“Estamos ganando la batalla de las ideas y debemos redoblar esfuerzos para que esta victoria se haga patente cada vez más. (…) Hoy, más que nunca, las “ideas tienen consecuencias” -José María Aznar, expresident del Govern espanyol (1996-2004) intervenció a la European Ideas Network (IEN), a Viena després de les eleccions europees de 2009 – Està en crisi un moviment o ideologia polítics només perquè els seus partits polítics no estiguin en les institucions del govern? Com moltes altres coses que s’han anat gestant durant la globalització, la visibilització de la crisi de les “esquerres” polítiques europees s’ha fet evident en els últims anys, amb l’arribada de la crisi econòmica de 2008 i l’inici de la Gran Recessió, en la qual encara ens trobem. De fet, aquesta crisi d’identitat de les esquerres va iniciar-se ja fa quaranta anys i no té res a veure amb la quantitat de països en què aquestes governen. Efectivament, hom pot pensar que el fet de posar roig (esquerra) o blau (dreta) en un mapa polític mostra en quins països l’esquerra és més forta; i així, definim una crisi de les esquerres a Europa en funció del número de governs en què aquestes (no) són presents. Però la gran crisi de les esquerres és ideològica. A finals del segle XIX se situa el moment de la configuració dels grans partits socialistes de masses. Destacava, pel nombre dels seus militants i la seva organització, el Partit Socialdemòcrata Alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands -SPD-), que aviat seria el referent revolucionari d’Europa; i el II Reich alemany, com a estat més industrialitzat del Vell Continent, havia de ser el primer on la revolució socialista triomfaria.
L’entrada, però, del SPD a les institucions de govern a Alemanya, prioritzant la lluita institucional, desmarcant-se cada vegada més de la realitat de la classes treballadora i afavorint la via possibilista/reformista acabaria fent del partit una pesada màquina burocràtica que poc a poc va deixar de ser revolucionària, com mostra el fet que el 1914 aprovés els pressupostos extraordinaris de la Primera Guerra Mundial amb al resta de forces polítiques del Reichstag. Malgrat ser el grup parlamentari més nombrós de la càmera legislativa alemanya, Rosa Luxemburg, una de les poques veus discordants i desafiants dintre del SPD, escrivia que la socialdemocràcia estava en crisi. La traïció que el partit protagonitzaria durant la Revolució Alemanya de 1918-19 a la classe treballadora teutona acabà de confirmar el gir conservador del partit i la seva institucionalització com a un partit de règim. El triomf bolxevic en la Revolució Russa (1917) va accentuar la crisi socialdemòcrata a l’Europa occidental i va propiciar la divisió dels partits d’esquerra entre una socialdemocràcia cada vegada menys revolucionària i uns partits comunistes fortament dependents de Moscou i la seva ortodòxia, cosa que els deixaria amb poca capacitat de maniobra per fer i desfer d’acord amb la idiosincràsia del seu país. Altre cop, el partit comunista més fort del Vell Continent seria l’alemany (el KPD), abans que Adolf Hitler el trinxés una vegada esdevingués canceller del Reich. Poc abans de la Segona Guerra Mundial.
Les directrius soviètiques de prioritzar la lluita contra el “socialdeixisme” (un nom pejoratiu per a parlar de la socialdemocràcia) abans que amb el feixisme donaren peu a una espècie de guerra civil política i ideològica que va impedir a les forces d’esquerra d’aliar-se per a impedir l’ascens del feixisme fins que va ser massa tard. Aquesta política, concretada en els “fronts populars”, tampoc va donar els fruits que s’esperava i només s’aconseguiria formar govern a Espanya, França i Xile; i tots tres tindrien una curta vida. Des del final de la Segona Guerra Mundial (1945), a Europa, les ocasions en què les esquerres (encabides fonamentalment en la socialdemocràcia) han governat han sigut numèricament inferiors si ho comparem amb les vegades en què el conservadorisme ha exercit el poder (a excepció de les zones nòrdiques). Però, tot i així, això no significa estar en crisi. A partir de 1945, el Vell continent havia de fer front a la seva reconstrucció després de sis anys d’una guerra total on havien mort milions de persones i s’havien arrasat els grans centres urbans. L’Exèrcit Roig soviètic, gràcies a les seves victòries, havia alliberat Europa Oriental de la barbàrie nazi-feixista, però també delimitaria el futur bloc comunista (l’Europa Oriental) amb la presència dels seus soldats. Al mateix temps, l’avanç aliat conformava el bloc occidental. La creació dels dos blocs no es faria mitjançant acords diplomàtics o deixant que la població decidís sobre el model social en què volien viure, sinó d’acord, com ja hem vist, amb l’avanç de les tropes d’un o altre bàndol.
