Com es fabricaven els britànics? Protonacionalisme a la Gran Bretanya del segle XVIII

Què és el protonacionalisme?

L’estudi de la nació ha sigut des dels mateixos inicis de la contemporaneïtat un tema cabdal dins de la historiografia encara que al pas del temps s’hagi abordat des de paradigmes teòrics diversos amb objectius diferents. El primordialisme, que entén la nació com un fet inherent a la naturalesa humana, fou la primera explicació teòrica dels orígens nacionals dels pobles, i és com entenen la nació els mateixos nacionalistes. Molt lligat a aquest, el paradigma perennialista -hegemònic a la historiografia entre finals del s. XIX i la fi de la Segona Guerra Mundial-, explica la naturalesa perenne de les nacions: això és, més enllà de la seva possible naturalesa inherent als humans o dels possibles canvis i trencaments, que sempre han existit al llarg del temps. També des del marxisme clàssic s’abordà la qüestió nacional dins els debats de la Segona Internacional, que culminaran anys més tard amb una de les definicions de nació més emprades^[1]Una Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat de l’idioma, del territori, de la vida econòmica i de la psicologia, manifestada aquesta … Continue reading de la mà del dirigent soviètic Iósif Stalin.

La gran majoria d’aquests treballs, fos des de la perspectiva teòrica que fos, abordaven l’estudi de la nació amb voluntat d’objectivar-la, tot cercant aquells elements que la configuren i  la defineixen. Aquesta empresa però, mai donà explicacions del tot convincents, ja que allò que fonamentava una nació no ho feia en una altra.

Tot i que els primers autors apareixen a la dècada dels 60 del segle passat, fou als 80 quan sorgí amb força un nou paradigma teòric d’estudi de les nacions. Aquest fou molt renovador i aglutinava tant historiadors com sociòlegs, politòlegs o antropòlegs: el modernisme. Aquest serà el nostre punt de sortida. El modernisme el podem definir com el paradigma que entén la nació i el nacionalisme com un fenomen recent en el temps i  una novetat històrica com a ideologia. El caràcter construït o imaginat de les nacions i la seva capacitat d’aglutinar transversalment grans quantitats de gent són les principals característiques del fenomen nacional. Dins el paradigma general del modernisme trobem diverses vessants que, tot i compartir que el fenomen nacional és inherent a la modernitat i que sorgeix de manera artificial a partir d’aquesta, divergeixen en quins són els elements específics que la conformen. El construccionisme però, fou la vessant que coronà el modernisme com a paradigma teòric hegemònic. Es caracteritza per atorgar al fenomen nacional un component social en el seu procés de formació, pel deteniment en els de baix per entendre el gran èxit del nacionalisme com a ideologia i la seva capacitat per reordenar el món. Per una banda, trobem la definició de Benedict Anderson de nació com una comunitat política imaginada inherentment limitada i sobirana., entenent-la com una nova forma cultural –equiparable a la religió- i no com una ideologia política pròpiament. La caducitat de les velles formes de cosmovisió –la religió i el dinastisme per dret diví entre d’altres- fóra causada pel sorgiment de noves formes cognitives d’entendre el món, causades pel capitalisme incipient i l’aparició de la impremta a partir del s. XVI. Serien aquestes doncs, les motivacions el sorgiment del fenomen nacional. 

Per altra banda, Eric Hobsbawm fou l’altre gran autor del modernisme constructivista. Des d’un marxisme del tot heterodox, Hobsbawm interpreta el fenomen nacional com una expressió més de la lluita de classes i del desenvolupament del mode de producció capitalista. El combat pel manteniment del poder de les classes dominants –o per les subalternes que l’anhelen- havia de comptar, forçosament, amb algun tipus de consens –conscient o inconscient- entre la gran majoria de la població. Es tractaria d’un fenomen dual, ja que tot i ésser construïdes -les nacions- principalment des de les elits, aquestes havien d’incloure necessitats, interessos, anhels o expressions culturals -que no eren necessàriament nacionals o nacionalistes- de la gran majoria de la població per assegurar una bona assimilació del projecte nacional entre la població.  

