Imatge de portada: Dones de confort coreanes, capturades per les tropes estatunidenques a Burma, són interrogades pel capità Won Loy Chan. Agost de 1944. Font: Wikimedia Commons.
L’establiment inicial de les estacions de confort
El 18 de setembre de 1932 es va produir l’incident de Mukden, també conegut com l’incident de Manxúria, considerat generalment el preludi de la Segona Guerra Mundial al teatre asiàtic. En pocs mesos, les tropes japoneses van ocupar els principals centres urbans de la regió i les forces xineses liderades per Zhang Xueliang (1901-2001) es van haver de retirar al sud de la Gran Muralla. El gener de 1932, l’exèrcit japonès va provocar un altre conflicte armat amb les forces xineses a Xangai. L’incident també va ser planejat per l’exèrcit Guandong, tant per augmentar la seva influència al sud-est de la Xina, com per desviar l’atenció del món mentre establia l’estat titella de Manxúria.
La violència sexual de les tropes japoneses contra les dones xineses va començar poc després de l’escalada de l’agressió japonesa a la Xina. Es considera que la primera estació de confort formal es va establir a Xangai el 1932. A mesura que avançava la guerra, les estacions de confort van aparèixer allà per on passaven les tropes.
No es pot saber exactament el moment en què les forces imperials japoneses van establir per primera vegada els ianjo (estacions de confort) –bordells militars– per a l’ús exclusiu dels seus soldats i oficials. Un gran nombre de registres oficials rellevants van ser destruïts immediatament després que el Japó anunciés la seva rendició l’agost de 1945. La informació disponible en aquests documents descoberts suggereix que els primers bordells militars japonesos per a l’ús exclusiu de tropes i oficials van ser els creats per a l’Armada Japonesa a Xangai, durant l’anomenat “Incident de Shanghai”, el 1932. Les estacions de confort podien variar molt en la seva forma, grandària i condicions. A vegades podien establir-se en prostíbuls de zona urbana, en altres ocasions podien reutilitzar edificis d’un poble o una ciutat que hagués estat requisat per l’exèrcit japonès. En zones rurals o pròximes a un front de batalla podien ser botigues, cabanyes o coves.
El maig de 1938, les forces japoneses van ocupar Xuzhou, Wuhan i Guangdong. A mesura que la guerra sinojaponesa s’estancava, els soldats es veien obligats a romandre als territoris ocupats durant molt de temps. La majoria d’ells no van rebre permís designat per tornar a casa. Els líders militars van pensar que la provisió de dones de confort seria un bon mitjà per proporcionar als seus homes algun tipus d’oci per compensar l’estança il·limitada.
L’augment de les estacions de confort a mitjan 1938 no va ser pas un fenomen limitat a les ciutats sinó que també les trobem al nord de la Xina. Els soldats japonesos van violar a moltes dones als territoris ocupats, tot i que les estacions de confort tenien el propòsit de prevenir la violació en massa. Aquest fet queda clar a partir d’una instrucció emesa pel tinent general Okabe Naozaburo, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Àrea del Nord de la Xina, a cada comandant de la unitat el juny de 1938. La instrucció deia:
“Segons diverses informacions, la raó d’aquest fort sentiment antijaponès [entre la població xinesa local] és la violació generalitzada comesa per militars japonesos en molts llocs. […] Per tant, és de vital importància que els actes individuals del nostre personal militar estiguin estrictament controlats i que, al mateix temps, s’estableixin ràpidament instal·lacions per al plaer sexual, amb la finalitat d’evitar que els nostres homes incompleixin involuntàriament la llei a causa de la falta d’aquestes instal·lacions.”[1]Tanaka, Yuki. Japan’s Comfort Women, Sexual slavery and prostitution during World War II and the US occupation. London: Routledge Taylor & Francis Group, 2003. Pàg.16.
