[Font de la portada: Guillem Valle – La Directa]
El Genoa Social Forum (GSF)
Els mesos anteriors a la celebració de la cimera del G8, els diferents moviments antiglobalització van formar una contra-cimera altermundista que es va anomenar Genoa Social Forum (GSF). El GSF arreplegava unes quatre-centes organitzacions italianes i unes tres-centes d’internacionals, les quals es reuniren entre el 16 i el 21 de juliol a la ciutat. Els punts de trobada de tots aquests activistes per la desobediència civil i contraris a la mundialització de l’economia foren l’Escola Díaz-Pascoli, utilitzada com a oficina de premsa i a on hi havia la seu de la xarxa global de periodistes independents d’Indymedia, l’escola Díaz Pertini (que es trobava davant), que servia com a punt d’accés a Internet i d’allotjament per als manifestants, i l’estadi Carlini, on també acamparen els manifestants i a on es feien assemblees i xerrades multitudinàries. Els moviments antiglobalització que van participar en aquesta contra-cimera foren molt diversos, però els més destacats foren els grups pacífics, com el bloc rosa o els Tute Bianche, i els grups partidaris d’accions violentes contra el que consideraven els símbols del poder econòmic i polític (seus bancàries, cotxes de luxe, delegacions de govern, etc.). Dins d’aquest últim grup es trobava el bloc negre (conegut com el Black Block). Integrat majoritàriament per anarquistes, especialment de Nord-amèrica i l’Europa occidental, defensaven diferents tàctiques en la seva lluita antisistema, que anaven des d’accions pacífiques conjuntes amb els Tute Bianche, a accions violentes contra el capital i els seus símbols, i sobretot com a eina d’autodefensa davant la policia. Aquest grup va ser durament criminalitzat per la premsa italiana des de les setmanes prèvies a l’inici de la cimera. Fins i tot, al maig d’aquell any s’havia dit que els manifestants s’estaven organitzant per llançar sang infectada a la policia.
L’assalt a l’escola Díaz
L’endemà de l’assassinat de Carlo Giuliani, el dissabte 21 de juliol, 300.000 manifestants van sortir als carrers de Gènova per denunciar el crim i la violència d’Estat. Durant aquest dia, l’últim de la cimera del G8, les càrregues violentes de la policia es van tornar a repetir, a més de les corredisses de vehicles policials perseguint manifestants, el llançament de gasos lacrimògens, etc., que causaren la detenció de desenes de persones i d’un centenar de ferits.
Després d’aquesta jornada de concentracions i marxes pels carrers de la ciutat, 93 persones van passar la nit a l’escola Díaz. La majoria eren persones estrangeres -sobretot europeus, i entre els quals també hi havia ciutadans espanyols- que, davant el tancament dels hotels de la ciutat i del tancament de carreteres, tren i aeroport, no tenien on passar la nit, però també hi havia italians. Aquella nit, la policia va muntar un dispositiu policial d’uns 350 agents per entrar a l’escola i detenir els membres del Black Block pels aldarulls causats els dies anteriors.
Era pràcticament mitjanit quan un vehicle blindat de la policia italiana trencava la porta de l’escola Díaz. Moltes de les persones que hi havia a l’escola ja dormien als seus sacs de dormir. Els que estaven més a prop de la porta, en sentir l’arribada de la policia, van aixecar els braços i van esperar l’entrada dels agents dient que eren pacifistes i que no tenien cap arma. Així i tot, 350 agents van irrompre a l’escola amb una violència totalment desproporcionada, carregant amb porres, puntades de peu, cops de puny, o el llançament d’objectes, entre d’altres. Després d’aquesta batuda, 63 persones van resultar ferides de gravetat (des d’ossos trencats a greus hemorràgies i fractures cranioencefàliques) i 3 víctimes tenien un pronòstic reservat. Una d’elles era el periodista britànic Mark Covell, a qui li van trencar 8 costelles, li van perforar un pulmó, va perdre 16 dents i actualment té seqüeles de per vida per la pallissa.
Paral·lelament, un dispositiu policial va entrar a l’escola Díaz Pascoli, on es trobava la premsa, i va confiscar ordinadors del GSF, disc durs i arxius diversos que els periodistes havien registrat durant els dies anteriors. A més, controlada l’escola, els agents van preparar un muntatge policial per justificar l’agressió, col·locant dos còctels molotov dins l’escola que havien recollit els dies anteriors, pals de fusta i altres armes que van fer passar per armes del Black Block.
Després de la batuda, els periodistes van poder entrar a l’escola. El que van filmar allà dins ho van descriure com un registre “a la xilena”, en referència als registres policials fets durant la dictadura de Pinochet, amb parets i terres completament tacats de sang que eren testimonis de la brutalitat policial que s’acabava de cometre.
Els 93 ocupants de l’escola Díaz van ser detinguts, acusats d’associació criminal. Molts d’ells, per la gravetat de les seves ferides, van anar a l’hospital, però els que es podien mantenir en peu van ser traslladats a la caserna Bolzaneto, on ja hi havia altres detinguts dels dies anteriors. En aquesta caserna, els detinguts foren torturats durant dos dies més, sotmesos a tota classe de vexacions: fer-los bordar com si fossin gossos mentre els pegaven, despullar-se i fer flexions, creuar passadissos plens de policies que els hi donaven cops de puny i puntades de peu, o haver de cridar “visca il Duce” o “visca Pinochet”, entre moltes altres. Durant aquestes 48 hores, a més a més, no van poder fer trucades ni rebre atenció sanitària. Dos dies després, la major part dels detinguts estrangers van ser expulsats del país.
