Són coneguts per tothom els episodis de violència contra l’Església i els religiosos durant la Guerra Civil Espanyola: esglésies cremant-se, espolis, frares assassinats, són algunes de les escenes que entren dins el ‘top 10’ quan pensem en el famós conflicte espanyol. Però, quanta gent sabria del que parlo si menciono les rebel·lions de la dècada de 1830 contra tota la casta eclesiàstica? Molta menys, n’estic segura; i és realment sorprenent perquè l’anticlericalisme viscut a Espanya durant la primera meitat del segle XIX va ser igual o molt més greu que el viscut durant la Guerra Civil. Es tractaria del primer cas en què a Espanya, un país amb un fort sentiment catòlic per tradició, s’intentaria gairebé exterminar en alguns casos tot allò que tingués a veure amb l’Església. Per tant, estem parlant d’un punt d’inflexió que marcaria el pas entre el vell Estat Absolutista i el nou Govern Liberal; un pas cap a la modernitat que exigia, obligatòriament, canvis dràstics en la relació societat-Església.
El germen de la Revolució Francesa
Però anem per parts. Com va començar tot aquest odi? Per a trobar els precedents ens hem de moure fins a la Revolució Francesa (1789), la revolució que va suposar un abans i un després no només per França, sinó per gairebé tota Europa. A escala europea, França era la monarquia més important, amb més poder i més influència: la imatge per excel·lència d’aquest model. Per tant, és normal que, al veure el cap del rei francès rodant per terra, les famílies reials d’altres països s’espantessin. I més es van espantar quan, poc després, van començar a patir invasions per part d’aquests nous revolucionaris dirigits per Napoleó cap als seus territoris.
Però, on queda la posició de l’Església dins de tot aquest període de canvi? Des d’un principi, tant els il·lustrats francesos com els revolucionaris van veure en aquesta institució un aliat del sistema polític que pretenien enderrocar. L’Església sempre havia anat de la mà de la corona i representava, segons ells, quelcom feudal, obscur i antiquat, que no era si no un obstacle per a la revolució i per al nou model d’estat que estaven reivindicant. Això comportaria, durant la Revolució Francesa, un gran nivell de destrucció d’edificis religiosos com per exemple la catedral de Nôtre-Dame (que sento anunciar, per qui no ho sàpiga, que té la façana totalment reconstruïda), a més de nombroses persecucions de frares i clergues. El nou estat francès, davant aquesta situació, va decidir reestructurar tot el sistema eclesiàstic a partir de la venda de la propietat monàstica entre finals de 1790 i 1791 i va donar dues sortides als religiosos: renunciar a la seva vida religiosa a canvi d’una pensió (realment miserable) que els oferia l’estat, o ingressaven en unes “cases d’unió” (una forma elegant de dir asils de captaires), on haurien de residir els monjos de diverses comunitats que es negaven a seguir la primera alternativa. Negar-se a acatar la llei podia suposar penes de presó o inclús la condemna a mort, així que molts van veure l’emigració com la única opció, però tampoc això els acabaria salvant: poc temps després Napoleó es faria seva mitja Europa.
Espanya, davant la por que aquestes “idees il·lustrades” franceses poguessin posar en risc la seva monarquia, va decidir implantar una espècie de sistema d’aïllament, com una autarquia que volia intentar impedir qualsevol intercanvi “tòxic” amb els rebels francesos. Òbviament no va funcionar, i Napoleó, amb el pretext d’envair Portugal es va acabar fent també amb Espanya, obligant a l’exili al rei del moment, Ferran VII i col·locant al seu germà Josep de Bonaparte (“Pepe Botella”) com a nou governant espanyol. Aquí és on comença la famosa Guerra de la Independència o Guerra del Francès (1808-1814), en què una desesperada població espanyola intentaria expulsar els francesos del país. Després de sis anys de conflicte, van acabar abandonant Espanya i es va reinstaurar la monarquia de Ferran VII. Però alguna cosa havia canviat. Durant l’absència del rei, es va crear, d’amagat, la primera constitució espanyola coneguda com “La Pepa”, per iniciativa de les Corts de Cadis (formades per il·lustres personatges espanyols de l’època) el 1812. Aquest codi jurídic, liberal, acceptava el rei però donava la sobirania al poble; acceptava la divisió de poders, l’existència de partits polítics i propugnava un sistema d’eleccions per a poder escollir els components de les Corts legislatives. No es pot negar que, en certa mesura, aquelles noves idees portades pels francesos havien influït en aquest canvi de mentalitat.
