«Todo el día de ayer recorrieron las calles (de Barcelona) con el tamboril y la gayta, los gigantes y el baile de valencianos, los componentes de este baile, ni bailan ni son valencianos. Su Patria es Valls, y de allí han venido ad hoc, y lo que hacen no es baile sino castillo de hombres, porque Valls es pueblo famoso en castillos de hombres».
El 2 de juliol de 1840 el Diario de Barcelona de Avisos y Noticias ressenyava un dels actes programats per l’Ajuntament de Barcelona a causa de la visita de la família reial. La colla dels Menestrals va aixecar tres pilars de 8 i un de 7. Cal tenir present a més que la dels Menestrals era una colla fundada l’any 1813, i que s’acabaria convertint en l’actual Colla Joves dels Xiquets de Valls. Segons el redactor de la notícia, allò ja no eren Balls de valencians, sinó castells. L’actual Camp de Tarragona fou el terreny fèrtil on germinà una tradició que ja arrossega dos segles d’antiguitat. El primer Ball de valencians documentat a la zona és de l’any 1687, quan acudeix a la ciutat de Tarragona “el Ball de Balencians de Bráfim”. Des de llavors, les aparicions són comptades en localitats com Vila-seca o Reus, fins al punt que el Baró de Maldà es queixava al seu Calaix de Sastre que no va poder veure “els sostres de gent amb un noi al capdamunt fent-l’hi la figureta” per Santa Tecla del 1794.
Però si va haver-hi un poble que va prendre la davantera, aquest va ser Valls. L’any 1712 s’hi registren Balls de valencians, sent una constant al llarg de tot el segle fins a arribar al 1791. Aquest va ser l’any en què un marmessor, que era l’encarregat d’executar els testaments, va aconseguir dur a terme l’última voluntat d’un amic; l’any que canvià la història de Valls i l’any en que s’iniciaren unes festes que s’han celebrat ininterrompudament cada deu anys en nom de la patrona de la vila: Les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls.
L’etnòleg Ramon Violant situà el Ball de valencians en les primeres festes decennals (1791), posant en relleu que són l’origen dels castells, i atribuint a la festivitat l’arrelament cultural i la posterior evolució tècnica que va fer de les colles vallenques les millors del país. Pere Català segueix la línia de Violant i afegeix que amb el pas del temps “el binomi Candela/Castells representarà una pràctica d’identitat vallenca”. Doncs bé, si ja s’ha explicat breument l’origen d’una de les dues identitats vallenques, en els següents paràgrafs aprofundirem més en les festes que van canviar la història de Valls i que van impulsar els castells, un dels pilars de la cultura catalana.
Origen del culte a la Mare de Déu de la Candela
Segons la llei mosaica, el Levític (12; 1-8) indica que passaran quaranta dies fins a la purificació d’una dona que hagi parit un baró. Maria, quaranta dies després del naixement de Jesús es va personar al temple, on l’esperava un home anomenat Simeó al qual l’esperit sant li va dir que no moriria fins a veure l’Ungit del Senyor. A Lluc (2:25-35), Simeó diu que prega a Déu perquè el deixi marxar en pau, ja que els seus ulls han vist per fi el Salvador, llum que il·lumina a les nacions i la glòria del poble d’Israel. L’encesa de les espelmes de la Candela és un homenatge a Jesús com el portador de la llum del món, és per això que la festa també és anomenada, festa de la Llum. A més a més, van sacrificar dues tórtores pel fet que la llei mosaica exigia consagrar els nouvinguts al temple mitjançant el sacrifici d’un xai en cas de ser una família benestant o de dues tórtores, si s’era més humil.
Tot i tenir un origen ritual oriental, la introducció a la litúrgia cristiana probablement pertany al papa Gelasi I. El Sant Pare deixà palès en una carta dintre del recopilatori Collectio Avellana el seu desig de substituir les Lupercals i altres festivitats que sota el seu parer eren un espectacle vergonyós i que pervertien la fe cristiana. La Collectio Avellana era una col·lecció de 224 textos datats entres els anys 367 i 553 que incloïa documents relacionats amb les elits eclesiàstiques. Segons López-Cuervo, l’Església va afrontar el repte de fer desaparèixer qualsevol culte pagà, substituint les Lupercals per la festa de la Purificació de la Verge Maria i la seva processó de candeles. Les lupercals per aquells que no ho recordin eren unes festivitats d’origen romà que se celebraven del 13 al 15 de febrer en honor a Luperca, la lloba que va alletar els bessons Ròmul i Rem.
