← Adolf Hitler, el líder indiscutit (II)
Als dos anteriors articles vam solucionar la qüestió temporal sobre en quin moment Hitler va esdevenir el líder indiscutible del Partit Nacional-Socialista. També vam apuntar com ho va fer, gràcies a la seva capacitat d’atracció de les masses, a les peculiaritats polítiques de Baviera i a la creació d’un equilibri d’interdependències amb els seus majors rivals. Però en aquesta anàlisi del com ho va fer, han quedat diverses incògnites obertes. La primera controvèrsia la trobem a l’hora de fixar quin pes van adquirir els diferents contactes en el seu ascens: no van tenir la mateixa importància les elits que els polítics o els militars.
Trobem una altra incògnita als seus primers anys al partit, en els quals es pot discutir si Hitler va esdevenir polític perquè ell ho va decidir o si van ser altres, precisament els seus contactes polítics, els que el van veure com una figura útil.
I també ens deixa la gran incògnita: si Hitler marxa en un atac d’ira o es tracta d’una jugada premeditada, sabent del seu pes dins el Partit, i tenint en ment que pot ser la manera de convertir-se en el seu líder. La història a partir d’aquí ja l’hem explicada: l’NSDAP comença un procés de transformació per adaptar-se a la figura d’un líder amb poders dictatorials. Aquest procés es trencarà amb el fallit cop d’estat, amb el qual Hitler ingressarà a la presó, el Partit serà il·legalitzat i el moviment es fragmentarà en diverses escissions d’extrema-dreta.
El paper dels contactes
Quan parlem de contactes, no ens referim només a les elits més poderoses, sinó també a la força bruta de membres de l’exèrcit i a polítics que ocupaven diversos llocs. Quin va ser el seu paper en l’ascens de Hitler? Trobem certes discrepàncies sobre si aquests contactes van ser decisius en el seu ascens dins el Partit o si ho van ser més tard, en l’ascens de Hitler com a Canceller.
El sempre extravagant Hitler, un home al qual li agradava ser el centre d’atenció a les reunions socials (ja fos per la seva impuntualitat o les vestimentes cridaneres), no semblava despertar gaire interès entre les persones més benestants d’Alemanya. La realitat és que aquestes el veien més com un líder temporal per resoldre problemes concrets a la regió de Baviera, el membre destacat d’un dels diversos partits minoritaris que existien, un orador apassionat més, i és per això que no van donar gaire importància ni suport al seu paper dins l’NSDAP. Més tard, quan Hitler ja havia utilitzat el judici pel cop d’Estat com a arma propagandística, i quan va aconseguir ser el líder d’un NSDAP que va créixer espectacularment, les elits alemanyes sí que van començar a donar un suport econòmic i propagandístic més explícit. Però si parlem d’exèrcit i polítics, sí que van jugar un paper més important en l’ascens de Hitler dins el Partit.
Els militars, com Erns Röhm, van resultar claus per a l’establiment de les SA, un autèntic cos de xoc del qual parlarem més endavant. En tot cas, van ajudar a Hitler a tenir una força no només retòrica o popular, sinó també física. Tot i que era un cos pensat per lluitar als carrers contra el que la dreta alemanya considerava una “amenaça bolxevica”, van acabar resultant igualment útils per controlar aquells qui discrepaven amb Hitler dins del propi Partit. Més tard, van ser un instrument molt útil per fer guanyar vots a l’NSDAP, imposant el terror a les urnes.
Els polítics, si més no els locals, també van tenir un paper prou determinant en ajudar que el futur Führer fos la veu del Partit en un moment complicat a Baviera. Pensaven que, un cop hagués fet el seu servei, seria fàcil desfer-se d’ell. Però, com van acabar demostrant els fets, anaven errats. Gustav von Kahr, home fort del govern conservador de Baviera, va actuar amb una excessiva permissivitat amb el Partit i el propi Hitler, pensant que eren una força molt útil contra les vagues, manifestacions i reunions de grups d’esquerra. El líder de l’NSDAP era l’instrument perfecte per llençar discursos contra el marxisme i l’esquerra en general. Però no comptaven que Hitler, després d’utilitzar la seva retòrica contra els moviments d’esquerra, la utilitzés també contra el propi govern bavarès.
Un polític per decisió pròpia?
La idea més estesa entre les persones que han estudiat Hitler, i fins i tot entre els que van conèixer el Führer, és que ell es va adonar de les seves capacitat retòriques des del seu primer míting, i a partir d’aquí va anar perfeccionant cada vegada més la posada en escena, el decorat i la vigilància del públic. Per més cert que siguin aquests fets, no deixen d’elevar Hitler a la figura d’orador, no pas de polític. I veient com alguns polítics van ajudar Hiter a obrir-se pas perquè era el que necessitaven en aquell moment, és lògic plantejar-se si realment va ser un polític per decisió pròpia o aliena.
