Per citar aquesta publicació

Valls Ribas, Laura (2023) "Una societat en conflicte. La violència quotidiana a la Catalunya del segle XVII", Ab Origine Magazine, 89(novembre) [en línia].
Tags

Una societat en conflicte. La violència quotidiana a la Catalunya del segle XVII

Imatge de portada: Documentació referent al Deganat d’Igualada. Les persones que formaven part de la institució eclesiàstica es jutjaven en tribunals diferents. Eren les cúries del deganat. Font: Laura Valls.

La societat de l’Antic Règim es trobava en conflictivitat constant de manera que els habitants de les baronies i llocs de Catalunya acudien sovint als tribunals per tal de resoldre els seus litigis. Això es demostra amb el fet que, en diversos arxius comarcals i locals, s’hi emmagatzema una gran quantitat de documentació referent a la intensa activitat judicial de l’època moderna. Per exemplificar aquest fet, ens referim a uns 1.700 processos des del segle XVI al XVIII per l’arxiu comarcal de l’Alt Penedès, o a uns 700 durant la segona meitat del segle XVII a l’arxiu comarcal de l’Anoia. Tot i que portar un conflicte enfront un jutge era un exercici que podia suposar una despesa, moltes persones utilitzaven i confiaven en aquest recurs. D’aquesta manera, traslladaven els seus problemes  als tribunals de justícia que trobaven de forma més immediata: les corts dels batlles (representants del poder local si es tractava d’un territori senyorial) o les dels veguers (si el territori, per contra, era de titularitat reial).

Aquests tribunals han estat catalogats com a baixa justícia, per tal de ser diferenciats de l’alta justícia, que correspondria al tribunal de la Reial Audiència, on es tractaven qüestions de major importància, pel fet d’haver-hi més diners implicats o amb delictes greus com el bandolerisme o falsejament de monedes, etc. En la baixa justícia, s’hi jutjaven casos com ara els conflictes patrimonials, els furts, les agressions i també eren els encarregats de traslladar els delictes més greus a les instàncies superiors. Així doncs, si es vol establir un retrat de la conflictivitat més quotidiana, la documentació que principalment cal examinar és la referent a la baixa justícia.

Escut de la Inquisició a la façana de l’actual Museu Frederic Marès. Aquí hi havia ubicada la Reial Audiència de Catalunya. Font: Wikimedia Commons, llicència CC BY-SA 4.0 DEED.

El funcionament de la baixa justícia a la Catalunya moderna

Els procediments de la baixa justícia a l’època moderna podien ser variats depenent de la seva tipologia, això no obstant, tots compten amb els mateixos agents. En els judicis sempre hi tenia presència un escrivà, que sovint era el notari de la vila amb més població propera, ja que cal tenir en compte que eren poques les persones que sabien llegir i escriure i, per tant, que tenien la capacitat de redactar un procés. Per altra banda, hi tenia presència un jutge que com s’ha expressat anteriorment podia ser el batlle, és a dir, el representant del poder senyorial o reial en el territori determinat. En aquest punt cal tenir en compte que moltes vegades el baró del terme determinat era absentista i que qui tenia cura dels seus assumptes era una persona local designada per aquest. En les viles de titularitat reial, el jutge esdevenia el veguer o sots-veguer, i en els casos de titularitat compartida entre autoritat reial i universitat, per exemple, hi havia dos batlles representants d’ambdós poders.

A més, hi havia una figura clau en aquests processos i és l’assessor. Solia ser una persona titulada en dret que assessorava pel que fa als càstigs que s’havien d’imposar. Evidentment, també hi havia les dues parts implicades en el procés, tot i que quan es tractava d’un delicte en què només hi havia una part implicada per ser una causa criminal, qui actua com a segona part és el procurador fiscal.

Els judicis solen seguir un esquema més o menys fix, tot i que sovint es trenca aquest ordre per les necessitats d’un cas en concret. En primer lloc, es presentava a la cort el problema a resoldre i s’iniciava la fase indagatòria, en què s’intentava recopilar la màxima informació possible. És en aquest moment que les víctimes (si n’hi havia) expressaven els fets i els testimonis que s’havien pogut aplegar explicaven la seva versió. És interessant constatar com dins d’un territori sovint els testimonis dels casos es repeteixen en diversos casos amb dates molt properes. Normalment, es tractava de persones que posseïen càrrecs municipals o que tenien certa influència a nivell social dins de la pròpia comunitat. La declaració dels testimonis tenia una importància clau dins d’un procés perquè era el moment en què s’explicaven els fets i, per tant, se cercava la màxima veracitat possible en els seus relats. Potser per això els testimonis havien de jurar sobre la bíblia i els quatre evangelis explicar la veritat i només aquesta abans de començar i d’això també en queda constància en la documentació.

