← El naixement dels Estats Units (I): 13 colònies
→ El Naixement dels Estats Units (III): els estats s’uneixen
Som a l’any 1710. Tot just fa cent anys de l’establiment del primer enclavament a l’Amèrica del Nord continental i els britànics ja controlen bona part de la costa est des de la Florida Espanyola fins a la frontera amb el Quebec. No només han aconseguit assentar-se sinó que les colònies britàniques compten amb nombrosos exemples de societats pròsperes ben organitzades i ben integrades en l’economia regional. No ha estat fàcil. Les dificultats climatològiques, les epidèmies, la fam, les malalties i la violència amb els pobles indígenes han suposat greus desafiaments. Diversos assentaments han hagut de ser abandonats. En altres tota la població ha sucumbit a la fam o a la violència. Els primes colons han hagut de fer front a aquestes dificultats amb escàs o nul suport de la Corona. Malgrat les dificultats, en les colònies reeixides ja podem trobar pels carrers exemples de les primeres generacions de britànics nascuts a Amèrica i perfectament adaptats a les condicions i característiques del continent.
Mentre els colons afrontaven els reptes de l’expansió demogràfica i econòmica i feien front als continuats conflictes amb les poblacions indígenes, les coses pintaven força bé per als interessos geoestratègics de la metròpoli. La Gran Bretanya havia iniciat el seu fulgurant ascens cap a la primera posició dels imperis mundials. Aquest però, mai ha estat un camí fàcil ni pacífic. Com a súbdits britànics, els colons americans es van veure involucrats en tots els grans conflictes europeus. La Guerra de la Gran Aliança (1689-1697), la Guerra de Successió Espanyola (1705-1714) i la Guerra de Successió Austríaca (1744-1748). Totes aquestes guerres tingueren ressonàncies en el món colonial americà. En el context geopolític del moment, França era el principal rival de la Gran Bretanya. Assentats a la riba del riu Mississipí i al Quebec, els francesos practicaven incursions als territoris colonials britànics. Cadascuna de les colònies defensava el seu territori mitjançant les milícies colonials i només si el conflicte pujava d’intensitat o si des de Londres es planificava un atac d’envergadura superior, es desembarcaven contingents de l’exèrcit regular. La darrera d’aquestes guerres, la Guerra de Successió Austríaca, va significar una gran victòria de les milícies colonials contra els francesos i es va saldar amb l’ocupació de la regió de Nova Escòcia, al nord de Nova Anglaterra, i Saint Louis, a la riba del Mississipí. Aquest fet va reforçar l’orgull de les colònies i la confiança en sí mateixes i en la seva capacitat d’organització i combat. Ara bé, la firma del tractat de pau d’Aquisgrà el 1748, que posava fi a la guerra i estipulava el retorn de part dels territoris conquerits per les colònies britàniques a França, va caure com un gerro d’aigua freda. Foren molts els colons que es varen sentir traïts per part de la metròpoli, que al cap i a la fi retornava a l’enemic allò que els les milícies colonials havien aconseguit sense ajuda de l’exèrcit. Malgrat tot, el tractat de 1748 serà més una treva que una renúncia sincera a la violència, si més no en el continent americà. La construcció d’una línia de fortificacions franceses a l’oest de Virgínia motivarà que la colònia hi enviï la milícia sota les ordres d’un jove coronel George Washington. Un cop formalitzada la rendició d’aquest davant dels francesos, la metròpoli accedirà a enviar-hi un cos d’exèrcit regular comandat pel general Edward Braddock. Malgrat tot, aquest també patirà una severa desfeta en caure en una emboscada dels francesos aliats amb comunitats índies de la regió. La derrota humiliant de l’exèrcit regular evidenciarà a ulls dels colons els perills de la dependència militar respecte la metròpoli. Alguns fins hi tot recelen de la verdadera implicació dels polítics de Londres a l’hora de defensar els seus interessos. En alguns cercles comença a quallar la idea que cal confiar més en el poder de la colònia que en el de la llunyana i a vegades poc sensible metròpoli. En aquest sentit, un jove Benjamin Franklin ja propugna la formació d’un Gran Consell Intercolonial que administri la defensa i les relacions amb els indis sense la intermediació de Londres. Aquestes idees, però, eren encara els somnis d’una minoria en l’equador del segle XVIII. L’any 1756 comença la coneguda com a Guerra dels Set Anys, fet que implica, de nou, la declaració formal de guerra entre la Gran Bretanya i França. En el continent americà on, com ja hem vist, les hostilitats havien començat abans, la declaració formal implica un salt notable en l’escala del conflicte. La metròpoli desembarca al continent 25.000 soldats britànics i en recluta 25.000 més d’americans. El Tractat de París, que posa fi a la guerra set anys després, ratifica la victòria fulgurant de la Gran Bretanya en tots els sentits. A partir de la firma del tractat l’any 1763, la Gran Bretanya assolirà la indiscutible primera posició dels imperis colonials mundials. Arran de les victòries de l’exèrcit i de les