Quan Noruega renasqué

Noruega va esdevenir un Estat independent el 1905 mitjançant un referèndum. Això no obstant, el 17 de maig de 1814 és considerat el seu «Dia de la constitució» i és celebrat com a diada nacional. Per què és més important la constitució que la independència?

Noruega havia estat independent fins a la Unió de Kalmar ^[1]A causa de la puixança de la Lliga Hanseàtica (una confederació de ciutats comerciants del nord d’Europa) i a iniciativa de Dinamarca, els tres regnes nòrdics independents (Dinamarca, … Continue reading (1397), que uní sota la preponderància danesa tots els territoris nòrdics. Suècia s’independitzà el 1520, però Noruega suportà el domini danès fins a les Guerres Napoleòniques (1799-1815), les quals suposaren la ruïna total de Dinamarca. Noruega era un país molt muntanyós, que, tot i haver perdut més del 50% de la seva escassa població durant la Pesta Negra (1348), controlava grans quantitats de recursos estratègics: mines de coure i ferro a Innladet, Agder i Trøndelag, a més de la mina més gran de plata de tota Europa a Kongsberg. Després de la pèrdua de Suècia, Dinamarca considerà estratègic controlar el llarg litoral atlàntic de Noruega per confinar el regne veí, ara enemic, per tal que no pogués sortir del Bàltic. A més, la transformació de Dinamarca d’una monarquia pactista en una d’absoluta el 1660 va implicar la imposició d’una pesada política mercantilista ^[2]El mercantilisme fou una ideologia econòmica, molt de moda durant els segles XVII i XVIII, que considerava que la riquesa era fixa, no es podia crear; per tant, un regne havia de fomentar les … Continue reading en la que les mines noruegues, descobertes en el mateix segle XVII (el coure de Kvikne, a Innlandet, el 1629; l’argent a Kongsberg, el 1624), adquiriren una crucial importància. 

Però al final de les Guerres Napoleòniques, Dinamarca estava en bancarrota. Territorialment, havia estat envaïda per França, el tresor estava buit i, per evitar que Napoleó es fes amb la vasta marina danesa, els britànics havien preferit enfonsar-la a canonades al port de Copenhaguen. Els dos bombardejos britànics van ser seguits per un devastador incendi que arrasà una tercera part de la capital. A més, pel tractat de Kiel de 1814, el derrotat rei de Dinamarca havia d’entregar Noruega al rei de Suècia. 

Ser tractats com a moneda de canvi -òbviament ningú va demanar l’opinió als noruecs- va encendre els ànims. Després d’un segle d’Il·lustració i d’una guerra revolucionària, era impossible fer obeir als noruecs amb els arguments del passat. Dirigits per l’intel·lectual Georg Sverdrup, un grup de nacionalistes es va apropar al príncep governador Cristian Frederic i li va oferir la corona del país. El febrer del 1814, Cristian fou convençut: es convocaria un parlament nacional a la Mansió d’Eidsvoll amb l’objectiu de declarar la independència i redactar una constitució. 

El disset de maig (syttende mai) de 1814, la constitució de Noruega, la més radical, democràtica i liberal de tota Europa a ulls de l’historiador jurídic noruec Christian Lund, estava llesta. Així doncs, Noruega esdevenia independent amb una monarquia constitucional, un rei molt limitat i un parlament amb àmplies prerrogatives. Amb la promulgació de la constitució quedava automàticament declarada la independència, ja que tots els diputats, en arribar a l’assemblea, havien jurat:

Jureu vós defensar la independència de Noruega i hi comprometeu la vostra vida i la vostra sang per la pàtria estimada?

Així jurem nós, i que Déu ens ajudi amb la seva sagrada paraula. Units i lleials fins que el Dovre s’enfonsi! («Enige og tro inntil Dovre faller!»)

La menció al Dovre, la muntanya sagrada segons la mitologia nacional, residència del rei dels trolls, indicava que Noruega havia entrat en l’època del nacionalisme. Noruega ja no es rebel·lava a favor d’un rei legítim, perquè no hi havia cap dinastia autòctona noruega que pugués reclamar drets, sinó en nom d’un poble hereu dels víkings que reclamava la seva llibertat. Però una república hauria estat inacceptable per a les potències europees -fins i tot Napoleó s’havia fet coronar- per aquest motiu els independentistes van oferir la corona al príncep regent, Cristian Frederic. Tanmateix, allò vertaderament important era que accedís a defensar la independència i acceptés la nova constitució.

El rei de Suècia, tant per ambicions personals com per les clàusules del tractat de Kiel, ràpidament mobilitzà l’exèrcit per esclafar els noruecs. Però el que Suècia imaginava com una simple operació policial aviat va demostrar ser quelcom molt diferent. 

Malgrat ser curta, la guerra fou una decepció per a Suècia: de les dues batalles de la guerra (Matrand i Langnes), no en guanyà cap. L’exèrcit suec no era capaç ni de conquerir el país ni de derrotar l’exèrcit noruec, a menys que iniciés una guerra total d’ocupació i desgast, el que podia implicar milers de morts i allargar-se durant mesos. Qui realment decidí la guerra fou la Royal Navy britànica, la qual va  bloquejar els ports noruecs i va causar una autèntica fam al país (l’exèrcit noruec tenia provisions per a dues setmanes i Noruega, en aquells anys, només tenia un 4% de terra conreable). 

Davant la magra situació provocada per l’intervencionisme britànic, el rei Cristian Frederic va convocar una reunió a Moss el 10 d’agost amb Suècia. La bona actuació militar noruega va assegurar una rendició favorable: el país mantindria tot el seu entramat institucional sorgit de la independència i només hauria d’acceptar al rei de Suècia com a rei de Noruega en una unió personal amb una amplíssima autonomia. El Parlament va firmar i, el 10 d’octubre, Carles Joan de Suècia va ser nomenat rei de Noruega. L’enorme paradoxa d’aquest país bicèfal fou que la part derrotada: els ciutadans de Noruega van gaudir d’un sistema molt més liberal i democràtic que els ciutadans de Suècia, on romangué una monarquia absoluta fins ben entrat el segle XIX. 

Després del 1814 Noruega visqué un autèntic renaixement cultural gràcies a la nova consciència nacional que prengué força en la guerra. Escriptors com Ibsen, compositor com Grieg, exploradors com Nansen, filòlegs com Aasen i pintors com Gude van encaminar al país vers la independència total, proclamada el 1905. En teoria el país era independent i estava unit en la persona del rei; però en realitat Suècia interferia constantment en l’autogovern noruec i els problemes institucionals s’acumulaven any rere any fins que, el 1905, van decidir convocar un referèndum per dissoldre la unió monàrquica, però això ja és una altra Història. 

El 17 de maig ha continuat essent considerat el Nasjonaldagen, la Diada nacional, i és celebrada per tota la població amb festes, desfilades militars, discursos, recreacions i altres, sovint vestits amb el bunad ^[3]El bunad és, en realitat, un catàleg ample de vestimentes populars de diferents regions noruegues, majoritàriament dels segles XVIII i XIX, que també inclou alguns dissenys populars del … Continue reading, la indumentària tradicional. Per a molts noruecs, 1905 va ser un simple procediment administratiu, doncs en la ment dels noruecs el país va guanyar la seva independència de veritat l’any 1814.