A principis de la dècada de 1840 la premsa britànica era clarament russofòbica: veien als súbdits del tsar com una perillosa colla de supersticiosos que amenaçaven de fer esclatar pels aires l’incipient imperi de l’EIC (Companyia Anglesa de les Índies Orientals) i el conjunt de l’esforç civilitzador anglosaxó a l’Àsia. Ignorant la poderosa influència de l’opinió pública anglesa, el 1844 el tsar Nicolau I (r. 1825-1855) s’arriscà a un viatge sorpresa a Londres per a arribar a un acord amb la reina Victòria (r. 1837-1901) sobre el repartiment d’Àsia.
El tsar seguia sent un home molt sever i auster, però, amb els anys, havia deixat de parar atenció als consells prudents d’alguns assessors i decidit que, amb el nou govern tory, no li seria difícil guarir les velles ferides de Jivá (1839-1840) i Afganistan (1839-1842), per a unir esforços en contra de l’imperi otomà. Ignorava Nicolau I que les seves propostes serien desateses i que menys d’una dècada més tard una coalició de potències europees desembarcaria a les costes russes de Crimea en defensa dels otomans, donant lloc a una de les guerres més sagnants del segle XIX. Un conflicte que tingué en el Caucas un dels seus principals escenaris.
Alliberament i opressió d’una terra
A diferència de l’Àsia Central, la presencia russa al Caucas i l’oest del mar negre (ambdós sota influència otomana) era constant des de començaments del segle XIX; els grans tsars de la centúria anterior havien aconseguit arrabassar algunes fortaleses estratègiques als seus grans enemics otomans, però fou la modernització militar eslava (forçada per la confrontació amb Napoleó Bonaparte) el que els hi donà una gran avantatja. Els territoris del Caucas, tradicionalment sota el domini del soldà otomà o del sha persa, després d’un implacable avenç rus foren posats sota la protecció del tsar Nicolau I en els tractats de Turkmantxai (amb els perses el 1828) i Edirne (amb els turcs el 1829).
A més de tenir un exèrcit millor preparat per a la guerra moderna, els agents del tsar havien jugat amb una gran habilitat amb les comunitats cristianes de la regió, a les quals havien promès uns drets religiosos que ni el sha ni el soldà havien respectat mai del tot. Els armenis abraçaren la causa tsarista i aportaren molts guerrers a les seves forces, mentre que la noblesa georgiana dels regnes de Kartli i Kajeti s’hi avingueren en saber que els seus drets feudals serien respectats. Però al nord del Caucas la situació era ben diferent: abjasis (nord de l’actual Geòrgia), circassians, daguestanis i txetxens, tots ells de confessió musulmana, veieren la supremacia dels russos i els seus veïns cristians amb gran inquietud.
Delegacions de líders tribals musulmans marxaren a Estambul per a rebre suport material i espiritual del soldà otomà (el qual era tant un líder polític com religiós), però quedaren decebuts davant la passivitat d’aquest; i és que tant el sobirà dels turcs amb prou feines havia sobreviscut a una rebel·lió i necessitava temps, diners i la tolerància russa per a arribar a consolidar la seva autoritat; caldria la intervenció europea perquè el Caucas musulmà tingués l’oportunitat d’alliberar-se del jou tsarista.
El soldà otomà que hagué de viure aquest període fou Abdulmejid (r. 1839-1861), que ascendí amb només setze anys i que fou reconegut des del principi com a impulsor d’un programa de reformes conegut com a Tanzimat. L’imperi que havia fet tremolar a tota Europa s’havia quedat desfasat i era indispensable una modernització de l’exèrcit, així com generar un “patriotisme otomà” entre els seus súbdits, independentment de la seva confessió religiosa. Les reformes, iniciades des de dalt, tingueren un efecte estètic entre l’aristocràcia imperial, la qual comença a emmirallar-se en Europa i a semblar més respectable davant els emissaris i ocasionals viatgers occidentals; militarment no pogueren igualar-se als russos, però diplomàticament aconseguiren un lloc entre les “nacions civilitzades” (les quals aprofitaren per a intervenir econòmicament a l’interior de l’imperi).
Mentre Abdulmejid s’esforçava a modernitzar l’imperi, el Caucas nord era un polvorí: el 1829 les tribus de Dagestan i Txetxenia havien declarat la jihad als invasors russos i el 1834 s’havia fet amb el comandament rebel l’Imam Shamil (r. 1834-1859), un clergue guerrer que era tan purità i radical que espantà diversos líders tribals que marxaren a Rússia. Igual que els afganesos, la gent de Shamil era majoritàriament muntanyenca i, encara que no podien plantar cara directament a l’exèrcit del tsar, si els hi provocaven molts maldecaps amb tàctiques guerrilleres; ben aviat la fama de Shamil es propagà per tota la regió.
El cònsol Rawlinson de l’EIC fou un dels molts que veieren aquest alçament com una oportunitat de luxe per a boicotejar l’expansionisme rus; creia que la darrera intenció de Nicolau I era envair l’Iraq, per la qual cosa creia necessari enviar forces de combat angloíndies al Caucas. Però l’EIC no es podia permetre una acció unilateral com aquesta i, mitjançant agents turcs (que actuaven de forma extraoficial), traslladaren armes i municions als rebels circassians i als homes de Shamil. El tsar viatjà a la regió el 1837, es reuní amb els comandants i amb l’aristocràcia indígena, però com no es preveia un atac massiu de turcs otomans o anglesos a la zona, amb prou feines considerà reforçar la seva presència.
El període de la guerra de Crimea
Per a comprendre els fets del Caucas entre el 1853 i el 1856 cal donar uns breus apunts sobre el que estava succeint a l’altra banda del mar Negre on les forces russes semblaven disposades, no només a apropiar-se dels protectorats otomans del Danubi sinó també en arribar a Grècia i Estambul. El govern tory del comte d’Aberdeen veié amb profunda preocupació l’imminent col·lapse de l’imperi otomà, ja que implicaria una hegemonia russa a la regió, i feu un front comú amb la França de Napoleó III, la qual podia aportar un dels millors exercits de terra del món i que esperava amb aquesta acció enderrocar definitivament el sistema d’aliances antifranceses de principis de segle. Les dues nacions europees arribaren a temps per a rescatar un soldà Abdulmejid en plena retirada, i portaren la guerra a la península de Crimea, l’entrada més ràpida al cor de l’imperi rus.
Abdulmejid s’havia resistit durant anys a donar legitimitat a la jihad del Caucas i intentat beneficiar-se de les rivalitats europees, però amb les darreres accions unilaterals del tsar al Danubi no li quedà més remei que abocar-se a una guerra total. L’Imam Shamil, d’altra banda, volgué forçar la voluntat del soldà amb una temerària acció sobre Tiblissi, actual capital de Geòrgia i aleshores el quarter general de l’exèrcit rus. Amb prou feines arribaven als 10.000 homes, però aconseguiren demostrar la fragilitat del sistema defensiu tsarista i colpejar les poblacions georgianes abans d’enretirar-se a territori segur.
Això degué animar la comandància otomana, reunida a la localitat costanera de Batumi, la qual comptava amb un exèrcit molt més nombrós que el rus (87.000 contra 30.000) i confiava a deixar enrere els fantasmes de la guerra del 1829. Però com ja he assenyalat, l’exèrcit reformat d’Abdulmejid encara s’assemblava massa al del seu pare: depenia en gran part de contingents tribals kurds i abjasis, els quals generaren molt malestar entre la població cristiana local per les seves cerques d’esclaus (amb els quals s’autofinançaven), decantant georgians i cristians pel bàndol rus.
A la primavera de 1854 l’exèrcit otomà s’endinsava en territori rus mentre uns alarmats comandants tsaristes demanaven reforços a Moscou amb urgència; els otomans prengueren el camí d’Armènia amb la intenció d’arribar a reunir-se amb l’Imam Shamil a Geòrgia. Els soldats de Nicolau I se centraren especialment a aturar l’ofensiva otomana mentre delegaren la defensa del nord del país en les milícies locals; el príncep Chavchavadze de l’antic regne georgià de Kajeti rebutjà amb el suport de regulars russos bona part dels atacs de Shamil durant el mes de juliol, però aquest hàbil líder musulmà fou capaç d’assaltar els palaus de l’aristocràcia i fer-se amb un bon nombre de presoners, entre d’altres la dona del príncep Chavchavadze. Es pogué arribar a un acord i la dona del príncep georgià fou intercanviada per Jamal al-Din, un fill de Shamil que era ostatge a Rússia.
En general les coses no marxaven bé per als otomans, els quals havien estat incapaços de reunir les forces amb els rebels musulmans del nord del Caucas i que, el 5 d’agost d’aquest 1854 havien estat derrotades a la batalla de Kurekdere. La superior artilleria i disciplina de l’exèrcit del tsar havia estat la clau de l’èxit. Des d’aquest moment les tropes otomanes anirien cedint les seves conquestes i atrinxerant-se a la fortalesa de Kars (a l’actual Turquia), on esperaven resistir el setge rus.
Descontent amb l’actuació dels seus comandants, el soldà Abdulmejid féu ascendir al britànic Williams a general del seu exèrcit i principal conseller, confiant que la seva experiència professional a la regió (hi era des de 1842) i al fet que era un professional estranger ajudaria a coordinar les diferents faccions de la tropa del Caucas. Paral·lelament el soldà tractà de persuadir els seus aliats de la necessitat d’una maniobra de distracció a la ribera oriental del Mar Negre per a salvar el setge de Kars, però el contingent anglofrancès rebutjà la petició perquè en aquell moment estaven concentrats en la conquesta de la fortalesa crimeana de Sebastòpol.
