El 26 de juliol de 1952 va morir una de les personalitats que més van marcar el segle XX -i segurament també el XXI- de l’Argentina: Eva María Duarte, coneguda com a Evita Perón. La seva figura sempre ha estat envoltada de polèmica, pel que va significar a la política i la societat argentina i pel seu llegat i mite. Als 33 anys, un càncer d’úter va trencar el camí d’una de les polítiques que més amors i odis ha suscitat, fins avui en dia.
Nascuda a la província de Buenos Aires al 1919 d’una família humil, i fruit d’una relació «il·legítima», va arribar a Buenos Aires on va esdevenir una actriu de cert renom al teatre, al cinema i a la ràdio. Al 1944, en un acte per les víctimes del terratrèmol a la ciutat de San Juan (capital de la província homònima), va conèixer al secretari d’Estat del govern militar al poder des de 1943, el coronel Juan Domingo Perón. A partir de llavors, les seves figures van quedar entrecreuades.
Al 1945, després de que Perón fos destituït de tots els seus càrrecs [1]Secretari de Treball i Previsió (1943) on es va guanyar a les classes treballadores amb la promulgació de lleis que garantien les indemnitzacions per acomiadament, el pagament de les … Continue reading i empresonat pels seus antics companys, per culpa d’unes lluites internes dins del govern, la influència de l’ambaixador dels Estats Units i vinculació de Perón amb els sindicats, especialment la CGT. El 17 d’octubre es va produir una gran marxa popular -a partir de llavors, es coneix com a Dia de la Lleialtat- que va forçar a alliberar-lo. Un cop lliure, Evita i Perón es van casar i, va ser llavors, quan tots dos iniciaren una forta carrera política -ella és una de les primeres dones en fer-ho- que va portar a Perón a la presidència del país al 1946.
Eva Perón va ser reconeguda per lluitar pels més desfavorits de la societat, utilitzant als seus discursos, un llenguatge combatiu que atacava directament a la classe benestant argentina. Va fer propis diferents termes que s’utilitzaven de forma despectiva, donant-los un nou sentit vinculat al Partit Peronista -posteriorment, Justicialista-.[2]Es va crear com a tal després de la victoria electoral de 1947 que va donar la presidència a Juan Domingo Perón. Tot i que el moviment que el va portar a guanyar estava format per la fusió del … Continue reading Els més clars exemples són els «descamisados» a l’hora de parlar del «Poble» -alguns van veure un clar vincle amb els sans culotte de la Revolució Francesa, però Perón no ho acceptar-, o «oligarca» -o garca- com a terme que definia a la classe benestant contraria als avenços polítics de les classes populars.
Des de la seva posició política, va impulsar projectes per a millorar l’estil de vida de les famílies pobres, mitjançant la Fundació Eva Perón on va proporcionar beques i activitats pels nenes i nenes desfavorits, la construcció d’hospitals, va potenciar la incorporació de la dona al món del treball.
Políticament, va aconseguir sancionar la llei per a que les dones poguessin votar (1947), va crear el Partit Peronista Femení (1949) i va lluitar per la igualtat jurídica entre homes i dones, i a la pàtria potestat (ambdues sancionades a la Constitució de 1949). També va lluitar per a consolidar les polítiques de Perón amb els sindicats -uniformitzats al voltant de la CGT-, convertint-se en una de les figures de més pes entre els sectors obrers, o be, va esdevenir ambaixadora d’Argentina a la coneguda com «Gira de l’Arc de Sant Martí» (1947).[3]Viatge d’Estat que va realitzar Eva Duarte -28 anys- a Europa, com a Primera Dama i ambaixadora argentina, del 6 de juny al 23 d’agost de 1947. Va visitar Espanya -amb una escala al … Continue reading
Tot i això, no va estar allunyada de les polèmiques, ja fos pel que molts consideraven -i encara avui- el seu estil polític com a simple populisme per a arribar a les masses, o be, acusant-la d’aprofitar-se de la seva posició per gaudir dels luxes que criticava a les classes altes.
Al 1951 va sorgir la proposta d’una candidatura Perón (Juan Domingo) – Perón (Evita) per a les eleccions de 1952, les primeres on les dones podrien vota, una fórmula que molta gent veia ja com a guanyadora. Tot i la seva popularitat, i el recolzament de gran part de la societat i dels sindicats (CGT) el 31 d’agost l’Evita va renuncia a participar-hi -per això es coneix com el Dia del Renunciamiento-, ja que una part de la coalició al poder (els militars) no veien amb bons ulls que una dona ocupés la vicepresidència del país, i menys si era l’Eva Duarte. Però també va tenir molt a veure la seva salut.