milícies colonials contra els francesos en els territoris de l’oest i del Canadà, aquests últims deixaran de ser competidors colonials a Nord-Amèrica. Paradoxalment però, la victòria fulgurant de la Gran Bretanya i l’eixamplament dels seus límits colonials, posarà les bases de la pèrdua de les seves colònies més importants en territori americà. El fet és que l’engrandiment del món colonial britànic va suposar un augment considerable de les despeses i una desestabilització de les balances comercials. És necessària una reorganització econòmica i administrativa de l’imperi i això afectarà directament a les tretze colònies, les regions més pròsperes i que fins al moment havien gaudit d’un major grau d’autonomia. L’encarregat de dur a terme aquesta reorganització fou George Grenville, ministre del rei que a més d’intentar fer sostenible l’imperi colonial, té el repte de sanejar els comptes derivats d’una guerra guanyada a costa de l’endeutament nacional. Grenville promulga l’any 1764 la Llei del Sucre, un augment dels impostos sobre les importacions i les exportacions que anirà acompanyada d’un enduriment de la lluita contra el contraban, activitat, aquesta darrera, que les autoritats colonials no s’aplicaven gaire a combatre ja que no suposava gaires perjudicis per a l’economia colonial. Aquell mateix any també es prohibeix l’ús del paper moneda i s’inicia el desplegament permanent de l’exèrcit regular en les colònies. L’any següent apareix la Llei del Timbre que grava els documents oficials i que origina una forta controvèrsia perquè afecta de manera transversal a tots els sectors de la societat, en gravar des la documentació notarial fins als daus passant per les llicències de matrimoni. Malgrat que totes aquestes mesures es duen a terme amb el suport d’un sector de la comunitat colonial, els coneguts com a king’s friends, favorables al centralisme, aquestes mesures desperten les suspicàcies d’una societat orgullosa de la seva autonomia. Aquests recels seran més forts en les colònies de forta presència i tradició puritana o dissident assentades en valors clarament antiautoritaris. En determinades ciutats comencen a sorgir grups que acusen directament al govern de tirania. Com apuntà l’historiador anglès Maldwyn Allen Jones, “després de la guerra els americans estaven preparats per afrontar un menor control imperial, no un de major”. En aquest context comencen a guanyar partidaris personatges com Patrick Henry, representant en la Càmara del Burgesos de Virgínia, que defensava que només les assemblees legislatives de les colònies tenien dret a gravar amb impostos els colons. Aquest raonament en aparença innocent entranya l’acceptació d’una única sobirania, la de la colònia, i el que és més arriscat, nega de manera implícita l’autoritat britànica sobre la població americana. Aquests postulats reben rang d’oficialitat quan són adoptats pel Congrés Intercontinental sobre la Llei del Timbre de 1765. Una altra de les decisions que es prenen en aquest Congrés amb el vot favorable de nou de les tretze colònies és donar suport a un boicot contra els productes britànics. Davant d’aquest seriós desafiament, Londres decideix fer marxa enrere i revoca al cap d’un any la Llei del Timbre. L’any següent, però, el ministre d’Hisenda grava amb nous impostos les importacions de vidre, plom, paper i te. Paral·lelament des de Londres malden per fer complir la Llei de Motins que determina que les despeses d’aquarterament dels soldats britànics corrin a càrrec de les assemblees legislatives de cada colònia. La resposta a aquestes noves mesures decretades per Londres serà la popularització de la màxima de Samuel Adams: “No taxation without representation”. La crispació arribarà a un dels seus moments culminants l’any 1770 quan un grup de soldats britànics obriran foc contra un grup de colons exaltats i deixaran 5 morts. Aquest fet, convenientment magnificat per Samuel Adams i un grup de propagandistes, serà conegut com la “Massacre de Boston” i determinarà de nou un canvi de rumb en la política de Londres.
El ministre Townshend decretarà la derogació de totes les mesures impopulars menys l’impost sobre el te, mantingut com una prova de l’autoritat del Parlament britànic. El fet és, però, que el Parlament britànic ja no gaudia de l’acceptació, si més no, d’una part de la població, que el desafiava obertament i que s’erigia com a representant dels interessos de tots els colons americans sense gaire oposició. L’any 1773 un grup de colons disfressats d’indis mohawk llencen al mar el carregament de te d’un vaixell britànic en el conegut com a Boston Tea Party. La Corona és conscient de la gravetat del desafiament i Londres té clar que una nova claudicació suposarà la renúncia de facto al control polític sobre les colònies, i sense control polític no pot assegurar-se el control econòmic de la pedra angular del sistema colonial. És per aquest motiu que l’any 1774 entren en vigor les Lleis Coercitives, conegudes a les colònies com a Lleis Intolerables, un seguit de mesures repressives que conduiran a la definitiva escalada del conflicte.