La reconstrucció d’Europa es faria sobre unes bases molt diferents a les de la fi de la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, hi havia hagut 36 milions de morts (comptant només les baixes de diferents nacionalitats europees), de les quals 19 havien sigut civils. Al contrari que 1919, aquesta vegada la refeta intentà dur-se a terme basant-se en la construcció de fortes democràcies liberals que fossin una alternativa real, factible i viable a les dictadures del Període d’Entreguerres i al comunisme que s’estava consolidant a Europa de l’Est. Com havia de fer-se? Al meu entendre, hi ha dos factors que expliquen el canvi de xip fet pels grans nous arquitectes del bloc capitalista: la por a les esquerres, per una banda, i la voluntat de no repetir la inestabilitat social del Període d’Entreguerres. Al 1945, amb les tropes soviètiques a Berlín i amb el control ferm de tota Europa Oriental, la incertesa permeté que els nous legisladors es veiessin forçats a buscar grans polítiques de consens entre partits polítics molt allunyats entre si. El motiu?
Demostrar que, arraconant l’experiència històrica acumulada, també es podia tenir una vida digna i plena amb el capitalisme i la democràcia liberal. Tot això no hagués estat possible sense una esquerra política que s’havia fet molt forta durant la guerra i que havia guanyat molt prestigi en la resistència contra el nazisme. El comunisme era fort en llocs com Islàndia (on Churchill havia planejat d’envair el país si els comunistes guanyaven les eleccions), França o Itàlia, on el Partito Comunista d’Italia (PCI) s’havia convertit en la principal força d’esquerra i havia passat de 3.000 membres el 1940 a 400.000 durant l’hivern del 1944-45. Per altra banda, els nous governants europeus eren nascuts majoritàriament a la dècada dels 90 del passat segle XIX, motiu pel qual havien tingut una àmplia experiència amb el període més inestable de tota la història contemporània. Aquesta col·laboració cristal·litzaria en la creació dels moderns estats del benestar, que bevia de diferents experiències i ideòlegs (destaquen les aportacions de l’economista britànic John Maynard Keynes) de caire progressista i reformista. Acabava amb la concepció de l’estat com a un element que necessitava ser un agent com més petit millor perquè no interrompés el bon funcionament de l’economia; ans el contrari: l’estat havia de ser un element clau per crear i redistribuir la riquesa en forma de prestacions socials i havia de tenir una major presència en el món econòmic a través del control d’aquells recursos que es consideraven essencials per al funcionament de l’economia nacional. El cas més paradigmàtic va ser el de la construcció de l’estat del benestar a Gran Bretanya, després de la victòria electoral dels laboristes de Clement Attlee el 1945 [llegiu l’article “Allò que Thatcher s’endugué: els orígens de l’estat del benestar britànic”: http://bit.ly/1XtaZBs] , el qual no tenia cap pudor en declarar-se orgullosament “socialista” en el seu discurs de la victòria electoral.
L’esquerra europea, coincidint amb el gran creixement econòmic europeu, viuria entre 1945 i 1973 la seva època daurada. Era respectada i acceptada pel nou ordre internacional de la Guerra Freda, jugava en les institucions democràtiques i les seves idees eren àmpliament seguides pel conjunt de la societat occidental, fins i tot pels partits conservadors, que fins a la dècada dels 80 (i encara amb reserves) no s’atreviren a debilitar l’estat del benestar. El preu que va pagar l’esquerra, però, va ser el de renunciar a canviar la societat per ser una administradora del capitalisme de la manera més socialment justa possible. Paral·lelament, la societat de consum (plenament consolidada ja a la dècada dels seixanta) havia transformat profundament la societat occidental: per primera vegada en la història de la humanitat, la principal font de despesa dels salaris ja no anava destinada únicament a aconseguir aliments, sinó que també podia fer-ho a altres formes d’oci com el cinema, espectacles, la compra massiva, etc.