L’historiador Ralph G. Reuth planteja un procés en el qual allò que converteix a Hitler en polític és la voluntat del seu entorn i no la seva. En altres paraules, Hitler es va convertir en polític perquè altres van voler-ho. El van descobrir i convertir en portaveu de la “causa populista-nacional”. Destaca el paper de Dietrich Eckart, que veu en Hitler una figura amb les qualitats necessàries per ser el desencadenant d’un moment de ruptura: aquest moment vindria donat per mitjà de la oralitat i no pas de la paraula escrita, i el mateix Eckart havia intentat proclamar discursos per a ser ell protagonista. Però les evidències el va conduir a escollir a Hitler, pel propi bé del moviment. Des d’aquest moment es va dedicar a posar en contacte el futur Führer amb homes de negocis, periodistes i funcionaris de l’Estat, tots ells propers a la Societat Thule. Posteriorment van aparèixer altres homes com Röhm, que va posar en contacte Hitler amb militars.
També és clar que, si fem cas del que diu Hitler al Mein Kampf, va ser exclusivament ell qui va decidir fer-se polític i abanderat de la causa Nacional-socialista. Però difícilment sabrem fins a quin punt els escrits de Hitler representen fidelment les seves idees més sinceres o no eren més que una maniobra de propaganda. De totes maneres, al seu llibre, Hitler explica que no va ser ell qui va sol·licitar unir-se al Partit, sinó el mateix NSDAP qui va buscar que en formés part. De fet, va estar a punt de rebutjar-ho. Sembla que des d’un primer moment, tant el Partit com les autoritats bavareses van veure a Hitler com aquest instrument útil i van ajudar de manera decisiva en el seu ascens dins l’NSDAP.
Entre la còlera i el tauler d’escacs
Un dels trets distintius de Hitler que ha passat a la història és el seu fort caràcter, que expulsava una ira desenfrenada quan les coses no sortien com ell volia, o quan hi havia qualsevol canvi de plans sobtat. No en va és mundialment famosa l’escena de “El Hundimiento”.
Quan l’any 1921 se’n va sobtadament del Partit en assabentar-se que s’estava negociant la fusió amb un altre moviment polític, no se sap fins a quin punt Hitler actuava sota els efectes de la còlera o era una jugada preparada. Perquè, com hem vist als anteriors articles, aquesta marxa és la clau per poder entrar imposant les seves pròpies condicions, i començar a assentar les bases pel lideratge indiscutible del Partit. Gràcies al llibre de Norman Ohler “Hitler, drogues i el III Reich“, sabem que la salut mental del dictador va anar clarament en declivi un cop ja era Führer, a causa de les contínues injeccions d’estupefaents. L’any 1921 consumia alguns estimulants, sobretot per transmetre una imatge enèrgica als mítings, però no era el drogoaddicte en què es va convertir quan ja estava al capdamunt del poder. Això ens porta a pensar que aquests atacs d’ira sí que eren part de la seva personalitat, però no d’una manera tan terrible ni habitual l’any 1921. La història posterior ens dóna moltes evidències sobre l’excel·lent estratega que era Hitler en el terreny polític, com la solució de la crisi de 1936. Per tant, existeixen molts indicis que, quan Hitler marxa del Partit el 1921, ho fa sabent del seu pes dins l’organització, i que podrà tornar-hi quan vulgui imposant les seves condicions.
Tampoc és descartable que Hitler realment marxés de manera improvisada a causa d’una emprenyada monumental, i després s’adonés que podia imposar les seves condicions per tornar a entrar. Una bona jugada per fer-se pregar per tornar al Partit, quan realment es moria de ganes de fer-ho. Recordem que la seva vida, abans d’entrar a l’NSDAP, no era més que un cúmul de fracassos.
L’ascens de Hitler com a líder de l’NSDAP, igual que la majoria de fets a la història, no és cosa de blancs o negres. No podem analitzar els seus condicionants com quelcom totalment decisiu o inexistent. Que les elits no fossin decisives en aquells moments no vol dir que no juguessin papers més importants en el futur. Que les SA no fossin concebudes per l’ascens personal de Hitler, no vol dir que no li resultessin útils. Que el govern bavarès no pogués imaginar-se Hitler com el futur Führer d’Alemanya, no vol dir que no hi aportés el seu gra de sorra. Moltes de les preguntes que hem intentat resoldre segueixen obertes, i probablement continuïn així per sempre, ja que només el propi Hitler ens podria resoldre els dubtes. I encara així, com passa amb el Mein Kampf, mai tindríem la seguretat de poder confiar en la seva paraula.