Des de feia temps, ella sabia que patia un càncer d’úter, i tot i que va rebre una atenció mèdica d’alt nivell, dins i fora de l’Argentina, no van poder fer-hi res. A les seves darreres aparicions per ràdio, i sense fer-ho públic a la resta de la societat, ella ja demanava que continuessin recolzant a Perón encara que ella no hi fos. Als seus dos llibres La raó de la meva vida (1951) i El meu missatge (1952) va deixar plasmada la seva visió de la política i la societat, així com alguns dels seus discursos.
Tot i la seva mort, el seu camí no va arribar al final. El seu cos va ser vetllat al Congrés i, un cop embalsamat, va ser portat a la central sindical de la CGT. Al 1955, quan el segon govern de Juan Domingo Perón va ser destituït per l’anomenada «Revolució Llibertadora»,[4]Nom que es van donar els organitzadors del cop d’Estat, iniciat a Córdoba el 16 de setembre de 1955, contra el segon govern de Juan Domingo Perón i que va donar lloc una dictadura … Continue reading una de les primeres coses que van fer els colpistes -a banda de trencar els seus bustos- va ser segrestar i maltractar el cos d’Evita, símbol i mite del peronisme. La seva intenció va ser esborrar tot el que ella i el seu govern representaven, i així, durant uns 15 anys, el seu cos va desaparèixer. Se sap que van ser els militars, amb la col·laboració de l’Església, els que van enterrar el cos a Milan sota el nom de María Maggi de Magistris. No va ser fins 1971 que no el van retornar a Perón, que estava exiliat a Puerta de Hierro (Madrid) fins a la seva tercera victòria electoral al 1973, un cop caiguda la dictadura de Alejandro Agustín Lanusse.
Al 1974, la presidenta María Estela Martínez, successora política i vídua de Perón, va fer portar el cos d’Evita a l’Argentina, iniciant la construcció d’un altar a la quinta presidencial de «Olivos», que una nova dictadura va parar. Al 1976, els dictadors van autoritzar que el cos fos retornat a la família i dipositat al panteó dels Duarte, al conegut cementiri de la Recoleta.
Per entendre la força del símbol d’Evita, i com aquesta encara influeix en la política argentina, cal mencionar que al 2012, quan es complien els 60 anys de la seva mort, la presidenta Cristina Fernández de Kirchner -del Partit Justicialista- va anunciar l’emissió d’un bitllet de 100 pesos amb la cara d’Evita, en substitució de Julio Argentino Roca. Amb l’arriba al govern de Mauricio Macri (2016), contrari al peronisme, va voler canviar els bitllets amb les efigies dels pròcers argentins, per d’altres inspirats en animals. Amb l’arribada d’un nou govern «justicialista», de mans d’Alberto Fernández i la seva vicepresidenta -Cristina Fernández- hi ha un nou projecte per a que Evita torni als bitllets, juntament amb d’altres dones importants de la història argentina, com Juana Azurduy (1780-1862)[5]nascuda a una família mestissa a l’Alt Perú (actual Bolivia), va lluitar a molts dels fronts de la guerra d’independència contra la monarquia espanyola al territori del nord, arribant … Continue reading o María Remedios del Valle (1766-1847).[6]Afrodescendent –“parda” a l’època-, que va lluitar contra els anglesos al 1806 i 1807 a Buenos Aires i va acompanyar, com a auxiliar, al conegut com a Exèrcit del Nord, en les campanyes de … Continue reading
Queda clar que, tot i les seves controvèrsies, el paper de Evita -en vida, mort i símbol- a la societat argentina, continua sent fonamental.