Abans d’arribar a l’equador del segle XIV, la pesta negra va començar a fer estralls a Europa (1347-1353), i particularment a Catalunya. L’any 1348 trobem una vila de Valls assolada per l’epidèmia. La situació era tan dràstica que dues terceres parts de la població van morir i a dures penes quedaven sacerdots o metges per atendre els cossos i les ànimes dels més desemparats. Davant el desconeixement de les causes d’una tragèdia de tal magnitud, només quedava resar i encomiar-se a Déu. Però Déu no és un ésser tangible; als mortals, en la cúspide de la seva desesperació, només els queda aferrar-se allò que poden veure: les imatges. En el cas dels vallencs de l’època, aquest refugi tangible era la imatge de la Mare de Déu de la Candela, que residia a l’església parroquial de Sant Joan Baptista “on estava amb gran senzillesa, ni tampoc li feien festa”, relata l’historiador vallenc del segle XIX Francesc Puigjaner.
Per explicar per què els vallencs van començar a dirigir les seves pregàries a la Candela, hi ha dues versions. El mateix Puigjaner relata que una devota senyora va acudir a la Candela, oblidada a l’altar de Sant Josep, trobant el consol que necessitava. Els pocs habitants que quedaven la van acompanyar. L’altre parla que en mig de l’estrepitós panorama va aparèixer un frare franciscà provinent de monestir de Sant Miquel d’Escornalbou que, sorprès per l’omissió de pregàries dins l’església parroquial exclamà: “Com és que busqueu remei a fora si teniu aquí, a l’altar de Sant Josep, una imatge miraculosa de la Candela?”
La veracitat d’ambdós relats ha de ser posada en dubte, però un altre historiador vallenc, Fidel Moragas, conta que en documentació del segle XIV és fefaent la crema del ciri i la candela davant de la imatge. Aquesta acció estava sostinguda per les almoines dels fidels i per la Universitat (Ajuntament) que mitjançant el Consell Municipal anomenava anualment un “obrer” perquè se’n fes càrrec de tot el que tenia a veure amb la imatge. Aquest ofici es mantingué fins a mitjans del segle XX.
La pesta de 1348 va ser el tret de sortida de la devoció de Valls per la Candela i la reminiscència d’aquella calamitat va fer que en altres tràngols que passà la ciutat, encomiar-se a ella fos la norma.
Per citar alguns exemples, aquesta devoció es va manifestar en les epidèmies de pesta de 1530 i 1580, durant l’assoladora plaga de llagosta del 1687, en els terratrèmols de l’any 1688 o en els intentents per extirpar la malaltia de la constel·lació el 1783. La Candela, però, no és l’única figura mariana a la qual els vallencs s’han adreçat. Mentre que s’acudia a la Candela per resoldre les malalties, la Mare de Déu del Lledó era la predilecta per a problemes relacionats amb la meteorologia. Vuit cops surt en processó els anys 1650 i 1651, vint-i-set vegades durant el segle XVIII i tretze vegades durant el segle XIX, enfront de la Candela, que surt tres vegades al segle XVII, una al XVIII i dotze el XIX. Per sort, tant abans com ara, els problemes meteorològics són més freqüents que les epidèmies. Tot i que sembla que s’acut més a la Mare de Déu del Lledó que a la de la Candela, aquesta última tenia un status superior per tenir la condició de Salus Infirmorum (salvació dels malalts).
Origen de les festes Decennals
Tradicionalment, s’ha atribuït l’origen de les Festes Decennals a un vot de poble, però la realitat és que aquesta festivitat que es realitza cada deu anys des de 1791 neix del testament de Josep Parellada, prevere natural de Sant Vicenç dels Horts i arxiver de la comunitat de preveres de l’església de Sant Joan Baptista de Valls. Parellada mor el 1788 i deixà com a executor testamentari a Pau Baldrich. Els fets ocurreguts l’any 1783, ja esmentats, van ser els impulsors per muntar la celebració.
L’objectiu principal era organitzar una processó anual el dia 2 de febrer on participessin l’Ajuntament, les confraries, l’Església i les ordes religioses, i fer-ne una cada deu anys amb més sumptuositat. El document fundacional va ser signat el 28 de gener de 1791 a casa del notari vallenc Ignasi Cases per Pau Baldrich, els procuradors Francesc Homs i Ramon Coll, els arxivers Josep Carulla i Baltasar Martí, la comunitat de preveres representada per Jaume Cessat i els regidors de l’Ajuntament.
