El 24 de febrer de 1951 esclatà un conflicte a Barcelona, el que coneixem com a “la vaga de tramvies”. L’origen de la protesta fou la pujada de 20 cèntims del preu de bitllet del tramvia; el fet s’entenia com un greuge en comparació a Madrid, on el preu s’havia mantingut. En uns inicis, la protesta es basà en un boicot a l’ús dels tramvies, instant a fer els trajectes a peu, mentre s’organitzaven les primeres manifestacions i protestes a l’espai públic. No faltaren, tampoc, els atacs als tramvies, que acabaren bolcats, incendiats o amb els vidres trencats. L’1 de març el boicot es generalitzà, i el dia 6 les autoritats anunciaren la rebaixa del preu, intentant posar fi a un conflicte que encara s’allargaria uns dies més i s’estendria a altres indrets.
Més enllà de la causa última, cal parar atenció al context polític i econòmic en què el conflicte es desenvolupà. Aquest esclatava després d’una dècada de dictadura, però quan encara es vivia en la misèria de la postguerra, marcada per la duresa de l’autarquia. La inflació feu que el cost de la vida s’enfilés ràpidament, una trajectòria no seguida pels salaris que provocà una dràstica reducció de la capacitat adquisitiva de les famílies.
Aquesta dramàtica situació econòmica anava acompanyada, a més, d’una repressió institucionalitzada i sistematitzada destinada a impedir qualsevol actitud contestatària o reivindicativa. Que en aquest context es desenvolupés aquesta mobilització resulta força rellevant, i força rellevant va ser també per un règim al·lèrgic a la participació popular i que s’havia construït sobre la «ideologia de l’exclusió», en paraules de l’historiador Julio Aróstegui. Aquestes característiques han dotat el conflicte de 1951 d’una importància i valoració cabdal en l’anàlisi de la mobilització popular i política durant –i contrària a– la dictadura, situant-lo sovint com l’inici d’aquesta.
Així i tot, aquest conflicte no encaixa ni amb la resistència antifeixista del primer franquisme, ni amb l’oposició organitzada que es va anar configurant a partir de finals dels anys 50. Per contra, es tracta d’una resposta popular a una situació material adversa, el descontentament organitzat a conseqüència de més d’una dècada de males condicions de vida i, de forma més concreta, a la creença que hi ha opcions possibles més justes, com ara equipararel preu del bitllet amb Madrid, un fet que legitima la protesta.
Cal afegir que la vaga de tramvies de 1951 no incloïa un contingut revolucionari o un qüestionament al sistema en els seus objectius, tot i que comportava formes d’acció que sortien dels –i subvertien els– límits establerts, més encara en el període dictatorial del primer franquisme, en què la por se sumava a les prohibicions. Així, que sigui la primera gran contestació al règim no és anecdòtic, sinó puntal.
Tanmateix, la historiografia ha destacat també el paper d’alguns líders falangistes de la Vieja Guardia i del SEU en l’organització de la protesta. Aquests pretendrien instrumentalitzar el descontentament popular per millorar la seva posició en l’entramat franquista en un moment on la fi de la Segona Guerra Mundial havia arraconat els postulats més revolucionaris del falangisme. El seu paper va ser ambivalent: per una banda tenien por a una demostració de descontentament popular generalitzada, però, per l’altra, veien en aquest conflicte l’oportunitat de modificar els equilibris entre les diferents faccions del partit en benefici propi. El que acabà succeint, però, fou allò que precisament temien, i el descontentament popular subvertí els límits que pretenien els falangistes dissidents, moment en què aquests, incapaços ja de controlar el moviment, s’alinearien amb les forces estatals per reprimir durament la mobilització.
A la vegada, no podem passar per alt la implicació d’alguns sindicats clandestins i la convocatòria d’una vaga general aprofitant els canals del Sindicat Vertical. Així, després de més d’una dècada, es tornarien a viure el tancament de fàbriques, l’organització de piquets i manifestacions massives de treballadors pels carrers cèntrics de Barcelona. Tampoc hi faltà la repressió policial, que acabà amb molts detinguts i alguns morts. El que resulta rellevant és com el reclam d’una baixada de preus del tramvia i l’ampli seguiment del boicot portaren a una politització del moviment, incloent-hi noves demandes i reivindicacions, tot i no arribar a plantejar un discurs pròpiament antifranquista. L’assumpció de la vaga general com a eina respondria a la interiorització d’unes formes de lluita que vindrien d’abans de l’establiment de la dictadura, i que ara es reprendrien, perquè no hi havia una estratègia de lluita preestablerta. Se seguiria d’aquesta manera un fil de tradició amb els moviments populars i de classe.
No obstant això, cal veure com el moviment popular i vaguístic de 1951 incorporà alguns canvis respecte a l’època prefranquista. El boicot als tramvies respon a una forma de lluita molt concreta, coherent si s’entén com un aprofitament dels espais que deixa el règim, en un moment d’intensa repressió i control social. Altres moviments antifranquistes posteriors optaren també per una tàctica similar, i utilitzaren els espais cedits pel règim per fer lluita política i sindical. En definitiva, aquesta mobilització de 1951 generaria un primer espai de contestació al règim i establiria unes noves bases que suposaren un precedent per l’oposició posterior, cosa que explica, també, la rèplica d’aquest conflicte l’any 1957.