A continuació, es feien públics els càrrecs i l’acusat podia acceptar-los o buscar defensa i intentar-los rebatre. Això solia succeir uns dies després de la declaració dels testimonis, però solia ser força immediat quan es tractava d’una causa criminal en què hi havia presó pel mig. En canvi, en els casos de judicis per deutes, la resolució solia allargar-se una mica més. Hi havia la possibilitat d’apel·lar, però això últim era un acte car, de manera que trobem diversos casos en què l’acusat es conformava o simplement, el procés s’acabava en aquest punt. També és important destacar que quan es tracta d’un procés criminal, els acusats són interrogats sobre els fets de forma exhaustiva.

Tipus de delictes més comuns 

El tipus més comú de conflictes de l’època moderna és, en primer lloc, el deute. De fet, l’endeutament és un fet estructural i té una presència important en les societats d’antic règim, en trobar-se la subsidència molt condicionada per les collites. Si a això s’hi suma que, durant el segle XVII, la població catalana va haver de fer front a un recés econòmic rellevant marcat per conflictes bèl·lics rellevats com ara la Guerra dels Segadors (1640-1652), o la Guerra dels 30 anys (1618-1648) en què la monarquia Hispànica hi estigué implicada, la presència de soldats en el territori català, algunes onades epidèmiques de pesta com per exemple la que anà dels anys 1648-1654 o, fins i tot, plagues que afectaren greument les collites, com ara la plaga de llagostes de 1687, no sorprèn la gran presència a la documentació de processos judicials per endeutament.

Text elaborat durant la Guerra dels Segadors, 1641. El segle XVII es va caracteritzar pel xoc constant entre les institucions catalanes i les de la monarquia hispànica. Aquestes tensions es van materialitzar en un conflicte armat, la Guerra dels Segadors. El seu final no posaria fi als problemes, ja que durant la segona meitat del segle les institucions van mantenir un estira-i-arronsa important per tal de definir les prerrogatives de l’autogovern català. Font: Wikimedia Commons. Domini Públic.

Qui s’endeutava i quins n’eren els creditors? Cal recordar en aquest punt que els préstecs estaven prohibits per l’Església catòlica i que, per tant, per disposar de diners en metàl·lic es recorria a la creació de censals, en els quals una persona deixava una quantitat de diners a canvi de rebre una pensió de forma perpètua. Paradoxalment, la documentació indica com un dels principals creadors de censals eren les institucions religioses. Com que els censals tenien un caràcter hereditari, les institucions religioses denunciaven sovint diverses generacions d’impagaments.

Fruit de la conjuntura econòmica desfavorable també hi ha registrats delictes de robatoris tot i que la majoria eren de caire menor com ara quantitats de gra, objectes eclesiàstics o peces de roba per tal de ser venudes. Dins d’aquesta categoria no hi englobaríem el bandolerisme, ja que era un fenomen de caràcter més global que, a més, comença a anar de baixa a principis del segle XVII i que altrament, era jutjat per l’alta justícia. Tot i això, en alguna ocasió, en aquestes corts menors s’hi detecta algun judici per saltejament de camins, que tot i no tenir la magnitud d’un atac bandoler, el procediment per a fer el robatori és força semblant. També, com és d’esperar, els conflictes dins del si de la família es constaten, ja que es constata presència de disputes per herències o patrimonis familiars.

Les agressions tant físiques com verbals també eren a l’ordre del dia de la vida quotidiana del segle XVII. Un insult de forma verbal podia suposar una causa d’anar als tribunals de justícia, ja que es considerava una injúria important. Si, a més, aquest insult s’havia fet contra una autoritat, adquiria una magnitud interessant com, per exemple, l’any 1694, en què Francesc Vidal va dir a Joan Palet, jurat de la Llacuna, que se n’anés al Bordell. La violència física es detecta que es donava de múltiples formes, o bé amb armes de foc, que es té constància que tot i prohibides, la població hi continuava tenint accés perquè hi ha múltiples agressions amb aquest tipus d’armes. Això podia comportar una doble condemna: per haver agredit i per haver-ho fet amb aquesta arma. A més, es detecten agressions a cop de bastó, o fins i tot, sense res.

Pedrenyal del segle XVII. Aquesta era l’arma més comuna per la seva senzillesa de fabricació i d’utilització, tot i estar prohibida. Font: Wikimedia Commons. © CC BY-SA 3.0 DEED.

En aquest punt cal destacar la presència de violència contra les dones, ja que sovint es veu com aquest tipus d’agressió era castigat per les autoritats. Sovint, però, les dones que acudien als tribunals de justícia per agressions era per baralles externes a la família i que, malauradament, si hi havia disputes dins de matrimonis en què les dones n’eren damnificades, no arribaven mai a ser jutjats. El cas de Maria Àngela Genovés, que denuncia que Llorenç Llentes la va apunyalar a la cama tres vegades per una discussió que havia tingut la primera amb la dona del segon l’any 1676 a Igualada, n’és un exemple. No es conserva resolució pel que fa a aquest delicte i no podem saber fins a quin punt va ser castigat.

