Imatge de Portada: bandera roignera utilitzada per la CNT-FAI. Font: Wikimedia Commons. Public Domain.
Les dinàmiques internes de la CNT durant els anys trenta van portar el sindicat a un intens debat ideològic i pràctic sobre com entendre l’anarcosindicalisme i la revolució, que va forçar la Confederació i el conjunt dels seus militants a posicionar-se entre les idees faistes i trentistes.
El moviment trentista va quedar, en general, eclipsat per les accions més radicals del sector faista. Per això, quan s’acostuma a parlar de la CNT de la dècada de 1930 i de la seva actuació durant la República, se centra la mirada en les accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dels grups afins. Durant els anys setanta, gràcies al renovat interès pel moviment obrer en el món universitari, es van iniciar nous estudis sobre les organitzacions obreres, els seus dirigents i les relacions amb el seu entorn. Tot i això, el trentisme i els sindicats d’oposició continuen sent infraestudiats en comparació amb altres temes.
La FAI i la CNT: enfrontaments amb els futurs trentistes
Amb la dictadura de Primo de Rivera, la Confederació es va veure abocada a la clandestinitat des de maig de 1924. Al mateix temps, sorgien debats interns sobre l’estratègia a seguir per aconseguir els objectius de l’organització, debats que encara s’enduririen més amb la implantació de la nova legislació laboral que establia els comitès paritaris.
La FAI fou creada l’any 1927 a València i ja en les conferències inicials es va establir la relació que havia de tenir amb la CNT. La tàctica de la “trabazón” plantejava el rol que havia d’adoptar l’anarquisme en relació amb el sindicalisme, a la vegada que establia el retorn de la massa obrera a l’anarquisme com a objectiu. La tàctica de la “trabazón” es va tornar a plantejar, l’any 1929, en el manifest La federación Anarquista Ibérica a la Confederación Nacional del Trabajo, en el qual la FAI trobava punts en comú amb la CNT, com eren els comitès d’acció revolucionària, l’obra propagandística i cultural, i l’ajut als presos.
Logo de la FAI. Font: Wikimedia Commons. Public Domain.
Les primeres mostres d’oposició directa envers la FAI les trobem l’any 1929 per part d’Ángel Pestaña, que va denunciar el que ell considerava “una mediación de las actividades de la Confederación”. Com a mesura de resposta a la FAI, Pestaña va intentar dur a terme el projecte de la Unió de Militants, que pretenia ser una minoria capacitada per orientar doctrinalment la CNT. Pestaña es va trobar amb l’oposició directa tant dels anarquistes, entre ells la FAI, com dels anarcosindicalistes com Peiró, que el va acusar de fer allò que criticava de la FAI: crear un grup d’afinitat dins del sindicat.
Amb la inesperada dimissió de Primo de Rivera el gener de 1930 i la instauració de la “dictablanda” del general Berenguer, es va iniciar la reorganització de la CNT, tot i que no seria legalitzada fins a finals d’abril, després d’una demostració de força el dia 27 d’aquell mateix mes amb un gran míting a Barcelona. Durant tot el procés de reconstrucció, els futurs trentistes van participar de manera molt activa, ja fos des del comitè nacional o des de la redacció de Solidaridad obrera.
Amb la reconstrucció, van tornar a aflorar les controvèrsies entre els diferents sectors que convivien a la CNT. Els anarcosindicalistes i els comunistes van enfrontar-se a causa de les polítiques que els dirigents de caire anarcosindicalista van emprendre. Per altra banda, els anarcosindicalistes i els anarquistes van xocar pel que fa als mètodes de lluita que calia seguir. El conflicte va arribar a tal magnitud que l’any 1931 eren nombroses les protestes internes per l’ambient de confrontació i violència que caracteritzava els sindicats.
La CNT va tornar a ser clausurada el novembre de 1930 amb motiu de la vaga general a Barcelona en solidaritat amb Madrid. El sindicat ja no va tornar a sortir de la clandestinitat fins a la proclamació de la República.
La CNT i els republicans
Un dels aspectes que més controvèrsia va provocar a la CNT va ser la posició que el sindicat havia d’adoptar respecte als grups d’esquerra que volien posar fi a la dictadura. Aquest debat va empitjorar amb la proclamació de la República, ja que tampoc hi va haver consens intern respecte a quina posició havia de prendre la Confederació amb el nou règim.
El 14 d’abril de 1931 es va obrir un nou marc per la Confederació, que va convocar una vaga general pel dia 15 per demanar l’alliberament dels presos i fer una crida a estar atent a qualsevol intent de contrarevolució. Finalment, la vaga va ser desconvocada després que la direcció de la CNT es reunís amb Lluís Companys.