Així doncs, en la configuració de la nació, els nacionalistes cercaren identitats col·lectives preexistents que la majoria de la població pogués acceptar i fer-se-les del tot seves aquest cop en un marc nacional. Aquestes formes d’identificació col·lectives Hobsbawm les anomenarà protonacionalisme popular. Ara bé, quines són aquestes formes d’identitat col·lectiva populars prèvies a la nació? És, segons Hobwbawm, una pregunta dificilíssima de respondre degut a la condició analfabeta de la majoria de les classes populars. L’autor discernirà entre dos tipus de protonacionalisme popular: un primer relacionat amb el culte a certs símbols religiosos, que podien traspassar les fronteres identitàries més enllà d’un grup a escala local; i un segon, que era la traducció popular de certs llenguatges polítics o sentiments de pertinença a una institució política per part de les elits. A continuació l’autor analitza alguns d’aquells elements que conformen la nació i que els nacionalistes entenen com a històricament formats, això és, la llengua, l’ètnia, la religió o el sentiment de pertinença a una institució política. Amb cap d’ells però, es pot traçar una línia contínua que ho enllaci amb les nacions modernes.  

Aplicat a un estudi de cas –el britànic-, el present article revisa el plantejament elaborat pel modernisme constructivista pel que fa al protonacionalisme popular amb una explicació complementària. Seguint el rastre plantejat per Hobsbawm i Anderson, intentarem identificar amb quins elements es forma la identitat britànica o, dit d’una altra forma, com es fabricaven els britànics. Tractarem d’identificar aquells elements que conformen el patriotisme britànic del s. XVIII que, un segle més tard, conformaran la identitat nacional britànica. Aquesta visió vol plantejar la complexitat i heterogeneïtat de la identitat britànica del set-cents, basada a grans trets amb la gal·lofòbia, un context de guerra imminent i el protestantisme com a ideologia aglutinadora. Per dur a terme aquesta tasca seguirem la tesi de la historiadora anglesa Linda Colley, basada en una aproximació des de la història sociocultural d’allò polític al nostre subjecte d’estudi: el patriotisme britànic divuitesc.

El sentiment antifrancès

La unió política entre Escòcia i Anglaterra el 1707 (amb Gal·les ja absorbida al s. XVI) no significà un canvi homogeneïtzant immediat en termes culturals per a la gran majoria de la població de la Gran Bretanya, ni tampoc la unió de tres blocs nacionals conscients i ben definits. Igual que la resta d’Europa a l’època, la Gran Bretanya era infinitament diversa pel que fa a costums i cultura dels seus habitants. Colley parteix doncs de la famosa definició de nació d’Anderson com una comunitat imaginada. Això ens porta a entendre el fenomen nacional -i abans que aquest el patriòtic-^[2]El patriotisme és el sentiment d’estima i sacrifici cap al país o terra d’un mateix, sense ser pròpiament una ideologia política com és el nacionalisme. com quelcom subjectiu i essencialment mal·leable. Estem davant del procés de construcció d’una identitat heterogènia pel que fa a cultura, ètnia, gènere o classe social. Així doncs què unia als britànics del s. XVIII?

El procés de construcció nacional a aquells territoris on conviuen diverses identitats passa en bona part per la identificació del subjecte col·lectiu a través de la seva negació: l’altre; l’enemic. Les diferències nacionals, regionals, de classe o gènere queden relegades a un segon terme en moments de guerra o de perill imminent. A la Gran Bretanya del s. XVIII aquest altre serà indiscutiblement França. Al llarg de tot el s. XVIII la Gran Bretanya estigué, quasi ininterrompudament, amb conflictes bèl·lics amb França, fet determinant en la visió del francès dins l’imaginari col·lectiu dels britànics. Tot i ser un conflicte de caràcter essencialment religiós, França suposà en reiterades ocasions un problema polític de primer ordre.

