Per qualsevol persona que no estigui familiaritzada amb la política de Bòsnia i Hercegovina dels últims 25 anys, el referèndum que es va celebrar el passat 25 de setembre a la República Srpska (RS) pot semblar ben poca cosa. Objectivament va ser només un plebiscit per declarar el dia 9 de gener com a festa nacional, però en realitat ha sigut la causa que les relacions entre els dos estats federals de Bòsnia i Hercegovina s’hagin tensat fins a extrems que no s’havien vist des del final de la guerra el 1995.
Què té d’especial el 9 de gener que posa tan nerviosos als bosníacs i als croats bosnians? Abans de respondre a aquesta pregunta cal intentar entendre l’àmplia amalgama d’ètnies, religions, i visions polítiques que convergeixen en aquest país anomenat Bòsnia i Hercegovina. En termes d’identitats ètniques els bosnians estan constituïts majoritàriament per tres grups: els bosníacs (també coneguts com a bosnians musulmans), els bosnians croats i els bosnians serbis (o serbo-bosnians). En general cada grup ètnic va relacionat amb una identitat religiosa específica; així els bosníacs són musulmans, els croats són catòlics i els serbis són ortodoxos. Tot i això hi ha alguns bosnians que no s’identifiquen amb cap de les ètnies, com també n’hi ha que consideren la part religiosa com la menys influent en la seva identitat ètnica. El que sí que comparteixen tots els bosnians són els quasi 50 anys de pertinença a l’estat de Iugoslàvia com a una de les seves sis repúbliques integrants.
Durant aquestes dècades de govern socialista, liderat exclusivament pel carismàtic Josip Broz Tito (1892-1980), una de les principals polítiques a nivell social va ser la promoció de la barreja ètnica (tal com demostra el lema nacional “Bratstvo i jedinstvo”, “Germandat i unitat”) per tal d’incentivar la identitat iugoslava per sobre de qualsevol altra. Tot i els esforços de Tito per mantenir a ratlla els nacionalismes ètnics del seu país, deu anys després de la seva mort els discursos nacionalistes guanyaven terreny principalment a causa de la crisi econòmica, la falta de lideratge del partit comunista i el final de la guerra freda. Al llarg del 1990 es van celebrar les primeres eleccions multi-partidistes a cadascun dels estats federals de Iugoslàvia, però els partits comunistes només van guanyar a Sèrbia i a Montenegro; en canvi a Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Macedònia els partits nacionalistes i partidaris de la independència van ser els vencedors. A partir d’aquest moment, en cadascuna d’aquestes quatre repúbliques, es van començar a gestionar les vies cap a la independència, que en el cas d’Eslovènia i Macedònia van culminar en una separació majoritàriament pacífica l’any 1991. Però els problemes van venir quan els serbis no van voler deixar escapar els territoris de Bòsnia i de Croàcia, on una part de la població era sèrbia.
Després que Croàcia, juntament amb Eslovènia, declarés la seva independència el 25 de juny del 1991, van augmentar els conflictes armats a les zones bosnianes i croates on hi havia majoria sèrbia. Els serbis, dirigits pel llavors president de Iugoslàvia Slobodan Milošević, gaudien en aquell moment d’una gran superioritat ja que posseïen gairebé tota la tecnologia de l’Exèrcit Iugoslau. Per això els va ser bastant fàcil prendre possessió d’aquells territoris que ells consideraven serbis, i proclamar la República Sèrbia de Krajina, que ocupava les parts més orientals de Croàcia. És precisament en aquest context que sorgeix el significat de la data mencionada anteriorment. Set mesos després de l’inici dels conflictes a Croàcia, el 9 de gener del 1992, els serbo-bosnians, amb Radovan Karadžić al capdavant, van seguir l’exemple dels seus veïns i van declarar la República Sèrbia de Bòsnia i Hercegovina (SR BiH), que posteriorment s’anomenarà República Srpska. L’escalada del conflicte va començar quan es va convocar un referèndum per a la independència de Bòsnia el 29 de febrer del 1992. Amb un 64% de participació, el 92,7% dels votants estaven a favor de la independència, però els serbo-bosnians van boicotejar el referèndum i, juntament amb el govern iugoslau, el van declarar il·legal. El 6 d’abril del 1992, quan Bòsnia i Hercegovina rep el reconeixement internacional que fa oficial la seva independència, l’exèrcit serbo-bosnià dirigit per Ratko Mladić comença a atacar diferents parts del país, i inicia, amb això, l’anomenada guerra de Bòsnia. Quasi quatre anys després, amb aquesta arma de doble fil que van ser els Acords de Dayton (14 de desembre del 1995), es va posar fi a una cruenta guerra on s’havien vist neteges ètniques, genocidis, camps de concentració i violacions massives. Tanmateix, actualment, els Acords són un dels principals motius pels quals el país està estancat i immers en una espiral de decadència, corrupció i privatització dels béns públics.