Un total de 17.000 soldats otomans es trobaven dins de Kars quan els més de 25.000 homes del tsar iniciaren el setge el juny de 1855. Donat que la captura de la fortalesa obriria als russos el camí d’Anatolia i posaria en greu perill la integritat de l’imperi otomà, llançaren fins a tres assalts a les muralles que foren rebutjats pels defensors del general Williams. Mentrestant la resta de l’exèrcit otomà, per a alleugerir la pressió sobre Kars colpejaren el nord-oest de Geòrgia, però els russos no cediren i la situació a la fortalesa s’anà fent insostenible. Finalment, el novembre de 1855 i per a no patir els rigors de l’hivern, Williams s’avingué a rendir Kars a l’imperi rus. La guerra al Caucas havia acabat.
Alexandre II contra Palmerston
Mentre els setges de Kars i Sebastòpol s’eternitzaven, es produí un decisiu relleu a la cúpula dels imperis britànic i rus que tindria un efecte en les negociacions de pau i en els futurs enfrontaments. Al Regne Unit havia caigut el govern tory d’Aberdeen i la reina Victòria havia encarregat al vescomte de Palmerston, el primer ministre més vell de la història amb setanta anys, que formés un gabinet whig (habitualment més antirús). Mentrestant a Rússia havia mort el militarista tsar Nicolau I i havia ascendit al tron el seu fill amb el nom d’Alexandre II (r. 1855-1881), el qual tenia un tarannà més amable i procliu a la pau.
Al Caucas, la victòria russa era absoluta, però a la resta de fronts la situació els hi era adversa: s’estaven retirant de Sebastòpol davant l’ofensiva anglofrancesa, una esquadra britànica amenaçava les possessions tsaristes al bàltic, Àustria havia aprofitat la debilitat russa per a atacar la seva frontera occidental i Prússia amb Suècia es preparaven per a intervenir. Palmerston, en la línia de l’EIC, volia infligir al jove tsar una derrota completa i arrabassar-li Finlàndia, Polònia i el Caucas; però per al seu disgust França, que aportava el principal contingent armat, i Àustria, ja havien complert els seus objectius de guerra i forçaren els britànics a seure a la taula de negociacions.
El Tractat de París (1856) suposà un retrocés considerable en les aspiracions imperials russes i un flotador per al soldà Abdulmejid: Alexandre II hagué de retornar Kars als otomans, renunciar a la navegació de vaixells de guerra pel Mar Negre i cedir la protecció dels cristians del sultanat a les potències europees vencedores. Pel que fa a la població civil del Caucas, la guerra fou un complet desastre: el territori armeni havia quedat devastat pels combats i el poble circassià, considerat pels tsaristes com poc més que una cinquena columna, els obligaren a abandonar les poblacions costaneres i molts d’ells fugiren a terres del soldà; es calcula que en total uns 1.200.000 refugiats passaren d’un imperi a l’altre.
En aquesta època és quan comença a anomenar-se l’imperi otomà com “el malalt d’Europa” doncs havia quedat pales que, sense el Regne Unit i França, Abdulmejid hauria hagut de cedir pràcticament totes les províncies i protectorats europeus als russos. Les reformes permeteren a l’exèrcit del soldà apropar-se als estàndards occidentals, però, de la mateixa manera que l’Afganistan, l’imperi otomà requerí una intensa competició entre els principals imperis mundials per a garantir la seva independència.
Alexandre II n’aprengué molt d’aquesta derrota, principalment a guardar-se dels britànics: tenia una molt bona relació personal amb la reina Victòria (tenien pràcticament la mateixa edat) però era més conscient que el seu antecessor de la influència del govern whig de Palmerston, i es guardà molt d’enutjar-los. Es pot comprendre aleshores que la seva primera dècada com a sobirà es dediqués a reformar el seu país: va eliminar privilegis de la noblesa, fomentar la creació d’un exèrcit més modern i sobretot pels seus esforços per acabar amb la servitud de la pagesia, iniciada amb una altisonant declaració el 1861 que tingué també efectes al Caucas (recordem la importància de l’aristocràcia cristiana local).
La prudència amb què Alexandre II va actuar davant els britànics no va afectar els projectes tsaristes a la regió del Caucas, la qual seguia estant majoritàriament sota el seu control: l’any 1859 el seu exèrcit acabà acorralant l’Imam Shamil, que acabà rendint-se i deportat a Kaluga (a prop de Moscou); això suposà un cop dur a la rebel·lió de les tribus muntanyenques, però no la seva fi, perquè acabaren abandonant la lluita armada cap al 1864. Palmerston i els seus successors hagueren d’acceptar que no podrien posar al Caucas una barrera contra l’expansionisme rus, confiant des d’aleshores en l’imperi otomà com a obstacle en l’avanç sobre el mediterrani. Una vegada el tsar Alexandre II es veié fort, tornà a fixar la mirada en l’Àsia Central i a aixecar les suspicàcies britàniques, però aquesta es una altra història.
