Els orígens del terrorisme jihadista (II): Qui juga amb foc…

[Aquest article és la continuació de Els orígens del terrorisme islamista (I): el fracàs del nacionalisme àrab http://bit.ly/2y1WzRO] Precedents. Iran: el primer triomf de l’islamisme polític El triomf de la revolució islamista a l’Iran en fer fora al desacreditat xa de Pèrsia, Mohammad Pahlavi (1941-1979), el 1979, va ser un xoc per al gran protector del règim del xa, els Estats Units d’Amèrica (EUA), el qual, tan absort amb l’amenaça comunista que podia representar el local Partit Tudeh, no s’havia donat del potencial revolucionari de l’islamisme que donava sortida al malestar d’una important part de la població. L’estupefacció dels serveis secrets nord-americans era màxima, ja que no entenien què estava passant allà, ni els personatges que lideraven la revolució: “Què dimonis és això d’un aiatol·là?”, preguntaria el vicepresident dels EUA, Mondale; la resposta del director de la CIA, Stansfield Turner, fou encara més reveladora: “no estic segur de saber-ho”. Primerament, aquest islamisme tenia el suport dels antics pilars de l’Antic Règim iranià: els terratinents i el clergat, que s’havien vist desplaçats per les reformes del xa. Seguint l’exemple de la Turquia de Mustafà Kemal (1881-1938), Pahlavi havia impulsat una sèrie de reformes modernitzadores i laiques que havien marginat als antics aliats del règim. La crisi econòmica anirà portant sectors populars al camp dels islamistes.

Amb la implementació de la primera República Islamista s’inaugurava una etapa sense precedents històrics i que qüestionava el concepte de progrés tal com s’entenia fins aquell moment. De cop i volta es proclamà un nou règim, després d’un referèndum que es guanyà amb un 98% dels vots emesos, que es basava en la xara. L’aiatol·là Joemini, l’antiga figura de consens de la revolució, esdevenia el seu líder fins a la seva mort el 1989. Aquell nou govern, que establia una teocràcia, va sobreviure a una greu crisi internacional (la crisi dels hostatges de 1979) i a una llarga i dura guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein (1980-88). Era el triomf del primer règim contemporani pròpiament islamista i esdevindria un nou referent per als països de majoria islàmica. Semblava que allà on els nacionalismes àrabs havien acabat fracassant, l’islamisme polític podia oferir noves alternatives. El cas iranià, però, resulta un cas especial, on es barregen elements propis (a l’Iran es parla persa, no àrab, i és un país de majoria xiïta, contràriament a la majoria musulmana, que és sunnita) i fa falta tenir en compte que la seva articulació política es deu en bona part al “fet diferencial iranià”. La modernització del país en els últims trenta anys i la voluntat de construir un bloc polític propi no supeditat al projecte global dels EUA s’hauria de relacionar més al seu nacionalisme i al fet que el país disposa d’un projecte “burgès” propi, independent dels EUA, d’acord amb Samir Amin.

La consolidació de la República Islàmica a l’Iran conforma un pol d’oposició eficaç a l’imperialisme nordamericà. Permet un projecte propi no subordinat als EUA

