El sorgiment de la societat de classes

Pensar, produir, viure. Les estructures del canvi

El segle XVIII va quedar reconegut per la història com el “segle de les llums”, a causa del sorgiment d’un conjunt de pensadors -de classes benestants-, i a l’expansió de les idees que tractaven de trobar explicacions diferents de la divina procedència, cercant la raó. La Il·lustració va plantar la llavor intel·lectual que més tard, a finals del mateix segle i durant gairebé tot el segle XIX van influir o com a mínim, van participar en l’aparició d’una sèrie de canvis estructurals, amb variacions segons el territori i una forta resistència, no només per part de les elits de l’Antic Règim, que van catalogar el segle XIX com el segle revolucionari per excel·lència. Però seria reduccionista parlar únicament dels canvis en el pensament com l’única variable per justificar el sorgiment de la societat de classes.

Per tant, és obligatori citar l’esdeveniment més important en l’àmbit del progrés tecnològic que va generar canvis profunds i transformà la societat i les seves capes, facilitant la proliferació i conceptualització de les classes socials: la Revolució Industrial. El desenvolupament industrial i comercial va establir les bases, tant a Anglaterra com a França, per una narrativa que tenia com a tema una classe mitjana ascendent amb implicacions polítiques i reivindicacions dirigides contra una aristocràcia arrelada als seus privilegis. Aquestes reivindicacions buscaven concentrar i cercar un electorat “imaginari”, les classes mitjanes, convertint-les en un col·lectiu que s’erigia com l’adequat per representar els interessos del conjunt de la societat.

Tanmateix, seria encara més reduccionista no parlar sobre l’àmbit polític: la Revolució Francesa (1789-99) i els canvis que aquesta va comportar, des de l’abolició del feudalisme fins al reconeixement dels drets de l’home i el ciutadà, passant també per la idea que les coses es podien canviar, no només havien derrocat un rei, van derrocar un règim. També el sorgiment del liberalisme, moviment polític i socioeconòmic estretament lligat a la burgesia, o classes mitjanes.

Liberalisme i classes socials

Pels liberals, les prioritats se situaven en l’esfera política i econòmica. Políticament, reclamaven la substitució del model absolutista per un model que cerqués una representativitat, un règim que permetés el laissez-faire, enfront de la regulació burocràtica de l’economia. Aquests creien que les debilitats morals dels pobres eren conseqüència de la mateixa pobresa. Encara que podien ser acusats d’indiferents en relació amb els assumptes socials, els liberals pensaven que amb l’aplicació del liberalisme econòmic el progrés i la riquesa es reflectiria en el conjunt de la societat. A llarg termini, l’ideal del liberalisme implicava el sorgiment d’una societat sense classes constituïda per individus lliures i iguals, encara que, a curt termini, es dirigís obertament als estrats socials mitjans de la societat. Això suposava denigrar als que estaven per sobre i per sota d’ells: aristòcrates i classes baixes.

Es podria afirmar que pels liberals a la societat ideal no existirien classes, ja que la majoria dels ciutadans restaven integrats en la mateixa classe –mitjana-. Per exemple, a la França de la Restauració, l’objectiu era assolir una nació de propietaris independents on la burgesia constituiria el noranta-nou per cent de la població. Els liberals estaven convençuts de la idea de progrés, però donat que eren part de “l’establishment”, estaven decidits a fer tot el possible perquè els canvis fossin mínims. És a dir, si parlem de principis de segle, la majoria de liberals no tenien com a prioritat la societat industrial i encara a mitjan segle sospiraven per un món de petites empreses en els sectors de l’agricultura i les indústries artesanals. En canvi, les últimes dècades del segle XIX van ser diferents per aquestes classes mitjanes, que van veure com els seus negocis s’arruïnaven per la competència ferotge entre grups de diferents categories i diversos interessos econòmics. A dalt, un petit nombre de comerciants, industrials i especialment banquers, es van anar distanciant cada cop més dels que havien sigut els seus iguals, que van passar a ser considerats “petita burgesia”, amb dificultat per sobreviure, rebent pressions econòmiques que feien perillar la seva apreciada i idealitzada llibertat, a més del fracàs empresarial.

Perquè s’originés qualsevol forma de visió liberal de la societat era fonamental l’existència d’un concepte definit per Jürgen Habermas com l’àmbit on els individus particulars s’uneixen sota diferents institucions per a crear opinió sobre segons quins temes o aspectes de la vida pública. El terme “esfera pública” emprat per Habermas estava destinat a definir la “burgesia”, ja que va vincular la seva formació amb l’auge de l’economia capitalista durant el segle XVIII. No obstant això, aquest terme es pot considerar com un espai on es podrien formar diferents tipus d’identitat de classe, en cap cas únicament burgesa.

