* Imatge de portada: Fotografia de Josep Maria Sagarra de la proclamació de la República a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el 14 d’abril de 1931. Aquell dia, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, que uns dies després desapareixeria per donar pas a la Generalitat de Catalunya. Font: Wikimedia Commons.
El 14 d’abril de 1931, a Catalunya, no només va implicar l’arribada de la República, sinó també l’establiment d’un nou règim d’autogovern, pel qual el catalanisme havia estat lluitant durant dècades, que acabaria definit a l’Estatut de Núria de 1932. De manera paral·lela a aquest procés, es va començar a gestar a Espanya un primer feixisme, que veuria la situació que s’estava desenvolupant a Catalunya amb especial preocupació. La propaganda de les Juntes d’Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), primer partit pròpiament feixista a Espanya, fundat el 1931 i liderat per Ramiro Ledesma Ramos, denunciava constantment que a Catalunya s’estava iniciant un procés de desmembració de la nació espanyola, i en l’acte de fundació de Falange Espanyola l’octubre de 1933 (que el 1934 s’unificaria amb les JONS en un sol partit), José Antonio Primo de Rivera va defensar la unió irrevocable de tots els pobles d’Espanya, en resposta a les demandes i reivindicacions dels nacionalismes alternatius com el català.
L’auge del catalanisme, que als anys trenta va tenir el seu punt més àlgid, generava, doncs, una gran preocupació als líders del feixisme espanyol dels anys trenta. El propòsit d’aquest article és entendre com veia aquest primer feixisme la situació a Catalunya, i quines propostes feia per evitar el que es veia com l’inici de la separació de Catalunya. Abans d’entrar en el que gent com Ledesma Ramos i Primo de Rivera pensaven sobre Catalunya, però, és necessari entendre la definició que ambdós feien del concepte de nació en general, i concretament de la nació espanyola.
El feixisme espanyol i la nació
Si s’analitzen els textos i discursos del moment, es pot veure que el feixisme espanyol prefranquista, curiosament, rebutja tant la idea de nació política com la de nació cultural. Rebutgen la primera perquè, com tots els feixistes, no accepten els valors liberals sorgits de la Il·lustració, i perquè la definició de la nació com una unió voluntària de ciutadans implica que la nació és creada per la lliure voluntat dels seus integrants, i que, per tant, aquests podrien decidir sobre el futur d’aquesta, i de fet també podrien arribar a acordar fins i tot la seva disgregació. Però per jonsistes i falangistes, Espanya no sorgeix fruit de cap pacte social com el que havia descrit Rousseau, sinó que havia estat forjada al llarg dels segles per diferents generacions, mitjançant l’expansió imperial. D’aquesta manera, Espanya és quelcom irrevocable, que s’ha de mantenir per a la posteritat, perquè és superior als mateixos espanyols, i per tant el fet de donar poder als ciutadans sobre com ha de ser la nació, sobre si ha d’existir o no, és senzillament inadmissible: el que han de fer els espanyols és preservar Espanya per les futures generacions, mantenir la seva continuïtat històrica.
També rebutgen els feixistes espanyols la definició de la nació sobre la base d’elements culturals, lingüístics, o fins i tot de raça. Curiosament, al contrari que altres moviments espanyolistes reaccionaris, ells reconeixen la diversitat cultural i lingüística d’Espanya, i no tenen en principi cap problema en fer-ho, perquè per a ells la llengua o la cultura no són els elements que fan d’Espanya una nació: Espanya seria una nació perquè és una unitat de destí en l’universal, està destinada a esdevenir un imperi. Hi ha, per tant, un reconeixement de l’existència de diferents pobles, que integren, però, l’única nació existent, l’espanyola, portadora d’aquesta missió històrica. És per això que, segons Primo de Rivera, negar, com feien molts espanyolistes, fets tan obvis com que el català fos una llengua o que Catalunya tingués uns costums propis fruit d’una història particular, suposava donar-li la raó als catalanistes, perquè en el fons s’estava argumentant que eren aquests elements els que caracteritzaven una nació: exactament l’argument que feia servir el catalanisme.
El feixisme espanyol davant del catalanisme i l’autonomia
Els feixistes espanyols identificaven el moment en què vivien com un de decadència nacional. Aquesta situació de decadència hauria provocat la pèrdua del sentiment d’unitat col·lectiu que s’havia forjat al voltant de l’Imperi, i afavorint, en canvi, l’auge de moviments nacionalistes locals de tipus romàntic, que exaltaven aquells elements més propers (el paisatge, els costums, la llengua). Aquesta identitat alternativa i aquesta voluntat de diferenciació i distanciament amb Espanya havia estat, a més a més, alimentada per la incomprensió i menyspreu que des de Madrid s’havia mostrat envers la llengua i la cultura catalanes (Primo de Rivera va arribar a parlar a les Corts de l’existència d’un “separatismo fomentado desde este lado del Ebro”). Els atacs contra els elements que caracteritzaven el poble català, com ara la llengua, suposaven segons Primo, que molts catalans reaccionessin donant suport al nacionalisme, i es distanciessin d’Espanya.
Seguint aquesta lògica, per combatre els nacionalismes alternatius autonomistes que exaltaven la llengua i cultura pròpies, els feixistes proposen crear un nou sentiment d’unitat nacional mitjançant un nou imperialisme espanyol, que respecti la diversitat d’Espanya. A la vegada, però, destaquen que és precisament degut a la naturalesa del nacionalisme català que Catalunya no mereix, almenys de moment, cap mena d’autonomia. Segons els feixistes espanyols, el catalanisme, tot ell, des del més moderat fins al més radical, era separatista, perquè tenia com a objectiu trencar la unitat espanyola remarcant les diferències culturals i lingüístiques de Catalunya, tot obviant els vincles existents amb Espanya.
En aquest context, l’autonomia no seria més que un instrument al servei d’aquest nacionalisme, que la faria servir per distanciar encara més Catalunya de la resta d’Espanya (Primo de Rivera va posar especial èmfasi en l’educació, que segons ell la Generalitat feia servir per extirpar l’hispanisme dels infants catalans), i, en darrer terme, per assolir la independència. En aquest sentit, els Fets d’octubre serien la confirmació d’aquesta voluntat de fer servir el règim autonòmic per iniciar un moviment insurreccional contra Espanya. Així doncs, per ells eren aquelles regions més espanyoles, on el sentiment d’unitat, i no de diferenciació, estava més consolidat, les que més mereixien un autogovern, i no Catalunya, on, els feixistes admeten, predomina un sentiment d’identitat nacional alternatiu. De fet, argumenten que el sentiment predominant a Catalunya, que era el de voler gaudir d’un estatus polític diferenciat, s’hauria de castigar, i no premiar, ja que suposa la voluntat de desentendre’s dels esdeveniments i interessos nacionals.
A ulls de jonsistes i falangistes, doncs, qualsevol pacte amb el catalanisme era un fet absolutament rebutjable. Segons ells, Catalunya no havia d’obtenir cap mena d’autonomia fins que no corregís la seva actitud egoista i de diferenciació. D’aquesta manera, els feixistes no tanquen necessàriament la porta a algun tipus d’autonomia, però sempre especifiquen que qualsevol proposta descentralitzadora hauria de fer-se sense crear privilegis entre regions, i amb l’objectiu de generar una administració més eficient, que facilités la creació d’un nou Imperi. Així doncs, davant l’Estatut de Núria de 1932, el feixisme espanyol va mostrar una oposició total i absoluta, amb amenaces i crides a la violència per aturar el que es veia com el pas previ per a la separació de Catalunya.
Per resoldre la qüestió catalana, la proposta que feien els feixistes era, en conseqüència, la derogació de l’Estatut i la repressió del catalanisme mitjançant la violència (des de La Conquista del Estado, diari que dirigia Ledesma, es va arribar a exigir la dissolució violenta de la Generalitat, l’afusellament de Macià, i l’ocupació militar de Catalunya mitjançant l’exèrcit d’Àfrica) i, a la vegada, crear un nou sentiment d’unitat entre espanyols, basat en una nova Espanya diversa, però irrevocablement unida en una nova empresa imperial col·lectiva. Només quan a Catalunya predominés aquest sentiment d’unitat, i no el particularisme que promulgava el catalanisme, es podria arribar a considerar l’atorgament d’alguna mena d’autogovern. Els feixistes veuen en aquesta doble estratègia de seducció i repressió la solució al problema català.
