Imatge de portada: Locomotora 41 018 de la Deutsche Reichsbahn. Font: Wikimedia Commons (CC BY-SA 3.0)
Contextualització
Al tombant del segon mil·lenni, dos científics encunyaren el terme Antropocè per a designar un període geològic que començaria en la Revolució industrial i en el qual ens trobaríem ara mateix, caracteritzat per la magnitud de l’impacte de les activitats humanes sobre el medi ambient. Destaca sobretot l’escalfament global per acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Tanmateix, troballes i simulacions més recents indiquen que la desforestació des que s’introduí l’agricultura en el Neolític ja hauria contribuït a canviar el clima.
L’Antropocè
L’any 2000, els científics Paul Crutzen i Eugene Stoermer van proposar la introducció d’una nova era geològica, l’Antropocè (anthropos= humà en grec), considerant que l’impacte ambiental d’origen humà (antropogènic) actualment supera els canvis naturals amb una rapidesa sense precedents. El primer any de l’Antropocè seria el simbòlic 1784, quan James Watt patentà la màquina de vapor alimentada per carbó mineral, que propulsaria la Revolució industrial, tot i que realment va ser sobre 1850 quan les emissions de gasos d’efecte hivernacle començaren a augmentar de manera exponencial; juntament amb la consolidació global de l’industrialisme. A més, la demografia mundial va explotar des d’aleshores, passant d’uns mil milions a més de set mil milions d’humans en l’actualitat; un augment del 85%..
No obstant això, l’any 2003 William Ruddiman va proposar la “Hipòtesi antropogènica primerenca”, provant que les transformacions ambientals humanes des del Neolític van tindre efectes sobre el clima, creixent fins a ser significatius en les primeres dècades del segle XIX. En el seu treball de 2013, confrontant la seua hipòtesi i la de Crutzen i Stoermer, Ruddiman considera tres índexs d’influència humana en les condicions planetàries. Aquests són la tala forestal i l’ús del sòl, les emissions de gasos d’efecte hivernacle representats pel diòxid de carboni i el metà (CO2 i CH4), i els efectes sobre la temperatura global. Cal tindre en compte que les dades fiables sobre l’ús del sòl eren rares abans de 1950, i les projeccions sobre èpoques anteriors normalment pressuposen que els humans han utilitzat constantment al voltant d’una hectàrea de terra per càpita. Però les últimes dades arqueològiques, evidencien un ús més gran del sòl per persona en el passat.
L’agricultura es va estendre en moments diferents des de més d’un punt d’irradiació, fa entre nou i quatre mil anys. Europa i Xina, havent representat durant molt de temps el 40% de la població de la Terra, proporcionen abundants evidències arqueològiques d’aquests darrers mil·lennis. A més, la seua evolució demogràfica dels últims 2000 anys és prou coneguda. Però les estimacions d’èpoques anteriors es basen generalment en models geomètrics assumint que les poblacions duplicaven la seua mida cada mil·lenni. A pesar d’això, les investigacions més recents revelen que les comunitats humanes van créixer ràpidament just després d’adoptar l’hàbit d’establir-se permanentment en un mateix lloc (sedentarització), però prompte les malalties de multitud (sobretot pestes) van frenar el seu creixement. I l’augment accelerat de la població dels últims cinc-cents anys va començar gràcies a les millores en el control de malalties.
Posant a prova els models planetaris a partir de tres índex d’impacte humà: desforestació i ús del sòl, emissions d’efecte hivernacle i temperatura global
Pel que fa a la desforestació, els models que suposen una quantitat constant de terra agrària per càpita des del Neolític mostren encara poca tala forestal a l’altura del 1800. Però els models que incorporen dades arqueològiques revelen una desforestació del 70% a les regions densament poblades. Per exemple, al centre-est de la Xina es conreaven 0,6-0,7 hectàrees per persona fa 2000 anys, disminuint a 0,15-0,2 hectàrees per càpita l’any 1800, la qual cosa s’explica per l’augment d’eficiència propiciat per l’ús de fems i noves tècniques. A més, a Àsia s’ha estimat que el 38% de la superfície actualment ocupada per cultius d’arròs ja estava en ús fa un mil·lenni. No obstant això, la població mundial era només un 6% de la moderna. De fet, a Europa i la Xina, durant els darrers dos mil·lennis, la tala forestal per càpita ha disminuït en un factor de 3 a 4.
Les proves arqueològiques indiquen que fins ara, ¾ de la desforestació total s’ha produït abans de 1850. Com que la quantitat de CO2 atmosfèric preindustrial va en gran part en funció de la desforestació, les simulacions que suposen un ús constant del sòl per càpita mostren uns 210.000 milions de tones acumulades. Però en les que inclouen dades disponibles, la quantitat és de 451.000 milions. Això, sumat a la crema generalitzada de biomassa i les emissions de metà provinents de la ramaderia A més, les emissions antropogèniques directes haurien escalfat els mars i desencadenat un procés de retroalimentació d’alliberament de diòxid de carboni, tenint en compte que els oceans més càlids contenen menys CO2 en solució. Amb tot, l’anomalia de 40 parts per milió de CO2 a l’aire, que s’obté si es consideren les emissions humanes des del Neolític, s’ajusta més a la realitat que les quantitats molt inferiors estimades des d’una visió purament industrial.