A mitjans de maig, el comitè nacional va publicar un manifest en el qual fixava la seva posició respecte a la República. El document reclamava una sèrie d’exigències a la República, ja que considerava que la CNT havia fet el pas al costat necessari per permetre el canvi de règim i que ara els tocava a ells retornar el favor. Els principals punts que assenyalava eren el problema de la terra, l’atur, la cultura i la responsabilitat dels governs anteriors, a més a més del dret de reunió, vaga i llibertats individuals. El manifest va ser objecte de crítiques, van donar pas a acusacions contra els dirigents de col·laboracionistes amb el nou règim i d’adoptar una posició passiva.
El manifest dels trenta
Tant el ple de Madrid de l’11 al 16 de juliol de 1931, com el ple regional de Catalunya dels dies 2, 3 i 4 d’agost de 1931, van estar marcats pels enfrontaments entre sectors i la percepció generalitzada que la tendència radicalitzada anava guanyant terreny.
Això va portar els anarcosindicalistes moderats a convocar una reunió a la qual van assistir Ángel Pestaña, Joan Peiró, Pere Massoni, Progreso Alfarache, Agustin Gibanel, Francesc Arín i Sebastià Clara, entre d’altres. En aquesta trobada van acordar fer públic un manifest per exposar el seu punt de vista i proposar una nova tàctica per a la CNT. El manifest dels trenta va ser publicat l’agost de 1931 i posava de relleu el moment revolucionari que s’estava vivint.
Ángel Pestaña, un dels principals impulsors del manifest trentista. Font: Wikimedia Commons. Public Domain.
La primera part del manifest es tractava d’una anàlisi de la situació econòmica, política i social. En la segona part s’hi feia un repàs de les dues propostes en pugna a la CNT. Els artífexs del manifest defensaven que l’origen del conflicte raïa entre els partidaris de dur a terme una revolució dirigida per una minoria de xoc que arrossegués el poble (faistes) i els qui creien que calia una revolució preparada amb una massa social al darrere, que a la vegada donés lloc a l’espontaneïtat de la minoria (trentistes). En el tercer punt, els signants declaraven el seu suport cap a la proposta de revolució a la vegada que defensen la independència de la CNT per prendre les seves pròpies decisions, amb clara al·lusió a la FAI.
La FAI i els grups anarquistes afins van veure en el text un atac directe i el van considerar un error tàctic i una traïció dels “reformistes”. També va participar de forma activa en la polèmica la família Urales, que acusava el grup de voler convertir la CNT en una eina dòcil de la Generalitat.
Els trentistes
Els trentistes es van manifestar en contra dels grups d’afinitat, que personificaven l’actuació esporàdica i violenta que tant criticaven. Advocaven per una actuació pública —tant en el sindicat com en ateneus o a peu de carrer— i responsable de les seves accions amb organitzacions legalitzades i obertes a tothom.
El que diferenciava realment els dos sectors no era tant una qüestió de principis i d’objectius, com d’estratègies a seguir. Tots dos volien construir una societat llibertaria mitjançant una revolució. Els trentistes creien necessari establir primer les bases de la nova societat abans d’acabar amb l’antiga, a la vegada que buscaven enfortir el sindicat. Els faistes mantenien una posició maximalista i volien acabar, com més aviat millor, amb les etapes que els separaven de la revolució mitjançant l’espurna d’una minoria que mobilitzaria el poble. Un altre tema que els dividia era la qüestió del sindicat. La FAI no creia que el sindicat hagués de sobreviure en la futura societat llibertaria, ja que el consideraven una eina de lluita obrera fruit del capitalisme.
El mateix moviment trentista era poc homogeni i s’hi poden detectar tres corrents internes: els sindicalistes, com Angel Pestaña i Josep Moix, que fins i tot acabarien abandonant les posicions anarquistes; els sindicalistes neutres, defensors de les idees exposades en la Carta d’Amiens de 1906, com Sebastià Clara, i els anarcosindicalistes més ortodoxos, com Joan Peiró i Camil Piñon, que creien que la FAI no havia de dictar les activitats de la Confederació però sí complementar-la en el camp teòric i cultural.