L’estructura organitzativa del sistema de dones de confort
Quan les forces imperials japoneses van establir per primera vegada estacions de confort, durant la primera etapa de la Guerra Sinojaponesa, l’objectiu ideal del seu “reclutament” per a fer de dones de confort eren les prostitutes professionals japoneses. Els líders militars aviat es van adonar, però, que el reclutament de grans quantitats de dones professionals japoneses no seria gens fàcil. Aleshores, l’explotació de dones coreanes es va començar a planificar i implementar. Inicialment, van captar les coreanes residents al Japó, i en particular les de l’illa de Kyushu.
El fet que l’economia de la península coreana estigués tan deprimida havia comportat la migració d’un gran nombre de propietaris de bordells i prostitutes de Corea a la Xina a finals de la dècada de 1930. Les dones xineses locals també van ser utilitzades i pressionades per establir estacions de confort precipitadament. En particular, l’explotació de les dones xineses es va produir immediatament després de la massacre de Nanquín.
L’historiador Yuki Tanaka ha classificat les estacions de confort durant la Guerra Sinojaponesa en tres tipus diferents. El primer tipus eren estacions permanents adscrites a grans bases de subministraments situades en ciutats importants com Xangai, Nanjing, Tianjing, i Pequín. El segon tipus eren estacions semipermanents adscrites a grans unitats de l’exèrcit com divisions, brigades i regiments. Algunes de les estacions de la primera i segona categoria van ser gestionades per propietaris privats sota l’estricte control de les autoritats militars. Altres van ser dirigides directament per les forces militars. El tercer tipus d’estacions s’instal·laven temporalment allà on hi havia instal·lades petites unitats de batalló, prop de les línies del front.
Les estacions només es podien situar a les instal·lacions designades per les autoritats militars, que normalment era la seu del regiment. Hotels, restaurants i cases particulars eren expropiades i utilitzades com a bordells militars. També es van fer servir edificis escolars i temples. En molts casos es van emprar tendes militars, una part de les casernes de l’exèrcit o fins i tot coves. Les condicions de vida dins les estacions, en general, estaven molt per sota de la salubritat, les dones solien dormir al terrat sobre matalassos de mala qualitat i la seva alimentació era molt deficient.
Les dones de confort
Li Xiumei tenia quinze anys quan va ser raptada de casa seva per quatre soldats japonesos el setembre de 1942. Vivia en un petit poble anomenat Lizhuang, a la prefectura de Yu. Li, va ser portada a un poble anomenat Jingui, on una petita unitat de destacament del 14è Batalló de l’exèrcit japonès hi tenia el seu campament de guarnició. Va ser retinguda en una cova, molt que són bastant comunes en aquesta regió, juntament amb dues noies més. Custodiades per col·laboradors xinesos, cada dia eren violades per almenys dos o tres soldats japonesos, de vegades fins i tot per deu soldats alhora. Sovint portaven a Li Xiumei a la fortalesa, a l’habitació d’un oficial on tornava a ser violada. Un dia, uns cinc mesos després de ser segrestada, va intentar rebutjar un comandant que havia estat especialment salvatge en el tracte amb les noies, i aquest la va colpejar tan severament amb el seu cinturó, que el cop de la sivella va provocar que perdés totalment la vista de l’ull dret. Més tard va ser retornada a casa perquè les seves lesions l’havien incapacitat físicament per a servir als homes japonesos. A casa, però, la seva mare s’havia suïcidat i el seu pare havia embogit totalment.
La majoria de les dones de confort eren coreanes o xineses i les prostitutes japoneses professionals estaven restringides als oficials japonesos. Moltes dones civils locals van ser simplement segrestades i forçades a servir en les estacions de confort.
Les estacions de confort militars japoneses diferien dels bordells ordinaris i dels bordells regimentals vistos en altres països, on s’instal·laven per part de les autoritats militars japoneses amb finalitats purament relacionades amb la guerra i on la majoria van ser supervisats i utilitzats directament per l’exèrcit japonès. A mesura que l’expansió militar del Japó continuava des de Manxúria fins al nord de la Xina, el segrest de dones xineses per omplir les estacions de confort del camp de batalla es va produir a una escala molt més gran i extremadament violenta.
