Diplomàcia i premsa, dos factors imprescindibles en situacions de conflicte. Especialment, si es tracta d’un conflicte amb doble naturalesa: una militar i l’altra política. Aquest fet va ser el responsable de convertir la Guerra Civil Espanyola en un punt d’interès en l’àmbit internacional. I és que, en gran part, moltes de les decisions transcendentals que es van prendre al llarg de la pugna entre bàndols no van tenir lloc ni a Barcelona ni a Madrid.
A la dècada dels 30, i en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, la lluita per l’opinió pública i l’exercici de la diplomàcia van ser dues de les claus que van fer decantar la balança d’un dels moments més tensos de la història contemporània. Un context de xoc definitiu entre el feixisme, les democràcies liberals i l’expansió del comunisme -de predominança estalinista-, en competència amb l’anarcosindicalisme, que rebutjava els postulats de la segona internacional i agafà força en algun dels sectors obrers oposant-se als partits polítics i a favor de les vaga general en pro dels drets del treballador (a Catalunya amb la Conferedació General del Treball).
I en mig de totes aquestes tensions, Catalunya. Actor i víctima. La primera gran consideració a tenir present és que durant la Guerra Civil, Catalunya va existir en l’imaginari col·lectiu com a ens polític propi. Així ho demostren els arxius i escrits internacionals de l’època que van relatar el conflicte, descrivint-lo entre dos bàndols independents l’un de l’altre. El territori català, autoconscient de si mateix i protagonista del conflicte, conseqüentment avançava amb ímpetu cap a l’estatització nacional.
En sintonia, les cancelleries europees van crear un cos documental destacable que posà especial atenció en Catalunya i el seu paper dins el context del conflicte civil espanyol, i en la seva política dins el territori mediterrani. Però, va ser la creació de la Generalitat el 1931 el fet nacional que crearà -en els cossos diplomàtics- la carpeta catalana. Aquell arxiu on tota manifestació dins de Catalunya, tindrà el seu propi espai intern.
En definitiva, parlem d’una Catalunya que, per sorpresa dels consolats europeus coetanis, no esdevindrà un estat independent. Les mirades estrangeres, veient que el territori català posava en marxa el seu propi sistema institucional en què s’organitzava políticament l’autogovern de Catalunya, varen creure i tractar documentalment a Catalunya com a estat propi. Però, perquè no es va consumar aquesta opció?
El periodista soviètic Ilya Ehrenburg afirmà el 1931: “els nacionalistes catalans s’acontenten amb poc”. En el context de l’Europa d’entreguerres, on es creia que el separatisme pragmàtic portaria al que avui entenem com “independentisme”, a Barcelona ningú es va atrevir a prendre decisions ossades. Sobre l’interès que va mostrar la diplomàcia europea per Catalunya, el que va ser ‘Presidente de la República’ Manuel Azaña, escrivia que “se trataba de una trascendencia nada exagerada”. Assegurà que “la opinión pública española tenía presente que la opinión extranjera, bien o mal informada, lo presentía, y ha prestado atención preferente a Barcelona”.
En conseqüència, una de les mirades estrangeres que es va fixar en Catalunya, va ser la Itàlia Feixista de Mussolini. Podem afirmar que al llarg de la dècada dels 30, si va haver-hi un país que s’interessà intensament per l’evolució política i social catalana -considerant també França al 37-, va ser l’Estat Feixista Italià.
La capital catalana, Barcelona, representava per a tota ideologia nascuda en l’Europa d’entreguerres, un pol d’atracció per a la introducció d’un nou pensament. El Feixisme, no deixà de dirigir la seva mirada cap a un territori que li resultava interessant en diversos aspectes. Era aquesta la zona d’Espanya on es concentrava la major part de les inversions italianes, fet que va comportar la creació d’algunes colònies en el territori. El 1930 hi havia inscrits en el consulat un total de 1915 italians, sense comptar fills i matrimonis, residents a Barcelona. Aquests, representaven el 59,9% dels italians que hi havia registrats a l’estat espanyol. Com a comparació, en el cas de Madrid hi havia 398 residents italians. Es tractava doncs, d’una “colònia” controlada, en gran part, per les institucions Feixistes italianes. Un exemple en van ser les grans empreses de capital mixt que allí es van instal·lar, com fou el cas de Pirelli. L’atenció italiana també se centrà en la importància de la coneguda indústria catalana, i la consegüent força que podia suposar el moviment obrer català, fet que generà gran atracció per nombrosos antifeixistes italians i Fuorusciti -exiliats i refugiats del règim-.
