El «De amore heroico» d’Arnau de Vilanova: un diàleg entre la medicina medieval i l’amor cortès

Imatge de portada: «Coffret (Minnekästchen)» (Alemanya, ca. 1325–50). Cofre que il·lustra la noció de l’amor cortès, concretament el moment en què Amor fereix de ple en el cor del jove cortès. Font: The MET. Domini públic.

Quantes persones han patit tota mena de desficis, penes, dolences i martiris per amor? Quants amants han sofert destins fatals a conseqüència del seu afecte? El mal d’amor és una realitat que ens ha acompanyat des de temps inexorables i que es presenta com quelcom indefugible. Hom podria arribar a pensar que el patiment és condició sine qua non per l’existència de l’amor. 

Cal tenir present que un dels elements clau en el paradigma de l’amor és la seva teorització. Intents desesperats de dialogar des de diverses disciplines amb la llarga tradició que ha establert aquest poderós déu, amb l’esperança de poder arribar a entendre algun dels misteris del seu poder i la seva força. Aleshores, el cas que es presenta com a objecte d’estudi del present article és, ni més ni menys, que el Tractat sobre l’amor heroic del metge Arnau de Vilanova (1235-1311), una confluència entre medicina i amor.

La ciència àrab a les universitats

L’evolució de les universitats, l’augment de les biblioteques, el coneixement de la literatura llatina, el progrés dels estudis del clergat, entre d’altres, són tot d’esdeveniments que van conformar el caràcter renovador del segle XII, un període comunament conegut com el Renaixement del segle XII. Un terme, el de renaixement, entès des del concepte de renovació, d’una nova vida o d’evolució pel que fa a diversos àmbits. És en aquest context en què entren en joc dos elements claus, els quals van predisposar l’escenari adient en el qual sorgí el nostre tractat protagonista: l’auge de les universitats i les traduccions de textos científics del món àrab i grec.

L’educació clerical que estava ubicada a les escoles catedralícies informals del segle XII es transposà a l’espai de les primeres universitats al voltant del segle XIII, unes institucions on van anar sorgint diverses branques d’especialització: des de la base de l’educació superior formada per les arts liberals fins a la medicina, la teologia o el dret canònic i civil. 

D’altra banda, en el transcurs dels segles VIII-XIII, va eixir un notori coneixement científic en el món àrab-islàmic. Arran de la pobresa que hi havia pel que fa a informació científica en el continent europeu en aquell moment, es produí una onada de traduccions al llatí d’una sèrie de textos àrabs per tal de facilitar l’accessibilitat a aquesta cultura avançada, fet que provocà una difusió d’aquesta espurnejant erudició pels territoris europeus durant l’edat mitjana. 

Així, a partir de la fusió d’aquests dos ítems, s’entén que la medicina va passar d’estar en mans de guaridors més o menys empírics a la creació de noves escoles mèdiques per a assistència sanitària, les quals acudiren a aquells textos que havien estat posteriorment traduïts de l’àrab al llatí com a fonts orientatives.

Els antecedents de l’amor heroic

Foren aquests metges àrabs els que consideraren i projectaren l’amor des d’una concepció mèdica. Mercès a ells, durant l’edat mitjana es va anar estenent la noció del malalt enamorat. D’entre aquests antecedents és escaient mencionar el Viaticum de Constantí l’Africà (fl. 1075), traductor que fou nat a Cartago, però acabà convertint-se al cristianisme i fent-se monjo a Monte Cassino. Aquest fou considerat el text que introduí a Occident la idea de l’amor hereos en paràmetres mèdics. Una obra que consistí en la traducció i reelaboració del Zād al-musāfir d’Ibn al-Jazzār (s. X), distingit metge àrab musulmà, i s’establí com un dels models utilitzats al llarg de l’edat mitjana per explorar les causes, els símptomes i les cures d’aquesta malaltia. Grosso modo, Ibn al-Jazzār articulà l’existència d’una determinada obsessió causada per la percepció d’una persona bella, fet que provoca una superfluïtat humoral de la malenconia o bilis negra —això ho denomina passio melancholica—. Com a conseqüència, es posa de manifest un aspecte groguenc i xuclat del rostre juntament amb una alteració del pols. L’Al-qānūn fī al-tibb —Canon Medicinae— d’Avicenna, metge persa de l’Edat d’Or de l’Islam, és un altre cas on es parla sobretot de la simptomatologia i la teràpia d’aquesta malaltia, al·ludint, altra vegada, a aspectes com l’alteració del pols.

