’assassinat del seu sogre Maximià, l’eliminació de Licini i dels seus fills, etc. Vull dir, Constantí tenia un currículum molt sagnant a les seves esquenes. El bateig, doncs, penso que fou una estratègia per a assegurar-se la salvació.

Durant la preparació de l’entrevista vaig llegir un estudi molt interessant d’Esteban Moreno, “Constantino y su relación personal con el cristianismo: de la piedad tradicional a la conversión”, on diu que després de fracassar intentant sanar els seus mals en banys termals va recórrer a la religió, i va prendre la decisió de bautitzar-se a la basílica de Drépanum per veure si aquest fet podia salvar-li la vida.

És el que et comento, no hi érem i és molt difícil saber-ho amb certesa. Podria ser una estratègia com la de Galeri, quan s’estava morint per la gota i pensava que era el Déu dels cristians qui li produïa i va decidir publicar el seu edicte (311) amb l’esperança que el seu mal s’aturés i es restablís. Potser sí que ho va fer amb aquesta intenció, però això no ho sabem. Podria ser que ell volgués que la gràcia de Déu entrés en ell i el curés, o el que comentava abans: “Ara que se m’acaba aquest món i se m’obren les portes de l’altre, cal que hi vagi amb el currículum més net possible”. D’aquesta manera, com a mínim, el Paradís dels cristians ja se l’assegurava. L’altre, l’Olimp dels déus ancestrals, ja es veuria.

Cap de bronze de Constantí, ara als Museus Capitolins (Roma, s. IV). Font: Viquipèdia

Com de transcendentals foren les decisions que va prendre Constantí en matèria religiosa durant el seu regnat?

Una cosa molt interessant sobre Constantí és que, després del 313, i en diverses ocasions, va publicar lleis referides al paganisme i al judaisme, però sense mostrar cap esperit de repressió. Amb relació al paganisme, va decidir unes quantes lleis prohibint l’haruspicina privada, però no la pública. El que Constantí no volia era que, a través d’aquestes pràctiques oraculars realitzades en secret a l’interior de les cases dels aristòcrates, es poguessin alimentar, i legitimar, usurpacions. I d’això en tenim testimonis no només per a l’època de Constantí, sinó també per la de Teodosi (379-395), doncs Ammià Marcel·lí parla de senadors a Roma que es reunien i feien uns rituals per a esbrinar per quina lletra començaria el nom del successor de l’emperador regnant. I clar, aquestes pràctiques podia animar i recolzar una intent d’usurpació. Així doncs, pel que fa al paganisme, Constantí només va intervenir en el tema de l’haruspicina privada perquè li feia por l’ús polític que se’n pogués fer. La idea que tanqués temples està totalment fora de lloc, i és el resultat de la distorsió d’alguns fets del seu regnat que ha produït la historiografia cristiana.

Amb el judaisme tampoc va fer res que comportés repressió. L’únic que va decidir fou prohibir que els esclaus d’un jueu fossin obligats a circumcidar-se contra la seva voluntat. És cert que aquesta llei es pot interpretar com un acte de repressió, però, en realitat, tot depèn de la mirada que vulguem aplicar. Algú podria dir: “Clar, com que és cristià, legisla d’aquesta manera”. Però també es podria argumentar que, simplement, és una persona preocupada per la llibertat religiosa i que no volia tolerar que una persona obligués a una altra a professar un culte que no havia escollit. Curiosament, algú podria dir: “No, però la llei no diu res dels pagans”. Però és que un pagà podia ser jueu i pagà, però un cristià no. Un cristià només pot ser cristià. Per això, és lògic que la llei digui que si un jueu compra a un cristià i l’obliga a convertir-se, automàticament quedi alliberat del ser esclavatge. Sobre el paganisme i el judaisme no hi ha altres decisions i les lleis no són repressives. Poc després, Constanci II (337-361) o Teodosi (379-395) ja establiran que ser pagà era un crim i amb ells, la l’adhesió al paganisme sí que es prohibirà, però amb Constantí això no passa.

I pel que fa al cristianisme, la seva legislació tampoc és tan decisiva. Ell havia decidit que, en virtut de l’Edicte de Milà, el cristianisme havia de quedar equiparat amb la resta de religions. En conseqüència, Constantí va preguntar als bisbes en quins termes desitjaven aquesta equiparació, i aquests fan “la carta als reis”: exempció fiscal, decretar el diumenge com a dia sagrat perquè és quan van a missa, eliminar les lleis que prohibeixen la castedat i el celibat, etc. És a dir, Constantí el que fa, en termes legislatius, és posar l’estat a disposició d’aquesta premissa d’equiparar. El mateix esforç que l’estat ha fet perquè el paganisme sigui compatible amb l’Imperi, ara ho fa amb el cristianisme. El que passa és que els seus successors aniran més lluny. Podríem dir que Constantí es queda en el centre, com un “àrbitre” que busca l’entesa entre els dos bàndols religiosos, però els seus successors es decanten pel cristianisme. Per això, Constanci II i Teodosi són molt més coercitius. Aposten pel cristianisme com a aval de la legitimitat ideològica de l’estat, i això els obliga a perseguir el paganisme. De fet, Constanci II fou el primer que va definir el paganisme com un error i va buscar acabar amb els sacrificis. I amb Teodosi això ja arriba al seu clímax, doncs tenim una llei que obliga a tots els ciutadans de Imperi a professar la fe catòlica (Edicte de Tessalònica, 27 de febrer del 380).

En definitiva, allò que va fer Constantí es podria haver quedat allà: posar el cristianisme al mateix nivell que la resta de religions i fer-lo compatible amb la política de l’estat, però els seus successors van decidir anar més lluny, i això va provocar que les mesures de Constantí cada cop demandessin més complements legals. El cristianisme és un monoteisme exclusiu, i si li dones suport has d’eliminar les altres professions de fe. Amb el parèntesi de Julià l’Apòstata (361-363), això és el que va passar durant la resta del segle IV.

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Fitxa Técnica

Nom: Carles
Buenacasa
Pérez
Trajectòria acadèmica: Llicenciat en Geografia i Història (especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia) per la Universitat de Barcelona (1993). Doctor en Geografia i Història (Història Antiga) amb menció de doctorat europeu per la Universitat de Barcelona (2000). Docent al Grau d’Història (des del 2009) i Cap d’Estudis des del 2016. És autor de monografies com Esplendor y ocaso de Roma. Apogeo, crisis y decadencia del Imperio (Shackelton, 2021). Fins al dia d’avui ha centrat les seves investigacions en les propietats de l’Església (segles I-VIII), les relacions entre l’Església cristiana i l’Imperi romà (segles IV-V), la cristianització dels santuaris pagans (segles IV-VII) i la conversió de Constantí el Gran i la seva problemàtica historiogràfica.

Per citar aquesta publicació

Equip Editorial; Guinart Parra, O. (2022) "«Crec que l’emperador Constantí va veure en Crist una altra de les moltes facetes del culte solar que ell practicava»" - Entrevista a Carles Buenacasa, Ab Origine Magazine, 72(abril) [en línia].

Relacionat