La conformació d’un possible bloc crític dins la regió encapçalat per l’Iran potencialment en contra dels interessos nord-americans, va fer sumar punts davant de molts actors veïns, que miraven interessats el seu projecte. Però l’enemistà ràpidament amb els Estats Units, els quals varen decidir compensar la pèrdua d’influència en la regió amb una major capacitat d’intervenció militar a la zona. El tret de sortida: Afganistan Temorosos que els soviètics poguessin accedir al petroli iranià després de la caiguda del xa de Pèrsia, els EUA decidiren de donar suport als diferents grups islamistes (els quals, irònicament, també rebien l’ajuda del seu nou enemic, la República Islamista de l’Iran) per obligar els soviètics a intervenir en el complex conflicte afganès i allunyar-los del Golf Pèrsic. El 23 de gener de 1980, en el seu discurs sobre l’estat de la Unió, el president Jimmy Carter formulà la “doctrina Carter”, on afirmava que qualsevol intent per part d’una força exterior de guanyar el control del Golf Pèrsic seria interpretat com un atac directe als interessos vitals dels EUA i rebutjat per tots els mitjans necessaris, incloent la força militar. Per al secretari d’estat Brzezinski, un furibund antisoviètic, aquests grups islamistes eren una “potent força de canvi” que havien de finançar i proporcionar material bèl·lic contra els soviètics. Això es concretà en els acords amb Pakistan i l’Aràbia Saudita per ajudar als mujahidins, aquells freedom fighters (“lluitadors de la llibertat”) que reberen durant la dècada dels 80 “centenars de milers de tones d’armament i de material militar” (en paraules de Milton Baerden, responsable de la CIA a Pakistan) i més de 3.000 milions de dòlars. L’administració Carter s’implicà a fons en un esforç diplomàtic que també lligava la Xina, Egipte i Gran Bretanya per formar un bloc que ajudés als mujahidins. Lluny d’interpretar allò que realment significaven (una força que lluitava contra el comunisme ateu, però també contra els valors que els Estats Units representaven), els EUA començaren una guerra que encara dura més de 35 anys després.

Per la seva banda, la repressió i radicalització del règim ‘comunista’ de Kabul no ajudava massa en la cerca d’un clima d’entesa o compromís amb els mujahidins, els quals disposaven d’una gran infraestructura proporcionada per molts països al seu abast. Amb els mujahidins estaven el clergat, els camperols i bona part de les tribus del país. La intervenció soviètica es va precipitar pel temor que els EUA fessin servir Afganistan com a plataforma per instal·lar-hi míssils, tal com estaven fent per aquelles dates a l’Alemanya Occidental.

Entre 1982 i 1992 la CIA i l’ISI entrenaren a 35.000 musulmans en camps nordamericans i paquistanesos

És en aquest context que apareixen figures com la d’Osama Bin Laden, fill d’una influent i pròspera família saudita (amb lligams de negocis amb la família Bush, que donaria dos presidents als EUA) el qual, juntament amb altres joves de la seva generació cridats a fer una “guerra santa”, lluitaren contra els soviètics. Bin Laden fundà el 1988 “al-Qaeda al-Askariya” (“la base militar”) a partir de voluntaris islàmics d’arreu del món, que tenia com a objectiu primordial la lluita per l’islam i l’establiment d’un califat mundial; anys després, al-Qaeda organitzaria i executaria els atemptats de les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. Molts dels que es veieren involucrats en la creació d’aquesta i altres organitzacions similars s’encarregaren d’exportar-les a diversos indrets del món amb majoria musulmana i en conflicte (Bòsnia, Filipines, Kosovo, Argèlia, Caixmir…) entre finals dels 80 i durant tota la dècada dels 90. Tot això es feia amb el total coneixement dels serveis secrets pakistanesos i nord-americans, els quals estaven entrenant els futurs terroristes jihadistes. Es calcula que entre 1982 i 1992 s’entrenaren 35.000 musulmans vinguts d’arreu en camps controlats per l’ISI (Inter-service Intelligence) pakistanès i la CIA (als EUA, primerament; i a Afganistan després). La guerra afganesa acabaria el 1992, una vegada retirats els soviètics, amb la victòria dels islamistes, els quals, al seu torn, foren substituïts per un govern talibà, una nova força sectària que havia rebut finançament de l’ISI i que sortia de les escoles islamistes (“madrasses”). La desestabilització del Pròxim Orient i les “guerres brutes” Paral·lelament, Estats Units i els seus aliats al Pròxim Orient desestabilitzaren la regió per les seves contínues accions armades unilaterals. Malgrat que la meitat de les operacions secretes i guerres brutes foren executades per la CIA a Amèrica Llatina, el Pròxim Orient fou l’altre gran escenari. Sempre justificat en el marc de la Guerra Freda i fruït de la paranoia que s’havia apoderat de l’administració Reagan, el president nord-americà donà suport incondicional al seu aliat Israel contra una suposada amenaça soviètica que ell veia factible allà pel “salvatgisme” de la seva gent. El juny de 1982, Israel envaí el Líba, en una acció que pretenia acabar amb les milícies de l’Organització d’Alliberament Palestí (OAP), humiliar Síria (on el partit del Baas s’havia oposat fins al moment a l’imperialisme ianqui i israelià) i forçar els palestins desplaçats a tornar a Jordània.