Notes a peu de pàgina
| 1↑ | Secretari de Treball i Previsió (1943) on es va guanyar a les classes treballadores amb la promulgació de lleis que garantien les indemnitzacions per acomiadament, el pagament de les jubilacions, la creació de l’Estatut del Peó de Camp, creació d’escoles tècniques i, entre d’altres, la instauració de la negociació col·lectiva per resoldre els conflictes laborals. També Ministre de la Guerra (1944) i Vicepresident d’Argentina (1944-1945) |
|---|---|
| 2↑ | Es va crear com a tal després de la victoria electoral de 1947 que va donar la presidència a Juan Domingo Perón. Tot i que el moviment que el va portar a guanyar estava format per la fusió del Partit Laborista i la Unió Cívica Radical Junta Renovadora més un Partit Independent, un cop arribat al poder el va refundar. Reivindica lluitar per la Justícia Social, i propugna una intervenció forta de l’Estat per tal de redistribuir la riquesa i millorar la situació de la població -educació, salut, vivenda-, planificar l’economia segons els interessos del país i augmentar el benestar de la classe obrera. Es un partit molt personalista, on Perón va esdevenir figura única, no compta amb l’organització típica de la resta de partits (i d’aquí la seva heterogeneïtat i amplitud de sectors) i que, a partir de 1950, va quedar estructurat en tres branques: la seció masculina, la femenina i la sindical -que s’estructurava al voltant de la CGT-. Al 1971, la dictadura militar al govern va prohibir qualsevol menció personalista al seu nom -un clar atac contra el peronisme- i, a partir de llavors es parla del Partit Justicialista |
| 3↑ | Viatge d’Estat que va realitzar Eva Duarte -28 anys- a Europa, com a Primera Dama i ambaixadora argentina, del 6 de juny al 23 d’agost de 1947. Va visitar Espanya -amb una escala al Sahara-, Itàlia -incloent el Vaticà-, Portugal, França, Mònaco i Suïssa (A la seva la tornada, va participar a la Conferencia de Cancellers Americans de Río de Janeiro i va fer una visita protocol·lària pel Uruguai). Aquest viatge, realitzat amb 12 persones més (incloent un sacerdot), pretenia (re)establir relacions entre l’Argentina peronista i els diversos països visitats. Inicialment, la idea era que fos el mateix Perón qui el fes, però li van desaconsellar per les allunyar-se de les crítiques ala seva vinculació amb el dictador Francisco Franco i el governs feixista i nazi. Per tal d’establir un bon punt de partida, la gira venia acompanyada de productes argentins -tones de blat i carn, entre d’altres- per tal d’ajudar a les economies devastada per la 2ª Guerra Mundial. Evita va ratificar, o iniciar, els tractar comercials, va signar acords sobre immigració, així com va assistir a diverses celebracions en el seu honor. Però també va visitar diverses institucions d’assistència social i es va entrevistar amb organitzacions obreres i empresarials. |
| 4↑ | Nom que es van donar els organitzadors del cop d’Estat, iniciat a Córdoba el 16 de setembre de 1955, contra el segon govern de Juan Domingo Perón i que va donar lloc una dictadura civico-militar encapçalada pels generals Eduardo Lonardi i, posteriorment, Pedro Eugenio Aramburu. En els durs combats contra les forces del govern, es va arribar a bombardejar la Plaza de Mayo i la propia Casa Rosada, seu del govern argentí. Un cop al poder, es va prohibir que el Partit Peronista pogués presentar-se a qualsevol elecció, i per tant, no van poder participar de la Convenció Constituent que va derogar la constitució de 1949, restituint la de 1853, amb les seves successives reformes. Es van intervenir les organitzacions sindicals i es va reduir significativament el seu poder a la societat i a les empreses, es va tornar a donar un fort poder a l’Esglèsia (enfrontada amb Perón en els seus darrers anys de govern), es van intervenir les universitats -depuració de peronistes- i es va retornar a una economia que beneficiava als grans propietaris. Al 1958, un desgastat govern de Aramburu, va organitzar unes eleccions presidencials que van donar el poder a Arturo Frondizi, de la Unió Cívica Radical Intrasigent. |
| 5↑ | nascuda a una família mestissa a l’Alt Perú (actual Bolivia), va lluitar a molts dels fronts de la guerra d’independència contra la monarquia espanyola al territori del nord, arribant a assumir la direcció de la coneguda com a Republiqueta -zona rebel autònoma- de La Laguna. Tot i tenir el reconeixement de gran part dels líders de les independències, va morir a la misèria. De forma pòstuma, l’exercit bolivà la va ascendir al 2009 al grau de Mariscal -ja tenia el de coronel-, arribant a ser la primera dona peruana en arribar-hi, i per la seva banda, l’exercit argentí li va donar el de General. |
| 6↑ | Afrodescendent –“parda” a l’època-, que va lluitar contra els anglesos al 1806 i 1807 a Buenos Aires i va acompanyar, com a auxiliar, al conegut com a Exèrcit del Nord, en les campanyes de la guerra d’independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata. Va tenir el grau militar de Sergent Major i va ser coneguda com a “Mare de la Pàtria”. |