L’exèrcit també va ajudar-se de col·laboradors locals per reunir dones. A Nanquín, Qiao Hongnian va ser un d’aquests col·laboradors, ajudant a l’exèrcit japonès a establir més d’una estació de confort. A mitjan desembre de 1937, el cap del Servei Secret i oficial de l’Estat Major de l’Exèrcit Expedicionari de Xangai, va ordenar als col·laboradors locals aplegar un centenar de dones amb el propòsit d’establir estacions de confort.
Fins que va ser revisada el febrer de 1942, la Llei Penal de l’Exèrcit Imperial Japonès (Article 86, Clàusula 2) declarava que el personal de l’exèrcit que cometés violacions al mateix temps que el saqueig seria castigat entre set anys i la cadena perpètua. Aquí la violació es considerava un delicte secundari, semblant al saqueig. També va ser una tendència general en les forces imperials japoneses que el saqueig, i la violació en particular, es tolerés durant les operacions de combat i que, fins i tot, s’encoratgés per part de molts comandants de tropes com a mitjà per despertar l’esperit de lluita en els seus homes.
Paral·lelament a l’esclavitud de les dones xineses locals, l’exèrcit japonès va intensificar el tràfic de dones coreanes, japoneses i taiwaneses a la Xina continental, a partir de principis de 1938. Les investigacions suggereixen que l’augment de la mobilització per part de l’exèrcit japonès de les dones a les seves colònies i la seva terra natal es va deure en part a preocupacions de seguretat. Als líders militars no només els preocupava que el segrest de dones locals pogués estimular rebel·lions a les regions ocupades, sinó també que les dones de confort xineses poguessin passar informació militar a les forces xineses.
La majoria de les dones de confort enviades a la Xina des de l’estranger eren coreanes, tot i que un gran nombre de dones del Japó i Taiwan també van ser reclutades durant aquest període. A mesura que la guerra al teatre del Pacífic avançava, les dones d’altres països també es van veure obligades a convertir-se en dones de confort. Les dones de confort coreanes i japoneses es consideraven subjectes a l’estranger de l’Imperi Japonès, per aquesta raó, el Ministeri d’Afers Exteriors japonès va mantenir registres ocasionals del seu nombre.
Es va instruir a les dones perquè es rentessin les seves parts privades cada vegada després de mantenir relacions sexuals. En algunes estacions, es proporcionava vaselina a totes les habitacions. Cada estació de confort estava estrictament controlada per la seu militar regional, fins i tot si era propietat privada. Es van establir estrictes regulacions pel que fa a les taxes que cobraven als soldats (encara que no paguessin la majoria del temps). Les hores de treball, el temps disponible per a cada soldat, les condicions sanitàries, els exàmens mèdics i altres detalls de les regulacions diferien lleugerament segons la regió, però en general tenien un format similar.
La majoria de les estacions de confort tancaven només un dia al mes. Aquelles per a ús exclusiu dels homes de classe oficial sovint s’establien en grans ciutats. Cada dona de confort servia a diversos homes –fins a deu– en un dia normal, però el nombre augmentava bruscament poc abans i després de cada operació de combat. En aquests dies, cada dona es veia obligada a servir a trenta o quaranta homes al dia.
El sistema de dones de confort militar va arribar a la seva fi amb la derrota del Japó el 1945, però la brutalitat es va tornar encara més extrema cap al final de la guerra. Molts soldats van obligar les dones de confort de la seva terra natal o colònies a morir amb elles. Igualment, un gran nombre de dones de confort van morir assassinades en un intent per part dels militars de destruir proves del sistema de dones de confort.
Les xifres de l’esclavitud
Basant-se en la informació disponible a principis de la dècada de 1990, els investigadors japonesos i coreans van sostenir que el nombre total de dones de confort era d’entre 50.000 i 200.000 i que entre el 80% i el 90% d’elles eren coreanes.
