← El desenvolupament dels Estats Units (I): decisions, divisions i eleccions
→ El desenvolupament dels Estats Units (III): Jackson, nova política i guerra contra Mèxic
L’any 1801 es van celebrar eleccions als Estats Units, i la victòria de Thomas Jefferson com a president va ser molt renyida. De fet, va haver-hi un empat amb Aaron Burr, el candidat federalista. Curiosament, van ser els propis federalistes, el sector que donava suport a Hamilton, qui va fer president a Jefferson. Amb l’arribada de Thomas Jefferson a la presidència va començar una transformació cap a la política de masses; van augmentar el nombre de càrrecs elegibles a nivell estatal, i es van eliminar diversos requisits per poder votar, avançant en la direcció del sufragi universal masculí. El primer mandat de Jefferson va ser tot un èxit. D’entrada, el deute dels Estats Units es va reduir un 30%. Això va ser gràcies a les mesures anteriors preses per Hamilton, que es van consolidar, però també a la poca opulència de la qual feia gala el nou president –a diferència de Washington i Adams–. Un altre dels aspectes en què va destacar Jefferson va ser per la proximitat, en permetre als seus ciutadans d’enviar-li cartes… que ell mateix llegia i responia! Però sens dubte un dels seus èxits més espectaculars va ser la compra de Louisiana per 12 milions de dòlars, un preu molt assequible tenint en compte la immensa extensió de terreny que suposava la transacció. Aquest acord va ser possible gràcies que França, que era el país posseïdor del territori, necessitava diners urgentment per a la guerra contra la Gran Bretanya, i més encara després d’una revolta d’esclaus a Haití que es va cobrar la vida de 50.000 soldats francesos.
L’adquisició de Louisiana va significar no només un territori accessible per a diverses generacions d’americans, sinó també una peça clau per a les comunicacions cap a l’Oest. Ara bé, el mateix Jefferson va admetre en privat que l’adquisició del nou territori era inconstitucional: “No existeix a la Constitució cap clàusula que ens autoritzi a apropiar-nos del territori estranger, i molt menys a incorporar nacions estrangeres a la nostra Unió. El poder executiu, aprofitant una ocasió passatgera que tant benefici portaria al país, ha pres una decisió per sobre de la Constitució” (fragment d’una carta a John Breckinridge). Thomas Jefferson tenia un interès especial a explorar l’Oest que ja li venia de petit, i gràcies al nou territori va poder organitzar l’expedició de Lewis i Clark. Però cal tenir en compte que molts estats europeus no va reconèixer com a legítima l’adquisició de Louisiana.
Desgraciadament per al president, el seu segon mandat va ser d’allò més complicat. Va guanyar les eleccions de 1804 amb un marge molt ample –gairebé el 73% dels vots–, després dels seus èxits i de l’assassinat de Hamilton a mans de Burr –es van reptar a un duel, però la tesi més acceptada és que Burr va assassinar el seu oponent a sang freda, sense que aquest hagués desenfundat encara. Com podem imaginar, aquest fet va descentrar en gran mesura al partit federalista. Però Burr, un home conegut per la seva falta d’escrúpols, encara no havia dit l’última paraula: va maquinar una secessió de part del territori de l’Oest i Nou Mèxic, tot comptant amb l’ajuda de James Wilkinson, governador de Louisiana l’any 1805. Va ser la traïció d’aquest la que va desemmascarar els plans de Burr, que va ser detingut i portat a judici. Però curiosament aquest afer va ser més perjudicial per a Thomas Jefferson que per al propi Burr. El president va acceptar com a testimoni Wilkinson, un fet que va donar molt mala imatge atès que es tractava d’un traïdor –a Burr, però també al país, ja que havia participat en els plans de secessió–. Finalment no es va poder condemnar la traïció de l’ex-vicepresident, ja que es necessitaven dos testimonis, i només en tenien un. Aquesta resolució va ser possible gràcies a John Marshall, cap de la Cort Suprema, que tenia mala relació amb el President. La imatge de Jefferson va quedar trastocada, però aquest no va ser l’únic problema amb el qual es va topar: el fantasma de la guerra, i l’economia, van ser dos cops molt durs. L’any 1803 els Estats Units aprofitaven els avantatges comercials de ser un país neutral en la guerra, i això es va traduir en un període de bonança. Però entre 1805 i 1807 la situació va canviar totalment a causa de les noves restriccions que van imposar els països bel·licosos, que es van mostrar molt hostils amb els vaixells nord-americans –fins i tot es van arribar a capturar tripulacions per servir a l’armada britànica. L’any 1807, el Congrés dels Estats Units va aprovar la llei de l’Embargament, que consistia a prohibir la importació de productes de la Gran Bretanya, així com l’exportació de productes dels Estats Units a aquest país. Amb això s’esperava que s’eliminessin algunes restriccions comercials, ja que el mercat americà era molt important per als britànics, però molts comerciants van trobar la manera de burlar la norma, i el contraban va ser el pa de cada dia. L’economia americana va quedar molt tocada entre les restriccions de la guerra i la pròpia llei, que va ser tombada l’any 1809.