El contagi a Espanya
D’aquesta manera, el retorn a l’absolutisme de Ferran VII (1814-1820) va marcar la bretxa entre Antic Règim i Estat Liberal, que es caracteritzaria sobretot per una gran i profunda divisió social entre els que estaven d’acord amb el tradicional sistema monàrquic (anomenats reialistes i més tard, carlistes) i els que recolzaven aquells nous valors (liberals i més tard, isabelins). Donat que des de sempre a Espanya la corona sempre havia estat l’aliada de l’Església, el retorn del rei va suposar una clara alegria pel clergat espanyol, que va veure reinstaurats tots els seus privilegis. Tot i això, s’aniria girant constantment la roda, de forma que quan el bàndol perseguit pujava al poder, aquest es convertia en el perseguidor de l’altre: la divisió social creixia com l’escuma, i amb la mort del rei el 1833 ambdós bàndols van prendre com a líders a Carles i Isabel II, germà i filla del difunt monarca, que lluitarien per la legitimitat del tron. Així és com van tenir inici les Guerres Carlines, que en el fons no va ser res més que una pugna entre el sistema absolutista anterior i un nou estat basat en la constitució de 1812.
És realment una època molt complicada, perquè a més de tot això hem de pensar que el país estava passant per una greu crisi econòmica, produïda en part per la guerra amb els francesos però sobretot per la pèrdua de les seves colònies d’ultramar, a més d’una ratxa de males collites. La població passava gana, dividida, molts ho havien perdut tot, i això no feia més que augmentar el malestar social i el caliu de la violència i la revolució. I l’Església? Com ho va patir això? A quin bàndol secundava? El fet és que la majoria de religiosos havia viscut amb alegria el retorn a l’absolutisme de Ferran VII, i més després del Trienni Liberal on havien patit alguns actes de violència. En realitat molts s’abstenien de posicionar-se, però inevitablement tot el conflicte polític va acabar sacralitzant-se i aquesta divisió que es vivia a peu de carrer també va començar a aparèixer dins la vida en comú dels monjos. Hi havia religiosos liberals? Sí, i tot i que era indiscutiblement una minoria, aquesta es feia sentir. Normalment, es tractava de religiosos descontents amb la seva vida monàstica, sovint joves, o també ressentits amb passat liberal que havien estat maltractats pels realistes després del Trienni Liberal. Les ideologies es van extremar, només hi havia realistes o liberals, bons o dolents, i quan el govern liberal va ser una realitat a Espanya, qualsevol acusat de realista o carlista, encara que fos per una lleu crítica al govern en un sermó durant la missa, ja podia començar a tremolar davant les conseqüències.
Al ser els religiosos liberals tanta minoria i radicalitzar-se tant les ideologies, es va acabar identificant tots els religiosos com a carlistes i, per tant, defensors del passat règim. Rumors entre la població sobre el relaxament de la vida austera i religiosa dels eclesiàstics, sumat a les extensions de terra de les que els monestirs encara eren propietaris, van fer créixer l’odi d’una població que passava gana i penúries. La premsa liberal no feia més que exaltar aquesta rancúnia, i el govern liberal, amb el recolzament de la burgesia planejava expropiar els béns i les terres de monestirs i convents per a solventar el problema fiscal, el que es coneixeran com les famoses desamortitzacions. Tots aquests factors van acabar provocant episodis de macabra violència els anys 1834 i 1835 per tota Espanya, coneguts també com a bullangues.
Les ”bullangues” de 1834 i 1835
La revolta de Madrid de 1834 suposaria una pedra lapidària, un abans i un després en la història religiosa espanyola, en el moment en què es van produir un gran nombre d’assassinats d’eclesiàstics. En un país on l’Església havia tingut sempre un paper tan important, ara aquesta es veia perseguida per tot arreu: autoritats, premsa, isabelins, revolucionaris. El 17 de juliol de 1834, la calor de l’estiu, l’augment del preu dels aliments, els rumors d’imminents atacs carlistes, sumat al greu brot de còlera en què havia recaigut la ciutat, van despertar el malestar popular. Es va començar a expandir el rumor que havien estat els religiosos els que havien provocat el repunt de l’epidèmia enverinant els pous –un argument molt semblant al que es va utilitzar amb els jueus durant la Pesta Negra al segle XIV. Els eclesiàstics, en estar ja acostumats a constants amenaces, no van prendre cap mesura preventiva, però aquell cop va ser diferent i un grup realment nombrós de revolucionaris (on hi era present també la milícia urbana) van acabar assassinant 78 religiosos. El grup tenia com a objectiu matar a tot clergue, monjo, frare que trobessin. De la revolta en van ser especials víctimes el Colegio Imperial, el seminari contigu dels jesuïtes, el convent dominicà de Santo Tomás, els de San Francisco i San José dels mercedaris descalços i el de San Isidro de Madrid, entre molts d’altres. En referència a l’atac del Convento de San Isidoro, les fonts expliquen que:
«Cuando entraron con sables y fusiles en la sala del seminario, donde los niños acababan de rezar el rosario, gritaron “viva la libertad”, a la que contestaron los muchachos. A la vista de éstos cayó el hermano Juan Ruedas, con el costado atravesado por los bayonetazos que le dio un urbano. Liberados los niños, salió el padre Carassa de la sala. A su espalda vio muerto al subdiácono Domingo Barrau, con la cabeza ferozmente destrozada…».