La reacció de les colònies davant de l’enduriment de la política de Londres és agrupar-se i, responent a la crida de l’assemblea de Virgínia, representants de les tretze colònies es reuneixen en el que serà el Primer Congrés Continental. En aquest congrés s’acorda una Declaració de Drets i es decideix suspendre les relacions comercials amb la metròpoli condicionant la seva represa a un possible retorn a la situació anterior a 1763. El 18 d’abril de 1775, una escaramussa entre la milícia de Massachusetts i una columna de l’exèrcit britànic que es dirigia a Concord amb la intenció de destruir un polvorí significarà l’inici de la violència armada i la fi de qualsevol reconciliació. És l’inici de la Guerra d’Independència nord-americana. Amb les hostilitats ja començades, els representants de les tretze colònies s’adhereixen un any després a la Declaració d’Independència. Sobta que un any després del fets de Concord i en plenes hostilitats, el Congrés Continental encara refusava trencar de forma definitiva amb la Corona. Cal recordar en aquest sentit que, malgrat que moltes vegades s’ha intentat magnificar el contingut revolucionari del procés d’independència de les tretze colònies, aquest moviment va estar en tot moment encapçalat per una elit acomodada i recolzada per sectors de la mitjana i petita burgesia mogudes més per l’anhel de preservació que no pas les ànsies de ruptura i subversió. El xoc d’interessos confrontats entre l’elit colonial i la metròpoli van conduir a l’enfrontament però cal recordar que també existien xocs d’interessos entre les elits de les diferents colònies. El procés d’independència no va ser un procés tant uniforme com la historiografia tradicional o els mapes històrics mostren. En algunes colònies del sud les oligarquies plantadores, ben integrades en el mercat imperial, actuen a remolc de les decisions preses per les elits del nord, convençudes de la necessitat del trencament. La intensitat amb què la població de Boston o Filadèlfia viu el conflicte contrasta amb la passivitat de les poblacions del sud, on, si no fos per l’última etapa del conflicte, la guerra hagués passat gairebé desapercebuda. Tampoc l’adscripció de la població per un bàndol determinat va ser unànime: mentre que indrets com Massachusetts eren ferms partidaris de la secessió, en l’estat de Nova York els reialistes eren majoria, fet que va motivar que en determinats indrets el conflicte prengués aspecte de guerra civil. El suport directe o indirecte de les potències europees, ansioses per erosionar el poder de la hegemònica Gran Bretanya, va tenir una gran importància al llarg del conflicte. En aquest sentit, destaca, com no podia ser d’altra manera, l’ajuda inestimable de la gran rival: França. Les hàbils gestions de Benjamin Franklin a Paris, afavorides pel prestigi que tenia com a científic, van ser claus per aconseguir el reconeixement i suport de la monarquia francesa. Un cop reconeguda la independència per part de França, Franklin, convertit en el primer ambaixador dels Estats Units a París, va haver de negociar la concessió d’ajuda material, en forma de diners i armes, i posteriorment l’entrada directa de tropes franceses en el conflicte. Al llarg del conflicte Benjamin Franklin va saber jugar una carta sorprenent: fer creure a França que si no donaven suport a les colònies aquestes acabarien pactant amb Londres i París hauria deixat perdre una oportunitat magnífica –qui sap si l’última– de debilitar al seu enemic. Aquesta estratègia sorprenent que passava per fer creure a Lluís XVI que la victòria beneficiava més a França que a les pròpies colònies va donar resultat. L’entrada directa de la Corona Francesa en el conflicte arrossegava de retruc a Espanya, vinculada en matèria de política exterior a França pel Tercer Pacte de Família de 1761. Espanya però, es va mostrar molt crítica amb aquesta operació. L’exemple de les tretze colònies entrava clarament en conflicte amb els seus interessos colonials. En aquest sentit, Floridablanca, Secretari d’Estat espanyol, no va permetre mai l’entrada de diplomàtics americans a Madrid, al·legant que Espanya no havia reconegut la independència de les colònies i qualificant-los sempre d’insurgents.
Malgrat la participació tardana en el conflicte de les tropes de Lluís XVI, a qui beneficiava l’allargament del conflicte, un seguit de victòries estratègiques per part dels exèrcits francoamericans va posar fi a la guerra. L’any 1783 amb la firma del Tractat de Versalles la Gran Bretanya reconeix la independència de les colònies i França i Espanya obtenen importants concessions colonials. Les negociacions de pau no van estar lliures de polèmica i friccions. La firma del tractat de pau va significar el bateig en matèria diplomàtica per als representants dels nounats tretze estats americans. Aquests van quedar molt decebuts de les formes arcaiques i encarcarades de les velles corts europees tan allunyades de l’esperit que volien confegir a les seves futures Repúbliques. En paraules de John Adams, futur segon President dels Estats Units: “Tenen interès en separar-nos de la Gran Bretanya; i en aquest punt, crec, que desitgem dependre d’ells, però no els interessa que ens convertim en una nació formidable i gran i no ens ajudaran a aconseguir-ho.”