El suport actiu de França a les colònies americanes per al seu procés d’independència respecte a la corona britànica va donar pas a la creació d’un nou estat que s’autoproclamava no només independent, sinó més lliure, millor i més protestant que La Gran Bretanya. Suposà doncs, un desafiament directe al model polític britànic si tenim en compte la societat britànica de l’època on l’opinió pública tenia un pes cada cop major dins l’escenari polític. La lectura patriòtica de la Guerra d’Independència dels Estats Units serà la d’un conflicte potenciat essencialment per França que posà punt final a un model d’Imperi, evidenciant la caducitat de les institucions britàniques per al control de les seves colònies. Per aquest motiu, el discurs patriòtic virà cap a posicions més reaccionàries amb un reforç de la monarquia i l’imperi, remarcant les victòries militars i un govern fort liderat per una elit netament britànica com a condició indispensable. 

La Revolució Francesa i les Guerres Napoleòniques seran vistes per les elits britàniques com una amenaça a l’ordre social i polític amb el fantasma de la revolució al darrere. En un context internacional on els processos revolucionaris havien portat formes d’organització alternatives com la meritocràcia, les elits estamentals necessitaven noves formes de legitimació més enllà de la coerció. Necessitaven ser capaços de repel·lir les dissidències que veiessin l’ordre polític com a exclusiu i massa luxós, així com renovar la seva legitimitat. 

Aquesta nova elit genuïnament britànica articulà la seva identitat a través d’un sistema educatiu basat en la lloança dels valors militars i de comandament a través de la lectura dels clàssics grecollatins com Homer o Virgili. El llinatge noble dels seus protagonistes com Eneas o Ulisses legitimava la direcció elitista del poder polític, i pràctiques com la caça, el turisme intern o el patronatge d’art popularitzava la funció social -i patriòtica- de les elits entre la població. Una altra expressió de la creació de la identitat patriòtica de les elits és la creació d’institucions culturals i artístiques oficials com ara el British Institution for Promoting the Fine Arts in the United Kingdom, fundat l’any 1805 a Londres. 

Tradicionalment la identitat de les elits es basava en un cosmopolitisme amb un especial gust per la cultura francesa i italiana, relegant doncs la producció cultural del país propi a un segon terme. Serà gràcies a les demandes per part de la classe burgesa en ple creixement social i polític que l’aristocràcia estamental començarà a considerar a artistes britànics com William Aikman o William Hogarth. Gràcies al mecenatge de les elits, hi hagué una important producció artística destinada a la creació de tot un univers simbòlic basat en el militarisme, la guerra, l’ideal d’imperi i l’èpica dels herois de guerra.

Les antigues elits de principis del s. XVIII caracteritzades pel seu gust per l’art, la moda i la música à la française aconseguiran reformular la seva identitat a tombants de segle per una aristocràcia patriòtica les propietats i interessos de la qual eren també les propietats i interessos del poble.

El Protestantisme

El sentiment de rebuig cap a tot allò francès, la por d’un alçament jacobita^[3]El jacobitisme fou un moviment polític britànic que tenia com a objectiu la restauració de la Casa Estuard a la corona britànica. Tot i ser un moviment polític molt heterogeni, el catolicisme … Continue reading o l’expansió de l’imperi britànic a territoris arreu del món no s’entendria sense el paper de la religió. La història compartida entre Gal·les, Escòcia i Anglaterra arran de la Reforma i les successives guerres contra altres potències europees majoritàriament catòliques -com França- feu del protestantisme un dels elements que unificava als britànics i els distingia de la resta del Món. Tot i no ser un estat confessional, el Regne de la Gran Bretanya es construí políticament sobre una base netament protestant pel que fa a la forma d’entendre l’existència en contraposició a la resta de regnes majoritàriament catòlics. Una mostra d’això la podem trobar a la legislació aprovada pel parlament anglès –i posteriorment britànic- des de les darreries del segle XVII fins a principis del s. XIX. Els britànics catòlics no tenien permès votar ni optar a un càrrec estatal, així com tampoc accedir a ambdues càmeres del Parlament. Durant la majoria del s. XVIII tingueren una taxació afegida i se’ls prohibí la possessió d’armes entre altres mesures punitives. Eren tractats com a traïdors en potència, com a estrangers. 