En la seva investigació sobre les dones de confort, Senda Kako estimà que el nombre total de dones de confort, des del principi fins al final de la contesa al teatre Àsia-Pacífic, era de més de 100.000. Senda informà que el Major Hara Zenshiro, un oficial d’estat major que estava a càrrec de proporcionar dones de confort a l’Exèrcit de Guandong, havia calculat les necessitats de les tropes per als serveis sexuals i havia demanat en conseqüència un subministrament de vint mil dones de confort de Corea per donar servei a 700.000 soldats. Aquesta petició indicava una relació entre soldats i dones de confort de 35:1. Les estimacions fetes pels investigadors en la dècada de 1990, però, van arribar a una proporció de 29:1.
Basant-se en les proves recollides pels investigadors xinesos des de la dècada de 1990, Su Zhiliang suggereix que, de 1937 a 1945, la taxa de reemplaçament de les dones de confort era molt més alta del que es pensava anteriorment, aproximadament 3’5 a 4’0, el que porta el nombre total estimat de dones de confort fins a (1) més de 360.000 (3.000.000 soldats japonesos). En termes de nacionalitats, s’estima que entre 140.000 i 160.000 del nombre total de dones de confort eren coreanes i que 20.000 eren japoneses, amb diversos milers procedents de Taiwan i del sud-est asiàtic i diversos centenars procedents de països europeus. La resta eren dones xineses, 200.000 en total. A més a més, en aquestes estimacions no s’inclouen les violacions i assassinats que van cometre les tropes japoneses durant l’ocupació i la guerra.
Sortint a la llum: el moviment de reparació
En gran manera, l’esclavitud sexual practicada per l’exèrcit japonès no va ser reconeguda durant les primeres dècades després de la Segona Guerra Mundial. La majoria de les víctimes i els antics militars japonesos romanien en silenci sobre el tema. Però el panorama va anar canviant després dels anys vuitanta i noranta. A la dècada dels noranta es van publicar dos llibres autobiogràfics d’antigues dones de confort: 50 Years of Silence (1994) de Jan Ruff-O’Herne, una descendent holandesa nascuda a les antigues Índies Orientals Neerlandeses (ara Indonèsia), i Comfort Woman: Slave of Destiny (1996) de Maria Rosa Henson, una dona filipina. El 1995 es va publicar en el volum editat de Keith Howard, True Stories of Korean Comfort Women, volum que ofereix les veus col·lectives d’un grup de dones de confort coreanes que desafien poderosament les històries oficials de guerra dels estats nació.
Inicialment, el govern japonès va negar qualsevol implicació amb dones de confort, però es va veure obligat a canviar aquesta posició després d’una sèrie d’esdeveniments clau: l’agost de 1991, una dona coreana, Kim Hak-sun, va declarar públicament sobre la seva experiència com a esclava sexual militar. El 6 de desembre de 1991, Kim i dues altres supervivents coreanes van presentar una demanda contra el govern japonès al Tribunal de Districte de Tòquio, demanant una disculpa i una compensació. Aquesta va ser la primera d’una sèrie de demandes presentades per dones de confort coreanes supervivents contra el govern japonès.
A més, el 1992, el professor d’història Yoshimi Yoshiaki, va desenterrar documents oficials de guerra del Japó que demostraven l’existència del sistema d’estacions de confort. Des de llavors, acadèmics progressistes i experts legals al Japó han jugat un paper important en el suport al moviment de reparació de les dones de confort. El 6 de juliol del mateix any, el govern japonès va publicar el resultat de la seva investigació, que va implicar un examen de 127 documents, inclosos els primers descoberts pel professor Yoshimi i altres investigadors. George Hicks assenyala que no hi va haver documents rellevants de l’Agència de Policia o el Ministeri de Treball, tot i que aquestes dues agències governamentals van estar implicades en el reclutament forçat de dones. A més, no s’investigà el Ministeri de Justícia, tot i que se sabia que albergava els registres dels judicis de crims de guerra. La investigació també va fallar en incloure dades d’individus i de documents estrangers.
