El 10 de desembre de 1896 va morir a Itàlia l’inventor suec Alfred Nobel. Nobel va ser un químic que va aportar grans avenços en matèria d’explosius: va inventar la dinamita i va aconseguir progressos en el control d’altres matèries, com la nitroglicerina. A més, les seves fàbriques van produir una gran quantitat de canons i altres armes explosives. Com és natural, les invencions de matèries i productes tan potents no només van significar un progrés, sinó també un augment de capacitat destructiva al món. El mateix Alfred Nobel n’era conscient i arrossegava un sentiment de culpa, especialment des de la mort del seu germà Emil en una explosió accidental a una de les seves fàbriques.
Nobel va decidir en el seu testament deixar la majoria de la seva fortuna per a crear diversos premis, que s’atorgarien a figures que haguessin fet grans aportacions a la humanitat en diferents àmbits. Així, va deixar gairebé els 33 milions de corones que s’estima que tenia en la creació dels premis Nobel de literatura, física, química, medicina i pau. Més tard es va crear el d’economia, que no és un Premi Nobel, ja que no el va deixar estipulat al seu testament, sinó un premi en memòria d’Alfred Nobel. 5 anys després de la seva mort, el 10 de desembre de 1901, es va fer la primera entrega oficial de Premis Nobel a Estocolm i Oslo. Aquest espai de temps va ser necessari per organitzar, també segons el testament d’Alfred Nobel, els mecanismes per decidir qui serien els guardonats cada any.
El primer Premi Nobel de la pau va ser compartit per Frédéric Passy i Henry Dunant, fundador del Comitè Internacional de la Creu Roja. El primer Nobel de Literatura va ser per al poeta Sully Proudhomme, tot i que entre els nominats hi havia el favorit, Tolstoi. El primer Nobel de medicina va ser per a Emil Adolf von Behring, pels seus avenços en la cura de la diftèria. El primer Nobel de química va ser per a Jacobus van’t Hoff, i el primer Nobel de física per a Wilhelm Röntgen, descobridor dels raigs X.