El segon mandat de Jefferson va finalitzar entre aquestes ombres, i va prendre el seu relleu a la presidència el també republicà James Madison. Aquest, en una posició si més no delicada, va intentar mantenir al país en coexistència pacífica en temps de guerra, però no ho va aconseguir. L’any 1811 es va permetre el comerç amb França i es prohibí amb la Gran Bretanya, un fet que va enutjar l’antiga metròpoli, que a partir d’aquell moment va veure als Estats Units com un enemic no declarat. Per si fos poc, el tracte no va posar fi a l’atac a vaixells nord-americans per part de naus franceses.
El Congrés dels Estats Units van aprovar la guerra el juny de 1812, amb 79 vots a favor i 49 en contra. Aquell mateix mes, Madison va signar la declaració de guerra, una guerra que es convertiria en un maldecap tant per als americans com per als britànics, ja que cap dels dos països estava en condicions d’iniciar un conflicte bèl·lic d’aquestes característiques: la Gran Bretanya es trobava en el punt àlgid de la seva guerra contra la França napoleònica, i els Estats Units tenien un exèrcit poc preparat. I quan diem poc preparat volem dir que, a més de patir una retallada en el pressupost de Defensa, alguns oficials eren massa inexperts, altres massa vells i altres massa alcohòlics. Algunes milícies estaven formades per soldats tan poc preparats que ni tan sols acampaven al mateix lloc junts, i no es feien guàrdies nocturnes. De fet, es va tractar d’un conflicte totalment evitable, i conforme es va desenvolupar es van fer realitat els temors: pèrdues per a les dues bandes. Els Estats Units es va veure greument perjudicat en matèria comercial –entre 1812 i 1814 les exportacions van passar de 38 a 7 milions de dòlars– i no representaven cap amenaça important per les tropes britàniques, mentre que Gran Bretanya perdia homes i no guanyava terreny, conscient que el més assenyat era mantenir una posició defensiva. Dintre de la població nord-americana també existia divisió, en aquest cas entre Nord i Sud –al Nord li interessava el comerç naval amb la Gran Bretanya, i al Sud la possibilitat d’expansió amb la guerra.
La guerra es va desenvolupar en trens fronts: batalla naval, saquejar possessions espanyoles –aliada de Gran Bretanya– al Sud dels Estats Units i invasió de Canadà. Aquest últim punt va fer quedar en evidència la planificació militar estatunidenca: existia la idea, que arribava fins al president, de què el seu país veí del Nord rebria amb les mans obertes les seves tropes. La teoria era que els canadencs francòfons es sentien oprimits per la Gran Bretanya, però res més lluny de la realitat. Es van trobar amb unes mentalitats catòliques i ultraconservadores, que detestaven la República –per ells, l’encarnació de l’ateisme– i al mateix Napoleó, a qui veien gairebé com un anticrist. Així que la campanya al Canadà va ser molt més dura i insubstancial del que havien previst els alts càrrecs americans. El terreny va millorar al mar, on les primeres victòries van ser estatunidenques. Cal dir que l’armada estava molt més ben preparada que l’exèrcit de terra, i fins i tot era lleugerament superior a les naus britàniques destinades a aquesta guerra. La clau era que a la Marina Reial Anglesa els seus oficials eren ascendits, majoritàriament, per interessos, mentre que a l’armada dels Estats Units ho eren per mèrits. També cal tenir en compte que, fins aquell moment, el gruix de la Marina Reial es trobava en aigües europees, a la península Ibèrica i França. També hem de tenir en compte la importància de Robert Fulton, que va donar una empenta decisiva a la tecnologia militar estatunidenca.