Això no només va desfer les antigues conviccions de l’esquerra tradicional (qui era ara el proletari?), sinó que va permetre consolidar i ampliar les “classes mitjanes”: un nou ampli sector social amb bons sous que basculava preferentment cap als professionals de “coll blanc”, formats generalment en unes universitats cada vegada més massificades i que cap a la dècada dels 60 haurien d’ampliar-se considerablement; lligat a aquest fenomen, era clar que el benestar es veia com quelcom etern. En qualsevol cas, una altra de les grans conseqüències d’aquesta societat seria la pèrdua de la seva capacitat revolucionària: la televisió (que acabaria també amb les velles formes de socialització), la targeta de crèdit i la hipoteca en serien les responsables. Com diria l’empresari William Levitt: “Cap home que sigui propietari de casa seva pot ser comunista. Té massa coses per fer”. Tot això tingué un feliç desenvolupament mentre la socialdemocràcia imposava el seu discurs i es conformava a ser un administrador social d’un benestar que es creia inacabable. Però tot es trencà ràpidament a partir de 1973 amb la crisi del petroli: la reaparició de l’atur, l’estancament econòmic dels setanta-vuitanta i la conformació d’una nova mentalitat col·lectiva, més individualista, van permetre que calessin molt ràpidament les noves tesis neoliberals. Aquestes, les durien a terme primerament Augusto Pinochet, Margaret Thatcher i Ronald Reagan (i en menor mesura, James Carter), que intentarien tornar al liberalisme primigeni: poc estat i molta llibertat econòmica, precisament, la que causà els grans col·lapses econòmics dels segles XIX i la Gran Recessió dels 30.
Va ser, doncs, durant l’últim quart del segle XX, i veient que la URSS ja no era un perill ni un model alternatiu viable a Occident, que es posà punt i final a la redistribució equitativa dels ingressos, es baixaren els impostos a les grans fortunes i es començà una derregularització financera que seguiria fins a avui dia. La batalla de les idees va ser la més important; i el control dels mitjans de comunicació, de les universitats i la formació de poderoses fundacions privades per a difondre el nou credo es mostraren essencials. La contraproposta de la dreta neoliberal agafà totalment desprevinguda l’esquerra, que aniria reculant en els seus posicionaments polítics i acabaria acceptant ser un gestor més amable d’un neoliberalisme cada vegada menys amable. La prova d’això és que durant la dècada dels vuitanta, quan al Mediterrani europeu governaven formacions socialistes, aquestes aplicaren programes econòmics molt similars als de la nova dreta en nom del nou “realisme” econòmic. La implementació de l’agenda conservadora va demostrar primerament a Xile que el lliure mercat podia dur-se a terme sense necessitat de democràcia. A Gran Bretanya i als Estats Units, Thatcher i Reagan debilitaren enormement el moviment obrer i desestructuraren el món sindical.
La deslocalització d’empreses arreu del món i la globalització van acabar d’enfonsar el món referencial de l’esquerra. Després de la caiguda del bloc soviètic, l’ensulsiada dels partits comunistes occidentals i la consolidació de nous centres de poder polític i econòmic que escapen al control dels estats no han fet més que accentuar aquesta crisi. L’esquerra ha sigut incapaç d’elaborar en 40 anys idees alternatives destinades a dur a terme una nova praxis política en un món que no sap com canviar i en el qual es troba profundament arrelada i comprada. La formació de nous espais polítics definibles com a “esquerra alternativa” des dels anys 90 són una amalgama complexa i heterodoxa que a dia d’avui ha semblat trobar fórmules de visibilització i possibilitats reals de guanyar governs i adquirir quotes importants de poder en els centres de decisió. Malgrat tot, encara li queda camí per recórrer i, sobretot, no es veu tampoc la voluntat de voler ser agents d’un canvi que impliqui la desaparició del sistema capitalista… Però això ja és una altra història. [Aquest article és un resum del Treball de Final de Grau titulat “El llarg hivern de les esquerres”. Aquest pot trobar-se en el dipòsit digital de la Universitat de Barcelona: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50623/1/TFG_Geli.pdf]
