Al cap de 132 anys de colonització, el 5 de juliol de 1962, es declarà la independència d’Algèria.
Després dels famosos Acords d’Evian (Suïssa), el març de 1962 –que establien els punts a complir per la metròpoli francesa i el futur nou estat africà d’Algèria– es produirien uns últims mesos de l’Algèria francesa molt tensos.
D’una banda l’alto al foc proclamat per França i el FLN, es veuria afectat seriosament pels múltiples atacs constants de l’OAS, formada per un grup de militars i civils colons francesos que pretenien frenar la inevitable proclamació d’independència d’Algèria.
Pau incomoda: Tensió a Algèria sota l’alto al foc. Autor: Universal-International News (Universal Studios). Font: Youtube.
D’una altra banda, les lluites internes constants pel poder entre alguns sectors del FLN i el GPRA, donades en gran mesura per les diferents formes que tenien d’entendre com s’havia de produir la configuració d’aquesta nova Algèria independent i el seu futur més immediat.
Enmig d’aquesta inestabilitat i tensions, es produiria un dels majors èxodes de persones del segle XX, prop d’un milió de colons europeus i harkis, fet que mostrava que per gran part de la societat colonial francesa d’Algèria, es mostrava ja en aquests moments la independència com un fet inevitable. Fins i tot abans de produir-se el famós referèndum d’autodeterminació de l’1 de juliol de 1962, i que dos dies més tard, un cop publicat el recompte final, el 3 de juliol, mostraria al món, amb un contundent resultat (99,72% a favor de la independència, amb una participació del 91,23% del cens), la voluntat clara del poble algerià d’esdevenir un estat independent.
Així doncs, no es va fer esperar la resposta per part del govern de la Vª República Francesa (cal constatar que el mateix conflicte algerià tingué un important paper en la caiguda de la IVª República francesa i l’adveniment d’aquesta Vª República) [Ramon Usall i Santa, Algèria Viurà! França i la guerra per la independència algeriana (1954-1962) Ed. Universitat de València. Any 2004], el mateix 3 de juliol, el president francès Charles De Gaulle reconegué la independència del país, i inicià el procés de transició de sobirania cap a les autoritats algerianes del GPRA, com quedava estipulat en els mateixos acords d’Evian.
Les celebracions a gran part del país per part de la població autòctona algeriana al llarg de dos dies es van veure tacades de sang a l’anomenada Massacre d’Orà. Una massa d’algerians nadius enfurismats que havia sofert els atemptats, vexacions i repressió de part de la població europea –sobretot de l’OAS– envaïren el barri europeu de la ciutat provocant greus disturbis, un balanç de 95 morts, d’entre els quals 20 europeus, i 150 ferits. En els dies posteriors als incidents, un cop l’encara feble govern del FLN anava assentant el seu poder i control sobre el país, es va procedir a la detenció i execució dels principals responsables dels aldarulls.
No obstant això, el GPRA liderat per Ben Youcef Ben Kheda, establia aquest mateix dia –5 juliol de 1962– la festa nacional de la independència d’Algèria, una data gens casual, ja que coincidia amb la data de la capitulació d’Alger el 1830, i l’inici del període colonial francès, al qual ara es posava fi.
Malgrat això, Algèria no feia més que iniciar les seves primeres passes cap a l’establiment de les seves estructures d’estat. No seria fins al 29 de setembre de 1962 amb la constitució del govern d’Ahmed Ben Bella –considerat el primer president d’Algèria–, que ara sí, naixia de ple dret, amb plens poders i amb moltes mancances –algunes de les quals avui en dia encara s’arrosseguen– un nou estat africà, un nou estat àrab: La República Democràtica Popular d’Algèria.
