Per citar aquesta publicació

Muñoz Cuadrillero, David (2022) "«Thermae Romae Novae»" Ab Origine Magazine, Deformant la història(09 Setembre) [en línia].
Tags

«Thermae Romae Novae»: un viatge de l’Antiga Roma al Japó actual

Què tenen en comú la Roma imperial d’època antonina amb el Japó modern? A priori, ben poca cosa. Tot i això, les dificultats inherents a tan arriscada comparativa no van aturar  Mari Yamazaki, creadora del manga Thermae Romae Novae (Les termes de la nova Roma o Les Noves termes de Roma, un joc de paraules —no sabem si voluntari o involuntari— de l’autora). L’any 2008 es publicà aquest manga que conreà un èxit considerable, finalitzant-se el 2013 i deixant dues pel·lícules emeses en exclusiva al Japó entre els anys 2012 i 2014. El fet que l’argument triomfés tant en format manga com a la pantalla gran, va dur a l’equip comercial de Netflix a adaptar-ne un anime que fou estrenat l’any 2022 i té una durada aproximada de sis hores (11 capítols de 27 minuts cadascun).

L’argument de la sèrie animada és el següent: Lucius és un noi que creix en un ambient de constructor de termes: el seu pare ja s’hi dedicava. Un dia, quan encara és un infant,,  acompanya al seu pare a les termes i de  cop i volta, en capbussar-se, és filtrat per un conducte d’aigua que el transporta a través de l’espai i el temps al Japó modern, a un altre bany. Després de l’experiència, que el protagonista  decideix oblidar, vol convertir-se ell també en constructor de termes i així ens el trobem ja al segon capítol, adult i amb el treball dels seus somnis. La feina, emperò, no funciona com ell esperava: els seus dissenys han quedat antics als ulls dels romans. Lucius, a través de diversos viatges a través de l’espai i el temps, va descobrint aspectes de la moderna tecnologia japonesa que el sorprenen, per a bé o per a malament, i el que troba positiu ho vol imitar en els seus dissenys de termes a Roma.

Al capítol segon, en un moment còmic, el Lucius adult al·lucina amb l’«avançada» tecnologia que hi troba al Japó: miralls de vidre enormes; fotografies que representen la realitat; quadres decorant les termes; ventiladors; cintes de massatge; begudes refrescants a base de fruites i llet i, com a cosa negativa, quan surt al carrer i passa un cotxe, estossega i es queixa de l’atmosfera contaminada, segurament asfixiant per a un romà d’època imperial. La base, doncs, del seu èxit com a constructor de termes dependrà en gran manera de les innovacions que aprèn en els seus viatges al Japó contemporani.

Per no narrar més parts de l’argument, que tampoc té res de trepidant, cal dir que la sèrie basa la seva estructura narrativa en una comparativa clara entre les termes romanes i les termes japoneses. En efecte, per tal d’entomar la pregunta inicial, Roma i el Japó tenen en comú una cosa: la passió pels banys. Com explota, doncs, la creadora del manga aquest respecte de romans i japonesos pels banys? Comparant-los, evidentment, des d’una òptica clarament pronipona: els japonesos són més avançats que els romans i, per tant, és el romà qui n’aprèn, a cada viatge, una novetat.

Quan diem que els japonesos són més avançats que els romans no només ens referim a l’evident avenç tecnològic existent entre el segle I dC (època del protagonista) i el nostre segle XXI, sinó a qüestions no tan evidents i que mostren que els romans, que, històricament parlant, sempre han rebut elogis per la cultura termal, són aquí rebaixats a mers aprenents dels japonesos. En aquest article ens centrarem sobretot a veure les característiques principals de la cultura termal romana i com hi és representada, atès que sobre la cultura termal japonesa considerem que l’autora del manga, que al final de cada capítol visita un conjunt de banys tradicionals japonesos, té un bon coneixement directe de la seva cultura termal i no necessita més matisació.

Allò que hom ha de saber sobre les termes romanes, abans o després d’haver vist aquesta sèrie japonesa, és el següent: en primer lloc, no existí ciutat a l’imperi romà que no en tingués, de termes. Les termes romanes eren els banys públics de la ciutat, un lloc d’higiene però alhora de reunió, esbarjo i per tenir-hi cura del cos. En aquest sentit, el manga i posterior anime són lleials a la història de Roma, considerant que el protagonisme que tenien els banys públics a l’antiga civilització romana i a l’actual japonesa són equiparables

Tal com es descriu lleugerament al segon capítol, a la terma romana s’hi entrava i hom deixava la roba en un vestuari (apodyterium), on, si l’usuari s’ho podia permetre, un esclau li vigilava la robaper tal que ningú la robés. Aquest fet no apareix a la sèrie, però seria un clar indici de les diferències entre el Japó i la Roma antiga: al Japó la taxa de robatoris és molt baixa i ningú es preocuparia que li robessin la roba mentre gaudeix d’uns banys.

A continuació, el client podia fruir d’una sèrie de piscines on l’aigua estava a temperatures diferents: la d’aigua calenta s’anomenava caldarium, la d’aigua freda frigidarium i la d’aigua temperada tepidarium. A més, si es volia practicar la natació, els banys públics romans tenien un espai adient per a l’esport anomenat natatio. Com ja s’ha vist abans, les termes no eren només un lloc on relaxar-se i higienitzar-se -cal recordar aquí que els romans no tenien aigua corrent a les seves llars, tot al contrari del Japó actual, cosa que explica moltes de les diferències que surten a la llum a l’anime-, sinó que  també eren un lloc on divertir-se i cuidar el cos. Així doncs, les termes més grans disposaven d’espais on donar-se massatges, depilar-se i practicar esport en una petita palaestra, l’avantpassat del nostre gimnàs. Certament, alguns d’aquests espais apareixen ben descrits a l’anime.