Un altre saber capital a tenir en compte, del qual Arnau es va nodrir en favor d’explicar el procediment de l’amor heroic, és l’anàlisi que van fer els metges àrabs de les parts i les operacions internes del cervell, per així poder establir una concepció psicològica esquemàtica d’unes facultats determinades les quals estan al servei de la recepció de les impressions dels sentits. Aquest esquema consistiria en l’itinerari de la impressió que s’inicia en el moment en què aquesta és rebuda pel sensus communis al davant del ventricle anterior del cervell. Seguidament, la impressió és retinguda per la imaginatio. A continuació, l’operació passa a mans de la virtus imaginativa, la facultat que juga i crea a partir de la impressió retinguda, fins al punt d’arribar a generar imatges o coses que no han existit i, posteriorment, a les mans de la virtus estimativa, la facultat que emet els judicis de la impressió rebuda. 

D’aquesta manera, aquesta anàlisi psicològica juntament amb tota la informació heretada d’erudits àrabs i textos clàssics —puix la filosofia mèdica de Galè, un dels metges més rellevants de l’època clàssica, també tingué certa influència en aquest assumpte— passà a ser compendiada, com ja hem esmentat anteriorment, per escriptors mèdics llatins eminentment al llarg del segle XIII a Occident. Ara sí, és aquí on entra en joc la figura d’Arnau de Vilanova.

El Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova

Arnau de Vilanova, metge i teòleg instruït a la Universitat de Montpeller, fou el primer escriptor llatí que dedicà tot un manual a parlar exclusivament de l’amor heroic, entès com un amor obsessiu, sovint no correspost. Ara bé, lluny d’una intenció clínica, car la seva voluntat era exposar de manera acadèmica i més àmplia aquest concepte per complaure a un amic seu, qui havia ensopegat amb aquest terme durant els seus estudis a Sardenya i restava amb ànsies de saber més al respecte.

Entrant en matèria, aquest metge articulà la seva aproximació teòrica en quatre capítols. Abans de res, realitzà una dedicatòria on es pot advertir la seva voluntat de dissipar els dubtes del seu amic sobre la vehemència d’aquest amor. Arnau es predisposava a oferir un discurs més vast i ferma sobre el que els seus mestres ja havien parlat anteriorment de manera aparentment escassa.

Definició i origen

El primer capítol s’obre amb una definició d’aquest amor. Prèviament, l’escriptor s’encarrega d’assenyalar que per molt que es parli de l’estat de l’enamorat com una malaltia, cal entendre que no es tracta d’una malaltia com a tal, sinó d’un símptoma, el qual es podria comprendre més aviat com un dany disposat per la irregularitat d’un membre del cos. Malgrat això, explica com sovint els metges accepten denominar o parlar d’una malaltia a partir dels símptomes o els trets que més es manifesten, de la següent manera, es podria acceptar parlar de l’amor heroic com a malaltia. 

L’amor heroic és, en paraules d’Arnau, «un pensament vehement i obsessiu sobre l’objecte desitjat amb la confiança d’obtenir-ne el plaer que se n’ha aprehès». Però com funciona exactament aquest procés? Tot s’inicia amb el despertar del plaer en el moment en què es contempla un objecte que ens resulta més que agradable. La facultat estimativa percep aquest objecte com quelcom esplèndid i així s’origina el plaer vehement que queda marcat a la nostra memòria i es repeteix sense pausa, sogat a l’esperança d’arribar a aconseguir en algun moment el que s’anhela. Per tal causa, els enamorats es veuen precipitats a situacions i actes irracionals. Per entendre això, cal recordar la tripartició anatòmica i fisiològica del cervell anteriorment exposada, on participen una sèrie de facultats: la facultat imaginativa, qui representa i reté les imatges externes que desperten el plaer, la facultat estimativa encarregada d’emetre judicis sobre aquestes imatges externes i la facultat memorativa que fa que puguem recordar les imatges amb els seus judicis inclosos. Així doncs, la idea clau per entendre aquest amor heroic és el pensament obsessiu.