Al mateix moment, se’ns relata com un nombrós grup de religiosos que es trobava a la capella, esperava una tràgica mort en el moment en què els revolucionaris aconseguissin obrir les portes:
«Unos abrazaban a sus hermanos, despidiéndose de ellos para el cielo; otros les pedían perdón; otros hacían coloquios; otros, ‘In manus tuas Domine’; clamaban y tanto más clamaban cuanto más golpeaban los asesinos y ladrones las puertas con grandes martillos, mazos y otras herramientas, y cuanto más menudeaban los tiros de fusil y pistola».
La violència era tan desmesurada, que van arribar inclús a caure persones afins a la revolta, com el cas d’un guarda de corps, que davant d’aquell quadre de pregàries i de nens i religiosos aterrats va decidir simplement arrestar-los i no utilitzar la violència. Segons sembla, fins i tot això es podia veure com un acte sospitós, ja que poc després de demanar cordes per a lligar-los, el mateix guarda va aparèixer ferit d’una ganivetada al ventre i va morir arrupit en un racó de la capella, dessagnant-se durant hores. En referència a l’escena, el diari liberal El Eco del Comercio es va limitar a dir:
«Esta tarde hemos temido que se turbase formalmente la tranquilidad pública de la capital. Ha habido algunas desgracias en los conventos de San Isidro y Sto. Tomás, en donde se dice haberse descubierto algunas pruebas que daban fundamento a las voces que han corrido en los días anteriores acerca de un plan para el envenenamiento del agua. Todo puede creerse de la perversidad de los enemigos de la patria, y siempre hemos previsto que ellos se aprovecharían de los momentos actuales para aumentar el conflicto en que estamos por la enfermedad que se experimenta…».
La notícia de l’atac es va estendre ràpidament per la península, així com la impunitat legal de tals actes. D’aquesta manera l’any següent trobem revoltes de característiques similars tant a Saragossa com a Catalunya. En el cas català, la violència anticlerical va començar primer per Reus, el 22 de juliol de 1835. A la vil·la ja feia dies que es vivia una forta tensió: els frares no podien caminar pel carrer sense rebre insults, amenaces, o escoltar cançons amb títols com Sanch i fetge menjarem o Y morin los caps pelats. La violència va esclatar també a partir d’un rumor en què es deia que la mort d’uns guardes del poble a mans de carlistes havia estat culpa dels religiosos, qui haurien avisat als enemics. Davant la perillositat de la situació, l’alcalde va demanar reforços al Governador de Tarragona, qui li va enviar un destacament de 200 soldats, diversos dels quals es van posar a les portes del convent de Sant Francesc per a protegir-lo, tot i que al final no fessin el mínim esforç per aturar la violència. Cap a les deu de la nit, es va reunir a la plaça un grup d’uns cent exaltats, format tant per homes com per dones, carregats amb qualsevol tipus de material inflamable, ganivets, i tot tipus d’eines. Separats en tres colles, es va dirigir cap al convent per diferents carrers i, mitja hora més tard, van començar a incendiar les portes entre insults i amenaces de mort mentre un convers tocava les campanes demanant misericòrdia. Una crònica dels fets ens explica com Sebastián Gay, sacerdot de fama liberal, va morir assassinat tot i dir als liberals: «Soy de los vuestros, salvadme». De la comunitat de 55 sacerdots, 16 coristes i 8 monjos conversos en van ser assassinats 14, els altres van poder escapar amagant-se, saltant la tàpia de l’hort o fugint per un passadís subterrani. Tot i això, alguns van acceptar el seu destí amb resignació:
«Siete religiosos ancianos fueron asesinados con arma blanca en el coro donde esperaban el martirio. Uno de ellos era el padre José Balmes, fervoroso misionero que se puso a predicar con voz potente a las turbas desde el coro: “¿A dónde vais, miserables? ¿A profanar el templo santo de Dios?… Busqué la muerte entre los infieles y herejes y no la halló; al menos quizá la obtenga entre los cristianos”. No faltaron sacrilegios: se hicieron descargas contra el Crucifijo de la sacristía, y un revolucionario hurtó el copón derramando las sagradas formas por el suelo. Ardió la iglesia y siguió el pillaje…».