La pèrdua de control del sindicat
Amb la proclamació de la República, el sector moderat que encara dominava la CNT va intentar engegar un projecte constructivista. El projecte, però, fracassaria a causa de la radicalització d’una massa obrera desenganyada amb la República, que acusava els dirigents veterans d’haver adquirit compromisos amb el govern. Això provocaria que les tesis faistes anessin guanyant pes en el si de la CNT i que els dirigents trentistes fossin apartats. Els mateixos trentistes van tenir una actitud poc combativa i van facilitar el seu desplaçament, com en el cas de la dimissió el 22 de setembre de 1931 de la direcció i l’equip redactor de Solidaridad obrera, que quedaria en mans dels faistes poc després.
El fracàs de les lluites plantejades per la Confederació provocaria un desengany amb el règim republicà per part dels treballadors, que estarien cada cop més receptius a propostes més radicals com les de la FAI. Els trentistes van plantejar, sense gaire èxit, un model de lluita més organitzat per evitar encadenar derrota rere derrota, que criticava l’ús descontrolat que es feia de la vaga laboral. La desil·lusió dels obrers cap el nou règim, el qual no va fer cas a cap de les peticions dels dirigents sindicals de la CNT, s’aniria agreujant a mesura que passaven els mesos.
La República, de forma paradoxal, no va afavorir les tàctiques dels anarcosindicalistes moderats. El règim republicà va dur a terme una política discriminatòria contra la CNT, pressionant tots els moviments revolucionaris que no seguissin les vies legals. Lleis com la de Defensa de la República (novembre de 1931) o la llei d’Associacions (abril de 1932) anaven encaminades a afavorir el reformisme de la UGT i eren clarament discriminatòries cap a la CNT, ja que permetien il·legalitzar qualsevol acció confederal, detenir militants, clausurar locals, prohibir la premsa i impedir tota activitat pública dels Sindicats de la CNT. Aquestes condicions de repressió, inestabilitat i manca de llibertat no beneficiaven l’estratègia trentista, tot al contrari, van afavorir el triomf dels postulats revolucionaris i d’oposició total a la República dels faistes.
El procés d’escissió
La separació definitiva entre les dues tendències va venir provocada per la revolta de l’Alt Llobregat del dia 18 al 23 de gener de 1932. Tot i les discussions que va haver-hi en els comitès confederals, finalment no es va declarar una vaga general en solidaritat amb els treballadors revoltats. L’aixecament va quedar localitzat a les comarques del Bages i el Berguedà. La resposta de la República no es va fer esperar i el dia 22 les tropes entraven a Berga i el 23 a Fígols, posant fi a la revolta en ocupar militarment la zona. Seguidament, la República va reprimir de forma generalitzada la CNT. Els sindicats van ser clausurats, la premsa confederal suspesa momentàniament i es va aplicar la Llei de defensa de la República, que atorgava a l’Estat la capacitat de deportar els qui n’atemptessin en contra. L’11 de febrer de 1932 serien deportats a Villa Cisneros 108 militants a bord del vaixell Buenos Aires.
Miners de Fígols detinguts per la guàrdia civil. Font: Hemeroteca Nacional. CC. 4.0. BY BNE.
Amb la revolta aixafada, les diferències entre faistes i trentistes es van fer insalvables. La FAI va acusar els trentistes de no haver donat suport al moviment revolucionari i els responsabilitzaren del seu fracàs. Contràriament, els trentistes van veure reforçada la seva posició respecte dels faistes en constatar que una revolució sense preparació acabaria esclafada per l’exèrcit i la burgesia. La família Urales es va llançar a la crítica ferotge contra els trentistes, acusant-los de ser còmplices de les deportacions amb la seva actitud. García Oliver, des de la presó, va demanar la l’expulsió de Pestaña. A causa de la duríssima campanya contra ell, Pestaña va haver de dimitir del càrrec de secretari del comitè nacional.
Els sindicats de les comarques van mostrar el descontent amb la direcció que havia pres la CNT dirigida pels faistes. El maig, els sindicats sabadellencs van decidir deixar de pagar el segell confederal com a forma de protesta. Aquest gest fou vist per la FAI com una insubordinació i va utilitzar Solidaridad obrera per crear un ambient de gran hostilitat cap a Sabadell.
El setembre de 1932 la federació local de Sabadell va publicar un manifest en què es posicionava en contra del control de la FAI sobre la Confederació i demanava democràcia sindical. El dia 24 de setembre el comitè regional va fer pública l’expulsió de la federació de Sabadell de la CNT.
La polèmica iniciada a Sabadell ràpidament es va estendre per tota Catalunya. La CNT dirigida pels faistes va posar en marxa un procés d’expulsió dels principals dirigents trentistes l’octubre de 1932. J. López, del sindicat de la construcció, i el va seguir A. Gibanell, redactor de Cultura Libertaria. El desembre van ser expulsats Angel Pestaña i Bartolomé Viñas. Quedava clar que els trentistes havien perdut tot el control de la CNT.
