Si bé l’església original del poble d’Unarre (Valls d’Àneu, Pallars Sobirà) va ser consagrada l’any 839, segons consta en acta, l’edifici actual de l’església parroquial de Sant Julià data de mitjan segle XVIII. Entre d’altres, en destaca la coberta de base octogonal del campanar, que es coneix com “barret de bruixa”. Ara bé, l’element que destaca especialment en aquest recinte religiós és un petit habitacle de planta quadrada, doble pis, teulada piramidal i finestres als quatre vents, una per a cada punt cardinal. Es troba adjacent al recinte, si bé està ubicat fora d’aquest. Actualment ha canviat la fisonomia i el paisatge de la zona, però antigament aquest punt dominava els conreus de la parròquia i és justament per aquest motiu que es va ubicar en aquest enclavament. Aquesta construcció religiosa és un comunidor o conjurador, l’espai des d’on es comunia (del llatí commonēre), és a dir, des d’on es conjuraven les tempestes i les calamitats.
Els comunidors
Quan es presumia que s’acostaven incidències meteorològiques greus, dins el comunidor s’hi situava el sacerdot, aixoplugat a tocar de la creu que generalment es trobava al bell mig de la planta. Cal tenir present que la destrucció de la collita podia comportar la fam de famílies i pobles sencers durant tot l’hivern. Aquí hi duia a terme una cerimònia per tal d’evitar danys i destrosses i hi conjurava les tempestes, les pedregades, les plagues, els aiguats, les riuades i tota mena de calamitats naturals. Eren rituals religiosos tenyits del passat precristià ancestral dels pobles que es materialitzaven amb oracions i també amb exorcismes. El sacerdot repetia la invocació A fulgure et tempestate del salm Lauda Jerusalem Dominum entremig de les lletanies de tots els sants, oracions de benedicció del temps i aspersió d’aigua beneïda. En diversos documents de la primera meitat del segle XI ja s’esmenten els conjurs de tempestes, com és el cas del Sacramentari de Vic (1038) i els Sacramentari de Ripoll (1050).
A les Constitucions Sinodals del Bisbat de Vic de 1627 es feia constar que “establim i ordenem a fi que els esmentats rectors, i les altres persones que es dediquen a les tasques esmentades, que des de la festa de la invenció de la Santa Creu del mes de maig, fins a la festa de l’exaltació de la mateixa Santa Creu del mes de setembre, no s’allunyin de les seves parròquies, i si tenen necessitat hi deixin algun prevere idoni, a fi puguin ser capaços d’exorcitzar immediatament les tempestes imminents”.
Inicialment, el toc de campanes es feia servir també per comunir i el mateix campanar era una estructura idònia per dur a terme el ritual, ja que estava obert als quatre punts cardinals i dominava l’entorn. En realitat el metall de les campanes i l’alçada del campanar tenien un gran poder d’atracció dels llamps i era un lloc altament sensible als accidents per electrocució. Segons apunta Joan Arimany, aquest devia ser el motiu pel qual els comunidors es van ubicar a menys alçada i separats del campanar, ja que s’hi podria dur a terme la mateixa funció amb menys risc. A grans trets, els comunidors poden estar ubicats adjacents al recinte religiós i amb forma de construcció quadrangular, com és el cas del d’Unarre, o bé es podien ubicar a la mateixa teulada de l’església, com és el cas del de Sant Martí de Mura. Així mateix, la ubicació adjacent al recinte religiós també permetia acostar aquesta pràctica al món terrenal.
Si bé segles enrere els comunidors eren comuns arreu del territori, especialment a l’Alta Edat Mitjana, van caure en desús i el pas dels anys els va fer perdre en l’oblit i la ruïna. Sortosament, avui dia, encara en trobem de ben conservats en parròquies majoritàriament de l’Alt Pirineu i el Prepirineu. Concretament a Osona, el Berguedà, la Garrotxa, el Ripollès i especialment del Pallars, com és el cas de Sant Julià d’Unarre, Sant Sebastià d’Estaron, Sant Just i Sant Pastor de Son, Sant Víctor de Saurí (Sort) i Santa Cecília de Montardit de Dalt (Sort). També n’hi ha a altres llocs del Pirineu, com la província d’Osca, on es coneix com a esconjuradero: en trobem, entre d’altres, a Guaso (Aínsa), Asín de Broto, Burgasé, Almazorre, Mediano (actualment submergit dins les aigües d’un pantà) i a l’església de San Vicente de Labuerda, on s’han conservat els versos de conjur invocats pel sacerdot:
Boiretas de Sani Vizient,
Boiretas ta Sant Lorient
¡No bi apedreguetz quan t’o lugar en sigatz!
¡No mos caiguetz y marchatz t’Araguás!
