Quan un gladiador queia mort a l’arena a l’antiga Roma es retirava el cadàver per la Porta Libitinensis i acabava en una estància dedicada preparar el cos del difunt per el seu enterrament, però prèviament se li aplicaven una sèrie d’intervencions. La primera era fer-li un nou tall al coll per assegurar que la mort era real i fingida (un pur tràmit doncs era realment difícil arribar allà si no havies mort). Segon se li treia l’armadura i aleshores es procurava drenar tota la sang que es pogués del cadàver i s’embotellava. Aquesta sang, poc després, es venia , sovint en farmàcies, i arribava a assolir preus altíssims. Això es deu a que es creia que el gladiador representava totes les qualitats bones en un home (virilitat, força, valor, serenitat en moments difícils) i que es portava a la sang. Per això la comprava moltíssima gent desitjosa de tenir aquestes qualitats per veure-la com un xarop doncs creien que a través de la ingesta d’aquesta sang adquirien les propietats que havien portat el difunt a poder exercir la gladiatura. Sobretot es recomanava a la gent que no era prou valenta, als covards, com a remei al seu mal innat per convertir-se en homes de debò.
A més durant el segle I dC es va estendre la creença que les noies que es pentinaven amb pinta feta de una arma de gladiador banyada en la sang d’un d’aquests aconseguia un matrimoni pròsper en tots els sentits (fecunditat, una vida sexual plena) i això va fer augmentar encara més el comerç de sang de gladiador, que estava autoritzat i reglamentat per l’administració com una mercaderia medicinal més. També es va estendre la creença que alguns òrgans concrets com el fetge, per la seva relació amb la sang, també podien curar aquests mals com recull el metge Escriboni Largo (compositiones) i s’extreia del cadàver dels gladiadors difunts i es tallava en nou trossos per ser consumits crus, però aquesta pràctica no comptava amb l’aprovació total dels metges de l’època, en canvi la sang de gladiador sí. També era un remei molt útil per els malalts epilèptics als quals se’ls recomanava prendre aquella sang com més fresca millor cosa que va arribar a provocar alguns incidents com grups d’epilèptics saltant a l’arena només caure el gladiador derrotat per abalançar-se sobre el gladiador i veure directament la sang que emanava de les ferides encara calenta tal com descriu Celio Aureliano a De Morbis Acutis: “Qui de veritat patia el mal [de la epilèpsia]a més xarrupava la sang calenta que emanava de la ferida mortal, com a remei excel·lent per als seus mals”. Segons recullen les fonts aquests que bevien la sang dels gladiadors es trobaven immediatament millor, però segurament degut a l’efecte suggestiu.