Els Acords de Dayton van dividir el país en dos entitats, reestructurant parcialment les fronteres que hi havia entre els tres fronts; d’aquesta manera la Federació de Bòsnia i Hercegovina aplegava el territori pertanyent als musulmans (bosníacs) i als croats, i la República Srpska quedava exclusivament pels serbo-bosnians. Per assegurar-se que la pau es mantindria, aquest tractat, firmat pels líders de cada una de les tres ètnies, es va convertir en la Constitució de Bòsnia i Hercegovina. Així, per sobre d’aquestes dos entitats, la Federació i la República, hi ha el Parlament de Bòsnia, que es regeix segons els Acords, i està presidit per un govern rotatori per tal que estiguin igualment representats tant bosníacs, com serbis i croats. En definitiva, tal com diu l’EDI (Emerging Democracies Institute), els Acords de Dayton han creat “un sistema polític no democràtic que bloqueja la formació de partits multiètnics, el que, en gran part, provoca xovinisme, provincialisme i corrupció de la cultura política. Dayton s’ha convertit en l’obstacle per l’avenç del país”.
Tal com explica Boban Minic (enllaç: https://www.esglobal.org/hacia-donde-va-bosnia-y-herzegovina/ ) hi ha tres dades anecdòtiques, i a la vegada simbòliques, sobre els Acords de Dayton: la Constitució bosniana és l’única d’un país confeccionada en només tres setmanes; ni tan sols està escrita en bosnià, sinó en anglès; l’original va ser robat de la caixa forta de la Presidència de l’Estat i encara està desaparegut després de set anys del seu robatori. Des que es va constituir la República Srpska els serbo-bosnians han estat celebrant el 9 de gener com el seu dia de festa nacional, que a més coincideix amb el dia de Sant Esteve, patró Ortodox de la RS. Però el 26 de novembre del 2015 la Cort Constitucional de Bòsnia i Hercegovina, que és l’entitat que vetlla pel compliment de la constitució, va declarar inconstitucional aquesta festa perquè és discriminatòria contra la població no-sèrbia de la RS. A arrel d’això Milorad Dodik, president de la RS, va decidir convocar un referèndum per què la veu del poble rebatés a la Cort i afirmés el 9 de gener com a festa nacional. Però, com ha passat sempre, Bòsnia està atrapada, tant geogràficament com social i política, entre l’imaginari col·lectiu de l’Orient i l’Occident, i per això qualsevol moviment en la seva política genera l’interès de les principals potències més pròximes. En aquest cas, Vladimir Putin va rebre el líder serbobosnià a Moscou, tres dies abans del referèndum, per mostrar-li el seu suport. Per altra banda, els països occidentals es van oposar al referèndum i, cinc dies abans, la Unió Europea donava llum verda a la sol·licitud de Bòsnia per ser membre europeu.
Finalment el referèndum es va celebrar amb una participació relativament baixa del 55,8%, però d’aquests, el 99,8% van votar afirmativament. Després de la votació, el clima apocalíptic que s’havia viscut abans i durant es va dissipar i, com sovint passa en aquestes ocasions, la vida quotidiana va seguir el seu curs. Ningú va treure els tancs de combat, ni els ciutadans van alçar-se en armes. La societat bosniana està massa cansada dels conflictes ètnics generats pels polítics nacionalistes, i massa preocupada per aconseguir una feina decent al seu propi país. Ara Dodik posa data a un referèndum per a la independència al 2018, però fins i tot els seus votants saben que el nacionalisme no els portarà a una millor situació econòmica del país. Quin futur tindria un país petit i pobre que fins i tot està dividit físicament en dos parts desconnectades?