El nou món burgès

Aquestes variables són la representació del canvi de paradigma que durant el segle XIX va afectar els models econòmics, socials i polítics a Europa, amb diferències notables depenent de l’estat. Mai es va produir de forma monolítica. Però, viure a l’Europa del segle XIX va significar ser testimoni d’un canvi social d’una magnitud considerable, podia influir en les emocions dels contemporanis i en el seu pensament, que ho vivien amb fascinació per una banda, i alhora amb preocupació. Fascinant a causa dels successos lligats a les revolucions tant industrial com francesa, que havien fet créixer l’esperança de vèncer alguns dels antics mals de la humanitat, com les caresties, la ignorància i l’opressió. Tanmateix, aquestes forces revolucionàries eren capaces d’amenaçar les estructures de la societat i preocupava a grans sectors. Hi havia testimonis d’època que els preocupava i fins i tot temien perquè es produís una lluita sense pietat entre rics i pobres, ja que el problema que dividia en aquell moment als éssers humans ja no era una qüestió únicament política, sinó també social; la de decidir si triomfava l’esperit egoista o l’esperit del sacrifici; si la societat ha de ser un comerç per a benefici del més fort o la consagració de cadascú al benefici de tots, principalment a la protecció del més dèbil.

La societat post revolucionària a França era burgesa en estructura i valors, amb l’existència d’una nova figura, la del “parvenus”: l’home que es fa a si mateix, a la cultura liberal burgesa. Pot semblar poc revolucionari que el 1840 la meitat del Senat a França fos ocupat per familiars de l’antiga noblesa, però, encara és més sorprenent que als burgesos els sorprengués més que l’altra meitat fossin jornalers el 1789, sobretot si s’observa les exclusives jerarquies socials a la resta d’Europa. A diferència de París, a Londres, Sant Petersburg, Viena o Berlín encara hi havia coses que no es podien comprar amb diners. L’evolució de l’economia industrial capitalista de mitjans de segle XIX depenia de generar més de pressa jornalers que patrons. Per cada home que triomfava en aquesta anomenada “cursa oberta al talent” del nou món burgès, s’enfonsaven milers.

Per a nombroses famílies treballadores, per a qui tota la resta de camins d’ascens social estaven tancats, la petita burocràcia, el magisteri i el sacerdoci eren teòricament, els seus sostres de vidre. Les professions liberals no estaven en les seves possibilitats. Advocats, metges, professors universitaris o qualsevol altra professió considerada com a culte, requerien molts anys de dedicació i estudi, a més de recursos i un talent excepcional, sempre acompanyat de grans oportunitats.

En general, les condicions socials, econòmiques i culturals no eren favorables pels pobres en aquest nou món. Existien grups que sí que van sortir beneficiats, aquelles minories que en altres temps estaven al marge de l’ascens social no només per naixement, sinó per patir una discriminació oficial i col·lectiva. És el cas dels protestants i els jueus, com Karl Marx, l’ideòleg socialista considerat com una de les ments més brillants del segle XIX.

Els treballadors i les classes baixes; la consciència de classe

Des del principi van sorgir diferents crítiques al liberalisme i a les seves suposades conseqüències per a les relacions socials. Fossin conservadors o radicals, la majoria de liberals pensaven de forma determinant que la pauperització de les masses era un obstacle evident per al progrés de la societat. Durant les dècades dels trenta i quaranta ja s’havia generat a l’opinió pública la imatge estereotipada d’una força de treball desmoralitzada per les llargues i dures jornades de treball, els irrisoris salaris, els habitatges petits i condicions generals molt pobres. Hi ha constància d’escrits per part de periodistes de l’època on afirmaven que els bàrbars que amenacen la societat no vénen del Caucas ni de les estepes tàrtares sinó que estan als suburbis de les ciutats industrials. Ja els socialistes utòpics o primers ideòlegs socialistes varen ser vehements contra la societat competitiva i l’economia política liberal. En el cas de Louis Blanc, qualificava aquesta com “sistema d’extermini” i li atribuïa una llarga llista d’acusacions: pobresa, degradació moral als suburbis, crims i fins i tot les crisis industrials.

La política liberal no s’esforçava a erradicar la pobresa, però si hi havia mètodes i iniciatives que buscaven ajudar a fer que aquesta no fos tan greu. Per exemple a l’Anglaterra rural, el sistema “Speenhamland” consagrava el dret a la vida mitjançant un sistema de subvencions, una mena de complement salarial sense tenir en compte el nivell d’ingressos mínim dels afectats, ja que variava depenen de la composició de les famílies. Es pot considerar com la primera política pública sosteniment del poder adquisitiu a les famílies amb el mínim d’ingressos per a cobrir despeses i necessitats bàsiques, com l’habitatge i l’alimentació. A diferència d’altres subvencions o ajuts dins del marc de les Old Poor Laws^[1]Sistema d’ajusts públics des de finals del segle XVI, regnat d’Isabel I fins a 1834 estretament lligades a una concepció judeocristiana de caritat i gestionada per les parròquies. el sistema Speenhamland no exigia una contrapartida a canvi de l’assistència, ja que era atorgat sota la justificació del dret a la vida. Aquest sistema va ser abolit l’any 1834, generant un nou sistema, les New Poor Laws, vigents fins després de la segona guerra mundial i substituïdes pel sistema de benestar anglès actual. Com a procés per combatre la pobresa, la caritat cristiana era bastant inútil. Però era popular no només entre els tradicionalistes rics, sinó també entre els tradicionalistes pobres, convençuts profundament que tenien dret a rebre les sobres dels rics.

Per un costat, existien treballadors que feien el possible per unir-se a la classe mitjana, o fins i tot seguien els preceptes d’austeritat i de millora individual de l’ideari liberal. Hi havia personatges de les classes mitjanes radicals que a través d’associacions o corporacions, buscaven mitjançant l’estratègia de l’autoajuda, convertir treballadors pobres en persones de classe mitjana, apartant-els de la desmoralització i depravació que imperava en els suburbis. Per altra banda, hi havia molts més treballadors enfrontats a les catàstrofes socials que no entenien, que restaven submergits a la pobresa mentre eren explotats en els seus treballs amb jornades que s’allargaven amb infinitat d’hores, amuntegats als suburbis o en els extensos complexos dels pobles industrials, acabaven enfonsant-se i deixant-se anar a l’abisme de l’existència precària. L’alcohol era la sortida més fàcil i ràpida de les ciutats industrials i suburbis, encara que la preocupació per l’alcoholisme no era exclusiu de les classes treballadores a l’Europa del segle XIX. Altres símptomes de desmoralització de les classes treballadores eren l’infanticidi, la prostitució i el suïcidi.

Les ciutats i zones industrials van créixer ràpidament sense planificació i les conseqüències eren nefastes pels seus ciutadans. Els serveis més elementals no es podien garantir de cap de les maneres, faltaven neteges bàsiques de la via pública, l’abastiment d’aigua, sanitat i habitatges per a la classe treballadora. Com a conseqüència, l’aparició d’epidèmies de malalties contagioses com el còlera, causada per l’aigua, van arrasar Europa durant les dècades dels trenta, quaranta i cinquanta. Tanmateix, en aquest espai temporal van aparèixer altres malalties com el tifus i el paludisme. Els efectes van ser devastadors a les ciutats, però les classes mitjanes i altes no ho van patir, les víctimes eren majoritàriament les classes treballadores. El desenvolupament urbà va ser un procés increïble de segregació de classes, que empentava als nous treballadors pobres a grans concentracions de misèria allunyades dels centres de decisió i poder, del govern i dels negocis; de les noves zones residencials de la burgesia. Només a partir de 1848, quan les epidèmies van desbordar els suburbis i començaren a matar també als rics, es van començar a planificar i reconstruir les urbs.

El socialisme i el moviment obrer que va sorgir arran de les variables comentades era un crit en defensa d’aquestes injustícies i es manifestava en formes de bel·ligerància característiques del món del treball fins aleshores. Però tenia una variant diferencial, el moviment obrer del segle XIX tenia característica que fins aleshores a la història no s’havia evidenciat, era la consciència de classe i l’ambició de classe. No era simplement una lluita dels pobres contra els rics, es tractava d’una classe específica, la classe treballadora, obrers i proletariat que s’enfrontava a un altre, els patrons capitalistes. La Revolució francesa va inspirar i dotar de sentit i confiança a aquesta nova classe social i la Revolució industrial va originar la necessitat d’una mobilització permanent. La consciència jacobina de la Revolució francesa va dotar i transformà l’ideari del moviment obrer i del socialisme, que volia transformar en actors als quals fins ara eren únicament víctimes, assentant les bases i reivindicacions del moviment democràtic.