Lligat amb aquest últim aspecte, la conservació de la bona moral també apareix en les corts de justícia del segle XVII. Trobem, per exemple, que l’any 1692 es jutja el rector d’Albarells que se li va demanar batejar un nen que estava a punt de morir. El capellà va posposar a fer-ho l’endemà, però l’infant ja havia mort. Enfront aquest fet, la família el va portar davant del tribunal del deganat d’Igualada, que era l’òrgan encarregat de jutjar les persones amb càrrecs eclesiàstics. Tampoc hi consta resolució, potser perquè es va fer de forma extraoficial. També es castigava la presència de prostitució en domicilis, o l’adulteri. En aquest últim cas, es desterrava cinc anys de la Llacuna a Antoni Mas de la Llacuna l’any 1682 per consentir l’adulteri de la seva muller Caterina. Els testimonis expliquen que Antoni estava d’acord amb el fet que Caterina mantingués relacions amb un altre home i que fins i tot els hi havia facilitat la casa. Com que això era una falta greu a la moral, s’havia de castigar de forma contundent.

Algunes solucions i casos mai resolts de forma oficial

Ja hem apuntat al fet que molts conflictes no es trobaven resolts. Els motius que poden portar a aquesta situació són diversos. En primer lloc, diversos autors que han estudiat aquesta temàtica per altres zones, com per exemple Tomás Mantecón per la zona de Cantàbria, apunten a una gran presència de les resolucions extrajudicials. És molt probable que la majoria d’aquests casos acabessin sent resolts fora de les corts de justícia, i que, per tant, no en quedi constància. En altres casos, sovint els conflictes s’acabaven allargant tant que es diluïen en el temps. Mantenir el procés esdevenia molt car, de manera que no valia la pena continuar-lo. Aquest seria el cas dels conflictes per endeutament de generacions prèvies. Es detecten plets en què s’està jutjant un deute de cent anys abans, i que és la tercera generació qui ha de solucionar el problema. En altres ocasions, és possible que simplement la sentència no es conservi, ja que cal apuntar que hi ha diversos documents que es troben en mal estat i que estan incomplets. També hi havia la possibilitat d’arribar a una concòrdia entre les parts de forma pacífica, sense decantar-se per una part o altra. 

Tot i això, sí que hi ha molts processos que van acompanyats de les seves sentències i que ens poden oferir un retrat dels càstigs a l’època moderna. Com ja s’ha esmentat anteriorment, la baixa justícia no solia imposar penes de mort ni de mutilació. Però sí que se solia castigar amb multes, tornant el deute que es devia amb una petita penalització, amb assots a la plaça pública de la vila determinada, amb pena de galeres per un període determinat (era poc freqüent que fos de forma perpètua) o amb el desterrament del terme al qual el batlle hi tenia jurisdicció. Així doncs, les sentències que s’executaven tenien un caràcter pràctic, ja que no solien mantenir l’inculpat a la presó pel cost que això podia suposar, en canvi, enviar algú a galeres podia aportar un rèdit a la monarquia. Tanmateix, el més important a tenir en compte és que les penes s’imposaven amb la finalitat de compensar la víctima del delicte, però, sobretot, per tal de donar exemple a la resta de la comunitat i intentar evitar que algú altre pogués repetir el crim. És per això que en diverses sentències s’especifica de forma literal aquesta voluntat. A Miquel Gili, menor de dies d’Igualada, el condemnen l’any 1666 a assots a la plaça pública d’Igualada i cinc anys a servir a galeres remant “peraque a ell li servesca en pena y als demes en exemple”. El seu crim havia estat robar diversos objectes litúrgics de l’església de Castellfollit del Boix.

Pena imposada a Miquel Gili l’any 1666. Font: Laura Valls.

No és d’estranyar, doncs, que enmig d’aquest clima conflictiu latent a vegades la violència arribés a nivells que poguessin ser tractats i intentats de gestionar com a revoltes. Tot i que la violència quotidiana que es documenta era de caire més aviat horitzontal, amb disputes entre persones de nivell social semblant, també es detecta, a vegades, virulència cap a autoritats que, en moments especialment delicats acabarà agafant magnituds de revolta, com per exemple durant els anys 1687-1689 amb la coneguda com Revolta dels Barretines. 

Per saber-ne més

Ferro, V. (1987) El Dret Públic Català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo Editorial.

Mantero, T. (2014) “Los impactos de la criminalidad en sociedades del Antiguo Régimen. España en sus contextos europeo”, Vínculos de Historianúm. 3, p. 54-74.

Sales, N. (1990) “Un problema metodològic: l’oblit de les cúries baronials en les estudis sobre justícia i delinqüència”, Afers, Fulls de recerca i pensament, vol. 5, núm. 10.

Vidal, J. (2013) “Els processos de la Cort del Batlle”. A: La vida quotidiana al Penedès històric. Actes del IV Seminari d’Història del Penedès. Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, p. 317-331.

  • (Els Hostalets de Pierola, 1997). Graduada en Història (UB). Màster en Història i Identitats al Mediterrani Occidental a l'Època Moderna (UB-UV). Doctoranda en Història Moderna (UB).

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Valls Ribas, Laura (2023) "Una societat en conflicte. La violència quotidiana a la Catalunya del segle XVII", Ab Origine Magazine, 89(novembre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat