Quan pensem en formes d’acostar-nos a la història, al nostre passat, possiblement pensem en visitar museus i exposicions, en veure documentals o en llegir (gruixuts) llibres que tractin temàtiques històriques. No hem d’oblidar, però, que hi ha formes molt més amenes d’acostar-nos a la vida dels nostres avantpassats, com pot ser, simplement, sortir de passeig i d’excursió.
Actualment està cada cop més estesa la costum d’anar a la muntanya o al bosc com a forma d’esbargir-se, arribant a la problemàtica que alguns indrets propers a grans ciutats siguin envaïts els caps de setmana per centenars de cotxes, famílies i esportistes amb ganes de gaudir de la natura. Aquests moments d’esbarjo són, també, un bon moment per gaudir de la història, si s’observa amb prou atenció l’entorn en el que un s’està movent.
Les muntanyes i boscos del nostre país no sempre han presentant l’aspecte que tenen actualment, no fa tants anys el gruix del territori català estava fortament marcat per l’acció de la pagesia que l’habitava. Podem posar un exemple fàcil: abans de que la plaga de la fil·loxera destruís el cultiu de vinya a Catalunya – i a molts altres indrets – a finals del segle XIX, podia ser habitual veure terrasses agrícoles, creades a partir de murs de pedra seca, que permetien conrear zones amb pendent. Doncs bé, aquestes construccions es mantenen en molts indrets, avui dia cobertes per alzinars o rouredes, però visibles als ulls més curiosos, si veieu una paret de pedra al mig del bosc penseu que molt provablement aquesta va ser construïda pels pagesos d’alguns segles enrere. Però encara n’hi ha més, de coses interessants “amagades” a la natura.
Un bon exemple són els pous de glaç, l’eina que es tenia a l’Època Moderna per aconseguir gel per al consum humà. Els pous es poden trobar en indrets tant diferents com podrien ser l’Empordà o la Conca de Barberà i ens mostren una vessant de la vida rural de centúries passades força desconeguda.
Els anys que anaren des del segle XVII al XIX foren especialment freds, alguns autors parlen d’una “petita edat del gel” durant la primera centúria del període, i, en tot cas, les temperatures eren més baixes que les actuals. En aquest context la producció de gel va esdevenir un complement important per a moltes famílies pageses que, en els mesos d’hivern, quan hi havia menys feina al camp, podien participar d’aquesta activitat econòmica.
Si ens proposem trobar un pou de glaç a dia d’avui en la majoria de casos podrem observar un forat de dimensions importants a terra, recobert per parets de pedra. Era en aquests pous en els que les quadrilles de jornalers que hi treballaven acumulaven blocs de gel que quedaven separats per diferents aïllants vegetals i que, un cop ple el pou, quedaven segellats fins a l’arribada de temps més calorosos, normalment sobre els mesos de maig o juny. Quan arribava l’estiu el gel era transportat, de nit, a les ciutats, on era venut i distribuït per les autoritats municipals. No hem d’oblidar que aquests pous de gel no estaven situats al Pirineu, sinó en petites muntanyes arreu de Catalunya on en ple segle XXI seria molt difícil reproduir aquesta activitat.
Us acabem de donar un parell d’exemples de testimonis del passat que podeu trobar fàcilment quan sortiu a passeig, si esteu atents en trobareu molts més i, per sort, aquests solen estar indicats per panells explicatius que us donaran moltíssima informació. Recordeu que mai és un mal moment per conèixer el nostre passat i per fer-ho gaudint de la natura i d’un món rural que, més enllà de la història, continua estant ben viu.