La impunitat dels crims, vint anys després
Cal esmentar en primer lloc que al codi penal italià el delicte de tortura no es va incloure fins a l’any 2017. Aquesta llei va ser molt criticada en el moment de la seva aprovació per la definició poc clara de tortura i per no incloure la noció de tortura psicològica. A més, els casos de tortura policial s’han continuat repetint al llarg dels anys perquè tot i haver introduït aquest delicte al Codi Penal, no s’han fet els canvis necessaris ni la formació corresponent als cossos policials italians. El 2009, Stefano Cucchi va morir després les brutals pallisses que va rebre durant una setmana a una presó italiana.
Després dels fets de l’escola Díaz, el Fòrum Legal de Gènova, un grup d’advocats que treballaven amb el GSF, van fer-se càrrec de les demandes de centenars de manifestants, la majoria estrangers, a més de la defensa de 25 manifestants acusats de “devastació i saqueig”. Des d’aleshores, hi ha hagut tres processos judicials principals, a més de diversos casos civils individuals que actualment continuen oberts. El 13 de novembre de 2008 va sortir la primera sentència en judici en primera instància sobre els fets de l’escola Díaz. Del total de 29 agents policials acusats, 16 van ser absolts i 13 van ser condemnats per un total de trenta-cinc anys i set mesos. Només van ser condemnats els funcionaris que ocupaven llocs menors a la policia en el moment dels fets. A més, foren absolts els tres caps de policia responsables de les decisions dels cossos de seguretat durant la cimera del G8, Francesco Gratteri, Giovanni Luperi i Guilberto Caldarozzi. L’acusació civil que aquell dia esperava la sentència la va rebre amb el crit de “vergonya”.
El 18 de maig de 2010 va acabar el procés d’apel·lació. La Cort d’apel·lació italiana va revocar la sentència anterior de primera instància i va sentenciar 25 acusats a penes d’entre tres anys i vuit mesos i quatre anys, amb inhabilitació per a càrrecs públics durant cinc anys. Pietro Troiani i Burgio Michael, dos agents de policia responsables d’introduir els dos còctels Molotov a l’escola Díaz per acusar els manifestants, van ser condemnats a tres anys i nou mesos. En aquesta sentència també eren condemnats els líders de la cadena de comandament de la policia de Gènova. Malgrat la sentència, Gratteri, Luperi i Caldarozzi van mantenir els seus càrrecs.
El 5 de juliol de 2012, el Tribunal Suprem va confirmar definitivament les condemnes per falsificació documental agreujada a 25 dels 27 acusats en el judici. Tanmateix, va declarar prescrit el delicte de lesions greus que s’imputaven als agents que van irrompre a l’escola Díaz. A més, malgrat la ratificació de les condemnes pel Tribunal Suprem, cap dels policies va trepitjar la presó, en tant que la duració de les penes individuals va permetre una condonació prevista per una llei aprovada el 2006. Onze anys després dels fets, l’únic que van haver de complir fou una inhabilitació de cinc anys.
El 2015, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va declarar que l’Estat italià va aplicar la tortura i la violència policial a la batuda de l’escola Diaz, després de la denúncia d’Arnaldo Cestaro, militant de Rifondazione Comunista que en el moment dels fets tenia 62 anys. A Cestaro, la policia li va trencar deu costelles, un braç i una cama, a més de múltiples contusions.
Dos anys més tard, el 22 de juny de 2017, el TEDH va tornar a condemnar Itàlia d’haver torturat els manifestants allotjats a l’escola Díaz. Itàlia va haver d’indemnitzar els 42 demandants amb 45.000 euros a cadascun. El TEDH també va declarar que les lleis italianes eren inadequades per impedir i castigar els actes de tortura comesos per la policia, instant al govern a fer els canvis necessaris. Aquell mateix any, com ja s’ha fet esment, es va incloure el delicte de tortura al Codi Penal italià.
Finalment, el 15 de març de 2019, 24 membres de la policia italiana van ser condemnats pel Tribunal de Comptes a reemborsar les despeses judicials i les indemnitzacions provisionals als ministeris de l’Interior i de Justícia, per un total de 2,8 milions d’euros.
Per tant, per als responsables dels delictes de tortura i violència policial no hi ha hagut més conseqüències penals més enllà de les indemnitzacions econòmiques i la inhabilitació temporal dels seus càrrecs públics. En canvi, el 14 de desembre del 2007 14 manifestants van ser acusats d’un delicte de “danys”, i 10 manifestants van ser condemnats a entre sis anys i mig i catorze anys de presó per un delicte de “saqueig i devastació”, llei d’origen feixista aprovada el 16 d’octubre de 1930. Des d’aleshores, l’article 419 del Codi Penal italià no ha estat mai suprimit ni abolit.
Els fets de Gènova van marcar un abans i un després en el moviment antiglobalització. La ferotge violència policial contra l’activisme pacífic i unes sentències desproporcionades basades en lleis feixistes van diluir un moviment que havia aconseguit molta força els anys anteriors. Molts joves abandonaren la lluita política, i accions de desobediència civil com la que representaven els Tute Bianche van desaparèixer poc després. Aquesta situació d’impàs s’ha d’entendre també dins d’un context de retallades en les llibertats individuals a tot el món que s’intensificarien a conseqüència de l’atac de l’11-S a les Torres Bessones, dos mesos després, i la dispersió del moviment antiglobalització en altres projectes socials que no impliquessin una acció directa als carrers com havien plantejat, per exemple, els Tute Bianche. Tot i això, lluites actuals com la dels indígenes a l’Amazones, la defensa dels refugiats, la lluita contra el canvi climàtic o la defensa de la igualtat real entre homes i dones, són mostres que la ciutadania d’arreu del globus continua defensant la idea que un altre món no és només possible, eslògan del GSF de Gènova, sinó necessari.