Cal remarcar, però, que segons ells, aquesta violència no aniria dirigida contra el poble català, sinó contra l’elit d’intel·lectuals romàntics decadent (que contrasta amb la modernitat i vitalitat que exemplifiquen els feixistes) que el liderava i que l’enganyava amagant de cara al públic el seu vertader objectiu, la independència, per la qual l’Estatut era el primer pas. Això no vol dir en cap cas, però, que davant d’una demostració de suport massiu a l’autogovern o a la independència s’hagués de fer cas a les demandes nacionalistes: els feixistes espanyols expressen obertament que encara que a Catalunya arribés a existir un suport del 100% per la separació, l’ús de la violència per reprimir aquest moviment i preservar Espanya encara estaria plenament justificat.
Nació orgànica i Estat totalitari
Dels escrits i discursos dels principals autors del primer feixisme espanyol respecte a la qüestió catalana podem extreure dues conclusions bàsiques que caracteritzen la seva ideologia: la visió orgànica de la nació i la visió totalitària de l’Estat.
La lluita dels feixistes no era realment contra l’autonomia: ells veien l’autonomia com un instrument que feien servir els catalanistes per assolir el seu vertader objectiu, que era la independència. Aquesta era la qüestió que realment els preocupava. En aquest sentit, els feixistes són incapaços de contemplar un escenari de rendició com el que suposaria la separació de Catalunya. Ells contemplen la nació com un cos, com un ésser viu, i per tant la independència de Catalunya seria l’equivalent a una amputació inacceptable d’aquest cos. Els feixistes es neguen a acceptar cap altra possibilitat que la unitat, que ha de ser mantinguda mitjançant la violència, si fos necessari. D’aquesta manera, els feixistes neguen als catalans la capacitat de decidir el futur de Catalunya, i de fet, per ells, ser català seria sinònim de ser espanyol: una identitat catalana no-espanyola seria impensable. Aquesta actitud era fruit de la desesperació davant del suport que el catalanisme tenia entre la població catalana, fet vist com el pas previ per una repetició, aquest cop a Catalunya, del Desastre del 98.
Per una altra banda, cal destacar la seva proposta d’estat totalitari, en el qual els ciutadans només tindrien poder per decidir sobre qüestions menors, però no sobre qüestions que afectin directament la nació. En aquest sentit, la defensa d’una Espanya irrevocable, que en cap cas pot desaparèixer, encaixa perfectament. Els feixistes neguen, evidentment, el dret dels catalans a decidir sobre el seu futur polític, sigui per assolir una autonomia o una independència, però no es queden aquí, sinó que també neguen el dret dels espanyols a decidir sobre el futur polític d’Espanya o de Catalunya.
Cal dir que des de La Conquista del Estado s’arriba a dir que, com que Catalunya pertany a Espanya, tots els espanyols han de decidir sobre el que succeeix allà, i que, per tant, es podria arribar a decidir sobre la seva separació, tot i que els jonsistes es mostren convençuts que aquesta situació no es donarà mai. En canvi, des del falangisme es nega qualsevol possibilitat de revocar Espanya: ni tan sols els espanyols tindrien el poder de dissoldre Espanya. La secessió no seria mai acceptable, encara que comptés amb l’aval de tots els espanyols, perquè en aquest cas, el poble espanyol estaria cometent una traïció imperdonable.
A tall de conclusió: el fracàs del feixisme espanyol a Catalunya i la llarga ombra de Franco
Com a conclusió, es pot afirmar rotundament que tot i que hi ha certa innovació en alguns dels plantejaments que gent com Primo de Rivera van posar sobre la taula, així com una major comprensió envers la naturalesa de la personalitat catalana i de la necessitat de descentralitzar l’Estat, a l’hora de la veritat, més enllà de les mesures repressives violentes, mai va haver un contingut polític clar per acabar amb la presència social i política del catalanisme. Les propostes feixistes per fer renéixer la identitat espanyola a Catalunya, i superar la divisió generada pel nacionalisme i agreujada per la resposta de l’espanyolisme clàssic, eren totalment abstractes, i molt poc concretes.
