Lluís XIV rebent al Gran CondéQuan Jacopo Chapuys va escriure aquest llibre, en els últims anys de la seva vida al seu retir forçat a la vila de Novara, el món de la Cort estava en ple desenvolupament sota el tron de Lluís XIV, el Rei Sol, no gaire temps després de les obscures guerres civils franceses. Aquesta ressenya té com a objectiu no tan sols fer un repàs a aquesta curiosa obra, l’única coneguda del senyor Chapuys, sinó també de situar-la en un complicat context geopolític en el qual Europa queda trasbalsada per la guerra, les epidèmies i la fam.Pel que se sap, Jacopo Chapuys hauria nascut el 1625 en el si d’una família de la petita noblesa de Novara (nord d’Itàlia) però seguint els passos del seu pare, tota la família s’hauria traslladat a la Cort del Duc de Savoia a Torí. Si bé poc tenien a veure aquella Cort de Torí amb la que sorgiria a Versalles més de 20 anys després, un jove Chapuys ja s’hauria fet a la idea de la primera i més important norma de la Cort: ser-hi present. Tal com ell senyalà: “el sobirà és el sol i la noblesa necessita de la seva escalfor per a viure, lluny morirà de fred i si s’apropa massa podria cremar-se”. A Novara la família Chapuys tenia nombroses terres sota el seu control que van haver de llogar per poder obtenir el capital necessari per fer-se amb un humil palauet a prop de la Cort de Torí. No van ser els únics. A tota Europa centenars de famílies de la noblesa deixaven enrere les seves terres per assumir grans deutes amb la finalitat d’acostar-se al rei.Bon coneixedor del llatí i amb un francès fluid, el jove Chapuys cridarà l’atenció de la reina regent Cristina de França. Havent viscut a la Cort francesa i essent germana de Lluís XIII, Cristina havia dut a terme una inesgotable tasca de consolidació de Torí com a Cort, a imitació de la Parísenca, comprant la lleialtat de l’alta noblesa savoiana amb prestigiosos càrrecs polítics mentre que, per l’altra banda, promocionava la baixa noblesa i la burgesia a l’administració i a posicions clau just per sota els grans senyors italians. Tot i l’evident perspicàcia que mostra Chapuys a la seva obra, no amaga que veia les promocions atorgades per la reina regent com una via per accedir a una de les grans famílies savoianes (i no tant com una estratègia de la regent envers aquests), i quan se li va anunciar que formaria part de l’ambaixada a la coronació del jove Lluís XIV el 1643 fou, segons confessa el mateix Chapuys confessa, el moment més feliç de la seva vida.Resulta paradigmàtic que un dels regnes més restrictius pel que fa a l’accés de les dones al tron, sigui el que més reines regents a tingut. A la mort de Lluís XIII i contra les últimes voluntats del sobirà, la seva reina, Ana d’Àustria, prengué el poder i féu primer ministre de França el Cardenal Mazzarino, cosa que aixecà la indignació de membres prominents de la noblesa com el príncep de Condé, que veien en aquesta maniobra de l’astuta reina una estratègia per allunyar els nobles del nen Lluís XIV. Pel que fa a la resta d’Europa, la situació no era precisament tranquil·la: arran de l’inici de la Guerra dels 30 anys (1618), el centre d’Europa havia quedat devastat a conseqüència dels conflictes entre catòlics i protestants i, d’altra banda, França havia entrat en guerra amb la monarquia hispànica el 1635, cosa que desencadenà una guerra de proporcions colossals a Flandes i la Catalunya Nord entre les grans potències cristianes. Res de tot això veuria Chapuys en la seva primera missió diplomàtica, durant la qual descobrí un món on els luxes eren cada cop més ostentosos, ben lluny de l’austeritat de la Cort savoiana. En la coronació Lluís XIV, es fixaren més cerimonials que insistien en la naturalesa sagrada del sobirà, cobrint-lo amb un vel diví que havia de dissuadir a hipotètics regicides (cal recordar que l’avi de Lluís XIV havia estat assassinat 30 anys abans per un sacerdot). Chapuys pren nota del que succeeix a la coronació i senyala amb encert que ben aviat tots els reis de la Cristiandat imitaran l’exemple francès; també diu que fent així apareixeran menys rivals a la Corona, posant fi a l’obscur període de les guerres civils (en aquest cas el propi Chapuys, cosa que l’honra, reconeix que va estar menys encertat).La Cort de París, i sobretot Versalles a partir de la segona meitat de segle, funcionen com mons apart de la societat, en els quals oficis com el de bufó de la Cort o rentador de culs reials poden tenir una importància