Article aparegut originalment a la revista d’història Mazarelos.
La perspectiva de gènere en la historiografia és escassa; és més, en els casos en què s’aplica, les dones solen aparèixer com a víctimes de determinats esdeveniments històrics. Tot i això, les investigacions especialitzades demostren el paper actiu de les dones en ells. Hi ha molts estudis sobre les guerrilles antifranquistes, però els que se centren en les dones que en van formar part són els d’Aurora Marco i Mercedes Yusta.
A continuació, i prenent com a referència aquestes dues autores, s’analitzaran les maneres en què les dones gallegues participaren a la guerrilla antifranquista i, tot i centrar l’article en el paper actiu de la lluita, és necessari esmentar el terror viscut per la població gallega durant els anys de la guerra, la postguerra i la dictadura: la violència, els afusellaments, les dones violades i els enterraments en cunetes, els quals, encara avui en dia i en molts casos, romanen en l’oblit col·lectiu. Es pretén donar veu a aquelles que, tot i viure aquesta situació de terror, van participar de la lluita contra el règim feixista.
Cal tenir en compte que, a Galícia, la victòria del bàndol revoltat va ser molt ràpida i no hi va haver fronts de guerra com a tals, cosa que va fer que la resistència es traduís en la lluita armada organitzada en la guerrilla, la qual es prolongarà fins després de 1945, data de la derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial. Així doncs, és legítim preguntar-nos com va poder sobreviure la guerrilla durant aquest llarg període de temps dins d’un estat dictatorial que pretenia eliminar qualsevol enfocament contrari al seu ideal. Doncs bé, el suport que les comunitats rurals van donar a la guerrilla va ser essencial per la seva supervivència; dins d’aquestes comunitats rurals, les dones hi van tenir un paper fonamental. Aquestes xarxes conformaven la guerrilla do chan (guerrilla del sòl), mentre que les localitzades a la muntanya rebien el nom de guerrilla do monte (guerrilla de la muntanya). D’aquesta manera, l’estructura es va dividir en dues partides sent la primera decisiva per a la supervivència de la segona.
Les xarxes es teixien en determinats llocs, A. Cabana apunta «… allà on les partides tenien el lloc d’actuació, és a dir, generalment coincidint amb les àrees d’origen dels guerrillers», cosa que evidencia la importància dels vincles familiars o afectius com a motivació de la guerrilla terrestre. Destaquen les dones que van arriscar la vida exercint d’enllaç d’aquestes xarxes. Algunes van començar a donar suport a la guerrilla de muntanya a causa dels vincles ja esmentats i sense haver estat polititzades prèviament, simplement per solidaritat; mentre que d’altres en formaven part sent conscients del seu paper i impulsades per una clara ideologia, com és el cas d’Enriqueta Otero o María Araújo.
Donar suport a la guerrilla va ser un delicte molt greu, per la qual cosa les guerrilleres van esdevenir opositores del règim i moltes van ser durament reprimides com a tals. Segons M. Yusta «ser mare, esposa, filla o germana de “rojos” es va convertir en un delicte». D’aquesta manera, el règim les va oprimir per ser opositores i per ser dones. La repressió sexuada va ser molt dura, motiu pel qual algunes d’elles, amb l’objectiu d’evitar tortures i vexacions, van decidir unir-se a la guerrilla de muntanya. Hi va haver guerrillers que van recolzar i valorar el paper de les dones, concretament el conegut com a “Quico” exposa: «Hi va haver companyes a la guerrilla lluitant com els homes, amb una arma. Sobretot a la base popular. La dona, almenys a la nostra regió, la regió de Galícia i de Lleó, ha estat el factor quasi determinant de l’existència de les guerrilles».
Per contra, de vegades l’ambient a la muntanya no era propici per a l’entrada de les dones. Als estudis de Hartmut Heine sobre la guerrilla es recull que alguns dels enllaços de “O Gardarríos” li van retirar la paraula quan la guerrillera Antonia Díaz, la seva companya, es va unir a les files de la guerrilla de la muntanya. L’heteropatriarcat no era exclusiu dels colpistes, sinó que estava bastant estès a la societat i en alguns casos s’extrapolava a la guerrilla, per la qual cosa algunes guerrilleres van dur a terme tasques com rentar, cuinar, cuidar, etc., és a dir, hi havia una divisió laboral de gènere. Però passar a integrar les files d’una guerrilla va ser un acte transgressor per a les dones de l’època i que s’oposava al model “ideal” de dona submisa imposada pel règim, per la qual cosa les considerava “desnaturalitzades”.
A. Marco apunta: «Amb el nou ordre social, les dones van ser relegades al compliment de diversos rols tradicionals que les excloïen dels mecanismes de participació social, cosa que va contribuir a la formació d’un model femení ideal, tasca en la qual va ser clau el suport teòric i pràctic de la Sección Femenina e da Igrexa».
Trencar les barreres imposades socialment va provocar que fossin menyspreades, incompreses i insultades tant per part de la població com pel règim, el qual va construir i difondre un discurs contra elles, afirmant que la seva funció a la muntanya era satisfer les necessitats, especialment les sexuals, dels guerrillers a qui anomenaven “bandolers”. Aquest era un mecanisme per desacreditar i desprestigiar la lluita de la guerrilla. Consuelo Rodríguez López, guerrillera coneguda pel sobrenom de “Chelo”, va dir: «En aquells temps a les dones que anàvem amb guerrillers se’ns titllava de putes. Eren els feixistes i la Guàrdia Civil els que ho deien […] És una cosa que no admeto».
Per tant, tot i que havien de lluitar contra el Règim, la societat i, en ocasions, contra els seus companys, per moltes dones la lluita armada antifranquista suposava una via transgressora mitjançant la qual pogueren lluitar pels seus ideals i conformar la seva ideologia, mentre que per altres funcionà com un centre de formació bàsica, ja que a la muntanya aprenien a llegir, escriure i, fins i tot, a utilitzar armes.
Sense la seva memòria, la Història no està completa.