Tres dies després, el 25 de juliol, es van repetir els esdeveniments a la ciutat de Barcelona, en el qual les fonts expliquen com als agressors se’ls va unir tota la púrria de la ciutat, que anava armada amb teies, feixos de llenya, ampolles inflamables, barres de ferro i tot tipus d’armes, amb l’únic objectiu d’assassinar tot religiós que poguessin trobar i cremar els seus convents. A molts més llocs es van produir revoltes com aquesta: Sabadell, Vilafranca del Penedès, Mataró, Sant Cugat, Ripoll… L’odi cap als religiosos estava tant generalitzat que es van produir assassinats en massa per tota la península amb conseqüències legals gairebé inexistents per als agressors.
Les conseqüències materials de l’anticlericalisme
Davant de la situació, moltes comunitats van fugir abans que els arribés l’hora. Tal va ser el cas, per exemple, de Santa Maria de Poblet a partir del juliol de 1835. A Catalunya, la reducció de les comunitats va ser bastant més alta que a les altres zones de la península. Al marxar els religiosos i deixar els seus monestirs abandonats, aquests es van convertir en un atractiu objectiu per als vilatans de les zones limítrofs i tota mena de saquejadors. En el cas de Poblet, se sap que durant la festa major del poble de Vimbodí, el 1835, un grup de persones van anar fins al monestir i després que els vigilants els donessin permís per entrar (amb la “condició” que no fessin res malbé) es van dedicar a calar foc per allà on passaven al ritme de la cançó del Serrallonga. El rumor es va estendre per la zona, i durant anys, cada dia arribaven grups a Poblet de tots els pobles de la rodalia, amb carros i mules per robar absolutament tot el que trobessin: primer tot allò que es pogués convertir en moneda, llavors ja hi va haver qui va veure el negoci que es podia fer amb antiquaris veient totes les peces d’escultura que hi havia per l’edifici. També els guàrdies que havien de “custodiar” el monestir van trencar i cremar portes, finestres i objectes de fusta per a escalfar-se a les nits. En cinquanta anys, Poblet va quedar absolutament buit i espoliat. Es diu que trossos de robes litúrgiques van servir a les dones del poble per a fer-se davantals i vestir als nens, i que pàgines de manuscrits medievals, que els monjos havien cuidat durant segles a la biblioteca del monestir, van arribar a servir per embolicar queviures a les tendes.
A més de robatoris i destrosses, se sap que també es va arribar a profanar les famoses tombes de la reialesa catalana, custodiades al temple. Els cadàvers es van treure dels seus sepulcres i inclús hi ha qui assegura que es van maltractar i arrossegar per terra, a més de burlar-se d’ells posant-los dempeus, fent-los aguantar una escombra com si fossin soldats. Tot i això, el més probable és que, en realitat, simplement fossin trets de les seves tombes perquè els cossos estorbaven els lladres a l’hora de buscar les possibles riqueses. L’obsessió de les fortunes amagades de Poblet va arribar a tal punt, que el descobriment d’uns tapissos que un monjo havia amagat abans de la seva fugida van acabar convertint-se en la creença que al monestir s’amagaven els tresors dels monjos i inclús hi havia mines d’or: sí, efectivament, durant anys es van dur a terme també excavacions il·legals al monestir en busca de tals botins que, òbviament, no existien. El Poblet que veiem avui, tot i que les estructures es conservessin –miraculosament– gairebé en la seva totalitat, és una ombra del que va ser anteriorment a aquests tristos anys del segle XIX. Això desgraciadament es pot estendre a un nombre ingent d’exemples per tota la península com la coneguda Santa Maria de Ripoll, deixant de banda els que simplement van quedar fets una muntanya de runa, com per exemple, el cas del ja desaparegut monestir de Lavaix, a la província de Lleida.
Crec sincerament que tots aquests episodis, molt desconeguts – i la seva importància– per un gran nombre de persones, mereixen un lloc més present a la nostra memòria històrica. I que a partir d’ara, quan anem a visitar alguna església, convent o monestir, en lloc d’imaginar-nos com devien ser aquests en època medieval, també pensem: com eren abans del segle XIX?