L’any 1814, derrotat Napoleó, l’exèrcit britànic va rebre reforços per intentar sufocar el conflicte. Les noves unitats van donar un nou impuls, i les tropes angleses van entrar a la ciutat de Washington sense trobar resistència, davant la fugida massiva dels americans. Però les tropes britàniques també van consumar fracassos sonats, com els de Prevost, Baltimore –que va propiciar la creació de l’himne dels Estats Units– i Nova Orleans. Aquest últim va ser especialment estrepitós, ja que veterans de l’exèrcit britànic van caure contra les forces formades per patrulles de frontera, pirates i civils armats, comandats per Andrew Jackson, que posteriorment es convertiria en heroi president del país. Però Jackson no va aparèixer del no-res: quan la ciutat de Washington estava essent devastada, va haver-hi importants dimissions d’alts càrrecs, i semblava una bogeria continuar amb la guerra. Jackson es va presentar com a solució, i ho va acabar essent. D’entrada, va actuar amb gran contundència contra els indis, que eren un problema per als Estats Units des de feia temps –evidentment seria més correcte parlar que els Estats Units eren un problema pels indis–. Aquests eren considerants salvatges pels americans, i no pas súbdits; el fet de viure en tribus xocava amb la distribució territorial que s’estava imposant, i es va proposar que els indis marxessin com més a l’Oest millor, per poder adaptar-se millor a l’espai i tenir millors zones de caça. A més, se’ls oferia terres i la ciutadania americana, fet que va provocar que molts aborígens acceptessin el trasllat. Però en van quedar molts d’altres que van decidir quedar-se a les seves terres, i això ho van saber aprofitar els britànics per armar-los, entrenar-los i fer que lluitessin al seu costat durant la guerra. Era clar que, pels indis, el fet no era defensar la corona anglesa, sinó les seves terres. Andrew Jackson va descarregar tota la violència i crueltat de les seves tropes contra les tribus índies bel·ligerants, especialment els creek. Alguns voluntaris i milicians, farts del bany de sang, van advertir a Jackson que el seu període d’obligada estada a l’exèrcit estava a punt d’expirar, i que marxarien. Aleshores es van trobar amb la ira del seu general, que no va dubtar a l’hora d’amenaçar i apuntar amb canons als soldats que pretenien abandonar la seva companyia. Fins i tot en va fer afusellar a un. Aquesta cruesa transformada en disciplina era desconeguda dintre de l’exèrcit nord-americà, que va acabar amb la resistència índia.
Després va arribar l’esmentada batalla de Nova Orleans, una ciutat que Jackson va trobar indefensa i va armar en molt poc temps. Una mala planificació britànica va fer que els casaques vermelles ataquessin la ciutat frontalment, just on més ben defensada estava, amb un balanç de 291 soldats britànics morts i més de 1000 ferits, mentre que els Estats Units van registrar només 13 baixes. El 24 de desembre de 1815, després de mesos de negociacions, es va signar la Pau de Gant, que va confirmar que cap dels dos bàndols va extreure res destacable de la guerra. Els únics consols dels Estats Units van ser que el Govern havia sortit ben parat d’una guerra irresponsable, i una victòria de Nova Orleans, que els va donar un sentit nacional. El tractat tornava l’statu quo anterior a la guerra, un fet al que cal donar una gran importància. Aquest va ser l’últim tractat de pau entre Gran Bretanya i els Estats Units: el fet de no existir vencedors ni vençuts, ni greuges, va evitar sembrar conflictes posteriors.
Així que l’any 1815 els Estats Units ja havien demostrat que eren una nació capaç de sobreviure, després de guanyar dues guerres contra una potència mundial. Les divisions polítiques s’havien solucionat mitjançant la democràcia, i l’èxit econòmic amb les exportacions va confirmar la seva bona marxa. Ara bé, cal tenir en compte dos aspectes. Primerament, que fins aleshores l’esclavitud s’havia mantingut fora del terreny polític, rellevada al camp de la moralitat. Era una qüestió més d’Església que del Congrés. Aquest fet va mantenir la unió momentàniament, però en paraules de Paul Johnson, potser una mica agosarades, l’Església podria haver acabat fàcilment amb l’esclavitud. I després, la jove nació estava a punt de viure canvis totalment decisius per a la seva història. Parlem de l’avanç del capitalisme, que va fer accelerar la industrialització del Nord, però també l’agricultura del Sud, que va passar a ser extensiva –tot i que alguns petits propietaris van resistir i això va impedir una ràpida penetració del capitalisme. I, com a conseqüència d’això, de l’augment de l’esclavitud en aquestes regions, mentre que a l’Oest es va desencadenar la violència contra les tribus índies. També parlem de l’arribada d’una gran onada migratòria procedent d’Europa en busca de feina, i de la consolidació de la política de masses. I parlem, de forma molt remarcable, de com els Estats Units van passar a ser una potència econòmica mundial.