Pel que fa a la compensació de les antigues dones de confort, el govern japonès va mantenir que el Japó havia resolt totes les reclamacions de compensació a través del Tractat de Pau de San Francisco i diversos acords bilaterals amb altres nacions. No obstant això, arran de l’augment de la pressió internacional i domèstica per compensar a les antigues dones de confort, el juliol de 1995 el gabinet de coalició governant va anunciar l’establiment del Fons de Pau per a les Dones per a l’Àsia dels Ciutadans (Josei no tame no Ajia heiwa kokumin kikin) o AWF, per recaptar fons a través de donacions privades per a les dones de confort supervivents.
Segons els registres de l’AWF, durant els seus dotze anys de funcionament, de 1995 a 2007, s’havien recaptat prop de 565 milions de iens dels donants ciutadans per finançar la compensació, a més dels aproximadament 750 milions de iens donats pel govern per finançar el benestar i el suport mèdic. Segons s’informa, 285 antigues dones de confort a Filipines, Corea del Sud i Taiwan van rebre pagaments de l’AWF, i cadascuna de les setanta-nou dones als Països Baixos va rebre assistència mèdica per valor de tres milions de iens. L’AWF no va entrar en converses oficials amb el Govern de la Xina o el Govern de Corea del Nord, tot i que un gran nombre de dones d’aquests països havien estat víctimes del sistema de dones de confort militar.
El 2007, basant-se en gairebé dues dècades d’investigació, el Centre de Recerca i Documentació sobre la Responsabilitat de Guerra del Japó (JWRC) va emetre la “Apel·lació a la Qüestió de les dones de confort militar del Japó.” amb la següent conclusió: “Mentre que la prostitució autoritzada al Japó es pot anomenar un sistema de facto d’esclavitud sexual, el sistema de dones de confort militar japonès era literalment esclavitud sexual en una forma molt més completa i oberta”.[2]Peipei, Qiu; Su, Zhiliang; Chen, Lifei. Testimonies from Imperial Japan’s Sex Slaves. Oxford: Oxford University Press, 2014. Pàg. 3.
Per saber-ne més
Chunghee, Sara Soh. “The Korean “Comfort Women”: Movement for Redress” a Asian Survey, 1996, núm. 12. 996, pàgs 1226-1240.
Hicks, George. The comfort women : Japan’s brutal regime of enforced prostitution in the Second World War. New York: W. W. Norton & Company, 1997.
Kimura, Maki. Unfolding the comfort womenís debates, Modernity, Violence, and Womenís Voices. New York: Palgrave Macmillan, 2016.
Norma, Caroline. The Japanese Comfort Women and Sexual Slavery during the China and Pacific Wars. London: Bloomsbury Academic, 2016.
Peipei, Qiu; Su, Zhiliang; Chen, Lifei. Testimonies from Imperial Japan’s Sex Slaves. Oxford: Oxford University Press, 2014.
Tanaka, Yuki. Japan’s Comfort Women, Sexual slavery and prostitution during World War II and the US occupation. London: Routledge Taylor & Francis Group, 2003.
W. Son, Elisabeth. Embodied Reckonings “Comfort Women,” Performance, and Transpacific Redress. Michigan: University of Michigan Press, 2018.
Notes a peu de pàgina
| 1↑ | Tanaka, Yuki. Japan’s Comfort Women, Sexual slavery and prostitution during World War II and the US occupation. London: Routledge Taylor & Francis Group, 2003. Pàg.16. |
|---|---|
| 2↑ | Peipei, Qiu; Su, Zhiliang; Chen, Lifei. Testimonies from Imperial Japan’s Sex Slaves. Oxford: Oxford University Press, 2014. Pàg. 3. |
.jpg){kind=link}