‘Els afusellaments del tres de maig’ és una de les obres més famoses del pintor Francisco de Goya, una pintura que il·lustra els fets del 3 de maig de 1808: l’execució de diverses persones que van ser detingudes a Madrid per participar en un alçament contra les tropes franceses a Espanya.
Els esdeveniments que van conduir a aquesta situació són prou coneguts: Napoleó va sol·licitar al govern espanyol l’entrada de les seves tropes per conquerir Portugal, però les veritables intencions de l’emperador francès eren les de conquerir tant el país lusità com Espanya, on volia (i va aconseguir) que governés el seu germà, Josep Bonaparte. Quan aquestes intencions van quedar en evidència, i ja era clar que Napoleó tenia el control sobre la política espanyola, va esclatar una lluita armada als carrers de Madrid després que les tropes franceses obrissin foc contra la multitud (els famosos fets del dos de maig). Amb motiu de venjança i d’alliçonar als rebels, els francesos van afusellar tots els detinguts acusats d’haver participat en l’aixecament.
La de Goya no era la primera representació d’una execució, però sí el primer cop que els afusellats es presentaven en grup, ja que normalment apareixien de forma individual. L’atenció es centra en l’home vestit amb camisa blanca i els braços estesos, sobre el que recau la llum. En ell, hi trobem elements cristians, com els colors blanc i groc de la seva indumentària, que són els del Vaticà, i un estigma de la passió a la seva mà dreta, símbol de la mort d’un innocent davant la barbàrie. A més, la posició dels seus braços també és una referència a la crucificació, mentre mira a la mort de cara: és representat com un valent. En canvi, els soldats se’ns mostren d’esquena: són rostres anònims, màquines de matar que compleixen les ordres.
Goya va pintar aquesta obra (juntament amb la seva parella, “El dos de maig de 1808 a Madrid”) l’any 1814, just quan va acabar la guerra. Van ser dos els motius que el van impulsar a fer-ho: d’una banda, volia mostrar els horrors que causa la guerra, d’aquí que veiem la cruesa dels cadàvers sagnants; per l’altra, volia combatre la seva fama d’afrancesat després de seguir com a pintor a la Cort de Josep Bonaparte. La transcendència que va adquirir l’obra va més enllà del seu context històric i l’heroïcitat de les persones representades, ja que es tracta d’una pintura que va ser trencadora en diversos aspectes i va influir a artistes com Manet.