Per a la nova etapa dels Estats Units van ser claus les millores pel que fa a les comunicacions, que a més van propiciar un mercat interior més extens. John Quincy Adamas, president dels Estats Units des de 1825 fins 1829 i fill de l’expresident John Adams, va ser un dels que més va apostar per aquest desenvolupament de comunicacions. També va haver-hi una onada democràtica, que feia avançar al país cap al sufragi universal masculí –i blanc. Estats com Connecticut, Massachusetts i Nova York van eliminar condicions per poder exercir el dret a vot, deixant-les només en el simple pagament dels impostos ordinaris. Els nous estats que es van crear, com Indiana, Illinois, Alabama, Missouri o Maine, van néixer ja sense restriccions econòmiques o de propietat per poder votar. Tot això no va ser fruit de la casualitat, ni un regal de les elits dirigents, ni tampoc quelcom intrínsec als canvis que estaven tenint lloc als Estats Units: va ser necessària la dura feina d’assemblees, mobilitzacions pacífiques i mítings multitudinaris per aconseguir avenços democràtics.
Mentrestant, el país americà va rebre una gran onada migratòria procedent d’Europa. En un principi, la gent que arribava del vell continent ho feia perquè als Estats Units hi havia grans possibilitats de trobar feina, especialment a la indústria manufacturera del Nord. Però l’alegria no va durar gaire a causa de la crisi provocada pel sistema financer. Amb l’aparició de nous estats, també es van crear més bancs, molts d’ells de dubtosa qualitat. L’any 1819 la bombolla del cotó va explotar, la Gran Bretanya va preferir importar-lo de l’Índia, i el preu dels terrenys de plantacions van caure fins al 50%. Els bancs es van declarar en fallida, i es van quedar amb les propietats de milers d’agricultors i petits propietaris, la qual cosa va fer caure el sistema de manufactures. Moltes persones van quedar-se sense feina, però quest fet no va fer minvar la quantitat d’immigrants europeus que arribaven a aigües americanes. Per què? Al principi, per desinformació. Evidentment, en una època en què la informació viatjava pel món a una velocitat infinitament inferior a la d’avui dia, era difícil conèixer en pocs dies que la feina que els europeus buscaven als Estats Units s’havia reduït a la mínima expressió. Així que els qui decidien fer el viatge –uns viatges que van baixar de preu, cosa que animava més gent a emigrar–, es trobaven amb una decepció relativa a l’arribar a la seva nova llar. I dic relativa perquè, tot i la reducció d’oferta laboral, els Estats Units oferien grans possibilitats. Les noves terres es venien a baix preu, i a més qui les comprava tenia certes facilitats, com ara només pagar-ne un 25% d’entrada, i la resta en 4 anys. Es tractava de terres fèrtils, així que qui les conreava amb esforç obtenia beneficis suficients per viure i pagar el que quedava de parcel·la. A això hi hem de sumar que la pressió fiscal dels Estats Units era bastant menor a la d’Europa, on les males collites –per exemple el 1816, conegut com l’any sense estiu– i els voluminosos exèrcits feien pujar els tributs sobre la població. Així que, realment, els Estats Units van passar de significar una oportunitat laboral a una oportunitat d’una nova vida, no pas per fer-se ric, sinó per deixar de ser pobre:
“A cap altre país els pobres van tan ben vestits ni estan tan ben alimentats com als Estats Units. El que preval és una feliç mediocritat general.”
Benjamin Frankin.
I ja per acabar, una mica d’humor: paròdia de la sèrie ‘The Simpsosn’ sobre l’expedició de Lewis i Clark:
https://www.youtube.com/watch?v=rpI_Foef7-o