La impossibilitat de crear un nou Imperi Espanyol als anys trenta és evident, i amb el pas del segle XX, aquesta proposta seria encara més irrealitzable. És evident que Espanya no gaudia de les condicions materials indispensables per dur a terme un procés d’expansió militar, especialment després de la Guerra Civil. I la possibilitat que un nou projecte imperial generés un nou nacionalisme espanyol que superés els particularismes locals, la lluita de classes, o la divisió ideològica, és molt poc creïble, especialment veient les conseqüències que havien tingut en les dècades anteriors les guerres colonials al Marroc, especialment a Catalunya.
En definitiva, la poca concreció de les propostes polítiques per reespanyolitzar Catalunya (més enllà de les repressives), i la molt evident incapacitat espanyola per iniciar una expansió imperial, així com un context geopolític cada cop més desfavorable, feien inviable el projecte feixista per Catalunya, utòpic des del principi, i llastrat pel desig melancòlic de retornar a un passat imperial gloriós i idealitzat.
Cal recordar, per altra banda, que tant Primo de Rivera com Ramiro Ledesma van morir afusellats en zona republicana el 1936. D’aquesta manera, Franco va aconseguir obtenir el control absolut de la Falange, però Franco tenia una mentalitat política bastant simple, d’un espanyolisme nacionalcatòlic i autoritari, poc definit, i pel que fa a Catalunya, no podia oferir cap política gaire innovadora, que no fos una repressió i persecució del catalanisme, acompanyada d’una repressió contra la llengua catalana, suavitzada amb el temps, i la promoció d’un regionalisme folklòric, que exaltés la diversitat cultural d’Espanya, però no tingués cap mena d’aspiració política.
Així doncs, la política franquista a Catalunya, més enllà d’unes mesures repressives polítiques i culturals de major intensitat i envergadura, no va suposar un gran canvi respecte a la resposta espanyolista clàssica que s’havia dut a terme abans a Catalunya, durant, per exemple, la Dictadura de Miguel Primo de Rivera. No es va fer en cap moment cap proposta seriosa de descentralització, sinó tan sols un retorn a les diputacions provincials i els governs civils. No es va dur a terme un procés de revigorització nacional, sinó un discurs nacionalcatòlic agressiu que, amb el pas dels anys, quedaria més i més caduc, davant d’un nacionalisme català rejovenit, modern, democràtic, europeista i moderat.
Finalment, cal destacar que les tàctiques d’adoctrinament de la població en els principis falangistes, via l’assignatura Formación del Espíritu Nacional, per exemple, no van tenir gaire èxit a l’hora de desfer el suposat encanteri en què el catalanisme romàntic havia sumit Catalunya, ni van fer reflotar cap espanyolisme “natural” que representaria realment la personalitat catalana, com es va evidenciar, per exemple, en esdeveniments com ara la celebració de la Diada a Sant Boi el 1976, o en la rebuda a Josep Tarradellas el 1977, on es demanava efusivament el restabliment de l’Estatut que el franquisme havia derogat el 1938: derogació que els feixistes dels anys trenta veien com un primer pas indispensable a l’hora de recuperar Catalunya, i reintegrar-la en una nova Espanya.
Per saber-ne més:
Ledesma Ramos, R. (1939) Discurso a las juventudes de España. Barcelona: Ediciones FE.
Ledesma Ramos, R. (1986) Escritos políticos 1931: La Conquista del Estado. Madrid: Trinidad Ledesma Ramos.
Primo de Rivera, J.A. (1937) José Antonio y Cataluña. Madrid: Servicio Nacional de Propaganda.
Primo de Rivera, J.A. (1942) Discurso fundacional de la Falange. Madrid: Frente de Juventudes.
Ucelay-Da Cal, E., Gonzàlez i Vilalta, A., Núñez Seixas, X.M. (ed.). (2018) El catalanisme davant del feixisme, 1919-2018. Maçanet de la Selva: Gregal.