Disposava de nou articles: el primer deia que el rector hauria de portar anualment la relíquia de la Verge, i a partir de deu anys, acompanyat per les comunitats religioses, els gremis i l’Ajuntament. El segon, que cada any la processó havia d’aturar-se davant del convent de l’església de les mares mínimes per cantar un solemne Salve Regina. El tercer, que la imatge es portaria sota pal·lis. El quart estipulava que el fundador prometia que per les Decennals de 1801 s’ofeririaun nou tabernacle per a la imatge que també servísper a la del Lledó. El cinquè demanava que el diumenge abans del dia de la Purificació s’informés als parroquians de la processó, de les indulgències que s’hi concedirien i que hi havien d’assistir amb ciris. El sisè, que cada deu anys la comunitat de preveres hauria de comunicar al fundador o als successors els guanys derivats del culte a la Candela per invertir-los en quelcom útil per la Mare de Déu. El setè estipulava que en cas de pluja el dia 2 de febrer tot es faria el següent diumenge i el vuitè que cada procurador havia de donar cada decenni 3 lliures al síndic dels pares caputxins. El novè i últim, deia que cada vegada que sortís la Mare de Déu, hauria d’anar il·luminada amb quatre torxes portades per quatre preveres.Respecte a l’estructura de la festa, aquesta ha anat variant.
Amb els s’hi han introduït més activitats que res tenen a veure amb l’acte de devoció, però el protocol religiós s’ha mantingut pràcticament inalterable. El 29 de gener s’esdevé la baixada de la imatge del seu cambril per ser traslladada en processó a l’altar major. El cambril era una cambra elevada i accessible que hi havia sovint darrere els altars presidits per una imatge que rebia una especial veneració, i que era visible a més des de la nau de l’església a través d’una obertura.
El dia 2 de febrer es comença amb la benedicció de les candeles per continuar amb l’Ofici Solemne acompanyat del Virolai i d’autoritats eclesiàstiques i civils. El mateix dia 2 al vespre, surt la processó votiva. El 6 de febrer, nou dies després de ser baixada és retornada al seu cambril, concloent la celebració.
Per fer realitat aquest culte a la patrona i organitzar les primeres decennals, Pau Baldrich va donar 325 lliures, 19 sous i 4 diners de la seva butxaca a la comunitat de preveres, la qual havia de donar un 3% anual per pagar les despeses de l’organització de la processó decennal: 9 lliures, 15 sous i 7 diners anuals. Una festivitat com aquesta no era barata, ja que s’havia d’invertir en música, cera i compensar als ordes religiosos perquè hi assistissin. La tradició ha atribuït l’origen de les Decennals a un vot de poble, és a dir, a una prometença feta a Déu que obligava una vila a celebrar la festa d’algun sant, però com acabem de veure no va ser així. Encara que Baldrich s’esforcés perquè hi participessin el màxim nombre d’estaments de la vila, “el que va donar validesa al vot de poble va ser la posterior participació activa de la població”, apunta l’actual director del Museu de Valls, Jordi Paris.
Les Decennals, inajornables des de 1791
En deu anys poden passar multitud de coses i és per això que cada Decennal és única i té la seva pròpia història. Una festivitat que s’ha mantingut ininterrompuda des dels temps de la Revolució Francesa ha canviat tant com el món que l’envoltava.
La primera (1791), com no podia ser d’una altra manera, es va cenyir al document fundacional. El 1801 destaca l’estira-i-arronsa entre el fundador Pau Baldrich i els obrers, que evidenciava la importància d’aquestes figures. La Guerra del Francès va marcar la del 1811, sent una de les úniques en què es va moure de data al 8 de desembre. Si de les Decennals de 1821 no se’n va documentar res, a les següents (1831) van corregir l’error i l’escrivà municipal, Ramon Cailà, ho va posar absolutament tot per escrit. Res rellevant va passar el 1841, mentre que a les de 1851 s’hi va inaugurar el Teatre Principal i els gremis van aixecar 20 capelles.
26 capelles s’aixecaren el 1861, any en què s’edità el primer programa. Trobem l’any 1886 un fet excepcional: un brot de colera impulsa a la vila a fer unes Decennals improvisades el 13, 14 i 15 d’abril. El 1871 es van incorporar per primera vegada associacions recreatives com el Prado Catalán, el Centre de Lectura i el Casino Vallense. Això va evolucionar encara més el 1881 quan l’Ajuntament i la ciutadania s’incorporaven a l’organització de les festes i hi van assistir el bisbe de Tortosa, el d’Oviedo i l’arquebisbe de Tarragona. Semblava que les Decennals deixaven de convertir-se únicament en una festivitat local.