L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident

La intervenció dels EUA i d’Israel propicià al Líban una complexa i sagnant guerra civil de diverses faccions armades per Síria i Israel, en la qual començaria a jugar fort l’Iran, que va ajudar grups islamistes xiïtes que constituirien els fonaments de Hesbol·là. Per la seva banda, l’hegemonia per la lluita pels drets dels palestins virà de l’OAP laica i marxista a l’islamista Hamàs, la qual segurament comptà amb el suport logístic del Mossad israelià per a debilitar l’OAP. Conclusió: el monstre desfermat Com hem pogut comprovar, els grups islamistes neixen com a conseqüència del fracàs dels nacionalismes àrabs laics, que foren incapaços d’aturar l’intervencionisme nord-americà i el dels seus aliats. La desestabilització de la regió, desfermada a partir de les últimes dècades de la Guerra Freda, va propiciar el sorgiment d’alternatives islamistes que varen triomfar a l’Iran i a l’Afganistan. A més, la política exterior nord-americana es tenyí d’un fort component bel·licista i subversiu que tenia a la CIA com a braç executor, però que també se serví a bastament de diferents grups terroristes (sobradament demostrat a Afganistan) per aconseguir els seus objectius. Paral·lelament al finançament d’aquests grups, els EUA normalitzaren el “terrorisme d’estat”, que desestabilitzava encara més la regió, com demostra el bombardeig del Líban el 1986. Noam Chomsky l’assenyalà com “el primer bombardeig de la història programat perquè coincidís amb l’hora de màxima audiència en la televisió”.

La caiguda de la URSS permeté una intervenció occidental sense aturador a la zona, que es veié justificat en el “xoc de civilitzacions” i la “guerra contra el terror” que substituí la guerra per la “llibertat” i la retòrica de la Guerra Freda. Els atemptats de l’11-S marcaren un nou salt qualitatiu en el terrorisme jihadista i inauguraren una nova era en la qual els interessos globals dels EUA i els seus aliats i el creixent control social es veieren justificats en la nova “guerra” contra el terror i el terrorisme. Un terrorisme, per la seva banda, que continua essent finançat i ajudat pels mateixos actors que s’enfrontaven ja durant la Guerra Freda i que usen els diferents grups jihadistes com a peces en el seu gran joc d’escacs mundial. Molts d’ells són aliats d’EUA i dels estats occidentals que han pres el lideratge dels antics nacionalismes àrabs laics (i els països que l’encarnaven) i que han usat l’accés que tenen al petroli com a una eina de pressió i poder polítics. Al mateix temps, propaguen les corrents més intolerants i rígides de l’Islam. Patrick Cockburn, periodista irlandès i veterà al Pròxim Orient, ho resumia així: “La enorme riqueza de los Estados petroleros del Golfo -Arabia Saudí, Emiratos Árabes Unidos, Catar y Kuwait- se ha convertido en poder político. Estas monarquías absolutas suníes ejercen actualment el liderazgo del mundo árabe, un liderazgo que hace cuarenta años estaba en gran medida en manos de Estados laicos y nacionalistas como Egipto, Siria, Iraq, Argelia, Libia y Yemen (…) En el mismo periodo (…) La riqueza saudí ha propagado la influencia de esta rama intolerante y reaccionaria del islam, que considera heréticas a las demás confesiones, como el chiísmo, y que coloca a las mujeres en una posición de sometimiento permanente con respecto a los hombres.” L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident. Això no obstant, tampoc és cert que sigui més alliberador per als seus pobles, com apunta Samir Amin recordant que l’islamisme dels Germans Musulmans s’insereix de ple en el projecte capitalista global liderat pels EUA.