Amb la proclamació de la Segona República Espanyola, el consolat no deixarà d’informar Roma a través de Guido Romanelli, Alessandro di Probizer i Carlos Bossi. Aquests van ser els actors encarregats de dotar a la capital de les eines d’interpretació necessàries per avaluar les possibilitats d’exportar el feixisme amb èxit, a Catalunya, amb l’objectiu que si Catalunya esdevinia un estat propi, ho fes sota el model del feixisme italià. Cal entendre-ho com a part de la cursa expansionista, ideològicament, que va tenir lloc durant el segle XX, i la consegüent necessitat de cercar aliats internacionals per tal de mantenir una hegemonia. Serà a causa d’aquest context, i gràcies a la documentació que va requisar l’antifeixista Berneri del consulat italià de Barcelona el 1936, la demostració que Catalunya era un territori on la ideologia feixista es podia establir i postular com la predominant.
Així doncs, en la situació prèvia a la Guerra Civil, se succeiran diversos intents per a establir contacte diplomàtic entre Itàlia i sectors del nacionalisme català. Amb això, es fa referència especial a Josep Dencàs, Conseller de Governació i líder de les Joventuts d’Estat Català i Esquerra Republicana, les JEREC. Ell, va ser qui es reuní amb el Canceller del Consolat Alessandro Majeroni el 1934. Dencàs, demanaria ajuda per a poder aconseguir una Catalunya Independent de caràcter feixista.
Els ‘Fets d’Octubre’ tindran un especial interès en relació a aquest episodi. Serà Enrique Angulo, periodista espanyol, qui descriurà les deu hores d’Estat Català:
“Todo era júbilo y satisfacción en la casa. Los centenares de escamots allí congregados acudían a recibir órdenes de Dencás y su flamante Estado Mayor. Muchachas vestidas de enfermeras se disponían a atender a los que cayesen en la lucha que se avecinaba. Momentos interesantes de estas primeras horas de frenesí vividas en Gobernación, fueron el instante en que, habiéndose vestido Dencás su uniforme de generalísimo, con la camisa fascista de color caki verdusco, fué a ponerse el brazal en el que sobre las cuatro barras figuraba el triángulo azul con la estrella solitaria. Las ovaciones y vivas de los reúnidos en el Palacio se sucedían, mientras las afiliadas al Estat Català se disputaban el honor de coser en su brazo el aludido distintivo.”
Segueix descrivint amb detall l’escena viscuda i la conclou:
“Lo fue también el momento de hacer ondear en el balcón principal del edificio una gran bandera con la estrella solitaria, que fue izada por un guardia de Asalto, mientras los reunidos le rendían honores militares y la besaban llenos de entusiasmo. Media hora después, a requerimiento telefónico de Companys, hubo de ser arriada y sustituída por la bandera catalana corriente. Dencás, poseído por una anormal agitación… había solicitado un plazo de tres horas para ponerse a las órdenes del Gobierno de Cataluña”.
Cal doncs, extreure un seguit de detalls que guarden estreta relació amb allò que hem explicat fins ara, i la possibilitat que Catalunya esdevingués un Estat Feixisita. Josep Dencàs, cap d’Estat Català des de la mort del seu amic Francesc Macià, i com s’ha mencionat, Conseller de Governació el 28 de juny de 1934, va ser l’encarregat de formar un Comitè Revolucionari secret format per diversos partits nacionalistes per tal de preparar una insurrecció armada. Un altre personatge clau en la ideologia feixista de Dencàs va ser Miquel Badia, qui ocuparà la Comissaria General d’Ordre Públic, per tal de restar poder als comandaments espanyolistes i en sintonia a l’estratègia iniciada pel Conseller de Governació anteriorment esmentat. Aquesta iniciativa però, serà trencada pel que fou el President de la Generalitat, Lluís Companys.
Ell destituí Miquel Badia, posant en el seu càrrec una persona propera al seu entorn. L’escollit va ser Coll i Llach, antic militant de la ‘Unión Patriótica’ de Miguel Primo de Rivera, suscitant fortes protestes dins el mateix Comitè, tot i que Lluís Companys insistí a ultrança a mantenir-lo.
El 5 d’octubre, queda declarada la vaga general amb el suport de la Generalitat. Dencàs, serà l’encarregat de detenir dirigents anarquistes que aprofiten la situació per agitar l’ordre públic establert i ostentar un paper de control sobre una part del context social català, menys nacionalista i més revolucionari. La temptativa de detenció anarquista però, es veurà fallida. Els Escamots d’Estat Català, creats per Francesc Macià en els ‘Fets de Prats de Molló’, i comandants en aquell moment per Josep Dencàs, van mal armats. El President Companys en serà responsable, a l’haver refusat sistemàticament totes les comandes d’armes que se li havien fet des del Comitè Revolucionari Nacionalista.
En conseqüència, la Generalitat veu les seves garanties limitades als 400 Mossos d’Esquadra i els 3200 Guàrdies d’Assalt. Els Escamots comptaven amb 3400 militants armats. Començarà la pugna de bon principi amb l’Aliança Obrera de Catalunya, que a més de no comptar tampoc amb el suport de la CNT, comparteix la revolució social però no la forma de govern d’Estat Català.
Tota l’acció de Josep Dencàs, i la seva política portada a partir del 1932 des d’Esquerra Republicana i Estat Català, queda recollida en les seves pròpies paraules: “Vull fugir dels vells motlles del republicanisme, no vull entrar en els motlles inèdits al nostre país però vells a d’altres de dogmàtica marxista, per formar un moviment jove i encès sostingut sobre dos principis fonamentals: nacionalisme i socialisme”.
Aquests, van ser dos dels ideals primerencs que ajudaran a formular la base teòrica del model feixista de Mussolinni, ajuntant la defensa nacional, el rebuig a les grans riqueses i la resposta armada. Dencàs, amb l’inici de la Guerra Civil i la polarització entre bàndols dins el mateix territori republicà, es va exiliar el 1936 a I’Itàlia de Mussolini sota la protecció del Comte Ciano, perseguit per la CNT-FAI. Per altra banda, el mateix any, Miquel Badia fou assassinat al seu domicili, junt amb el seu germà Josep, pels pistolers de la mateixa FAI.
L’inici de la Guerra Civil va suposar la fi de qualsevol possibilitat d’instaurar la ideologia feixista que promovia Itàlia, com també qualsevol opció de culminar-la amb l’Estat Feixista a Catalunya. Mussolini, a la recerca d’establir nous aliats militars, donarà suport a la insurrecció franquista que derrocarà el govern legítim. Catalunya, en plena revolució social, va preocupar de manera especial per la seva possible conjunció amb l’element nacionalista. Itàlia, procurarà evitar la consolidació de la ideologia de l’extrema esquerra i la possible relació amb l’òrbita soviètica.
Calmades les primeres hostilitats que comportà l’inici del conflicte civil, el cònsol Bossi, en restablir la comunicació amb l’exterior, informava “impossibilitat de telegrafiar fins ara. El Govern de la Generalitat domina la situació a Barcelona amb l’ajuda d’organitzacions d’extrema esquerra militaritzades”. El malson italià es confirmava.
El següent contacte entre Catalunya i Itàlia es va produir després de l’entrevista amb els Consellers de Governació i Cultura de la Generalitat, Josep Maria Espanya i Ventura Gassol, on els polítics d’Esquerra Republicana expressaran el seu temor per les dificultats de recuperar el control de l’ordre públic en mans dels militants anarquistes de la CNT-FAI.
El posterior govern de la Generalitat, condicionat per l’hegemonia anarquista amb la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, no tornarà a tenir contacte diplomàtic amb la Itàlia Feixista. La incapacitat per establir una línia de govern conjunta durant els anys pròspers de la Generalitat i l’inici de la Guerra Civil a Catalunya, van impossibilitar que la ideologia feixista o l’Estat Feixista Català esdevinguessin reals.