Respecte dels canvis antropogènics de la temperatura global, s’han provat tres models matemàtics de circulació general (MCG) atmosfera-oceà per determinar els efectes relatius de les emissions antropogèniques preindustrials i industrials. Pel que fa a les emissions antropogèniques de gasos d’efecte hivernacle, després de 1850 les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni i metà van augmentar exponencialment. No obstant això, les tendències a l’alça dels últims set mil·lennis, contrasten amb les tendències a la baixa dels tres períodes anteriors entre glaciacions. De fet, fa 2000 anys, ambdues tendències havien augmentat una desviació estàndard sobre la mitjana interglacial anterior, tal com demostren les evidències de la perforació de gel, les dades arqueològiques i les històriques.
Tenint en compte que els sistemes climàtics triguen dècades a respondre a les alteracions en la composició atmosfèrica, la concentració de gasos de 1990 en el model representa el clima de 2013. La diferència entre el 1990 i el 1850ens dóna una mesura dels efectes de l’era industrial; i la diferència entre el 1850 i els models no antropogènics (utilitzant 240 parts per milió de CO2 i 450 parts per bilió per a CH4, tal com es calcula a la hipòtesi antropogènica primerenca) mesura l’impacte preindustrial estimat. Contra tot pronòstic, l’escalfament preindustrial simulat és lleugerament més gran. L’explicació fonamental és la major resposta a la temperatura per part d’una capa de gel marí més gran. En la simulació que no té en compte les emissions anteriors a 1850, les temperatures globals són 1,3-1,4 °C, més fredes que en l’experiment que sí que les considera.
A més, la hipòtesi antropogènica primerenca sosté que una nova glaciació hauria començat fa un o dos mil·lennis si les emissions agrícoles no hagueren mantingut la Terra calenta (i amb una desforestació antiga més moderada i, per tant, canvis més petits en l’albedo de la terra), cosa que es confirma amb la coberta de neu permanent prevista per a avui dia en les simulacions de model sense emissions preindustrials; més gran del que és realment en l’actualitat. Més que escalfar directament, els gasos d’efecte hivernacle d’origen humà a l’època preindustrial van compensar un refredament natural que ja hauria permès que les capes de gel creixessin al Pol nord.
Aquesta explicació no és descabellada, al contrari. Posant per cas l’est d’Hispània, se sap que en època neolítica hi retrocediren els boscos de carrasques (Quercus), empobrint la capa vegetal i apoderant-se els pins (Pinus) dels espais no cultivats. Concretament en el pla de Vinaròs-Benicarló i el corredor d’Alcalà, Arturo Oliver en el seu estudi de l’any 1994 sobre la protohistòria en aqueixes terres, indica que es té plena constància de l’erosió que ha patit la zona a causa de la desforestació anterior a la conquesta romana, com també passa en altres punts; car es tracta d’un exemple emmarcat en un procés global. De fet, si aquesta regió actualment té un clima mediterrani més aviat sec, el d’època ibèrica era més humit, qualificable de subatlàntic; com ho corroboren les restes de pol·len i animals que s’han trobat en els poblats excavats. Amb el que se sap ara, sembla que aquell clima ja hauria canviat per causes humanes. Açò no minimitza l’impacte de les emissions per l’ús de combustibles fòssils. Perquè, de tota manera, sense la desforestació anterior al segle XIX, l’escalfament global industrial estaria en marxa, però en una fase menys avançada.
Conclusió
Amb tot, les activitats humanes van començar a causar un impacte significatiu en el clima ja al Neolític, segons dades i models d’avantguarda. Pel que fa a una introducció oficial de l’Antropocè com a era, Ruddiman identifica un conjunt d’inconvenients.
En primer lloc, donada la magnitud de l’impacte antropogènic durant milers d’anys, mantenir el 1850 com a data d’inici tal com es va proposar originalment tindria poc sentit per a ell, i suggereix dividir-lo entre una primera fase lenta i una segona explosiva. En segon lloc, introduir l’Antropocè suposaria un problema en la nomenclatura estratigràfica eliminant l’Holocè (els darrers 12.000 anys) en gran mesura, o fins i tot totalment si les extincions de megafauna des de l’arribada de l’home a Amèrica es prengueren com l’inici de l’Antropocè. En tercer lloc, donat el ritme de propagació de l’agricultura, lent i desigual geogràficament, no es pot trobar un moment d’inici clar i únic. En canvi, mantindria “Antropocè” com a terme informal. Tanmateix, que l’escalfament provocat en set mil·lennis estiga a punt d’igualar-se en poc més de 150 anys és una perspectiva dramàtica. Potser la proposta de Crutzen i Stoermer encara mereixeria consideració.
Per a saber-ne més
CRUTZEN, P & STOERMER, J. The “Anthropocene”. Global Change Newsletter, 2000, núm. 41, pp. 17-18.
CRUTZEN, P. Geology of mankind, Nature, 2002, núm. 415, p.23.
RUDDIMAN, W. The Anthropogenic Greenhouse Era Began Thousands of Years Ago. Climatic Change, 2003, núm 61, pp. 261-293.
RUDDIMAN, W. The Anthropocene. Annual Review of Earth and Planetary Sciences, 2013, núm. 41, vol. 1, pp. 45-68.
OLIVER, A. Territorio y poblamiento protohistóricos en el llano litoral del Baix Maestrat [Tesi Doctoral], 1994. Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura.