Pel centenari (1891) la festa es va allargar fins als cinc dies. La durada estimada fins aleshores no era de més de quatre dies. Va ser una de les més transcendents perquè no tant sol es va convidar per primer cop al rei Alfons XIII com a pendonista de la processó, sinó que el grau d’organització va fer un salt de qualitat amb Indaleci Castells com a ideòleg: va configurar un esquema bàsic que s’ha seguit fins als nostres dies. També es va inaugurar la Galeria de Vallencs Il·lustres. A mesura que van passant les dècades del segle XIX la festa es va sofisticant, allargant la durada i augmentat l’oferta d’actes profans. A part de l’excepcionalitat de 1886, el còlera fa que Valls s’encomani a la Mare de Déu el 1804, 1809, 1833, 1834. 1854, 1855, 1865, 1885 o el 1870.
La primera del segle XX (1901) destaca per la miraculosa curació de Francesca Bru Poblet, la qual va recuperar la mobilitat en veure la processó després de més de tres anys a l’hospital. El 1911 es va produir la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu per l’arquebisbe de Tarragona en nom del Papa Pius X. La de 1921 va ser la primera vegada en què es van usar lluminàries, com correspon a la també anomenada Festa de la Llum. Es van convertir en un signe distintiu i les de 1931 en foren una mostra. Cinc mesos abans de la Guerra Civil (febrer de 1936) es va celebrar l’efemèride dels vint-i-cinc anys de la coronació canònica i les Decennals de 1941, tot i ser multitudinàries, foren austeres i poc sumptuoses per culpa de la postguerra. Tot i no haver-hi pràcticament cap document gràfic, les Decennals fetes en ple franquisme, per a moltes de les persones qui hi van assistir, són de les millors que s’han celebrat.
A la de 1951 se li posà a la Mare de Déu la corona que porta actualment, es declarà al pintor Jaume Huguet com a vallenc il·lustre i Josep Maria de Segarra va guanyar els Jocs Florals. De les Decennals de 1961 els contemporanis recorden que una ventada se’n va endur l’envelat i l’ampli ventall artístic que es va oferir: el cor i els solistes del Liceu van interpretar el Barbero de Sevilla, la filharmònica de Barcelona tocava obres de Granados o Wagner i el Teatre Principal acollia Terra Baixa d’Àngel Guimerà i concerts de jazz.
El creixement demogràfic i econòmic de la ciutat feren que les de 1971 tinguessin un altre color. L’any 1981 es van celebrar les primeres Decennals després del franquisme, des de l’organització hi havia incertesa per la creixent laïcització de la societat, però el suport a la festivitat, lluny de defallir va començar a adquirir un caràcter més festiu. Pel bicentenari (1991), es van declarar les Decennals com una Festa Tradicional d’Interès Nacional pel govern de la Generalitat de Catalunya i la novetat del 2001 va ser cantar la Salve a la Mare de Déu de la Candela al Pati, buscant recuperar una tradició instaurada en les Decennals de 1911. Nou anys després, la llarga trajectòria d’una tradició nascuda del Ball de valencians, com són els castells, es va veure recompensada amb el seu reconeixement internacional, atribuït per la UNESCO, declarant-los Patrimoni Immaterial de la Humanitat l’any 2010. El món casteller, en agraïment a la patrona que tant els hi ha donat, va convocar la diada castellera més gran de la història a les Decennals del 2011. El 30 de gener de 2011 es van aplegar a la Font de la Manxa més de 7000 castellers de 56 colles d’arreu de Catalunya i les Illes Balears.
Després de conèixer la història de les Decennals, hom pot pensar si encomiar-nos a la Candela serà la solució per posar fi a la pandemia del Covid que va sorprendre el món a principis del 2020. La conseqüència de tot plegat ha sigut que per primera vegada a la història les Decennals no se celebraran en un any acabat en 1. És per això que els vallencs ja l’estan anomenant 2021+1, perquè les Decennals només se celebren de deu en deu.
Per saber-ne més:
Català i Roca, P. (1991). Els castells dels Xiquets de Valls. Disponible a: usuaris.tinet.cat/rclibru/sonsimusiques/castellsxiquetsdevalls.htm [Consultat el 14-1-2022].
López-Cuervo, M. (1995). “Una carta del papa Gelasio (492-496) contra una fiesta popular”. Gazeta de Antropología, 11, article 14.
París, J. (2010). “Aproximació històrica a l’origen i a la pervivència de la devoció a la Mare de Déu de la Candela”. Quaderns de Vilaniu, 57, pp. 7-36.
Murillo, F. (2010). “Comunicació sobre l’evolució històrica i religiosa de les festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela dels darrers cent anys”. Quaderns de Vilaniu, 57, pp. 71-88.
