Per citar aquesta publicació

Estarellas Simonet, Joan (2022) "Economia militar a l’Antiga Grècia", Ab Origine Magazine, 78 (novembre) [en línia].
Tags

Economia militar a l’Antiga Grècia

Imatge de portada: casc corinti exposat al museu arqueològic d’Olímpia. Font: Gary Lee Todd. CC. BY 1.0.

L’economia i la guerra són uns factors caracteritzats per una elevada rellevància en qualsevol moment de la civilització. De fet, són dos conceptes molt relacionats (hi ha una relació certament apreciable entre ells dos). Així doncs si no es té una bona economia no es pot afrontar un conflicte armat. A mesura que avança el temps la guerra va canviant així com l’economia i moltes vegades una canvia a l’altre. Salaris, botins, reparacions, equipament, tot té un cost i sovint és elevat. Així doncs la guerra és una gran despesa que les polis havien d’afrontar. Però que si es duu a terme i es triomfa aporta més recursos i poder. Grècia no era una excepció.

La guerra al llarg de la història ha estat sempre (de manera constant) una problemàtica constant (llevar constant) per a la humanitat. Des de l’inici dels temps ha modificat el comportament i vida dels éssers humans. Se sap que des de la prehistòria hi ha vigències de conflictes entre grups humans. La guerra doncs amb el temps ha evolucionat constantment i l’Antiga Grècia no n’és una excepció. En el món antic era vista com un mal necessari de la condició humana. Mentre als inicis de la civilització grega, els conflictes eren simples: qui té molts soldats ben armats, forts i entrenats guanya.

Però amb el pas del temps com és evident els conflictes canvien i agafen magnituds mai vistes. Així doncs, a causa de la importància que tenia aquest aspecte de la vida, la guerra modificava altres aspectes de la vida, com l’economia. Per tant, s’ha de parlar de la relació que tenia la guerra amb l’economia.

Dracma grec, c. s. V a.C. Font: Dorieo. CC. BY 4.0.

Pels investigadors l’economia grega és un enigma. Donada la llunyania de la civilització, l’evidència és mínima i les dificultats d’interpretació abunden. Aquesta qüestió ha estat sempre un debat entre si era una economia primitiva o moderna. Tot i que pel que sembla era una economia capitalista i amb trets semblants a la nostra, si hi havia demanda pujava el preu, i si hi havia excés baixava.

Pocs autors antics ens parlen de l’economia, ja que els interessava més la política o la guerra però extraient fragments d’aquestes obres podem obtenir informació vàlida per fer una idea de com plantejaven l’economia els antics grecs. Per exemple, Tucídides ens parla de com Atenes gestionava els recursos financers durant la Guerra del Peloponès. Als inicis es basava en l’agricultura, ramaderia, i amb el temps el comerç. Aquest, podia ser tant d’importació com d’exportació, ja que sovint a l’Hèl·lade faltaven recursos. Això provocava una millora de les flotes mercants de les polis.

Els conflictes armats eren considerats una cosa necessària, inevitable i fins i tot honrosa. Les guerres en aquesta època eren una cosa “privada” els conflictes eren iniciats per individus de l’elit que reclutaven soldats o batalles entre polis de caràcter territorial. Els guerrers s’allistaven, combatien i tornaven a les seves feines habituals. Eren lluites curtes, de dies o setmanes. Fins a les Guerres Mèdiques els grecs no depenien de les finances públiques per lluitar, ja que les campanyes solien ser de petita mesura.

Estàtua d’un hoplita. Acròpolis d’Esparta (480-470 ac). Font: Mary Harrsch. CC. BY 4.0.

Els soldats s’armaven i alimentaven a ells mateixos, els anomenats “hoplites”, soldats-ciutadans d’infanteria pesada. Hi ha dues grans postures amb aquesta qüestió. Segons Morris (1987) només els rics i poderosos (agathoi) podien enrolar-se i costejar-se el material. Detienne (1968) argumenta que els petits propietaris ja tenien la capacitat econòmica de pagar el material militar. Una vegada va arribar l’amenaça persa l’any 490 aC era previsible que el sistema no aguantaria la magnitud del combat. En conseqüència les polis, liderades per Atenes i agafant el model espartà, van decidir posar un pagament d’impostos o tributs per patrocinar als mariners, soldats i la construcció de naus. Amb aquest tribut els exèrcits milloraren i creixeren exponencialment. Això va portar a Atenes a convertir la guerra en un afer públic, fent un exèrcit professional i imposant permanentment pagaments als territoris subjugats per poder finançar tota mena de material militar, murades de la ciutat i construcció de vaixells.