Una evidència més de l’anticatolicisme inherent a l’edifici institucional britànic la trobem en la successió de la corona reial tant l’any 1688 amb la coronació de Guillem d’Orange com el 1714 amb la de Jordi I. En ambdós casos es trencà amb el principi jurídic dels drets hereditaris per consanguinitat –arrelat profundament a la cultura occidental- per evitar la coronació d’un monarca catòlic.  Davant els problemes religiosos que comportava el dret diví dels reis, els apologistes de la monarquia reconstruïda la legitimaven amb la divina providència i la voluntat del poble. La reorganització del poder després de la Guerra Civil anglesa^[4]Es coneix com a Guerra civil anglesa el conflicte bèl·lic que tingué lloc entre el 1642 i el 1649 al Regne d’Anglaterra. Les successives reformes de caràcter absolutista del rei Carles … Continue reading necessitava noves formes de legitimació per a la corona reial: valgui la redundància, els nous monarques protestants governaven perquè eren protestants i la divina providència així ho volia. La relació que s’establia entre els súbdits i el monarca no era per un tipus de lleialtat personal sinó per una lleialtat comuna cap al protestantisme.  En aquest mateix sentit, el culte al parlament britànic practicat tant per part de l’elit com per altres capes de població excloses de l’esfera política es fonamentava en l’essència protestant de la institució. Fos quin fos l’origen social dels britànics, veien el parlament com una institució útil -les successives victòries militars com ara la Guerra dels Set Anys o la Guerra dels Nou anys entre d’altres així ho corroboraven- on, gràcies a la seva condició protestant, s’hi podien sentir representats.

Altre volta, la difusió de l’empremta jugà un paper determinant en el procés de construcció de la cosmovisió protestant -i anticatòlica-. La difusió de tota mena de publicacions periòdiques amb explicacions protestants de l’origen del Món i el lloc privilegiat dels britànics dins d’aquest arribarà a la majoria de capes de la població. La cerca de similituds entre episodis bíblics, la persecució i execució de protestants com a màrtirs i una possible invasió estrangera serà recurrent dins la propaganda de l’època, creant doncs un imaginari col·lectiu compartit per tots els habitants de la Gran Bretanya perquè els apel·lava directament. Dotava la seva existència d’un sentit històric i diví com a poble escollit on la persecució o exposició a un perill imminent era un mal tràngol necessari per a la victòria de Déu. En tant que poble escollit per Déu, la Gran Bretanya era necessàriament més rica i fructífera que la resta de potències de l’època, especialment les catòliques com França.

Conclusions

El patriotisme britànic construït al llarg del s. XVIII és una identitat forjada amb elements profundament inserits a la societat de l’època. La situació d’excepcionalitat produïda per la guerra és un dels pilars del patriotisme britànic del s. XVIII, sobretot si aquesta suposava un perill d’invasió imminent per a una societat que no havia viscut mai un atac directe sobre el territori propi. Com hem vist, l’alteritat és un altre element essencial dins el patriotisme britànic, ja sigui per part de l’amenaça francesa, els colons insurrectes a Amèrica o els partidaris del retorn de la casa Estuard a la Corona. Cal no relegar a un segon terme l’important pes del protestantisme com a eina ideològica legitimadora i de cohesió entre els britànics. El protestantisme –o l’anticatolicisme militant- serà l’altre pilar fonamental pel qual s’explicarà el sentiment de rebuig tant a francesos com jacobites, així com el sentiment de pertànyer a un poble únic i escollit per Déu en un context internacional de potències catòliques. 

Explicacions des del modernisme clàssic com l’ascens d’una classe burgesa amb propietats i negocis que veu el patriotisme com la millor eina per defensar els seus interessos de classe és una explicació del fenomen del tot raonable; o que l’aprovació parlamentària de la Bill of rights  a la segona meitat del s. XVII suposà una precoç aparició de llibertat d’expressió que, combinada amb l’aparició de l’empremta a les darreries del s. XV, provocarà l’aparició de l’opinió pública com a nou actor polític que influirà decisivament al poder en la configuració de la identitat nacional; o la prolífica publicació de diaris periòdics, textos religiosos, fulletons, almanacs i altres tipus de documents articularan una mateixa consciència a arreu dels territoris del regne tal com descriu Anderson  amb el seu print-capitalism. La mirada de Colley ens ofereix noves explicacions al fenomen nacional a través d’una perspectiva analítica renovadora. Això però, no inutilitza les tesis modernistes clàssiques, sinó que les complementa i reforça.