política de primer ordre, res estrany tenint present la proximitat que establien amb el rei, font de tot poder. El fet que un Gran com el príncep de Condé volgués apartar el Cardenal Mazzarino i fer-se amb el control del rei infant, generà en la Cort una reacció immediata i no trigaren a sortir nobles que defensaven el Cardenal amb l’obscura aspiració de créixer a costa de Condé. La situació fou molt tensa l’any anterior a la gran revolta de la Fronda (1648) tal com senyala el mateix Chapuys, que, convidat a un banquet al palau de Condé, observa que el príncep ha creat una mena de Cort paral·lela a la de París.Chapuys, però, no viurà els episodis de la Fronda sinó que s’haurà de traslladar a un territori molt menys del seu grat per ordres de Cristina, regent tot i que el seu fill Carles Manel ja tenia una edat per assumir la seva posició com a Duc. El destí de Chapuys era Anglaterra, on la guerra entre el Parlament i el rei tot just havia acabat amb la captura de Carles I. Dels vencedors de la guerra, la facció que havia format part de la Cort s’inclinava per buscar una solució de consens amb el rei mentre que els coneguts com Roundheads, soldats religiosament més radicals, apostaven per jutjar el sobirà com si fos un ciutadà qualsevol i no el “pare del Regne”. En un context de profundes malfiances entre les faccions vencedores, el paper de Chapuys era encara més controvertit, ja que malgrat que oficialment era a Londres com a observador dels debats parlamentaris, extraoficialment el seu objectiu era convèncer el guanyador de la disputa perquè portés el país a entrar en guerra amb la monarquia hispànica en el context de la Guerra dels 30 anys.L’execució de Carles I (o el “parricidi anglès” en paraules de Chapuys) mouran aquest, un catòlic convençut, a dialogar amb el cap dels Roundheads, Oliver Cromwell, qui en principi refusarà intervenir a la guerra al·legant la persecució savoiana de la secta dels valdesos. Fracassada la seva missió, no trigarà Chapuys a retornar a França, on el conflicte de la Fronda donava les seves últimesJudici de Carles I al 1649cuades i ja començava a formar-se la gran Cort de Versalles sota el patrocini del rei Lluís XIV. A la seva tornada a França, contraurà finalment matrimoni amb la vídua Marine de Xantillí, gràcies a la qual posarà un peu en les lluites de faccions versallesques.Chapuys elogia l’habilitat del rei Lluís XIV a l’hora de tenir sota control la noblesa cortesana (pràcticament es podria dir que la seva obra és un homenatge al Rei Sol), sobretot tenint present que ni físicament ni intel·lectual era el rei una celebritat. Atès que no podia gratificar els seus nobles amb terres o càrrecs (ja que ben aviat se li haurien acabat els regals) aconseguí que gestos de gratitud o d’atenció a un noble concret fossin envejats pels altres nobles, portant a una confrontació cortesana. Chapuys explica que, havent el rei xerrat amb ell en una cacera, fou, per uns nobles amb els quals no havia tractat mai a nombrosos banquets i per altres (en aquest punt senyala Nicolas Fouquet), denunciat com a espia savoià. Al final no van ser les intrigues a Versalles les que el van fer caure en desgràcia sinó els esdeveniments al propi ducat italià on, a la mort de Cristina el 1663, tota una sèrie de nobles van ascendir de categoria i es van afanyar a fer caure els que creien amics de la difunta regent i d’una França que, sota Lluís XIV, era cada cop més opressiva amb Savoia. En el seu retir forçat a Novara, Chapuys deixà constància de les seves experiències cortesanes, establint una mena de guia per a la supervivència en un medi tan hostil, així com valoracions dels diferents episodis d’aquell convuls segle. Acabades les grans guerres religioses europees, Chapuys posà l’accent en l’expansionisme dels otomans musulmans i inicià un memoràndum pel qual pretenia convèncer Carles Manel de Savoia i els altres prínceps cristians a sumar-se a una croada. Aquest projecte l’hagués situat de nou a l’òrbita de la Cort, però, malauradament, el 1665 moria sense haver-lo enllestit, deixant com a llegat únicament aquesta obra.
(1990). Graduat en Historia per la Universitat de Barcelona (2013) i màster en Història del món per la Universitat Pompeu Fabra (2015). Investigador especialitzat en la història moderna d’Orient Mitjà i Àsia Central, em vaig formar a la Universitat de Teheran i recentment he completat un màster en diplomàcia pel CEI i una tesi doctoral d’història per la UPF (2021).