Tot i que la distància ja era insalvable entre els dos sectors, la insurrecció anarquista del 8 de gener de 1933 va ser el punt d’inflexió que va provocar l’escissió dels sindicats trentistes. El moviment insurrecte va afectar Catalunya, Madrid, Astúries, València i, amb especial força, Andalusia, on es van produir els successos de Casas Viejas. Els grups d’acció de la FAI i els comitès de defensa van ser els responsables dels fets, mentre que la CNT es va mantenir al marge. Els trentistes, contràriament, sí que van criticar els fets, ja que van considerar que la CNT s’havia deixat arrossegar per les aventures revolucionàries de la FAI.
A mitjans de gener, el sindicat de la metal·lúrgia de Manresa va enviar un manifest als sindicats confederals fent una crida a abandonar els faistes, a la vegada que demanava que se celebrés un ple regional per a posar els temes sobre la taula. Aquest manifest, que va ser subscrit per 47 sindicats catalans, va iniciar un ampli debat sobre la relació entre la CNT i la FAI que acabaria per forçar els sindicats de Catalunya a posicionar-se.
El març de 1933, es va celebrar el ple regional a Barcelona. Com l’expulsió dels sindicats de Sabadell era el punt central, aquests sindicats van poder assistir-hi amb veu i vot. En el ple, la direcció de la Conferecació Regional de Treballadors (CRT) va donar un ultimàtum a la federació local de Sabadell en forma d’una sèrie de condicions, com acceptar el seu error, unir-se als sindicats que els pertocava i celebrar assemblees per ratificar o renovar les juntes directives dels diferents sindicats. El ple no va acontentar els trentistes, que van considerar que no s’havien plantejat els seus punts. Per la seva banda, els sindicats de Sabadell van decidir no acceptar les demandes de la CRT el dia 14 d’abril.
A poc a poc, els diferents sindicats de les comarques es van anar separant de la CNT. Manresa, que havia deixat de pagar el segell sindical al febrer demandant la destitució dels dirigents faistes, va abandonar la confederació al cap de pocs mesos. Mataró ho va fer a mitjans de maig a causa del fracàs de la vaga general del 9 de maig. L’escissió d’Igualada es va consumar el desembre de 1933. Badalona, però, al ser majoritàriament faista, va expulsar dels seus sindicats els militants trentistes o acusats de ser propers a les idees d’aquests.
Bandera roignera utilitzada per la CNT-FAI. Font: Wikimedia Commons. Public Domain.
Conseqüències dels enfrontaments entre tendències
El 4 de juny de 1933, es va celebrar el primer ple dels sindicats d’oposició ara ja fora de la CNT. A finals d’any, aquests sindicats sumarien uns 50.000 afiliats. Els sindicats catalans van ser seguits en número pels valencians, on també hi va haver un fort moviment d’oposició que va poder reunir uns 24.000 afiliats.
Les lluites entre faistes i trentistes van afectar de forma important la CNT, la qual va perdre força sindical i va veure com la seva afiliació minvava. Els càlculs d’afiliació de la CRT de Catalunya conclouen que l’any 1931 tenia 300.533 afiliats; per a l’any 1932,22.281; i el 1933, 198.764. Un cop acabada l’eufòria organitzativa de 1931, la CNT, immersa en les lluites internes i amb greus problemes per concloure favorablement els conflictes laborals, va iniciar un període de recessió. Cal dir, però, que només una petita part dels militants perduts pertanyia als sindicats d’oposició, ja que ni els trentistes van ser capaços de construir una proposta adaptada al reformisme republicà, ni els faistes van ser capaços de canalitzar el descontent obrer per enderrocar la República.
Per saber-ne més
Balcells, A., La crisis del Anarcosindicalismo y el movimiento obrero en Sabadell entre 1930 y 1936 dintre de Trabajo Industrial y organización obrera en la Catalunya contemporánea 1900-1936. Barcelona, Laia, 1974.
Casanova, J., De la calle al frente, el anarcosindicalisme en España. Barcelona, Crítica, 1997
Termes, J., Història Del Moviment Anarquista a Espanya, 1870-1980. Sèrie Història Barcelona, Avenç, 2011.
Vega, E., El Trentisme a Catalunya : Divergències Ideològiques En La CNT 1930-1933. Barcelona, Curial, 1980.