També totes les polis van emmurallar les seves ciutats, llevat d’Esparta que es vanagloriava de no tenir-ne. Tot i pagar amb dracmes els soldats també cobraven amb cessions de terres i botí. Però és evident que si l’exèrcit pateix un procés de professionalització, ha de tenir una compensació. Durant els segles VIII i VI ane anaren guanyant popularitat uns guerrers que lluitaven. Anomenats “mistophoros” (els que cobren la paga, misthios), eren més econòmics que els mateixos guerrers locals, no requerien entrenament, s’equipaven ells mateixos i no suposaven un descens de la població en cas de morir.

A més, Atenes a part de pagar als seus soldats, si aquests morien i deixaven a les dones atenenques vídues i nens orfes l’Estat també mantenia les famílies dels soldats caiguts. S’enrolaven amb el millor postor i el que oferia major recompensa perquè part del seu salari era també el botí de guerra. Els contractadors sovint quan veien que l’economia començava a fallar donaven total llibertat als mercenaris per saquejar a gust. Així doncs, l’any 400 aC Demòstenes va arribar a pagar el mateix tant a guerrers com a mercenaris, ja que durant aquesta època hi havia una forta crisi a l’Egeu i molts homes es varen enrolar. El sou va baixar, ja que abans els militars nacionals cobraven 8 òbols diaris i van passar a cobrar-ne 5. Quan hi ha més oferta hi ha menys paga. Alguns mercenaris famosos foren Xenofont, Polibi, Diodor o Arquíloc.

Reconstrucció de un trirrem grec. Font: Nachtbold. CC. BY 3.0.

L’any 483 aC, doncs, neix la flota pública d’Atenes, que comptava amb 200 trirrems, la flota més gran mai vista a Grècia. El pagament de la tripulació era potestat de l’Estat, mantenir-la era car, cada mariner cobrava una dracma per dia així com els hoplites i els treballadors qualificats, i fins i tot, rebia una racció de blat. Cada trirrem tenia uns 200 tripulants, per tant, cada embarcació tenia un cost de 6000 dracmes mensuals, és a dir un talent (equivalent a un sou de nou anys de un treballador qualificat).

Amb la fundació de la lliga de Delos, Atenes va trobar una grandíssima ajuda en la recaptació de fons per la guerra. Amb la lliga, la polis rebia 460 talents anuals segons les escriptures. Durant aquest conflicte Atenes va aconseguir repel·lir els enemics perses i arribar a ser la primera potència grega durant el govern de Pèricles. Això va canviar amb la Guerra del Peloponès (conflicte que enfrontava la lliga de Delos contra la lliga del Peloponès, dirigida per Esparta) on l’economia atenenca va cedir. Una despesa de 1500 talents a l’any durant la primera dècada de la guerra va fer que la polis no aguantés el conflicte.

Esparta tenia un exèrcit professional i això va provocar que Atenes hagués de promocionar molts de soldats. Però cada vegada que els lacedemonis s’acostaven a Atenes els atenencs es replegaven a la ciutat i esperaven provisions pel mar. Esparta veient això va entendre que només podia derrotar als seus enemics pel mar. Així doncs, els perses arribant a un acord amb els espartans van ajudar a costejar la flota espartana i mantenir-la. Esparta va aconseguir derrotar a Atenes.

En el següent conflicte a gran escala, la guerra de Corint (395 aC-387 aC), el suport de Pèrsia va ser decisiu. Aquesta guerra va enfrontar a Esparta contra Corint i Tebes. Inicialment, Artaxerxes II va donar finançament a l’aliança anti espartana. Atenes, aprofitant que era aliada de Corint en va utilitzar l’or persa per reconstruir-se després de la seva caiguda econòmica. A més dintre d’aquest context militar tornaren a imposar un impost del 10% als vaixells mercants que passaven per l’estret d’Hel·lespont. Pèrsia veient que Atenes recuperava el seu poder va decidir canviar el parer i donar suport a Esparta que finalment es va alçar victoriosa.

A l’època hel·lenística (segle IV aC), els atenesos ja havien recuperat la seva hegemonia i la van mantenir durant 30 anys. Tot i això, el rei macedoni Filip II es va convertir en el nou hegemon de Grècia, derrotant a la polis a la batalla de Queronea l’any 86 ane. Un factor importantíssim en la victòria va ser imposar un eisphorai o impost a les elits basat en la seva propietat privada. Macedònia explotava massivament els seus recursos, produïen or i mineral i només amb l’or ja generaven uns 1000 talents a l’any.

