Durant els dies 31 d’octubre i 2 de novembre es donen tres celebracions seguides: la vigília del dia de Tots Sants (nit del 31 d’octubre), Tots Sants (1 de novembre) i Dia dels Difunts (2 de novembre). De vegades, el Dia dels Difunts es confon amb el de Tots Sants, ja que és el dia 1, quan és festa oficial, que s’aprofita per anar als cementiris. El que no es presta a confusió és la vigília del dia de tots sants. La nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre és cèlebre -cada any més- per la celebració del Halloween, una tradició que molta gent creu que és americana, però que té les seves profundes arrels a Europa. Aquesta festivitat neix a terres d’origen celta, especialment a Irlanda i Escòcia, i la gran quantitat d’immigrants irlandesos que van marxar als Estats Units la van exportar al país americà. Aquest, amb una habilitat comercial com pocs estats arreu del món, van ser capaços de vendre’ns el Halloween a Europa com si fos una invenció americana, quan en realitat havia nascut al vell continent. Això sí, l’hem adoptat amb un fort component de maquetació, que fa indispensable que parlem una mica de quin és l’origen real d’aquesta nit, i el perquè de les seves tradicions.
Per començar: per què es celebra Halloween justament en aquesta data? Fa mil·lennis, les tribus politeistes celtes ja consideraven important aquesta nit: es celebrava el Samhain. Era una festivitat amb significat doble: d’una banda, es celebrava la collita i el final de l’any; al no estar regits pel calendari gregorià ni julià, el seu any acabava amb l’arribada de l’estació fosca, quan els dies eren més curts i freds. D’altra banda, aquesta nit també tenia un fort component religiós, ja que es considerava que era quan la frontera entre el món dels vius i els dels morts era més tènue, i gairebé desapareixia i s’entrelligaven els dos mons per unes hores. En aquest solstici, s’acostumava a fer grans fogueres i banquets, on es consumien castanyes, naps, pomes i altres fruits propis de la tardor: això era en honor a la collita i a l’arribada del nou any i el cicle fosc de la natura.
I en aquestes tribus trobem altres orígens, a part del de la data concreta de la celebració. Per exemple, la tradició de disfressar-se: quan el món dels vius i el dels morts estaven tan propers, tornaven els esperits bons, però també els dolents. Sabem que els druides celtes es vestien amb pells i ossos d’animals durant aquesta nit, per camuflar-se entre els esperits malignes: ho consideraven una manera de protegir-se, que més tard es va fer accessible a la resta de població de les tribus mitjançant les màscares.
Parlem ara d’una altra de les grans icones d’aquesta festa, més enllà de les disfresses: les carbasses. Per què tenen aquesta popularitat? També es remunta a territoris celtes. Era tradició, seguint el costum de la fina línia entre el món dels morts i dels vius, deixar espelmes enceses a les cases per ajudar als difunts familiars a trobar el camí. Normalment es deixaven tantes espelmes com difunts hi havia a la família, i es situaven a l’exterior de la casa. Hem de pensar que els mesos d’octubre i novembre, fa anys, eren bastant més freds que els d’ara, i que era fàcil que les espelmes s’apaguessin si passaven la nit a la intempèrie. S’acostumava a buidar naps per posar-hi a l’interior l’espelma, i així resguardar-la de les inclemències –a més, el nap era un tubercle molt relacionat amb l’estació fosca del Samhain i la collita. Va ser ja als Estats Units, on abundaven les carbasses molt més que els naps, que es va adoptar aquesta icona. El país americà va heretar la tradició del Samhain amb les grans onades d’immigrants irlandesos de 1840, i va saber explotar-la.
Geogràficament, tot i que aquestes tradicions de carbasses i disfresses es van fer fortes a Escòcia i Irlanda -com ja hem dit–, hem de pensar que van arribar a molts indrets d’Europa. Per exemple, a Astúries, encara es recorda quan, no fa tants anys, els nens s’embrutaven les cares amb cendra i demanaven dolços casa per casa. Amb el pas dels anys, l’arribada dels romans i la del cristianisme, el Samhain es va adaptar als nous temps. De fet, per això avui en dia se li diu “Halloween“, contracció de “All Hallows Eve“, que vol dir “vigília de tots els Sants”.
Si ens fixem en la península Ibèrica, trobem una altra festivitat d’origen celta, tot i que menys comercialitzada: la castanyada. En aquest cas, les castanyes i moniatos –molt abundants en diverses zones i bàsics en l’alimentació de tardor– s’acostumaven a menjar a la vora del foc, en comunitat i recordant als difunts, als quals moltes vegades se n’hi oferia. Recordem que la castanyada no és una festa exclusivament catalana, sinó que a altres territoris peninsulars, com Portugal, Astúries, Lleó o Galícia, es celebra sota el nom de Magosto. Aquesta tradició també va néixer amb els motius de recordar els difunts quan més a prop es troben de nosaltres, i celebrar la collita i el pas a l’estació fosca consumint els fruits típics d’aquesta.
Així doncs, aquesta nit tenim molt per celebrar. Tant si voleu menjar castanyes, moniatos i panellets com si preferiu disfressar-vos per camuflar-vos entre els mals esperits. O també podeu fer tot el que hem dit anteriorment, una festa no és excloent de l’altra. Més aviat al contrari: aquestes celebracions, tal com ens han arribat als nostres dies, són una barreja de tradicions fetes al llarg de mil·lennis, i amb un origen comú. El que queda clar és que la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre ha estat considerada màgica i summament important per moltes cultures al llarg de la història.