En el segon capítol s’exposa l’origen del desfici concupiscent. Hem afirmat que aquest símptoma prové d’una disposició irregular d’una part del cos, aleshores, de quina estem parlant? La resposta resideix en l’error de la facultat estimativa en el moment en què realitza un judici sobre alguna cosa i considera aquell objecte com quelcom millor que qualsevol altre. Fet que Arnau entén com un error fal·laç. Aquest judici que emet la facultat estimativa genera i imposa l’obsessió i la fixació que provenen del plaer suscitat. El goig guanya i totes les facultats se sotmeten a ell. Aquesta fallida de la facultat estimativa és predisposada per una escalfor de l’òrgan que confon els esperits del judici. El plaer aprehès provoca que els esperits del cor s’escalfin.^[1]Aquí tenim un exemple de la influència del model anatòmic de Galè, qui va atribuir al cor la funció de portar i distribuir la calor natural per tot el cos, car era considerat el recipient de … Continue reading Aquests esperits caldejats arriben a la facultat estimativa, la qual és incapaç d’apaivagar aquesta escalfor i la confusió la disposa a l’error. El trànsit d’esperits calents provoca que la part anterior del cervell on resideix la facultat imaginativa s’assequi i la imatge de l’objecte de desig quedi fixat en ella.

Símptomes i cures

Els capítols tercer i quart articulen quins són els símptomes que es posen de manifest i quin és el ventall de cures possibles. Un cop s’ha produït aquest trànsit d’esperits calents i el judici irregular ha eixit a la llum apareixen els signes del trastorn. Entre ells, es pot advertir un insomni continu que provoca que els humors destinats a l’alimentació s’evaporin, ergo el desig de menjar i beure minva. El cos entra en un estat de constant extenuació i s’afebleix: la cara s’aprima i els ulls s’enfonsen. D’afegitó, el pols, en presència de l’estimat o l’estimada o la simple menció del seu nom, s’accelera de forma ineludible. I no poden faltar la tristesa i els sospirs.

Com totes les malalties, si aquesta obsessió no es combat, pot derivar en certes complicacions serioses, d’entre les quals, l’autor apunta una alienadora malenconia, la derivació en la mania —terme relacionat amb la follia— i, fins i tot, la mort. Davant tal perill hi ha una sèrie de cures que ens poden ser útils per poder fer front aquestes adversitats. L’element que s’ha de combatre és l’obsessió agullonada pel plaer que desperta l’objecte admirat. Així doncs, sembla obvi, però l’objectiu és aconseguir no pensar en el dit objecte. La proposta inicial és atribuir un seguit d’imatges negatives, lletges i odioses a l’objecte anhelat. De manera complementària, qualsevol activitat que propicií la distracció serà benvinguda. Ja sigui prendre banys temperats, mantenir converses agradables, tenir relacions sexuals amb altres persones, passejar per vergers i delectar-se amb la bellesa de les flors, dedicar-se al plaer de la música o, en casos extrems, anar-se’n a l’estranger.

La convergència de l’amor cortès i la medicina

Un cop llegit aquest tractat, el lector pot advertir el fet que es troba davant un cas que exemplifica la fusió de dos dels titans d’aquell període: la nova medicina i l’amor cortès. La poesia que predominà a Europa durant el segle XII instaurà l’amor cortès com un dels valors culturals primordials del moment. De la següent manera, aquest notori paradigma prengué tal rellevància fins a arribar a dialogar amb camps com el de la medicina. 

Aquesta coalició es posa de manifest en diversos aspectes, sense anar gaire lluny, en el mateix nom de la malaltia: amor heroicus. L’autor estableix una relació entre heroicus i el mot llatí herus —senyor—. L’atribució etimològica d’Arnau s’inclina cap a un caràcter servicial; l’amor heroic s’ha d’entendre com un amor senyorial a causa de la seva tendència a exercir una dinàmica de domini i submissió. Fet que remet directament al paradigma de la relació feudovassallàtica entre el senyor feudal i el vassall o, en termes trobadorescs, la relació entre la midons —la dama lloada— i el trobador. 