Gravat grec que representa una lluita de la Guerra de Troia. Font: Encyclopædia Britannica (11th ed.), v. 12, 1911, p. 477, Fig. 12. Public Domain.

Amb Alexandre el Gran al tro, es va veure que podien subsistir només amb els diners de les invasions. Així costejaven un exèrcit molt ben entrenat, equipat i amb molta tecnologia militar. Això va portar als macedonis a tenir un dels imperis més importants mai vists en l’antiguitat. Amb aquest aspecte, es demostra la importància que tenia una bona economia per poder invertir en els conflictes armats, que a l’antiguitat era un factor rellevant per l’existència humana. Qui administrava bé l’arca i l’exèrcit podia conquerir el món.

Un altre tema a abordar seria la producció de les armes. Amb la millora i professionalització de la guerra, es va fer necessari augmentar la producció d’armes, escuts, armadures, etc. Molts estudiosos com Geofrrey Parker o David Wescott defensen que els grecs inventaren l’ús de la tecnologia en el combat. A l’inici, els primers treballadors en el sector militar foren els artesans del ferro, en aquell moment eren molt apreciats, eren pocs i tenien una importància vital. A Grècia abundaven els metalls per tant era un recurs molt important que el tenien a casa. Contractaven aprenents i funcionaven com a negocis. Solien estar localitzats a les drassanes de les polis i tenien entre 10 i 20 treballadors.

És així com amb el pas del temps aquests petits tallers artesanals van evolucionar fins convertir-se en vertaderes fàbriques d’armament. Fins al s. V aC no existia cap centre de fabricació d’armes a gran escala, eren els esmentats artesans i mercaders els que s’encarregaven de forjar i preparar l’armament. A més aquests artesans solien forjar estris més barroers (tot i que hi havia ferrers que feien armes realment bones). Amb les fàbriques el material es va anar especialitzant i millorant i la gran revolució fou l’ús de motlles. També fins a l’arribada de les fàbriques com s’ha dit abans, s’esperava que els guerrers s’aprovisionarien ells mateixos d’armes i armadura, fetes a mida.

Greba grega del segle IV a.C. al museu d’Olímpia. Font: Walters Museum Collection. Public Domain.

Un dels personatges més importants del món de l’armament va ser l’orador Lísies (Λυσίας, Atenes, 458-380 aC). El seu pare va ser Cèfal, membre de l’elit Siracusana que es va establir a Atenes, ja que Pèricles el va convocar a la polis com a comerciant d’armes. Finalment, s’estableix a la polis i funda una factoria de material militar i armes al Pireu, coneguda per fer grans escuts. Era una fàbrica prou gran, hi treballaven fins a 120 esclaus (sovint captius de guerra) i aprovisionava a bona part de l’exèrcit atenenc.

Per tant, les armes i la seva manufactura beuen de la necessitat. Si hi ha guerres la indústria armamentística funciona i es manté en canvis i renovacions constants, les fàbriques produeixen i fan negoci per a la polis. En els moments de pau (que en la història de Grècia són relativament pocs) aquest aspecte econòmic es debilita i s’estanca. Les armes, com els humans, tenen un cicle vital fabricació, distribució, ús, abandonament/reutilització i finalment destrucció.

Per saber-ne més

-DAVIS, Victor. 1999. “Les guerres grecques.”  Ed. Autrement. 

-DUCREY, Paul. 1999. “Guerre et guerriers dans la Grèce antique.” París: Hachette Littératures, 

-ECHEVARRÍA, Fernando. 2018. “Viejas y nuevas armas en la Grecia clásica. Aspectos de un debate tecnológico y cultural.” Persée, biblioteca digital.  Núm 36, 73-86.

-HACKETT, John. 1990.” Warfare in the Ancient World.” Chechmark Books.

-PRITCHARD, David. 2017. “Guerra y finanzas públicas en Grecia antigua” a Revista Limes. Núm 28, 109-136.

  • (Bunyola, 2002). Actualment fent tercer de Ciències de l'Antiguitat per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha participat en algunes campanyes i cursos d'arqueologia. I té interès en l’història antiga i arqueologia grecoromana.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Estarellas Simonet, Joan (2022) "Economia militar a l’Antiga Grècia", Ab Origine Magazine, 78 (novembre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat