Les històries que guarden els Jocs Olímpics tenen sovint molt a veure amb el context que l’envolta. Malauradament la política ha fet acte de presència massa cops, suficient com per tacar l’esperit i valors de la carta olímpica. Propaganda, escenaris de “batalles” legitimades per la pràctica esportiva on només hi val guanyar, han servit per voler imposar un domini fictici sobre el món, sobretot en època de la Guerra Freda.
Tothom coneixerà els boicots recíprocs dels Estats Units i de la URSS a Moscou 1980 i Los Angeles 1984 respectivament. Motius poc relacionats amb l’esport van justificar la no presència dels dos blocs principals i els seus aliats en els dos Jocs Olímpics. Falta de seguretat, violació dels valors olímpics, són algunes de les excuses que no amagaven la transcendència de la guerra que estaven vivint els dos representants dels blocs enfrontats. Desafortunadament, avui venim amb un altre boicot que va fer retirar els països africans dels Jocs Olímpics del 1976 a Montréal, Canadà.
Si per alguna cosa són coneguts els JJOO de Canadà ho són per la gimnasta romanesa Nadia Comaneci. La primera gimnasta en clavar la perfecció (un 10 a la puntuació final) en diverses rutines, la va alçar amb cinc medalles en aquells jocs, i acabaria acaparant les mirades de tot el món. La millor gimnasta de tots els temps però, taparia un dels boicots més importants en la història dels JJOO.
El primer boicot el tenim en relació a la Xina. Recordàvem en una entrada anterior que la diplomàcia del Ping Pong en 1972 entre EEUU i la Xina, havia provocat entre d’altres coses, l’entrada de la República Popular xinesa de Mao com a representant a les Nacions Unides davant la República de Xina, reduïda a la illa de Taiwan i derrotada a la guerra civil, però que fins al moment havia ocupat el seient de la Xina a la ONU per haver sigut aliada dels EEUU. Als Jocs de Montréal també es va realitzar aquest moviment, i la República Popular es va convertir en la única representant de la Xina, impossibilitant la entrada dels dos països per separat, fet que va provocar el boicot de la República de Xina (Taiwan), que no tornaria a participar en uns Jocs fins a Los Angeles ’84.
Però falten encara prop de trenta països, tots africans menys Iraq i la Guyana Francesa, que van boicotejar els JJOO perquè no s’havia expulsat a Nova Zelanda dels Jocs. Nova Zelanda, es va veure de cop vinculada a les polítiques de l’apartheid de Sud-Àfrica per una gira que va fer la selecció de rugbi neozelandesa en un país que va estar suspès de participar en els JJOO des de 1964 fins al 1992.
Esport i política es van barrejar per culpa d’una gira que van acceptar els All Blacks per fer arreu de Sud-Àfrica. Farien un total de vint-i-vuit partits de rugby, alguns d’ells contra la selecció nacional Springbok al llarg de l’estiu de 1976. La problemàtica radicava en que el país estava en règim d’apartheid i de polítiques d’una minoria blanca dominant que va abusar, reprimir i discriminar a una majoria negra durant més de cinquanta anys a Sud-Àfrica. Aquesta gira, que començava prèvia als Jocs, va escandalitzar als països africans que veien com atribuïen aquest “tour” un suport de Nova Zelanda cap al règim sud-africà.
Evidentment la imatge de Nova Zelanda va quedar molt tocada tal i com han reconegut les institucions polítiques del país, al·legant que només volien fer una gira per jugar a rugby. A més, el boicot als Jocs no es faria contra la selecció de rugby (disciplina que no era olímpica), sinó contra tot el país. Els JJOO Olímpics de Montréal ’76 quedaven doncs, desvirtuats sense comptar amb la presència dels reis de l’atletisme de mitja i llarga distància, competicions que han dominat històricament, on no hi ha encara rival de cap altre continent que els hi pugui fer ombra. D’altra banda els atletes neozelandesos no van ésser expulsats per el Comité Olímpic Internacional, ni tampoc van causar baixa voluntària per apaivagar un clima molt crispat. La gira que estaven fent els All Blacks per Sud-Àfrica tampoc es va aturar pas i Montréal ’76 no escaparia d’una cita on l’esport havia de ser el protagonista, i que volia defugir dels lamentables i també coneguts episodis com la massacre de Tlatelolco a Mèxic ’68 i la de Munich ’72, on la política va fer acte de presència per sobre de l’esport.
Com hem dit anteriorment Nova Zelanda sencera arrossegaria una etiqueta per una gira molt desafortunada i evitable que es podria haver fet en un altre país, perquè són gires molt habituals per preparar competicions internacionals. A més, Nova Zelanda és un país on la integració entre maoris autòctons i britànics ha sigut un exemple des de la seva colonització i on el rugbi ha tingut un paper crucial en aquest procés. D’altra banda, els dos pròxims Jocs tampoc estarien exempts de polèmica a nivell polític i ens apuntàvem a una moda on els boicots serien habituals, tant a Moscou 1980 i Los Angeles 1984, relativitzant molt l’esperit, els valors, la carta i el jurament olímpics en l’àmbit de l’esport.