Vil·la romana a Liédena. Font: Liédena.es

Quines són, doncs, les principals diferències entre els banys romans i els japonesos? En primer lloc, la més evident, com ja hem vist més amunt, és la manca d’aigua corrent a les llars romanes. Així implica que els romans realitzaven la higiene diària a les termes, mentre que els japonesos poden gaudir-ne més aviat com un esbarjo. Una altra de les diferències principals és que la majoria de banys japonesos són banys termals, és a dir, l’aigua de què es nodreixen presenta alguna característica natural que la fa especial: més calenta, més freda, amb més o menys minerals, amb gas… En canvi, els romans construïen termes sempre, independentment de les qualitats de l’aigua. També és cert, emperò, que aprofitaven les aigües termals de llocs que encara avui en xalen, com Caldes, Bath o Baden-Baden. També és conegut que a ciutats petites de l’imperi, com Barcino, s’hi van construir dos tipus de termes: les clàssiques, de l’estil ja descrit, i les portuàries, unes termes que funcionaven amb piscines d’aigua salada, que té efectes terapèutics.

A banda dels banys públics, alguns romans rics podien construir-se els seus propis banys a casa. Sense anar més lluny, a l’antiga Barcino s’han trobat restes d’una domus de, com a mínim, 500 m² al carrer de Sant Honorat que tenia un d’aquests banys privats. És aquest un fet que no passa desapercebut a l’anime i que mostra els coneixements sobre la societat romana que en té l’autora.

Una altra dada més sobre els banys romans és que aquests no se situaven exclusivament a les ciutats, tal com es reflecteix en diversos capítols de l’anime, on l’acció transcorre en banys a l’aire lliure, privats o en llocs de pas. En efecte, durant l’imperi, Roma va construir la xarxa viària més gran fins aleshores vista a Europa. Això va implicar, entre altres coses, la construcció d’àrees de servei en les quals fer aprovisionamento descansar: canviar de cavalls, dormir, menjar i, com no podia ser d’altra manera al món romà, banyar-se. Un cas paradigmàtic d’aquests complexos termals de viatge el trobem a Navarra, al municipi de Liédena, en un jaciment on hom creia abans que formava part d’una uilla, però recentment s’ha reconstruït com una d’aquestes àrees de servei al costat d’una uia on s’han trobat almenys dos complexos termals.

Vil·la Adriana. Font: Wikimedia Commons.

Un altre dels punts clau de l’anime és el tractament de la nuesa tant a Roma com al Japó. En efecte, els romans entraven nus a les termes. També sabem que no existien termes per a dones i termes per a homes, fet que porta a la qüestió que ambdós sexes podien coexistir en un mateix espai. Sembla, això sí, que el més adequat per a una dona és anar a les termes al matí, atès que és quan els homes es troben treballant i duent a terme els seus negocis. Veure una dona entrar a les termes a la tarda era de molt mal gust i de mala anomenada. Aquest fet provoca un divertit episodi, quanel nostre romà Lucius s’avergonyeix en veure una vella nua en unes termes, barrejada amb homes (no és l’única sorpresa de Lucius al capítol tercer, que es troba amb uns babuïns en uns banys a l’aire lliure). Segons la Història Augusta, fou l’emperador Adrià qui separà els banys per sexes (Had 18, 10), tot i la falsedat de la notícia.

Un altre dels elements clau és la contextualització de l’anime. Creiem que no és aleatòria que l’autora del manga hagi escollit l’època antonina, concretament l’emperador Adrià (117-130 dC), considerada com l’apogeu de la civilització romana imperial. Adrià, a banda dels seus viatges, també fou conegut per la seva casa als afores de Roma, la villa Adriana, un monumental complex arquitectònic privat que apareix sovint a l’anime. És evident que l’emperador gaudiria d’unes termes privades monumentals, tot i  que també sabem per la Història Augusta (Had 17, 5-7) que anava a les termes públiques romanes.Encara que les que hi construeix en Lucius en aquest anime són llicències històriques que s’ha permès, com no podria ser d’altra manera, l’autora. 

En definitiva, ens trobem amb una sèrie que, malgrat les nombroses vaguetats, no té res de reprotxable a nivell històric. Primerament, perquè no és la intenció de l’autora. Segon, perquè una sèrie que té com a argument els viatges en ​​l’espaitempsd’un constructor de termes de l’antiga Roma al Japó actual, és evident que alguna llicència s’ha de prendre, i més quan el propi Lucius incorpora les innovacions japoneses d’alguns conjunts termals als banys públics romans. Tercer, Mari Yamazaki mostra un coneixement excel·lent de la cultura termal romana i de més aspectes en general, i això en part justifica i és causa de l’èxit que el manga primer, els films i l’anime després, han conreat al Japó.

  • (Barcelona, 1987). Llicenciat en Història i graduat en Filologia Clàssica (UB). Actualment és doctorand de la facultat de Geografia i Història (UB) i docent de l'especialitat de cultura clàssica.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Muñoz Cuadrillero, David (2022) "«Thermae Romae Novae»" Ab Origine Magazine, Deformant la història(09 Setembre) [en línia].
Popular

Relacionat