Aleshores, el contacte entre aquestes dues disciplines no només es posa de manifest per mitjà de tractats teòrics mèdics. És interessant acudir directament als textos literaris, ja que  també són un testimoni de la dita unió. Un exemple és el poeta normand Alain Chartier, nascut a finals del segle XIV i la seva obra La Belle Dame sans Merci (s. XV). Aquest poema presenta sota l’estructura de la notòria tensó,^[2]Composició dialogada on cada figurant defensa un argument, pròpia de l’univers dels trobadors. una conversa sobre amor entre un cavaller i una dama, on les posicions dels dos divergeixen enormement. El jove cortès està malalt d’amor i requereix la dama que l’estimi, puix el seu cor no pot viure sense ella. Ella, freda i despietada, rebutja sense clemència la passió del cavaller i, fins i tot, menysprea el seu patiment. El nostre interès recau en l’estrofa XIII, on es pot advertir una descripció de l’enamorament que concorda amb els símptomes presentats per Arnau de Vilanova: «Los demás llenaban la sala,/pero él mucho me parecía/triste, flaco, blanco y pálido,/y la palabra le temblaba» (vv. 97-100). Un altre ítem a destacar és la mirada. Recordem que Arnau havia explicat que el procés de l’amor heroic s’iniciava en el moment en què es contemplava un objecte agradable i així es despertava el plaer, acció per la qual la vista esdevé essencial. Per consegüent, entenem que en la tradició amorosa medieval, els ulls són portadors d’amor. En el cavaller de Chartier es pot observar com l’enamorament pren els ulls com a vehicle, al contrari d’ella, qui fa incís en què en els seus ulls hom no trobarà aquest amor —«los ojos son para mirar» (v. 238)—.

El text occità de la Flamenca (s. XIII) és un altre exemple literari que assevera els símptomes il·lustrats. El gran protagonista d’aquesta obra és, per descomptat, l’amor, qui ataca a la descosida a Guillem i Flamenca. Aquests dos personatges queden sotmesos a un colpidor desfici. Llavors, hi ha un passatge on es descriu l’estat de Guillem, un cop ja ha esdevingut súbdit de l’amor: «Qui hagués vist aleshores el color del seu rostre s’hauria convençut que era el d’un enamorat, perquè estava pàl·lid, tenia les parpelles blavoses, les temples una mica enfonsades, de tant com s’havia aprimat» (pàg. 87). I de manera més directa, al llarg del text es poden trobar referències constants a la idea de l’amor com a malaltia: «el mal d’amor és tan punyent que provoca pitjors febrades en un dia o en una nit que qualsevol altre mal en divuit. […] l’amor és un mal que s’apodera del cor i manté l’ànima presa i tancada.» (pàg. 87). 

D’afegitó, és pertinent mencionar l’obra De Amore d’Andreu «el Capellà», un tractat literari del segle XII que explora les arrels i els secrets de l’amor cortès. Llavors, hi ha dues de les regles per estimar exposades que remeten directament als símptomes de la malaltia: «XV. Ante la mirada de su amada todo amante suele palidecer / XVI. La contemplación imprevista de la amada hace estremecer el corazón del amante».

Per cloure

Arnau de Vilanova no exposa res nou, si bé sintetitza, afegeix alguns detalls i transmet una complexa idea mèdica, simptomàtica de l’envergadura de l’amor. Es podria entendre com una confirmació més dels intents de donar resposta a un tema enormement aclamat. O d’un atemptat per part de la raó d’apoderar-se i infligir una racionalitat a una qüestió (plagada d’ambivalències) que trasbalsa i fereix a raig, com el poder igualador de la mort. 

Cert és que no consta que cap enamorat fos tractat per un metge de mal d’amor. En tot cas, tenint en compte l’omnipresència de l’amor, no és d’estranyar que, des de la disciplina de la medicina medieval, la qual també obtingué certa esplendor, es parés esment a aquest martiri plaent, protagonista de diversos discursos de l’època, malgrat que fos exclusivament des d’una perspectiva teòrica, en comptes de clínica. Car qui és prou boig per a creure que podrà evitar que Amor l’ataqui? 

Per saber-ne més:

Alain Chartier. (1996) La bella dama despiadada. Traducció, introducció i notes a càrrec de Carlos Alvar. Madrid: Gredos. 

Andrés el Capellán. (2006) Libro del amor cortés. Introducció, traducció i notes de Pedri Rodríguez Santidrián. Madrid: Alianza Editorial. 

Anònim. (2016) Flamenca. Traducció, pròleg i notes a cura d’Anton M. Espadaler. Barcelona: Universitat de Barcelona. 

Arnau de Vilanova. (2011) Tractat sobre l’amor heroic. A cura de Michael McVaugh i traducció a càrrec de Sebastià Giralt. Barcelona: Barcino.

Jacquart, D. (1996) “The influence of Arabic medicine in the medieval West”. Article de l’Encyclopedia of the History of Arabic Science, vol. III. Londres: Routledge. 

Young. C. R. (1969) The twelfth-century Renaissance. Nova York: Holt, Rinehart and Winston.